José Mujica: ‘S’ha tornat a demostrar que l’òrgan humà més sensible no és el cor sinó la butxaca’

  • Entrevista a l'ex-president de l'Uruguai, que reflexiona sobre la crisi de la Covid-19

VilaWeb
Raul Martínez
26.04.2020 - 21:50

José Mujica sap què és viure tancat. L’ex-president uruguaià (2010-2015) va ser un guerriller del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros (MLN-T) d’ençà de la dècada dels seixanta i va estar reclòs quinze anys en condicions inhumanes. La Covid-19 que assota el món i ha causat milers de morts ha portat a l’avui senador de vuitanta-quatre anys a un nou confinament, encara que aquesta vegada en condicions ben diferents. Lluny de prendre-s’ho com un problema, en aquesta entrevista explica que aprofita el temps per a caminar per la seva finca, per a pensar, i recomana a tots els qui sofreixen l’aïllament que es retrobin amb ells mateixos. Les seves paraules conviden a pensar en el valor d’estar vius

Com afecta la Covid-19 a la vostra vida?
—És senzill. Primer, jo visc en un lloc on tinc molt espai, unes vint hectàrees per a fer-hi voltes, i per això més d’una vegada m’he definit dient que sóc una mena de pagès frustrat. M’agrada la terra no per què em dóna, sinó per què em suggereix, i llavors haig de reconèixer que aquests dies estic molt entretingut. Però de l’altra banda sóc un vell que va estar molts anys pres i en condicions terriblement difícils, en solitud. Em vaig passar set anys sense un llibre i sense veure el sol. Així que alguna cosa vaig aprendre de tot plegat.

Quina?
—Hi ha una cosa que es diu introspecció, que es pot resumir a aprendre a parlar amb qui es porta dins. Aquest personatge que no coneixem gaire perquè, que difícil és allò de conèixer-te a tu mateix. És molt útil de fer balanços en la vida vists d’una perspectiva llunyana quan el temps ha passat i ens sorprenem ara d’aprendre i conèixer coses que no havíem vist. La pandèmia ha trencat tots els esquemes i és una altra història, en la que hem entrat. Allò que està globalitzada és aquesta pandèmia, que no ha respectat fronteres ni pobres ni rics. Així que em sembla que passarem un temps durant el qual haurem d’aprendre a conviure amb aquest enemic que camina solt, que no el veiem i està entre nosaltres i que no desapareixerà per art de màgia, perquè a més té la capacitat de mutar. Fins que la ciència no sigui capaç de donar-nos-en una resposta. Per tant, no sabem encara el cost que tindrà això.

Som davant la possibilitat de canviar el sistema capitalista per alguna cosa una mica més col·laborativa?
—El capitalisme no el canviarà, això. Els que, relativament, podem canviar som els humans, si mirem certes coses amb un altre criteri. Aquestes últimes dècades, veient per una banda els defectes de l’estat, de la burocràcia, que és una construcció humana fallida; veient els fracassos del model soviètic, hi ha hagut com una tírria contra l’estat, i ara quan la situació es complica tothom recorre a l’estat-nació perquè necessitàvem que algú prengués decisions globals, que ens obligués. No ens adonem que l’estat és una eina imprescindible per a la complexitat creixent de les societats modernes. Pots pensar políticament com vulguis, però estem condemnats a tenir estat, i per tant hem de lluitar perquè l’estat que tenim sigui el millor possible. Pot ser que aprenguem que el mercat és important, però no tot és mercat, perquè hi ha coses que el mercat no arreglarà mai.

Amb això n’hi hauria prou?
—La resta és tenir una mica d’humilitat i gastar més diners en la ciència. No pot ser que els països rics no tinguin mecanismes prevists amb gent que es dediqui científicament a treballar tota la vida preparant-se per les epidèmies i preveient-les, perquè les epidèmies hi són. No s’han superat. No es poden fer disbarats com fa el president d’una nació molt rica que nega en plena batalla els recursos a un organisme que serà bo, dolent o regular (l’OMS), però que és el que tenim per a lluitar mundialment contra aquesta pandèmia. Si no t’agrada, ja tindràs temps després de passar-hi comptes, però no trenquis l’única eina que tenim per a mundialitzar aquesta lluita! Cal aprendre lliçons polítiques i la més gran és que vivim en una època en què hem de prendre decisions polítiques mundials, que algunes cobreixin tot el món, i no estem en condicions d’instrumentalizar-les. Ens enfrontem a una civilització que ho ha desencadenat i ara no la podem governar.

Creieu que és precisament la manca d’estats forts i polítiques públiques que ha fet que col·lapsessin Espanya o Itàlia?
—Si més no podem dir que no van estar a l’altura de les circumstàncies. Perquè, contra la sorpresa van prendre decisions amb criteris de la mena ‘em sembla que…’, ‘això no és gaire més que una grip…’, i amb aquesta actuació van donar un avantatge al virus. Aquests són els casos típics en què la decisió política ha d’estar recolzada per la recomanació científica. Cal donar valor als seus advertiments. I per no haver-ho fet hi ha llocs en què es paga un cost massa alt, molt inútil. Per no haver instrumentat a temps l’única eina que teníem, que era conrear l’aïllament. Crec que aquí hi va haver un error evident.

—Europa, els Estats Units i més potències mundials s’han vist arrasades per aquesta malaltia. Com s’ho fa Llatinoamèrica per resistir l’avenç del coronavirus amb la crisi social i econòmica que arrossega?
—Nosaltres pagarem un cost més alt. Com sempre. Haurem d’entendre que cal organitzar compulsivament la solidaritat. En les societats modernes no es pot discutir: l’òrgan més sensible dels éssers humans no és el cor, és la butxaca. Hi ha gent que espontàniament dóna allò que pot i tot allò que té, però en realitat això no s’arregla amb caritat; cal un temps llarg d’una solidaritat sistemàtica i planificada, cosa que vol dir que els sectors que tenen més ingressos han de posar alguna cosa en favor dels altres potser per un parell d’anys. Per què? Perquè això costarà temps.

S’obrirà més l’esquerda social a Llatinoamèrica com a conseqüència?
—Probablement. Podem esperar que aquesta tendència de les economies contemporànies a créixer però a concentrar molt més que no creix s’accentuï si la política no ho pot corregir. La vida em va ensenyar que cap xai no se salva belant, tot depèn per què pugui lluitar la voluntat humana organitzada col·lectivament: drets, igualtat, mitigació de les diferències. Tindrem societats millors si som capaços de combatre per elles i si al seu torn millorem nosaltres.

Quines coses bones ens deixa aquesta crisi sanitària mundial?
—Crec que em deixa una sensació d’humilitat, crec que hem entès que cal donar molta importància a la ciència, que no tot el que lluu és or, que en realitat no cal caminar tan atabalat i que la vida és l’únic miracle que tenim per davant. L’únic miracle per a cadascú de nosaltres és haver nascut. Venim d’un vell no-ser i anirem a un altre no-ser molt més infinit i molt més gran. L’aventura de la vida és meravellosa tot i les contrarietats. Per tant, cal treballar per viure i cobrir les nostres necessitats materials i esforçar-nos, però també cal deixar temps a la vida, als afectes, conrear els afectes. No tot és negoci, no tot és progrés tecnològic, no tot és multiplicar béns materials. Hi ha una cosa que no és de mercat, que és la sensació de viure col·lectivament amb les petites grans coses que envolten la teva vida. Ara és temps de gastar part del nostre temps amb els fills, els amics, la dona, amb l’aventura de les relacions humanes. Per què? Perquè la vida se te’n va i no pots anar a un supermercat a comprar anys de vida, i quan te n’adones ja estàs condemnat i has de fer-te aquesta pregunta: què ha estat de la meva vida? He gastat tot el meu temps només sumant recursos per a pagar comptes? Pot ser que alguna gent aprengui això, el valor que té el fet d’estar viu.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any