Jordi Ros

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Dimecres farà un any que la Guàrdia Civil va entrar de matinada a casa de Jordi Ros per detenir-lo, acusat de terrorisme. La mateixa escena es repetia als domicilis de vuit independentistes més: desenes d’agents armats fins a les celles, intimidació a les famílies, escorcolls i requisa d’objectes personals… Era l’operació Judes, que parlava de l’existència d’una suposada organització terrorista dins els CDR quan faltaven poques setmanes perquè es publiqués la sentència del judici contra el procés.

Dels nou detinguts, set van ser empresonats tres mesos a Soto del Real. De fet, Ros va passar més de cent dies en règim d’aïllament. Tots van ser acusats de pertinença a organització terrorista, estralls en grau de conspiració i fabricació i tinença d’explosius. A més, el juny es va saber que s’havia ampliat la investigació a quatre persones més per haver participat en les mobilitzacions post-sentència i per tenir relacions personals amb els primers acusats.

Les defenses han denunciat des del primer moment totes les irregularitats del cas, entre les quals, la filtració del sumari a la premsa espanyola. En el cas de Ros, denuncien coaccions per part de la Guàrdia Civil i sospiten que li van administrar substàncies. Alerta Solidària també explica que quan l’advocat de la família va arribar per defensar-lo ja li havien assignat un d’ofici. Parlem de tot plegat amb ell mateix, que diu que ara procura de no pensar en el futur. En alguns moments li costa una mica explicar les vivències més dures d’aquest darrer any, però diu que fins ara s’ha mantingut fort: ‘No ens deixarem tòrcer, no ens venceran.’

Com recordeu la matinada de la detenció?
—Van entrar uns agents de la Guàrdia Civil a casa el meu germà, on jo vivia perquè reparaven el meu pis. Em van posar una pistola al cap i, després, a un metre de distància. Em van dir: ‘Ja saps per què som aquí.’ Jo pensava que s’havien equivocat de porta… Van fer-nos escorcolls a tres domicilis i van començar a casa els meus pares, entrant en habitacions sense presència de la secretària judicial, que era en altres llocs de la casa. Dins i fora de casa els meus pares hi havia una cinquantena o una seixantena d’agents. No van trobar-hi res, tot van ser especulacions i intimidació.

De quina mena?
—’Incriminarem la teva família’, ‘quina merda de jubilació dónes als teus pares’, ‘quin fill de puta que ets’… ‘Tan llegit i viatjat com ets, no ho puc entendre’, em va dir un. ‘Per això no sóc en la vostra corda’, vaig contestar. Al meu germà el van coaccionar. Ell pateix brots esquizofrènics i el van tenir molta estona al peu de l’escala mig encanonat o vigilat, no ho sé ben bé perquè jo era a l’escorcoll de casa els meus pares. Se’l van quedar com a ostatge… Al cap de dues setmanes, que jo ja era a la presó, em van comunicar que havia tingut un brot esquizofrènic i que l’havien hagut d’ingressar a psiquiatria de l’hospital Taulí de Sabadell. En tot moment sabien la malaltia que tenia, i el van coaccionar de tal manera que van fer que tingués el brot. En l’escorcoll de casa seva ens van coaccionar d’una manera brutal, amb paraules molt dures que no vull reproduir.

'Van coaccionar el meu germà de tal manera que van fer que tingués un brot esquizofrènic'

Quins altres detalls recordeu?
—En l’escorcoll de casa els meus pares, tocant productes de neteja, vaig dir que paressin, perquè un agent s’havia tocat l’ull i se li havia posat vermell. Vaig dir que se’l rentés perquè podia ser perjudicial. En sortir de la casa vaig cridar un ‘Visca Catalunya’ i, un cop dins el cotxe, aquest mateix agent em va donar un cop de puny a l’esquena [s’assenyala les cervicals]. Em va dir ‘t’estaràs quiet’, i vaig anar fins a casa el meu germà estret, amb l’esquena acotada sense saber on anava. Una vegada allà li vaig preguntar si em tornaria a pegar o si davant de la secretària judicial no ho faria. Em va dir que s’havia passat i que tenia raó. Llavors va començar a fer de poli bo i de poli dolent. Un cop van acabar els escorcolls, em van portar al CAP de Sant Andreu de la Barca per passar una revisió mèdica, on no em van deixar estar amb el metge a soles. Això és una irregularitat. En tot moment vaig ser custodiat per dos agents encaputxats. Cap a les onze vam sortir de la caserna de Sant Andreu de la Barca en un cotxe camuflat.

Com va ser el trasllat a Madrid?
—Anaven a velocitats molt altes i molt baixes. No sabia on anàvem i em van posar un antifaç. Em van ensenyar fotografies de la meva ex-companya i em van dir que la detindrien, que la posarien a la cel·la del costat i que la sentiria… Durant el trasllat em van fer simulacres de parades en àrees de servei no vigilades. M’oferien un cigarret i em deien: ‘La pròxima vegada no serem tan condescendents i sabràs per on van les coses. Et portarem a un lloc que potser coneixes. Es diu Intxaurrondo, i allà parlarem de política.’ Quan vaig arribar a Tres Cantos vaig passar la segona revisió mèdica. La noia que em va atendre estava força espantada, perquè em va veure entrar amb dos encaputxats. La vaig intentar de tranquil·litzar. Em va dir que tenia la pressió una mica alta, però que era normal.

Us van mirar això del cop de puny?
—Allò va ser una mena d’intimidació. Ja saben com fer-ho per no deixar seqüeles… Ja havia passat estona i tampoc no em feia mal, no vaig pensar-hi més… Ets en un trasllat tu sol, envoltat de quatre persones que no coneixes, que et van coaccionant i intercanviant entre cotxes. A la comissaria de Tres Cantos van començar les vexacions, les amenaces i les extorsions. Recordo sempre el mateix sopar: una mena d’amanida enllaunada, amb tot de gust de vinagre, amb una mica d’arròs, acompanyada d’unes torrades petites. Tot envasat al buit, molt dolent. I les ampolles d’aigua ens les feien deixar fora de la cel·la, no hi teníem accés. A la cel·la de Tres Cantos no hi havia cap lavabo i cada vegada que hi volies anar havies de picar al vidre. Recordo que, quan ja havien servit dos o tres àpats, vaig veure que hi havia més ampolles d’aigua del compte i algunes destapades. Jo sóc miop i em van deixar tres o quatre dies sense ulleres. I la pressió a què estava sotmès i el mal de cap que vaig començar a tenir allà, més drogues, possiblement…

Ho relacioneu amb les ampolles d’aigua?
—Sí, ens fa pensar que hi havia substàncies poc legals. No eren drogues dures, sinó drogues empatitzants, com les que fan servir els violadors. Se’m va imposar una advocada d’ofici que, estranyament, anava acompanyada d’una segona persona, que no sabem qui era. En principi no era advocada, i per tant no hi havia de ser… Era una habitació molt petita, d’uns dos metres quadrats i mig. Un espai per a dues persones on érem cinc. Fins i tot ells aturaven les preguntes i la intimidació per sortir i agafar aire. L’advocada que em van imposar em va dir de seguida que expliqués tot el que sabia o que volien que digués. Uns dies més tard em va dir que ella difícilment em podia ajudar, perquè era tot el contrari políticament i no tindria una bona defensa. Des de fora em cantaven noms d’advocats, però jo no en coneixia cap. Durant la detenció jo havia demanat de tenir un advocat i m’ho van negar. Si et neguen fins i tot de fer una trucada, difícilment apareixerà un advocat del cel…

'Em van ensenyar fotografies de la meva ex-companya i em van dir que la detindrien, que la posarien a la cel·la del costat i que la sentiria'

En un primer moment, va sobtar que dos de vosaltres declaréssiu davant la Guàrdia Civil.
—Estava en un estat de catarsi total. Tinc quaranta-cinc anys i no m’havien detingut mai per cap baralla al carrer ni a discoteques quan era jove. Tinc un expedient pulcre. Jo no sabia com funcionava, però realment són molt bèsties i apliquen unes mesures molt fora de lloc, vulnerant els drets humans. No apliquen violència perquè no poden, però en lloc d’això fan servir altres substàncies que a la llarga són més nocives, com la privació de son… ‘No t’adormis ara!’

Al cap d’uns dies es va filtrar un vídeo amb la vostra declaració a l’Audiència. La vostra família va dir que no us hi reconeixia. Què va passar?
—Jo estava fora de lloc… No sabia ben bé què em preguntaven ni com defensar-me. Vaig demanar que em donessin un medicament, perquè amb el mal de cap que tenia no em veia amb cor de contestar. Volia entrar i que s’acabés el patiment. L’advocada d’ofici estava absolutament conxorxada. Només va obrir la boca per demanar la llibertat amb fiança, crec recordar. Va ser tot un xou que van muntar. Tu debilites una persona durant tres dies, la passes a l’Audiència, li poses un advocat d’ofici que no fa res… I et desplomen, et despullen metafòricament i et deixen allà.

Les coses que vau dir en aquella declaració van relacionades també amb les coaccions que explicàveu?
—És clar… Com que m’havien dit noms i m’havien coaccionat tant amb familiars… Probablement, no vaig aguantar la pressió a què m’havien sotmès aquells tres dies. Pressió de no saber què passa, de no saber com t’aniran les coses, de no ser al teu món… Em van dir: ‘Si no cooperes, ja sabem què té el teu germà i ja sabem com fer-ho’, ‘detindrem els teus pares’. Que em toquin a mi, d’acord, però els meus…

Denuncieu també irregularitats posteriors.
—Quan entres a la presó, abans d’un mes t’han de fer un reconeixement mèdic. A mi no me’l van fer fins el dotze de desembre. Això em fa pensar en moltes irregularitats. Et fan una prova de sang, que en el meu cas es va retardar extraordinàriament, no sabem per què. I l’Audiència va rebutjar un recurs que havíem interposat amb una resposta que era un copiar i enganxar perquè començava amb el meu nom i acabava amb el d’un tal Charif. Havíem fet un copiar i enganxar d’un altre recurs…

Com va ser l’entrada a la presó?
—A Soto del Real em van aplicar el règim FIES, en l’article més dur del sistema penitenciari espanyol. El ‘tutor’ de la presó em va preguntar nom, cognom i on vivia. Li vaig dir que era de Sabadell. Vaig veure que ho escrivia sense les dues eles al final, li ho vaig dir i ell em va dir que ho escrivia com li sortia dels collons… Després, la psicòloga no em va ni preguntar si havia estat a la presó. Vaig passar al mòdul cinc, apartat de tots els presos, només hi coincidia per la finestra. Algú m’anava dient ‘hola’, ‘com estàs?’, ‘necessites res?’

En quines condicions hi éreu?
—Era a la cel·la unes vint-i-dues hores el dia. Baixava al pati amb un pres acusat de gihadisme, amb molt pocs recursos. El vaig intentar ajudar com vaig poder, sobretot ajudant-lo a escriure. Em van canviar de mòdul, al quinze. En una galeria en què, segons diuen, hi havia els presos més perillosos d’Espanya. Aquella nit vaig sentir molt de soroll. Al matí no et deien ni bon dia ni res, simplement ‘pati’ o ‘telèfon’. També podies escollir totes dues. Tenies unes vuit trucades la setmana. Deien que eren de vuit minuts, però sempre era molt menys. Totes les comunicacions estaven intervingudes.

'Estava a la cel·la unes vint-i-una o vint-i-dues hores al dia'

No us arribaven les cartes ni les postals?
—En podia rebre, però les vaig començar a rebre quan van passar el filtre del Ministeri de l’Interior, que hi posava el segell. Recordo que aquell dia del soroll vaig sortir al pati i vaig pensar que m’havia d’imposar. Hi havia una persona que la primera cosa que em va dir va ser: ‘Tu ets el català?’ Li vaig dir que sí, i em va preguntar com em deia. Li vaig dir que Jordi, li vaig preguntar si el podia abraçar i em va dir que sí, però es va quedar parat, suposo que no hi estava acostumat. Va ser una abraçada molt sentida. I em va presentar tots els que van anar passant després de mi. Em va donar protecció, perquè els va dir que jo venia del carrer, que no sabia res de com funcionava la presó i que em deixessin tranquil. A alguns que no sabien llegir ni escriure els feia instàncies i sol·licituds.

Com era la relació amb els funcionaris?
—Molt correcta amb alguns. N’hi havia uns altres que estaven massa polititzats, però molts no entenien per què érem allà. Al cap d’uns quinze dies o vint em van traslladar de galeria. Quan ja estava més o menys adaptat em van tornar a canviar i vaig coincidir amb en Xavi Duch, també detingut el 23-S. Va anar força bé, perquè vam estar amb quatre o cinc presos polítics més. Podíem sortir cinc persones al pati, com a molt, que era la meitat d’un camp de bàsquet. Tot va continuar essent força dur. Quan venien a veure’m els amics sortien molt derrotats. Jo els deia que estava bé, però no s’ho acabaven de creure. Ningú del meu entorn no ho havia viscut mai i jo feia molta llàstima. S’emportaven la tristor a sobre i, per tant, la repressió anava també per a ells. Molts amics meus es van haver de medicar perquè estaven en estat de xoc.

Com esteu ara?
—Vull ser fort, però en aquests moments estic una mica capbaix, suposo que també em toca. Fins ara he estat fort, potent, animat, però avui estic capcot… Serà qüestió de posar-hi força, voluntat, il·lusió, somriures… I entre tots, suposo que ho aconseguirem. Anem esperant. El dia a dia és complicat, amb la situació de covid, que és afegida a la possibilitat de buscar feina.

Amb el ressò mediàtic que ha tingut el cas, com teniu la situació laboral?
—Durant vint-i-tres anys tenia una impremta del pare, que també vaig portar jo. Això s’ha acabat, perquè no li veig futur. Busco altres sortides laborals. M’encanta cuinar i he treballat de cuiner temporalment. Si no fos per la covid, segurament m’hauria agafat un tema d’hostaleria, però ara les contractacions són molt complicades… Em reciclaré amb altres coses.

'Molts amics meus es van haver de medicar perquè estaven en estat de xoc'

Continua el suport de la gent?
—És magnífic. La resposta de la gent va ser espectacular. No tinc paraules per a agrair el suport de la gent, de Catalunya i també de força part d’Espanya: Madrileños por el Derecho a Decidir i Movimiento Antirepresivo de Madrid. Gent d’esquerres, molt pròxima i maca, que està en una completa minoria allà i que s’ofereix tant o més que nosaltres. No tinc paraules per a agrair les cartes rebudes a la presó, els ànims…

Com encareu el judici, que encara no data?
—El futur no existeix per a mi. Tot és present. Hi ha moments que hi penses, sobretot quan hi ha filtracions noves…

Com vau reaccionar al fet que encausessin quatre persones més?
—No m’ho esperava i vaig tenir una desinflada. Vaig sentir pena i ràbia quan començava a remuntar.

Una de les noves encausades ha denunciat que li fan seguiments. Us ha passat res similar?
—Pot ser. Jo faig viatges per cuidar un senyor gran i vaig tenir un control de la Guàrdia Civil clarament preparat, molt estrany. Em van fer baixar del vehicle i el van escorcollar. Em van preguntar si havia estat detingut i em van demanar el DNI. També em van preguntar si havia estat a la presó. Vaig dir que sí. ‘Té retirat el passaport, terrorisme…’ Van trobar els bolquers que duia de l’avi i després em van deixar passar.

Acabo preguntant-vos pels CDR. Creieu que han aconseguit desactivar-los?
—Diria que no estan morts. Les nostres detencions van ser un cop per a ells, però crec que en sortiran reforçats. És evident que no som en un estat democràtic, perquè aquesta policia militar està completament polititzada i vinculada a l’extrema dreta. Nosaltres som catalans, d’esquerres, progressistes i independentistes. No ens entenen ni ho volen entendre. Aplicaran tots els mètodes possibles per a incriminar-nos i fer violent el moviment, que és completament pacífic, com s’ha demostrat milers de vegades. No ens deixarem tòrcer, no ens venceran, ni emocionalment ni amb la força. Ells apliquen la força, nosaltres probablement aplicarem la intel·ligència, les emocions i l’amistat per a tombar aquesta misèria que ens imposen.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.