El filòsof José Antonio Marina ha estudiat fenòmens com la por i l’exercici del poder. Catedràtic de secundària i director del projecte Centaure –que proposa noves maneres d’aprendre–, l’interès per la filosofia pràctica l’ha portat a desenvolupar projectes literaris, però també pedagògics. Ara acaba de publicar a l’Editorial Conecta Història visual de la intel·ligència, un llibre il·lustrat en què recorre les cultures heretades de l’homo sàpiens i dóna valor a la nostra capacitat simbòlica mitjançant la llengua i les imatges. L’entrevistem per correu electrònic per reflexionar sobre l’impacte social de la Covid-19, per veure com aquesta experiència ens alterarà el comportament i, potser també, en última instància, ens modificarà el genoma cultural, és a dir, les capacitats que perviuen de generació en generació. El nostre cervell, segons Marina, també és una cosa que es redissenya d’acord amb la relació amb l’entorn.

Usbek és el personatge extraterrestre protagonista que heu creat per mirar d’explicar com som els humans i com hem evolucionat amb els anys. Què en pensaria, ell, si aterrés en un carrer aquests dies de confinament per la Covid-19?
―Com que ve d’una civilització més avançada, ens miraria com nosaltres mirem la pesta negra del segle XIV. Un esdeveniment terrible i una mica primitiu. No vàreu sentir dir a Bill Gates que si no preníem mesures podria desencadenar-se una pandèmia com aquesta? Ho va dir fa cinc anys.

Segons el vostre punt de vista humanístic, a què creieu que es deu aquesta pandèmia? És una crisi sanitària, ecològica, social o totes juntes?
―És una crisi sanitària que per les seves dimensions té profundes repercussions socials i econòmiques. No em sembla que tingui cap relació directa amb l’ecologia.

Temps enrere vau escriure un llibre sobre la por. Quin lloc ocupa la por en la situació en què ens trobem?
―Les tres pors que han aterrit els humans han estat la fam, la guerra i la pesta. Al llibre Homo Deus de Yuval Noah Harari es diu que aquestes pors han estat superades, però és evident que no és veritat. Convé de recordar que la por és una emoció beneficiosa quan es basa en la realitat i no en ficcions. És la consciència d’un perill i la preparació de l’individu per a enfrontar-s’hi. El temerari no s’adona de l’amenaça, i el poruc té por de tot. Per això ha estat tan important en aquesta pandèmia explicar una vegada i una altra què se sabia i què s’aprenia, per a no començar a fer suposicions falses.

Què creieu que s’ha après en aquest episodi de pandèmia?
―Ara com ara, res, excepte a tractar la malaltia de la millor manera possible. Jo crec que commocions emocionals com aquesta no deixen una petjada gaire profunda. Què hi van aprendre els Estats Units, amb la matança de les torres de Nova York? Què en va aprendre el món, de la crisi econòmica del 2008? Crec que les societats canvien quan un succés o una figura enllacen amb una aspiració mantinguda per una massa crítica. Pel que fa a la política espanyola, és cert que va canviar una mica amb l’aparició dels nous partits a partir del 11-M, però ara es demanen uns nous pactes de la Moncloa. Hi ha un element que pot causar un canvi. La por d’una recessió cruel impulsa el moviment en defensa de la renda bàsica. Això seria un canvi important.

Parlant ara del poder, hi ha persones que opinen que aquest estat d’alarma ens porta a una situació de vulnerabilitat i de manca de llibertats respecte de les autoritats que determinen el règim i la quota de llibertat. Creieu que veurem els nostres drets com a ciutadans retallats després d’aquesta crisi?
―L’amenaça a la democràcia liberal ja havia començat abans de la pandèmia. El novembre passat ja vaig escriure un article titulat ‘Aquesta la llibertat sobrevalorada?’, on analitzava per què una certa desconfiança cap a la llibertat portava a una enyorança de l’autoritarisme. Els casos d’Orbán i, en part, de Trump n’eren una demostració. Avisava llavors de la campanya ideològica de la Xina, que ha intentat de demostrar que la seva ‘democràcia’ de partit únic era més eficient que la democràcia liberal perquè no es basava en la llibertat, sinó en l’harmonia. El Partit Comunista xinès ja no apel·la a Marx i menys encara a Mao, sinó a Confuci. El coronavirus i l’eficàcia, possiblement falsa, amb què han respost han enfortit aquells qui pensen que la democràcia liberal no és socialment eficient. El projecte europeu intenta de fer compatible l’eficiència tecno-econòmica, la democràcia i la protecció social. És un projecte magnífic que molts desitgen que fracassi. Uns, per a eliminar les prestacions socials i deixar lliure el mercat; uns altres, per a eliminar la democràcia. No sé si tindrem prou talent per a demostrar que el projecte europeu és possible.

Dieu en el llibre que a Occident es va valorar més la racionalitat que no la compassió i la justícia. Usbek parla d’un món globalitzat i individualista. Creieu que es podrà recuperar l’esperit comunitari arran d’aquest episodi?
―No ho crec. En moments d’amenaça comuna la gent es torna sentimentalment solidària, però aquests sentiments duren poc. Acabo de llegir el cas d’un metge, d’aquests que aplaudim cada vespre, que en tornar a casa s’ha trobat amb un text d’algun veí que li demanava que se n’anés de l’edifici perquè era un perill per a la resta.

Aquests dies és més evident que mai que ens encaminem a un nou paradigma: connexions telemàtiques, intel·ligència artificial. Creieu que aquest canvi de relacions interpersonals ja serà permanent?
―Les relacions telemàtiques ja fa anys que són aquí. El gran canvi no ha arribat ara, sinó el 2008, que és una data decisiva en la nostra cultura, perquè és quan va sortir l’iPhone. Aquesta mobilitat de tenir un ordinador al mòbil i connexió a internet permanent és el que ha modificat la manera de relacionar-nos.

Fins a quin punt aquestes connexions suplantaran el contacte físic?
―Ja les suplanten. No fa gaire, en un restaurant vaig veure una família menjant. Els pares i dos fills. Cadascun consultava el seu mòbil. Físicament eren junts, però en realitat cadascun era en un lloc diferent. Les tecnologies de la realitat virtual, de l’esbargiment compartit, de la realitat ampliada, seran tan poderoses que serviran d’intermediaris en gran part de les relacions personals. Una de les pioneres a estudiar els efectes psicològics de les TIC, Sherry Turckle, explica en els seus dos últims llibres, Alone Together i Reclaiming Conversastion, la manera com les TIC canvien la nostra manera de relacionar-nos i, al seu judici, no pas per millorar.

Aquests darrers temps, sembla que molts autors s’han interessat a fer un recorregut històric de les nostres maneres de relacionar-nos i les nostres formes d’intel·ligència . En són exemples el vostre llibre i les aportacions de Yuval Noah Harari i, en el cas català, Ramon Riera amb L’herència emocional. Hi trobeu cap explicació? Pot ser que ens trobem en un moment de canvi de paradigma que requereixi d’una valoració de la història passada?
―La història interessa molt, però crec que cal veure-ho dins un marc teòric més potent, que és la teoria de l’evolució. Només coneixent la genealogia del present podem comprendre-ho. Els humans som híbrids de la biologia i la cultura. Cadascun de nosaltres rep un doble genoma. El biològic, heretat dels nostres pares, i el cultural. El genoma biològic ja ha estat descodificat. Ara hem de fer això mateix amb el genoma cultural per a descobrir que les influències vénen de molt lluny. Algunes s’han establert al Plistocè i encara ens influeixen. Crec que una part important dels problemes filosòfics els ha de resoldre aquesta ‘ciència de l’evolució de les cultures’, a la qual m’he dedicat aquests darrers anys.

Què és la cosa més important que heu après de la ciència de l’evolució de les cultures? Que ens adaptem fàcilment al canvi, que tenim resiliència, que som egoistes…?
—Per exemple, que hem estat configurats per viure en petits grups i, no obstant això, hem après a viure en societats extenses. També és cert que ens mouen impulsos egoistes, però totes les societats han fomentat els sentiments de generositat, d’altruisme i de col·laboració. De tant en tant, aquest embolcall moral, acuradament trenat per mil·lennis, s’esquerda, i apareixen impulsos molt vells i tenaços.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.