Jordi Martí: “No sé si anem gaire bé amb el cordó sanitari al parlament”

Jordi Martí entoma una nova etapa al capdavant del grup municipal de Junts a Barcelona, ara com a candidat amb una llarga pre-campanya electoral. En aquesta entrevista, Martí nega que les primàries per a elegir el cap de cartell fossin un enfrontament entre sectors i admet que ja ha parlat amb la resta de candidats per explorar possibles enteses. Quant a futurs pactes a l’ajuntament, Martí apunta sobretot als “partits centrals” però no es tanca a res. De fet, qüestiona que el cordó sanitari a Aliança Catalana hagi funcionat al Parlament de Catalunya.

—Ja heu parlat amb els altres candidats de les primàries de Junts? Teniu previst d’incorporar-ne algun a la llista?
—Em vaig comprometre a parlar-hi i aquesta setmana ja ho he fet. També amb més gent del partit amb qui parlo de cara al futur. Però la qüestió de les llistes l’obrirem més endavant. Ara no és el moment. El problema que tenim ara és com enfoquem la campanya i els missatges d’esperança i d’un futur millor per a la ciutat. Sigui com sigui, serà una llista en què tindrà un pes la gent que ha treballat i que treballa per la ciutat des del grup de Junts i també gent nova. Jo sóc aristotèlic i m’agrada allò que la virtut està en el terme mitjà.

—Us agradaria que Pilar Calvo fos la número dos?
—N’hem de continuar parlant. Evidentment, si ella vol incorporar-se a aquest projecte, farem el possible perquè així sigui, però no puc avançar els esdeveniments. Sí que és segur que la número dos serà una dona.

—I heu parlat amb Josep Rius?
—Hem parlat de qüestions relacionades amb la dinàmica diària i ordinària de l’ajuntament. De futur, en parlarem els pròxims dies.

—Aquestes primàries han estat un enfrontament entre sectors del partit?
—No. Jo continuaré negant que hagi estat cap enfrontament. Ha estat una aventura, ha estat una novetat. Crec que n’hem tret bones conclusions. És la primera vegada que es fan unes primàries a Barcelona a Junts per Catalunya, i, per tant, era una aposta amb un cert risc. La gent n’ha sortit satisfeta, el partit n’ha sortit reforçat i els resultats han estat molt clars. Per tant, no hi ha hagut cap enfrontament ni ha representat cap divisió interna, al contrari, ha dinamitzat el partit, la militància, ens hem pogut confrontar democràticament i amistosament, també amb un debat públic, i al final la gent va votar. Ha estat una bona experiència política que el partit hauria d’assumir com un llegat de funcionament intern, democràtic, transparent i participatiu.

—Que no es nomenin més candidats a dit?
—Cada moment és diferent. Hi pot haver moments en què hi hagi unanimitat amb una candidatura proposada per la direcció i que no hi hagi cap mena de resposta per part de ningú. Ha passat molt sovint. Però també és veritat que pot passar al contrari. Hi ha hagut més d’un company que hem volgut fer aquest pas i, per tant, s’ha d’entendre, respectar i potenciar.

—Heu parlat amb Puigdemont?
—No. El dilluns després de les eleccions em va felicitar molt efusivament, però no hem pogut parlar des d’aleshores. Tindrem ocasió de parlar.

—Anireu a Waterloo?
—Hi vaig quan em citen, sempre; tot sol o acompanyat.

—Creieu que pot perjudicar a Junts haver trigat tant a elegir el candidat?
—Espero que no. És veritat que hem anat tard, ja ho he dit. Vaig demanar a la direcció que la designació o l’elecció del candidat fos l’any passat. Considerava que necessitàvem més temps. Això no ha pogut ser per moltes raons, jo ara no miraré enrere. Tenim onze mesos. És prou temps, si fem els deures i els fem bé, per a poder fer una gran campanya i un gran resultat. M’ho prenc en positiu.

—Quins són aquests deures que teniu?
—El nostre repte és, en primer lloc, fer valdre el que som i el que hem fet. Som la primera força municipal de l’Ajuntament de Barcelona, la que va guanyar les eleccions fa tres anys amb Xavier Trias al capdavant. Haurem de fer un gran esforç de pedagogia, de comunicació amb la societat barcelonina per explicar-los que la ciutat no va bé. Les receptes i les mesures i les accions del govern de Collboni no ens han portat a una situació millor. Estem pitjor. Però hi ha futur. Què diu el baròmetre municipal? Que la crisi de l’habitatge és el principal problema dels barcelonins. Proposarem mesures molt radicalment diferents per sortir d’aquest atzucac. La inseguretat és el segon problema. N’hem fet bandera durant tres anys i algunes de les propostes que hem presentat les ha acabades comprant el senyor Collboni massa tard. Hi ha més qüestions, com la fiscalitat (paguem massa imposts i això no és just), la mobilitat, la neteja i el manteniment, els drets socials i la vulnerabilitat social.

—Com penseu mitigar el problema d’accés a l’habitatge?
—Som on som per la mala gestió dels governs dels últims dotze anys, especialment a Barcelona, però també a l’estat i a Catalunya, en part. Senyors del govern Collboni, senyors del govern Illa, senyors del govern Sánchez, no podem continuar així. Barcelona té les competències que té, però podem fer moltes coses en l’àmbit competencial de l’ajuntament. La primera cosa que faré és convocar tot el sector professional de l’habitatge de Barcelona i de l’àrea metropolitana: administracions públiques amb competències en l’habitatge, promotors, constructors, entitats i fundacions que gestionen l’habitatge de protecció oficial, grups polítics. Hem de fer un nou pacte per l’habitatge. I el problema no és només de la ciutat dels 1,7 milions, sinó que és un problema metropolità dels 3,5 milions. I també té a veure amb el transport públic, l’economia, els sous…

—I els sindicats i plataformes ciutadanes?
—També, evidentment. Ho hem fet, i de fa anys. Tothom que hi tingui alguna cosa a dir. Hem de canviar el paradigma sobre el qual s’han assentat les bases públiques de l’habitatge. Hem de fer una revolució enfocada a la construcció, a incrementar l’oferta de la manera més ràpida i concertada possible, amb la col·laboració público-privada.

—A Barcelona es pot construir més?
—Sí, és clar, tenim espai per a construir sense necessitat de densificar. La densificació va en contra de la qualitat de vida de la gent que hi viu. Hem d’explotar al màxim tot el sòl que hi ha, transformar-lo ràpidament i posar-lo a disposició de la promoció i la construcció. Tenim zones de gran potencialitat de futur, com la Marina del Prat del Vermell, on, de fet, s’està construint, però encara en té per uns quants anys, perquè cal posar-hi serveis i equipaments públics. Tenim tota la zona al voltant de la Sagrera, on és previst que hi hagi centenars i centenars d’habitatges en noves promocions tant públiques com privades. Tenim Glòries, on encara s’han de construir algunes peces. Però també és veritat que hi ha un decalatge entre l’oferta i la demanda. Si no incrementem l’oferta, els preus continuaran pujant per molts topalls que es posin. Topalls que, per cert, es demostra que no serveixen per a solucionar el problema. L’única cosa que fan és constrènyer l’oferta. Gairebé ha desaparegut l’oferta de lloguer a Barcelona. No podem continuar amb les mateixes receptes.

—Però es tardarà temps a posar més habitatge a disposició del lloguer només construint.
—La vareta màgica no la té ningú. El topall actual aconsegueix que qui té a disposició un habitatge, o dos o tres o cinquanta, per a posar-lo al mercat no l’hi posa. Hi ha hagut una restricció entre el 70% i el 80% de l’oferta. Per cada oferta que surt a una plataforma de lloguer, hi ha 200 persones o 300 que n’estan pendents, i en pocs segons desapareix. Jo estaria d’acord que els topalls en una zona tensionada com Barcelona poguessin existir de manera provisional durant dos anys, o tres o quatre, el temps necessari perquè hi hagi noves promocions i que aquesta nova oferta vagi en detriment de l’increment de preu. El que no pot ser és que l’administració doni senyals que aquests topalls són per sempre i que passi el que passi ens mantindrem en l’error. Quan una mesura no funciona, l’has de canviar. Com la reserva del 30% de l’habitatge de protecció oficial. Hi vam votar a favor perquè era una mesura, de les moltes que s’havien de prendre, per a incrementar l’oferta d’habitatge de protecció oficial. S’ha demostrat que l’aplicació concreta ha estat un fracàs. En vuit anys s’ha aconseguit que hi hagi 34 habitatges. Hem intentat de negociar la flexibilització d’aquesta mesura, noves condicions que mantinguessin la reserva del 30%. La nostra proposta és que la reserva pugui ser traslladada a unes altres promocions del mateix barri o del mateix districte. Qualsevol mesura de flexibilització seria ben rebuda pel sector professional i jo crec que hi hauria un consens polític suficient. Però el senyor Collboni va decidir que no ho volia tirar endavant.

—Parlem de seguretat. Amb les pistoles Taser per a la Guàrdia Urbana n’hi ha prou?
—El problema de les pistoles Taser és que la Guàrdia Urbana ja fa anys que les havia de tenir. En l’anterior mandat, ja vaig proposar al govern Colau que es fes la compra d’aquestes armes, que la Guàrdia Urbana sempre ha demanat. La senyora Colau no va voler, vam perdre quatre anys. I el senyor Collboni no ha volgut fins ara, que, davant la situació de crisi, ha reaccionat. L’únic que vam demanar és que es consultés els sindicats de Guàrdia Urbana. Ens faran cas, amb un any de retard, i tindrem pistoles Taser. Però amb això no n’hi ha prou. Cal que l’alcalde tingui molt clar que aquest és el segon problema de la ciutat i ha d’agafar-ho com a competència pròpia, no delegar-ho a un tinent d’alcalde. Ha de liderar políticament la lluita contra la inseguretat. A més, l’ajuntament no té totes les eines per a lluitar contra la gran criminalitat. Ha de dirigir-se al president de la Generalitat, a la consellera d’Interior, al ministre d’Interior, que tots són socialistes, i dir: donarem una resposta radical contra la criminalitat organitzada. També contra el petit furt, però ja tenim la llei de multireincidència, que es va aprovar gràcies a Junts. A més, tenim una alerta terrorista de nivell 4 de fa anys. En el futur haurem de plantejar que hi hagi armes llargues a la policia de Barcelona, com les tenen els Mossos d’Esquadra. I després, els guàrdies urbans uniformats han de patrullar a peu pel carrer. En tenim molts en moto i en cotxe, els veus passar, però pel carrer no n’hi ha, tot i que n’hi ha que no van uniformats, per sort.

—Us preocupa la situació del català?
—Molt. El 2015, el 38% dels joves tenia el català com a llengua habitual. Deu anys després, el 2025, era el 18%. És un drama, i en part és culpa dels governs. I a Barcelona, dels governs de la senyora Colau i del senyor Collboni, que durant dotze anys no han fet gairebé res. És important el coneixement, però no n’hi ha prou. El nostre repte és l’ús del català. Un líder polític, si es creu que el català és la llengua pròpia del país, ha d’utilitzar-lo sempre. I això els socialistes no ho fan. També hi ha la qüestió de la simbologia del país, que és molt important. Parlar de Barcelona com a capital de Catalunya, ensenyar la senyera quan toca. Hi ha entitats al país i a la ciutat, com Òmnium Cultural, la Plataforma per la Llengua, la CAL, amb què fa anys que col·laborem. Hi ha normativa. Tenim el codi de consum. S’ha de complir. I la inspecció municipal, que inspecciona els establiments que han de complir la normativa del català i no la compleixen. No és tan sols inspeccionar per sancionar, és també per acompanyar i informar sobre com s’ha de complir la llei. Fa un any es va crear la Comissionada del Català. El balanç és ben pobre, pràcticament no hi ha cap resultat. Reunions se n’han fet moltes, però accions concretes, poques, per no dir cap. Per tant, també és una qüestió de l’aparell administratiu i polític de l’ajuntament a l’hora d’impulsar mesures.

—Heu dit que no creieu en els cordons sanitaris.
—Hauríem de mirar què passa al Parlament de Catalunya, que és on teòricament s’apliquen. No ho segueixo al dia, però no sé si anem gaire bé. Hem fet un cordó sanitari a l’Ajuntament de Barcelona amb Vox, i funciona, perquè no tenim res a veure amb aquesta gent i tot el que presenten acaba a les escombraries. Quan hi hagi eleccions veurem si entren noves formacions polítiques i quin és el paper que fa cadascú.

—Veieu diferent Vox i Aliança Catalana?
—Bé, Vox és un partit d’extrema dreta espanyolista i AC és un partit bastant extrem, diguem-ne. No sé si són independentistes. No ho tinc clar. Hi ha tanta gent que els vota que no ho és, que és qüestionable. Però prefereixo no parlar-ne gaire. La meva obsessió és Barcelona i el futur. No tinc interès a perdre el temps parlant d’hipòtesis, futuribles, que ja veurem com acaben. En alguns llocs han començat força malament.

—És un futurible força factible, que AC entri a l’Ajuntament de Barcelona. Sou partidari de reunir-vos-hi per mirar d’arribar a acords? Acords d’investidura o puntuals, sobre qüestions de la ciutat.
—En aquests moments, no ens plantegem parlar amb Aliança Catalana. Ells faran la seva campanya i nosaltres, la nostra. Una vegada hi hagi hagut eleccions, veurem quin és el panorama de l’ajuntament i del nou plenari i, a partir d’aleshores (nosaltres som un grup polític que sempre ha intentat de parlar amb tothom o gairebé tothom) serà el moment de decidir què fem. Haurà passat la campanya, sabrem quines són les seves credencials, els seus missatges. Els del parlament no ens agraden, ja ho he dit. No ens agrada el discurs d’AC, no el compartim.

—Una cosa és que no us agradi el discurs de l’adversari i una altra intentar d’arribar-hi a acords. Situeu AC en el bloc dels partits amb els quals es pot negociar?
—En aquests moments no m’ho plantejo. Quan arribi el moment, parlarem amb tothom, segur. Perquè parlar, nosaltres ho hem fet sempre. Ho hem fet sempre. I hem arribat a acords puntuals amb els Comuns, amb els socialistes, amb Esquerra… Hem coincidit en votacions amb el PP o el plenari. Tenim possibilitats de parlar amb tothom i d’arribar a acords puntuals o generals amb alguns partits centrals. D’aquí no passaré. En aquests moments, em planto aquí.

—Si el PSC manté l’alcaldia, voldríeu arribar-hi a un acord per a entrar al govern?
—No ens ho plantegem. Estem molt decebuts amb el PSC, molt. És cert que, quan ens van arrabassar l’alcaldia, hi vam tenir converses. Perquè la victòria electoral ens donava l’autoritat per a fer prospeccions i parlar de quins acords possibles de futur podíem assolir d’acord amb el nostre programa electoral. La hipòtesi que em plantegeu ara no la puc contestar, perquè n’hem quedat molt decebuts. Són gent que només busquen el poder pel poder, la cadira per la cadira, no compleixen res del que prometen. El senyor Collboni va dir: si perdo les eleccions, me’n vaig a casa. Va anar a buscar els vots de qui fos. Si hagués pogut tenir els vots de Vox, els hauria anat a buscar. Tots tenen pocs escrúpols. La nostra voluntat és tornar a guanyar les eleccions i, com que sabem que no hi haurà majories absolutes, serà el moment de discutir què podem fer.

—La relació amb ERC ha quedat perjudicada després d’aquests anys?
—No faria servir aquesta paraula. Vam començar amb molt bon peu, amb un acord polític molt important entre Xavier Trias i Ernest Maragall, però no va servir per a portar a terme el canvi que perseguíem. Amb la retirada de’Ernest Maragall, poc amable per part dels seus –s’ha de dir que se’l va apartar d’una manera poc elegant–, la nova etapa és diferent. No hi ha Trias ni Maragall i els lideratges també són importants a l’hora de marcar la pauta de les relacions. Continuem tenint una bona relació amb els companys d’ERC però aquests últims anys s’han focalitzat a fer de crossa del PSC i de Collboni. Una crossa acrítica, a més. Quan una formació es desdibuixa tant i decideix de manera estratègica fer de crossa del poder, lligat als acords del Parlament de Catalunya i de Madrid, és evident que hi ha un allunyament, una distància. Són coses que passen.

—Junts hauria de tornar a ser al govern de la Diputació de Barcelona, també amb el PSC?
—Amb el PSC i potser amb altres. Junts, que té vocació de govern, ha de ser al màxim d’institucions possibles, al capdavant i a la sala de màquines. És la nostra vocació. No tenim vocació de formació residual o poc important. Junts va sortir de la diputació, ens ho hauríem pogut estalviar. Sóc un ferm defensor que Junts formi part del govern, com a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on ja hi som, per cert. Hem de ser a les diputacions mentre existeixin, que aquest és un debat que algun dia ens haurem de plantejar. Som un partit independentista que lluita per la plena sobirania del país. Ho hem intentat, ho hem fet, ho continuarem fent en el futur, perquè aquest és el nostre objectiu últim. Però en el mentrestant, les coses s’han de fer, i ben fetes. Hem de provar de deixar empremta. Amb els recursos de la diputació, la finalitat és com millorem els pobles i ciutats. Som molt experts a fer propostes de millora clara respecte del model tripartit, que no és negatiu, és nefast per al país.

—Xavier Trias és un dels vostres referents polítics.
—A mi m’inspira. És un mestratge únic. Hi ha pocs referents com el de Xavier Trias. L’hem de fer nostre en molts aspectes. Sobretot, ser creïble, proper, rigorós, amable, estar a prop de la gent, escoltar-la, anar als llocs, ajudar la gent i tenir un equip solvent. No n’hi ha prou amb ser una bona persona i un bon polític amb un bon discurs. Després, has de gestionar. I ell ha demostrat que és capaç d’aglutinar equips humans molt solvents tècnicament i políticament.

—Sou el candidat de Junts després d’una llarga trajectòria en política municipal. Heu pensat en el futur? Si hi voleu estar un mandat més, dos o quants?
—M’agradaria tornar a guanyar les eleccions i ser alcalde quatre anys, segur, evidentment. En el futur a mitjà termini, hem de ser prudents. Tinc molt clar que els pròxims quatre anys vull defensar la bandera de Junts a l’ajuntament, si pot ser des de l’alcaldia, millor i, si no, des d’on correspongui.

—Des de l’oposició?
—O des del govern.