02.08.2026 - 21:40
|
Actualització: 02.08.2026 - 21:41
Com una pilota que es va fent grossa i més grossa. Així llueixen els darrers dies al Departament d’Educació després de fer-se públic el desgavell a les proves PISA: un error en el percentatge d’alumnes exempts de fer-les ha causat que enguany no es puguin comparar els resultats de Catalunya amb la resta de països europeus. I, com que són unes proves que es fan cada tres anys, fins al 2029 no es podrà saber si el sistema educatiu català millora, s’estanca o empitjora, segons els paràmetres marcats per l’OCDE.
La consellera d’Educació, Esther Niubó, va anunciar-ho divendres passat, tot i que el departament ho sabia d’ençà del març, quan l’OCDE els va notificar que les incidències eren massa grans –hi havia un 23,2% d’exempts de fer les proves, molt per sobre del 5% que fixa l’organisme internacional. Però la bola no s’atura aquí: a principi de setmana es va saber que el Ministeri d’Educació espanyol havia avisat feia un any la Generalitat de les incidències a les proves PISA. L’avís va arribar l’abril del 2025, quan les proves ja havien començat, però tan sols es va comunicar en l’àmbit tècnic de les administracions educatives responsables, i no es va traslladar a més nivells, segons que expliquen des del ministeri espanyol.
Enmig d’aquesta pilota, Niubó va comparèixer dilluns al Parlament per donar explicacions de l’escàndol. Però no va convèncer l’oposició, que en demana la dimissió, i encara menys la comunitat educativa, que ha criticat durament la seva gestió. Niubó va atribuir tot plegat a un “error tècnic”, i va arribar a suggerir que cinquanta-un centres educatius catalans s’havien “confós” a l’hora de determinar quins alumnes quedaven exempts de fer les proves PISA, tot i que va reiterar que era tan sols una hipòtesi i que, en tot cas, no els n’atribuïa la responsabilitat.
En aquesta entrevista, Jordi Satorra, director de l’Institut Martí i Franquès de Tarragona i president de l’Associació de Directius de l’Educació Pública de Catalunya (AXIA), critica que s’hagin assenyalat els centres educatius quan l’error prové de dalt: “No els van explicar bé els criteris que s’havien d’aplicar a les proves, i, a més, tampoc no hi va haver una revisió posterior.” Anem més a fons en l’entrevista, i també parlem amb Satorra del desprestigi que, a parer seu, plana darrerament sobre la figura dels directors.
—Acaba de fer-se públic que el Ministeri d’Educació espanyol ja havia avisat feia un any la Generalitat que les proves PISA presentaven incidències. Què en penseu?
—Ostres, és que no sé què dir-te. Ho acabo de llegir. És insòlit tot plegat. La gestió de la comunicació és realment insòlita. No ho sé, però potser es podria haver provat de repetir les proves, o fer alguna cosa que fos homologable, ni que sigui a escala interna. Pel cap baix, reaccionar amb més marge de temps. No queda clar per què no es va donar un trasllat urgent de la informació sobre l’error en la representativitat a qui correspongués. Solament em produeix més dubtes sobre com es dirigia tot aquest procés. Costa de trobar explicacions lògiques a tants despropòsits, especialment perquè fa un any l’Agència d’Avaluació ja era plenament operativa.
—I, en canvi, Niubó va assenyalar els centres com a hipotètics responsables de l’error tècnic a les proves PISA.
—Bé, nosaltres tenim una altra hipòtesi. La hipòtesi diu que les instruccions que van donar des del departament a les direccions dels centres el mes de març, quan es va explicar com s’havien d’aplicar els criteris de PISA, no eren concretes ni adequades. I no és que cinquanta-un centres alhora s’equivoquessin: segurament el que va passar és que les instruccions no van ser prou clares i concretes. Pot ser que s’equivoqui un centre, dos, tres, però no cinquanta-un a la vegada. El que sí que va quedar clar és que els sistemes de control van fallar, i els sistemes de control no són dels centres educatius.
[Aquesta reunió a què fa referència Satorra es va fer a l’edifici del Departament d’Educació de la via Augusta, a Barcelona, l’11 de març de 2025, tan sols 20 dies abans del començament de les proves PISA.]
—Expliqueu per què considereu que van fallar els sistemes de control posteriors.
—La prova és que dimarts passat van fer un organisme de seguiment de l’agència, en què hi ha dos membres del departament, dos membres d’inspecció i dos membres de la mateixa agència. Per tant, si això ho fas ara i no ho tenies abans, vol dir que abans no sabem qui ho estava gestionant, si el consell, que era abans al capdavant, o l’agència, que hi és ara. El que queda clar és que no es va fer el seguiment corresponent ni les instruccions van ser clares ni després es va fer el seguiment per corregir si hi havia alguna disfunció.
[Durant bona part del procés de les proves PISA, el Consell Superior d’Avaluació, que havia de supervisar-ho, travessava un període de transició. No hi havia una presidència estable, i, mentrestant, es preparava la nova Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació, que va començar l’activitat el 7 de juliol de 2025, posteriorment a la gestió de les proves PISA 2025, en substitució del Consell Superior d’Avaluació.]
—Les proves PISA ja s’havien fet. Per què creieu que ha ocorregut ara l’error?
—Perquè els que eren al capdavant del Consell Superior de l’Avaluació o de l’agència, o el departament, no han fet bé la feina. Repeteixo: que passi a cinquanta-un centres alhora és dificilíssim. Els mecanismes han fallat, però no havien fallat els altres vint-i-cinc anys. Per tant, no és que no ho sapiguem fer. Si les instruccions són clares, saps què fer en cada pas, però si no són clares, si es trasllada la confusió als directors des dels òrgans corresponents, en aquest cas des del departament, que era el responsable per mitjà del Consell Superior d’Avaluació, doncs la confusió la produeix la mateixa institució.
—A Catalunya ha quedat exclòs un 23,2% dels alumnes de les proves PISA. Quina mena d’alumnes en queden exclosos?
—L’OCDE parla d’alumnes amb dificultats greus. Ja sigui lingüísticament, perquè encara no han estat aquí prou temps –normalment el tall s’estableix al cap de 24 mesos; o més dificultats que també titlla de greus, però on potser s’inclouen alumnes amb PI, alumnes amb dislèxia, alumnes amb discalcúlia… De manera que, si tot això ho introdueixes, et pot sortir una xifra que pugi al 23% d’exclosos.
—La complexitat de les aules és el que ha fet que hi hagi un 23% d’exclosos?
—Depenent dels contexts en què s’hagi mogut un alumne, pot ser que, amb vint-i-cinc mesos que porti aquí, no tingui la capacitat de fer la prova per una qüestió d’assoliment lingüístic. Hi ha determinats contexts o aules on tots són immigrants, per exemple, i és molt difícil que allà s’hi aprengui català. Abans, fa deu anys o quinze anys, hi havia un entorn que acompanyava, però ara la xifra que estableix el tall al cap de 24 mesos potser és insuficient. I això és una altra dificultat afegida que tenim.
—Surt aquest percentatge tan elevat perquè el sistema educatiu català és més complex que la resta?
—Nosaltres creiem que és impossible que complim amb el 5%. Per la informació que tenim ara, estem al voltant del 8%, 9% o 10%. Això vol dir que estem al doble del que diu l’OCDE. I aquí crec que l’aspecte lingüístic té una part de l’explicació. Per exemple, a Castella i Lleó, quan arriba una persona de Sud-amèrica, ja sap castellà. Aquí, en canvi, ha d’aprendre català. L’altra cosa seria saber si realment tenim un percentatge d’alumnes amb situacions cognitives greus –que és el que indica la norma de l’OCDE– més elevat que en uns altres territoris. Però no tinc dades per a poder-ho comparar ni objectivar. El que sí que és veritat és que els alumnes amb aquestes dificultats van en augment, i que els alumnes últimament presenten més complexitats pedagògiques associades a unes quantes disfuncions. Això és claríssim. Ara, no crec que estiguem al 23%, però estic segur que tampoc no estem al 5%.
—[…]
—Saber aquesta realitat potser ens ajudarà a entendre el malestar dels docents i de les direccions, que estem gestionant una complexitat molt més alta que en uns altres llocs i no tenim tots els recursos que ens caldrien per a atendre-la. Potser és moment de veure aquesta fotografia que tenim i que s’entengui que, amb el 3,8% o el 3,9% del pressupost que tenim, la cosa no pot continuar així. I quan surtin els resultats de les proves ja es veurà una mica el diagnòstic.
—Quan sortiran?
—Al novembre, potser. Però no sortiran bé. I mira que ja a les proves de castellà i català no els fan ni escriure! Si les volem comparar amb les d’uns altres anys, els hem de fer les mateixes proves. És com quan les proves de competències bàsiques les hem fet amb l’ordinador per estalviar paper… Home, escriure és escriure! Que al final no sabem ni què volem. Si no tenim una radiografia exacta del que tenim, serà molt difícil que prenguem les decisions correctes per avançar cap a una millora dels resultats. A més a més, ara ja no tenim resultats comparables de les PISA. Això vol dir que, en els darrers tres anys que portem, no sabem si hem anat millorant o empitjorant respecte dels altres i, per tant, anem una mica a cegues.
—En la comissió que va fer ahir Niubó, tots els partits li van recriminar que sabés sobre els problemes d’ençà del març i que no digués res fins ara. Què en penseu?
—És difícil de dir, perquè és un debat més aviat polític. Però el fet que tinguem reunions amb el departament i no ens hagin dit res… Seria lògic que se’ns expliquessin les coses que ens perjudiquen, perquè ens sentim corresponsables d’aquest sistema educatiu. Quan hi ha hagut problemes, la manera lògica d’actuar és comunicar-se.
—El malestar amb la conselleria no és nou: fa temps que us queixeu d’un cert descrèdit. Creieu que es valora poc la funció de director d’escola pública?
—Per desgràcia, creiem que se’ns valora poc. Quan s’ha hagut de negociar amb els sindicats, algú va tenir la brillant idea de qüestionar l’autonomia dels directors, perquè tinguem menys autonomia per a escollir perfils concrets de professors per als centres. És a dir, es compra un marc mental en què nosaltres som uns prevaricadors amb potència. Fins i tot som els únics que, per fer entrevistes laborals en llocs de treball específics, se’ns imposa que els sindicats hi siguin, quan això no passa enlloc més. El que queda clar és que, si ens limiten la capacitat d’autonomia, vol dir que no es confia en nosaltres. I això és greu, perquè som els que aguantem el sistema, els que som allí. Nosaltres complim i fem complir la llei que ens arriba des de conselleria. Si la consellera dóna una ordre, nosaltres la complim. Per tant, sorprèn molt que es compri el marc mental dels sindicats, i que el departament ens menystingui, ens menysvalori i susciti poca confiança en les direccions educatives. No ho entenem, no ho vam entendre quan al febrer va començar tot aquest procés, que no s’ha rectificat, i continuem queixant-nos perquè considerem que és un error d’enfocament.
—Aquesta manca de confiança cap a la figura del director que descriviu, fa que cada vegada menys gent vulgui accedir a aquesta posició laboral?
—Aquesta és la derivada. Comença a haver-hi gent que diu: “Per què he d’aguantar això?” I gent bona que diu que no ho volen aguantar. I amb aquest nou sistema de limitar l’autonomia a l’hora d’elegir perfils, veuràs que hi ha centres educatius d’alta complexitat en què es canvia el 80% dels professors, perquè els funcionaris no hi volen anar. Jo, per exemple, que tinc un centre que acull nois amb malalties mentals, no s’hi ha presentat cap funcionari. És a dir, s’està legislant en contra de la capacitat de les direccions a l’hora de perfilar, que estem parlant d’un 8% actualment dels perfils, però en el fons és una falta de confiança cap a les direccions. Llavors molta gent diu: “Quin projecte puc tirar endavant si tampoc no tinc les eines? Quin projecte puc tirar endavant si cada any la meitat de la plantilla és nova i s’ha de tornar a explicar tot?”
—Quines altres coses us dificulten el dia a dia?
—Aquesta responsabilitat permanent, aquesta burocràcia excessiva que farà que al final ho acabi col·lapsant tot, perquè tenim tanta burocràcia que semblem administratius, en lloc de poder-nos dedicar a la part pedagògica. I a més, d’entrada sempre som els primers acusats pel mateix departament… Doncs tot plegat no produeix entusiasme, i comença a haver-hi vacants, llocs que no es cobreixen. I aquestes vacants es cobriran amb funcionaris amb plaça d’un any, obligats. I això no serà gens bo per al sistema. En tot cas, estan abonant que hi hagi una desafecció cap a les direccions i que no valgui la pena haver de ser aquí aguantant permanentment una situació de pressió i uns recursos que no arriben.
—Quins canvis creieu que són urgents, doncs?
—No és que hi hagi una falta de compromís per part de les direccions o dels docents en general, sinó que falta un horitzó. És a dir, si et diuen has de fer un esforç per arribar a un punt, però saps que quan hi arribis, estaràs bé, perfecte. El que passa és que no ho veiem, això. Ara mateix, nosaltres, per exemple, hem demanat una auditoria a la inclusiva, perquè, és clar, en quatre anys ens diuen que hi haurà 6.000 recursos més. Però, i si en fan falta 18.000? Perquè la sensació és que en falten 6.000 més. El resum és que tot plegat no es pot gestionar amb el 4% del pressupost. Crec que aquí les direccions tenim un paper important a fer. Nosaltres hem dit reiteradament al departament que volem ser dins, volem ser a la cuina per a decidir coses i que siguin tan ajustades com sigui possible a la realitat. Perquè crec que podem aportar l’expertesa necessària per a millorar les coses en aquest moment d’emergència educativa. Perquè, en el moment en què estem, hauríem de dedicar-nos al lideratge pedagògic, i, en canvi, estem fent papers i més papers. Així passem el dia, fent papers i números.
—Hi ha res més que vulgueu afegir?
—Que la sensació és que la situació no canviarà i que aquest malestar continuarà latent. Calen canvis i establir un horitzó diferent, possible. La situació no és bona per a la comunitat educativa, no és bona per als nens, no és bona per als centres, per a la conselleria, per al país. Cal treballar per a fer la diagnosi correcta que ens permeti de saber cap on hem d’anar, què fa falta i com i on es poden posar els recursos que facin falta per a aconseguir aquesta millora que tots volem.
