Jordi Sànchez: ‘No podem badar’

  • Jordi Sànchez des de la presó té clar que 'd'aquí a uns anys ens mirarem els ulls els uns als altres i podrem dir sense dubtar "no va ser aquell un temps perdut"'

VilaWeb
Fotografia Albert Salamé feta a la redacció de VilaWeb l'abril del 2017
Assumpció Maresma Matas
08.02.2018 - 22:00
Actualització: 09.02.2018 - 02:01

L’últim dia que vaig veure Jordi Sànchez va ser a Montjuïc, al míting final del referèndum. Durant aquests darrers mesos, sovint coincidíem al final dels grans esdeveniments polítics. Per més mal dades que anessin les coses, en cap cas no podia imaginar que ara editaria una entrevista amb ell feta a la presó. I, encara menys, que algú fos capaç d’acusar-lo d’actes violents a ell, que ha estat sempre un dels líders de la no-violència. Preparar les preguntes, per primera vegada, es va convertir en una cosa difícil. Les vam fer col·lectivament i ens vam quedar muts, blocats. Cap pregunta no semblava prou encertada per a fer-la a través d’un missatger que havia de travessar els murs de Soto del Real. Algunes perquè caducarien, algunes altres perquè només de verbalitzar-les feien mal i algunes perquè la presó preventiva les contestava sense necessitat de paraules. Al final vam enviar-les. Rebre les respostes ha estat diferent. Qualsevol escletxa de comunicació té sentit.Les respostes en són la prova. Jordi Sànchez s’hi presenta nítid, consistent, íntegre i fort. Cap concessió a la galeria, cap paraula inútil. Com si fos a la redacció de VilaWeb, no es distreu, no divaga, va al gra i diu que no podem badar. Parla del futur de l’ANC, del paper insubstituïble d’aquesta entitat i de les prioritats del moment. Ens confessa que tenia previst deixar la política. I sobretot envia un missatge clar fent referència al moment tan dur que viu: ‘D’aquí a uns anys ens mirarem els ulls els uns als altres i podrem dir sense dubtar: “No va ser aquell un temps perdut”.’ Intentant travessar l’altre escletxa, la de fora a dins, escric: ‘Missatge entès. Gràcies Jordi’. Espero que ho pugui llegir.

Ja fa més de cent dies que vàreu entrar a la presó. Què pesa més en el vostre ànim quan mireu enrere?
—Mirar enrere a la presó és molt arriscat. Pots perdre fàcilment la centralitat en la conducció necessària del dia a dia fins a assolir la llibertat. Un dia de presó ja és excessiu, imagineu-vos més de cent. És, com tothom es pot imaginar, un període dur –per a mi i per a la família sobretot–, però no ha estat un temps perdut políticament parlant. Tots hem madurat i estic convençut que tothom entendria que aquest tots no és només els qui estem privats de llibertat, sinó els centenars de milers de persones que viuen amb intensitat i gran dignitat el moment històric del nostre país. Estic segur que d’aquí a uns anys ens mirarem els ulls els uns als altres i podrem dir sense dubtar ‘no va ser aquell un temps perdut’.

Després d’haver rebut tants nos, quina expectativa teniu quan els vostres advocats presenten alguna demanda ?
—Si alguna cosa he après aquests cent dies que porto a la presó és a no fer pronòstics sobre les futures actuacions judicials. Crec honestament que la meva declaració va donar totes les explicacions i proves per modificar la situació de presó. Vaig ser honest sobre quin serà el meu comportament com a diputat al parlament i només cal llegir el programa electoral per a saber quines són les prioritats que la majoria independentista seguirà. I també està demostrat que les circumstàncies que segons els magistrats desaconsellaven la nostra llibertat per risc de reincidència (el que van definir com explosió de violència en les manifestacions ciutadanes) també ha canviat radicalment. Hi ha hagut eleccions sense cap interferència i la retirada de la GC i el CNP són la prova més evident del no-risc que es produeixin els escenaris que el magistrat volia evitar.

Us vàreu queixar que no us hagués arribat una carta de la vostra filla, Clara,  a la presó. El control de la correspondència familiar encara continua?
—Els criteris de comunicació i gestió de la correspondència a les presons responen a lògiques de meitat del segle passat. Jo no tinc les comunicacions intervingudes. Tots els problemes són per l’excés de burocràcia que el reglament penitenciari provoca. No és culpa dels funcionaris. És d’un sistema obsolet que avui és ridícul i perjudica greument el dret de comunicar-se dels interns.

Per què creieu que les condicions a Estremera són tan diferents de les de Soto del Real?
—La decisió de mantenir-nos separats i sense possibilitat de contactes –exceptuant quan vénen els advocats– és de la direcció del centre. A Estremera la direcció ho veia diferent. Tant li fa, s’hauria agraït una gestió diferent quan vàrem entrar. Ara ja ens hi hem adaptat.

Què diríeu a Junqueras, Forn i Cuixart? Què diríeu al president Puigdemont i als consellers que resideixen ara a Brussel·les?
—Tots sabem per què som aquí. I tenim tot el dret de sentir-nos injustament empresonats. Tenim i hem de mantenir la dignitat ben alta. No som culpables de res del que ens volen acusar. De la presó, tard o d’hora, en sortirem. I de l’exili en tornaran. Estic convençut que tard o d’hora el problema polític que ens ha portat a assumir la repressió trobarà vies de solució dialogades. En la mesura que puguem, hem d’ajudar a desencallar el contenciós democràtic que ens ha portat a la presó o a l’exili. Nosaltres som part de la solució, no del problema. I hem de saber que el problema no és que hi hagi presos ni exiliats, això és la derivada d’un diàleg i d’una incapacitat de trobar una concreció al dret d’autodeterminació.

Us arriba a la presó la solidaritat i l’escalf de la gent ?
—L’escalf de la gent ha estat i continua essent espectacular. Tant espectacular com imprescindible pels qui estem allunyats de la nostra gent. Al lector de VilaWeb li agradarà saber que mai a la història penitenciària espanyola cap intern no havia rebut tantes cartes com nosaltres. Les comptem per milers. És una solidaritat desbordant, en tots els sentits dels termes. I l’escalf no solament el sentim en cada carta, en cada paraula. És també en cada concentració, en cada acte dels milers que s’han fet a Catalunya els darrers mesos, on em sento emparat i estimat. La dignitat de la gent, al carrer i a les urnes, no s’atura davant els murs de Soto del Real, hi penetra a través i m’arriba diàriament a la meva cel·la. És una vitamina imprescindible per al meu cap i el meu estat d’ànim.

La decisió d’anar a les llistes de Junts per Catalunya no la vàreu poder explicar com calia. Per què vàreu decidir-ho?
—Abans del meu ingrés a la presó, jo no només no tenia intenció de fer el pas a la política institucional, sinó que un cop acabat el meu mandat a la presidència a l’ANC (febrer del 2018), tenia previst recuperar amb força l’activitat acadèmica i d’analista polític i social. Amb les eleccions anunciades per Rajoy jo vaig defensar –ja des de la presó– que calia assumir-les com un repte democràtic, presentar una alternativa i guanyar-les. Les urnes mai no es poden rebutjar. Jo defensava una llista conjunta; al meu entendre era la millor manera que la nit del 21-D el món entengués la victòria aclaparadora de l’independentisme. Quan al final alguns van descartar aquesta opció, el president em va demanar opinió. Vàrem coincidir i vaig participar –amb totes les limitacions– en la configuració del que va acabar essent JxCat i vaig acceptar la invitació del president d’anar de número dos.

Dies de negociació entre Junts per Catalunya i Esquerra. Què en penseu?
—El president i la majoria present al parlament trobaran la millor fórmula. Soc de l’opinió que la nostra prioritat és tancar com més aviat millor la ferida institucional, l’amputació per ser més precís, que comporta el 155. El mandat del 21-D és inequívoc, la gent demana recuperar immediatament el govern de la Generalitat. La legitimitat i el lideratge del president Puigdemont i la concreció dels resultats del 21-D a través de la majoria del parlament seran més indiscutibles i eficaços des de la restauració d’un executiu nascut del nou parlament.

Jordi Sànchez a la redacció de VilaWeb, l’abril passat (fotografia: Albert Salamé)


—A la resta de l’estat molts somnien a allargar el 155 i el blocatge institucional. No podem badar, entre moltes altres coses ens hi juguem el model d’escola i la ràdio i televisió públiques, polítiques i accions contra la pobresa, el manteniment i actualització dels compromisos del govern amb les entitats del tercer sector que més eficientment i eficaç combaten l’exclusió social, la restitució de tots els organismes liquidats sense cap motiu ni empara legal pel govern Rajoy sota l’ombra del 155, la concreció en forma de polítiques i accions legislatives dels valors democràtics i republicans que tant hem defensat al carrer o a les urnes darrerament. Per no esmentar la urgència de demostrar amb fets i dades que lluny que estem de l’escenari de fallida econòmica que van inventar i treballar perquè una part de les empreses que finalment van traslladar la seu social no tinguin excusa per a no tornar.

I de la presidència?
—En tot cas és possible una presidència harmònica i amb encaix a l’ordenament vigent que impulsi una legislatura de quatre anys, amb objectius ben definits amb la legitimitat i lideratge del president Puigdemont.

Amb la repressió hi ha qui diu que l’ANC  ha quedat tocada…
—L’ANC és un motor insubstituïble avui, que té molt bona salut i que sap que la clau del seu èxit, la seva raó de ser, és de mantenir-se independent de qualsevol partit polític, exercir de grup de pressió a favor de la independència a través de la gran capacitat mobilitzadora que ha demostrat i preservar el caràcter cívic i no violent de totes les seves actuacions.

El mes vinent hi ha una assemblea general: quin missatge voleu enviar als membres de l’entitat?
—L’assemblea és un valor a preservar, amb data de caducitat –quan la independència sigui una realitat– i tots els socis i els ciutadans l’hem de cuidar. És un instrument molt valuós, que mou milers de voluntaris arreu del país, present en més municipis que cap altra entitat o partit polític. Ni La Caixa no té una xarxa de caixers automàtics com assemblees territorials té l’ANC. Jo ara sóc un soci més, però per la meva ascendència entre els socis com a ex-president no em pertoca opinar públicament sobre la proposta del nou full de ruta. La meva confiança amb el secretariat i el meu respecte és absolut. Fan i faran una gran feina. Em tindran sempre que em convoquin. Són gent excepcional.

A part la perseverança, què més recomaneu a la gent?
—La perseverança és una actitud necessària, però insuficient. Ja fa temps que, a part de perseverar, tenim la iniciativa política. I així hem de continuar. Per això és tan important la mobilització ciutadana i els resultats del 21-D. Tenim totes les claus per a continuar impulsant la iniciativa política. Hem de ser conscients d’un fet únic a Europa i jo diria únic en la majoria de sistemes democràtics. L’harmonia entre ciutadania i majoria governamental és una combinació guanyadora a termini mitjà. La decadència política en molts països és ben visible. La desafecció ciutadana cap a les institucions és moneda habitual en la majoria dels països del nostre entorn. El populisme ens amenaça –juntament amb l’auge de l’extrema dreta– en masses països europeus. A Catalunya, en canvi, hem trobat una creativitat política, social i institucional que ens ha cohesionat al voltant dels valors democràtics.

Ho hem fet tot bé?
—Segur que no hem fet totes les coses bé, segur que hem de reforçar costures socials que avui es troben en estrès, segur que hem de modificar missatges i estratègies. Però tenim uns fonaments molt sòlids que mantenen viva la transformació democràtica que vivim.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any