L’any passat José Eduardo Agualusa va ser a Barcelona per Sant Jordi. Acabava de publicar Teoria general de l’oblit (Premi Internacional de Literatura Dublín 2017) i vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo. Vam parlar de la Ludo, la protagonista de la novel·la que decideix d’aïllar-se de la realitat per sempre, tancant-se al seu pis sola amb els seus records, somnis i poemes. Llavors li vaig demanar si precisament la missió de la literatura era, com escrivia la Ludo, fer-nos despertar, desperts, en una realitat més lúcida, tal com, quan dormim, somniem que dormim. I em va respondre:

‘Sí, sí. A mi, hi ha una història que m’agrada molt. Va passar al meu amic, l’escriptor moçambiquès Mia Couto. Un dia, quan acabava d’escriure un llibre, va fer un viatge per l’interior de Moçambic. En la part més profunda es va trobar un vell que li feia recordar el personatge del llibre que havia escrit. El vell li va dir: “Sóc cec.” Però l’endemà, Mia va veure que escrivia. “No m’havia dit que éreu cec, vós? Jo us veig escrivint.” I el vell li va dir una frase que ja era en el llibre que ell acabava d’escriure: “Solament no sóc cec quan escric.”

Qualsevol dia la literatura pot esdevenir una realitat més lúcida. La literatura pot transformar el món. Potser el primer pas per a fer una revolució és somniar-la o inventar-la. Per això, potser, Agualusa, més enllà d’un periodista, més enllà d’un escriptor, és un traductor de somnis, com molt bé ha dit el seu ‘germà gran’, l’escriptor moçambiquès Mia Couto.

L’home que somnia vides de desconeguts que existeixen
A la novel·la La societat dels somiadors involuntaris, en traducció excel·lent de Pere Comelles, José Eduardo Agualusa recupera un personatge de Teoria general de l’oblit, el periodista Daniel Benchimol. Els personatges d’Agualusa tenen vida pròpia i continuen existint més enllà dels llibres. No són com insectes crucificats amb agulles en un suro.

En aquesta novel·la Daniel Benchimol té el poder de somniar les vides de persones desconegudes però que han existit o existeixen i que aniran apareixent en la seva vida. Totes s’aniran interrelacionant sorprenentment fins a construir el relat, obrint tota mena d’espais ignots, possibilitats i dubtes, tractades amb delicadesa, amb tendresa, distància i humor. Perquè, com diu un personatge: ‘Tots els somnis espanten, perquè són íntims. Són allò que tenim de més íntim. La intimitat espanta.’

El segon personatge clau és Hossi Kaley, un ex-guerriller regent d’un motel de platja, home d’acció, resolutiu, que s’ha mort dues vegades i pateix d’amnèsia. El seu misteri és ser capaç, sense proposar-s’ho, de passejar-se pels somnis dels altres, habilitat que al final serà la clau d’una revolta que capgirarà la història. De fet, la seguretat cubana ja s’havia avançat investigant-lo, sense èxit, perquè era un sospitós subversiu capaç d’infiltrar-se en els somnis del poble. Als polis cubans els hauria agradat de trobar la fórmula per a tenir un agent que es passegés pels somnis dels altres, sobretot dels desafectes al règim.

La revolució que el periodista no ha pogut escriure mai com a notícia, ni tan sols somniar haver-la motivat amb les seves petites rebel·lions de tota la vida, l’experimentarà quan la seva filla és, i de retruc ell mateix, un dels protagonistes de la teranyina dels somnis que finalment enfervoriran la gent, com una xarxa social surreal, i que motivaran l’alçament popular contra el dictador.

De la mateixa manera que hi ha vius i morts que no esvaeixen la tragèdia dels fets històrics, hi ha personatges que somnien i uns altres que són somniats, el brou de cultiu que transformarà la història. Però el present neix del passat o el crea? O és altrament? Com molt bé apunta la cita d’E.M. Cioran que obre el llibre: ‘El real em provoca asma.

La dona que pinta els seus somnis
A més del periodista i l’ex-guerriller, en la novel·la hi ha més personatges. Moura Fernandes, una artista que pinta els seus somnis a la recerca d’alguna cosa que desfaci el sentit de les coses. El neurocientífic brasiler Hélio de Castro, que inventa una màquina per a filmar somnis. I un munt d’éssers encantadors, a voltes angelicals, a voltes demoníacs, que encara que semblin protagonistes de conte, són molt sovint (com explicaré més endavant) tan inspirats en la realitat que han arribat a existir amb altres noms i hi existeixen. Per exemple, un grup de joves revolucionaris empresonats i en vaga de fam o els segrestadors d’un Boeing 727, desapareguts per sempre més.

A la pràctica, Agualusa porta al relat la potència col·lectiva dels somnis com a palanca per a transformar allò que és real. Sempre amb els peus i el cor profundament arrelats en el passat tràgic d’Angola, de vegades, gairebé imperceptiblement, teixeix una trama preciosa que, com una teranyina onírica, va enganxant personatges reals i irreals, històries del passat i fets polítics del present. Té una habilitat extraordinària per a diluir les fronteres establertes entre realitat i ficció, periodisme i poesia, fins al punt d’esborrar els límits, de crear un nou món que, com a reacció a la història tràgica del seu país, s’imposa per sobreviure i creure en el futur.

Agualusa ha sofert intensament en la seva pell, de ciutadà i de periodista, la Guerra d’Angola (1975-2002) que va durar vint-i-set anys, després d’una Guerra d’Independència (1961-1974) de tretze. Agualusa és un supervivent, un periodista que, com el de les seves novel·les, viu en les històries en què treballa i no l’abandonen mai.

Ell, de fet, l’any passat em va explicar que va patir en pròpia pell les amenaces del sistema, fins a l’extrem que la gent tenia por d’acompanyar-lo pel carrer:

‘És una història completament absurda. Em van fer una entrevista en un diari angolès i, molt de passada, vaig dir que el primer president d’Angola, Agostinho Neto, havia estat un poeta mediocre. Crec que era cap al 1996, mesos abans d’unes eleccions. El règim intentava hostilitzar totes les veus independents. Van desencadenar contra mi una campanya enorme. Va ser molt violent, vaig rebre amenaces de mort i de presó. Alguns diaris deien que jo havia de ser afusellat per traïdor de la pàtria. Quan sortia al carrer la gent tenia por d’anar amb mi.’

El tòpic del realisme màgic africà
En l’entrevista també em comentava que el sorprenia la mania dels occidentals de parlar de realisme màgic quan ens referim a la seva obra. ‘Si surts ara al carrer, aquí a Barcelona, trobaràs gent que creu en una persona que caminava sobre les aigües o que transformava l’aigua en vi. Si no és realisme màgic, això què és?’

I tenia raó, és cert, això passa a la realitat, a l’Àfrica i aquí. Els diaris són cada dia plens d’històries reals que semblen fantàstiques. Tot i això, jo hi insistia perquè m’agradava què em deia. I li vaig demanar si, després de tanta violència i tragèdia, la impossibilitat de saber tot allò que havia passat generava explicacions com aquestes en la societat. Ell em va respondre: ‘Luanda, que té cinc-cents anys d’història, és infiltrada i ocupada pel món rural que hi aporta la seva mitologia. Però a mi allò que més m’interessa és la manera com l’absurd apareix sobretot en situacions d’absència d’estat. L’absurd m’interessa més que no pas allò meravellós. M’interessa més Borges que no pas García Márquez.’

Va afegir que Pessoa hi era sempre present i li vaig demanar què explicava en el fons l’absurd al qual es referia. La seva resposta va ser aquesta:

‘Més que debatre per què l’absurd, em demano per què un país en moments d’agitació social tan grans, i amb tants cops d’estat, permet el ressorgiment de l’absurd en la quotidianitat. A Angola això es veu cada dia. L’absurd s’ha instal·lat a la societat. A mi em fascina de veure com les persones accepten aquest absurd amb gran naturalitat i passen a viure el seu dia a dia al voltant.’

A La societat dels somniadors involuntaris repassa el present bo i recorrent al surreal, transforma la duresa del real amb un gran optimisme en les joves generacions i en el seu poder i força creativa. El real aflora d’allò més profund del pòsit d’experiència que Agualusa i la gent que ell coneix conserven de quatre dècades de guerra, de la força que han desenvolupat per a superar l’absurd, per a sobreviure a tants anys de totalitarisme, arbitrarietat, mort i corrupció. Agualusa diu que lluita pels qui es van resignar a la supervivència i que en aquest llibre s’ha convertit en una mena d’activista dels somnis.

L’oralitat té una gran importància en les cultures africanes. Els somnis, també. Els africans ho saben de molt abans que Sigmund Freud i els surrealistes. O ‘superrealistes’, que deia J.V. Foix, tan lluny de l’Àfrica.

Un altre escriptor africà molt interessant, el poeta i novel·lista nigerià Ben Okri, en un llibre extraordinari, Riquezas infinitas (El Cobre), escriu: «… de vegades ens descobrim vivint en els somnis dels morts. Qui sap quin és el destí d’un somni? En quants mons simultanis vivim? Quan dormim, despertem en un altre món, en un altre temps…?»

La poesia dels personatges, escletxes de llibertat
Hi ha mil maneres de dinamitar la realitat i Agualusa les posa en pràctica. Llegir-lo és un plaer. Dels gests i actituds vitals més impressionants i decisius fins als detalls més insignificants i poc visibles. Com ara un vegetarià que pesca sense ham només perquè li agrada d’anar a pescar, no els peixos. O ocells que s’escapen dels somnis per travessar el cel que veiem per la finestra. Gent que neda per pensar millor i que dins l’aigua són exactes. Dones que són camins o començaments d’un nou món. Gent que somnia la mar, versos solts o bé entrevistes a Moammar el-Gaddafi.

Personatges que, quan es moren per primera vegada, es desperten en llocs on els rius no corren: estan parats, les papallones hi floten immòbils i la gent no envelleix. Perquè somniar és com viure sense la gran mentida que és la vida, recorda un protagonista.

Totes les idees i expressions dels personatges del llibre s’infiltren en allò que és real. Podria ser, crec jo, que tot fos transgressió dels patrons d’allò visible per trencar els lligams, els arguments, les estratègies narratives del poder que ens imposa una vida indesitjable.

Encara que no ho sembli, tot és real
En aquest llibre, el periodista Daniel Benchimol, casualment, gràcies a les connexions que s’estableixen entre els personatges que va coneixent i somniant, tindrà l’oportunitat de resoldre un cas que mai no va poder investigar a fons i en trobarà el desenllaç: l’insòlit robatori l’any 2003 a l’aeroport de Luanda d’un avió Boeing 727 d’American Airlines. Quan va passar, per molt que hi va treballar, no va poder lligar caps. Ara, gràcies a l’atzar que el porta a conversar amb els personatges d’aquest llibre, en trobarà la pista definitiva. I aconseguirà de parlar amb els dos lladres del Boeing, a Recife, al Brasil.

Sempre havia pensat que aquest fet era un invent de la immensa imaginació d’Agualusa, però és a l’inrevés, és fruit del seu coneixement de la realitat. El cas és absolutament cert. Fins aquí la notícia. Però, la resolució del cas, l’autor l’ha trobada a la ficció, gràcies a un periodista que també sembla ser de ficció i que potser se li assembla una mica.

Al final, els herois de la novel·la són un grup de joves valents, revolucionaris, que anomenen ‘revus’, entre els quals hi ha la filla del periodista, que després d’un escarn públic i burlesc al president seran empresonats i protagonitzaran una vaga de fam que repercutirà al país i a l’estranger.

El grup va existir en la realitat. Agualusa m’ho va explicar l’any passat quan li demanava sobre la repercussió de la seva literatura a Angola: ‘Fa dos o tres anys un grup de joves van ser empresonats, acusats d’intent de cop d’estat. El cas va causar una gran commoció que generà un moviment de solidaritat envers ells. Jo vaig rebre algunes fotos dels joves empresonats llegint els meus llibres. Això em va commoure molt.’

No tan sols el va commoure. Ara els ha acollit al seu llibre, en la ficció, i en la realitat –o són la mateixa cosa?– també els va defensar públicament el 2015 .

Eines per al futur renaixement de l’Àfrica
Tot Occident ha assumit majoritàriament una imatge pessimista i negativa de l’Àfrica, sigui per abús dels tòpics o per la inconsciència i la ignorància pròpia de les societats riques, creadores de ciutadanies que van ‘sobrades’. Per contra, Agualusa, igual que alguns altres escriptors i intel·lectuals africans destacats, com el senegalès Felwine Sarr o el camerunès Achille Mbembe, té esperances en l’esdevenidor.

És clar que, com em deia fa un any, ell és angolès i, per tant, optimista: ‘Jo crec que l’Àfrica té un gran futur, sobretot en les formes d’art, no solament visuals, plàstiques, o la música, també en la literatura. Crec que assistim a un moment de renaixement. Les grans guerres que assolaven el continent s’han acabat, ara hi ha aquest moviment de reconeixement intern i extern i la capacitat dels artistes de reflexionar sobre el passat. Jo sóc força optimista.’

José Eduardo Agualusa, per angolès, no és únicament optimista. També és un militant fervent de la capacitat transformadora de la literatura.

En el discurs d’acceptació del Premi Internacional de Literatura Dublín 2017 va afirmar que havia après alguna cosa de tants anys de guerra: ‘Els fabricants de guerres civils comencen desnacionalitzant l’enemic. A continuació, en qüestionen la humanitat. Primer l’enemic és un estranger, després un monstre. Un monstre i, al damunt, estranger, es pot matar. Cal matar. En canvi, la gran literatura treballa gairebé sempre en sentit contrari. Ens fa veure la humanitat dels altres, fins i tot de qui ens és estranger. Fins i tot de qui ens sembla un monstre.’

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb