Amb el poeta Llavina a taula

No pensava que Vilafranca fos tan lluny quan vam quedar amb Jordi Llavina a la capital del Penedès. No és que ho sigui en distància, en quilòmetres, sinó que aquest coi de sistema ferroviari, més que acostar el rodal a la ciutat i la ciutat al rodal, sembla que maldi enderiat per allunyar-nos-en. De fet, s’escau alguna mena de malaurat aniversari de l’accident de Gelida, que ha tingut aquesta línia afectada durant mesos. Encara sort que el tren esdevé un improvisat refugi climàtic, que acompanya la lectura, necessàriament pausada, d’alguns dels versos de l’escriptor –antic periodista cultural i avui professor de secundària– aplegats amb voluntat de completesa al volum El test de la flor malva, publicat per Pagès Editors. Fa vint anys que Llavina, que s’havia fet conèixer amb una novel·la premiada amb el Josep Pla, Nitrato de Chile –de la qual avui més aviat renega–, va travessar el camí de la poesia, camí tan exigent com menys fressat, del qual no s’ha separat mai més. L’aplec, doncs, celebra dues dècades de producció poètica d’un autor que, tot i fer tots els papers de l’auca, s’ha reconegut sempre com a poeta. O com a “aprenent de poeta”, tal com confessava a Jordi Nopca en una entrevista. Un pàrvul que ha anat collint els bons i saborosos fruits de la feina feta en forma de premis: del Joan Alcover del 2005 per La corda del gronxador fins a Un llum que crema, amb què va rebre el Carles Riba, l’any 2022.

Tots els camins porten cap a la Seu

Fa anys que ens coneixem, tenim fils que ens relliguen més enllà, fins i tot, d’on que érem conscients l’un i l’altre –a vegades són inaudits els camins que ens menen els uns cap als altres–, però ha estat la Seu d’Urgell l’indret que ens ha fet retrobar finalment. Per a Llavina, la capital de l’Alt Urgell ha estat, enamoradís com és, una seducció madura. “La Torre de Solsona no és res de l’altre món. El model que hi posa davant, encara menys. Però és la primera vegada que es troben tots dos, tants anys després d’anar pel món (la torre, més que l’home). I això (es miri com es miri) és un fet històric. La serra (nevada) del Cadí ja són figues d’un altre paner. Figues dolcíssimes, val a dir-ho! La Seu d’Urgell em fa feliç!”, escrivia al seu Instagram, que és un calaix de sastre de texts, d’inspiració i indignació. A l’Urgellet hi va arribar per atzar, cercant una ciutat allunyada de la seva geografia penedesenca i de la dispersió barcelonina, per embastar encàrrecs literaris i escampar les boires que a tots ens capfiquen, però estic segur que ara ja hi té més un refugi que estrictament una cel·la on embastar pàgines.

Hi acabàvem de pujar per passar-hi uns quants dies –com farem, és clar, aquest estiu– i vam decidir d’anar al cinema, a veure qualsevol film que ens distragués de les dues hores de cotxe. Així ens vam trobar, de pura casualitat, al cinema Guiu, tota una institució de la cultura de la ciutat, a la qual hem d’agrair el manteniment d’un cinema com els de quan érem petits, sense seients turbospacials ni un assortiment infinit de llepolies que et distreguin de la pantalla. L’endemà ens entaulàvem al Cafè dels Escoberts, amb una conversa de tot i de res, sense ordre del dia, ni cap altre interès ocult que el pur gaudi compartit d’alguna tafaneria amb sordina, d’exemples d’aquesta neollengua cursi que embafa –com ara “parlar des de”, “ser terra”, “ressonar” o “ser família”– la nostra maltractada i malmesa llengua. Llavors em va prometre que em faria arribar El test de la flor malva, i ens vam citar per fer la trobada següent al seu territori. En concret, al restaurant del seu germà Oriol, el Cigró d’Or.

Llavina o l’amistat

Han passat els mesos, és clar. I això m’ha permès d’anar fullejant el llibre, sense pressa. Ens havíem d’entaular a dinar i, potser per aquesta mena de suggestió, em vaig adonar de quina manera la taula, especialment la taula parada, és un element poètic de primer ordre en la lírica llaviniana. La corda del gronxador té com a pòrtic “El sopar”, un últim àpat d’una parella en separació, quan tot ja està dat i beneït, i aquella taula darrera és “(el got de cap per avall;/ el tovalló emmidonat,/ dins d’una argolla quadrada; i les dentetes de serra/ del ganivet somrient/ com un tauró de perfil,/ condemnat damunt la taula/ —el vidre, el drap i el metall/ de la nostra última natura morta).” A País de vent emergeix la “Taula pròpia”, on falten la fruitera plena de pomes verdes i de llimones, el destenyit camí de taula i tres o quatre espelmes. Novament, l’evocació d’un passat quotidià perdut, que conviu en una natura en què cada arbre, cada planta, cada flor o cada ocell no es diuen arbre, planta, flor o ocell, sinó que formen part d’un tresor heretat de la llengua pagesa, per una banda, i de la tradició patriarcal d’un Josep Carner.

Ens asseiem al Cigró, aquest restaurant nascut a Gelida –petita pàtria dels Llavina–, però trasplantat en aquesta admirable ciutat, capital política, econòmica i espiritual de la vegueria del Penedès. Anant cap al restaurant, rumiava quina hauria estat l’antiga glòria de l’urbs rural, i em traslladava a allò que havia llegit feia poc sobre la fil·loxera i els savis de Grècia. Una ufana com un pàmpol d’or, que no li ha estalviat conflictes en la història. De fet, s’han batut a cor què vols, en guerres en què a vegades no s’ha sabut ni per què combatien. Avui la cosa continua amb els mil noms del vi escumós, que, per a no vessar-la, ja demanem amb aquest “porti bombolles”, que sembla que fa festa sense comprometre’s. Perquè, al capdavall, del cava, corpinnat o clàssic Penedès, a casa sempre n’hem dit xampany. A peu dret, acabat l’àpat, lloem la tasca del cuiner a l’hora de repensar la tradició catalana del vell Mercat de la Carn estant, com també per la defensa activa i prescriptora dels vins del país, del terrer de prop.

La conversa viatja de l’amor a l’institut, del passat al futur que representa la seva filla Cesca Castellví Llavina. Allunyat dels cenacles dels maleïts, la cort dels miracles i els practicants dels jocs lingüístics, Llavina és el poeta de l’amistat, a distància de l’adamisme dels joves deslligats de les benèvoles cadenes de la tradició i dels vells encastellats en el cinisme rebentaire, que només viuen de rellegir el passat. L’amistat sense edats ni interessos, que nodreix l’escriptor, però sobretot l’home. Lligams que van de Jordi Lara fins a l’enyorat Àlex Susanna, mestre tot i la distància d’edat de més o menys una dècada, a qui dedica el darrer poema del llibre, l’inèdit “Camí dels tarongers” a La veu ferida. “Parlem poc de la mort”, li va dir sense preàmbuls quan la malaltia ja el tenallava, abans no se l’endugués la desconeguda. De tota manera, respon Llavina, ara que fa dos anys, pràcticament dia per dia, d’aquell adeu: “He vingut a buscar-te —què hi fa, que siguis mort. / T’he vingut a buscar per tornar a parlar amb tu./ No ho farem de la mort: no penso demanar-te/ si glaç o foc, no vull saber què és no ser,/ què hi ha quan ja no hi ets, si és que hi ha res o no—./ Parlarem d’altres coses, no ho farem de la mort/ bé que em caldrà excusar-me d’haver estat incapaç/ de dir-ne res el dia en què vas treure el tema,/ i et calia parlar-ne per no sentir que feies/ tan sol aquell periple. No vaig saber què dir,/ com si t’abandonés, de nit, en alta mar.” Quin nus a la gola a l’hora de presentar excuses. I quin goig haver pogut gaudir d’amistats que no fineixen i aprofitar les que neixen.