Jordi Goula: “El govern espanyol ha actuat amb molt de retard i equivocadament”

  • El periodista repassa les conseqüències econòmiques d'aquest any de pandèmia, que ell ha seguit al detall a la seva columna diària de VilaWeb

VilaWeb
Assumpció Maresma Matas Júlia Partal (fotografies)
13.03.2021 - 21:50
Actualització: 15.03.2021 - 19:46

Ara fa un any, Jordi Goula començava a fer diària la seva columna a VilaWeb, “La píndola“. El seu article va passar a formar part també de la newsletter: “El report diari sobre el coronavirus“, pràcticament des de l’inici, tan aviat com es va veure que la pandèmia sanitària aniria acompanyada de gravíssimes dificultats econòmiques.

Goula és un economista i periodista de mirada llarga i al mateix temps d’una atenció extraordinària als detalls. Les dades de l’economia, a les seves mans, passen a ser eines d’explicació de la realitat que ell tossudament fila cada dia per als lectors. De cap a cap de tot aquest any els seus texts han posat context a una situació extraordinària com poques vegades o gairebé mai no havien vist el país ni el món. Un context que desgrana en aquesta entrevista.

Fa un any era previsible la situació econòmica actual?
—Ha estat un any molt dolent, amb una caiguda del PIB de l’11%, que és molt bèstia. Era difícil d’imaginar què passaria perquè la crisi que vivim ara depèn d’un factor exogen i aleatori que no permet de fer previsions. A banda aquest factor, sí que és diferent d’unes altres crisis la creació dels ERTO. L’any 2013 hi havia un 24% de desocupació i ara no arriba al 14%. Hi ha un decalatge molt fort entre la caiguda de l’economia i la de la desocupació. Ara hi ha 500.000 desocupats i gairebé 200.000 que són en un ERTO. Són treballadors que estan pendents de si els tornen a agafar o els fan fora, i això genera un gran malestar. En realitat, després d’un any, a Catalunya hi ha 700.000 persones sense feina. És una xifra realment molt important, que anirà canviant en els mesos vinents i que esperem que vagi millorant a mesura que la vacuna es vagi estenent i ens animem a sortir de casa, puguem gastar i les mesures vagin afluixant.

I les empreses?
—S’ha dit que han desaparegut més de 20.000 empreses a Catalunya, però la majoria van desaparèixer el primer mes i mig. Després ha plogut sobre mullat en algun sector i unes quantes han aprofitat la situació per marxar, com ara Nissan i Bosch. Són coses inevitables. De fet, els efectes d’aquesta crisi han estat molt heterogenis perquè han afectat molt uns sectors i molt poc uns altres.

En un primer moment es va pensar que la situació era tan dramàtica que hi hauria ajudes socials molt importants, fins i tot es va parlar dels “diners helicòpter”, però després això no ha passat. Com ho ha fet Europa?
—Un any després es pot dir que Europa s’ha portat més bé que no s’esperava, sobretot si tenim en compte el seu comportament a la crisi anterior. I dic bé en el sentit que ha creat ràpidament un fons especial amb unes condicions molt bones. El SURE, amb 100.000 milions d’euros, perquè tots els governs dels estats membres puguin pagar els ERTO. També el fons MEDE, un fons que ja teníem de la crisi anterior, que van fer servir els grecs, que s’ha dotat de 240.000 milions d’euros, però ni Espanya, ni Itàlia, ni Portugal, ni Grècia no el volen fer servir perquè els fa por, tot i que els han dit que no hi haurà condicionants. Després hi ha el gran fons, el Next Generation, que és brutal i és la primera vegada que Europa fa una cosa d’aquesta mena: demanar diners per després repartir-los entre els seus membres. Això no s’havia fet mai i és un exemple de solidaritat que veurem com s’acaba detallant i decidint. Però sobretot qui s’ha portat bé i ha salvat la situació ha estat el Banc Central Europeu, que des del primer moment ha estat disposat a donar els diners que fessin falta perquè en cap moment la màquina no pogués quedar seca. Ha posat tots els diners que calia i n’ha promès més, fins on faci falta. Ha ajudat a pal·liar molts problemes i ha jugat un paper primordial. Ha fet que tot això no se n’hagi anat en orris.

El govern espanyol ho ha sabut aprofitar?
—Ha fet les coses equivocadament. Va pensar que tenint els ERTO perquè els treballadors no fossin acomiadats i oferint uns crèdits avalats per l’ICO n’hi havia prou. Des del primer moment els van avisar que no era suficient. A Europa es va fer això, però de seguida van crear els ajuts directes per als sectors econòmics afectats més directament per les mesures restrictives i les circumstàncies excepcionals. Si han obligat a tancar una botiga o un restaurant se li ha fet un ajut directe proporcional a les pèrdues que tenia. Així és com han funcionat els nostres veïns. Van molt per davant nostre.

Però el govern espanyol no.
—No, el govern espanyol no ha actuat així.

I llavors què ha passat?
—Que molta gent que va haver de demanar crèdits ICO al principi, no ha pogut generar els ingressos necessaris per a tornar-los, i tindrà dificultats per a renovar-los. I cada vegada s’ha fet més grossa la pilota del deute, cosa que calia evitar. Ara qui ha de renovar un crèdit presenta un balanç més dolent, molt diferent del que tenia fa un any. Ara les empreses i els autònoms estan molt més endeutats. Això és un problema molt seriós a què ens enfrontem en aquest moment.

Finalment, divendres es va aprovar el fons d’ajuts directes. Són 11.000 milions en tres fons diferents…
—Aquests ajuts arriben molt tard. I des del meu punt de vista els 7.000 milions que es destinen a ajuts directes són insuficients.

L’ajornament del termini de la moratòria per a fer concurs de creditors, com el veieu?
—Allargar el termini pot donar oxigen a moltes empreses que treballen al sector turístic i així veure si tenen la possibilitat de refer-se una mica els mesos vinents i potser, d’aquí a nou mesos, estiguin en una posició una mica més bona, des del punt de vista de la solvència. Per tant, aquesta mesura és bona, però per una altra banda hi ha moltes empreses que, per més moratòries que tinguin, ja anaven tocades quan va començar la pandèmia. Dit això, una moratòria no resol el problema d’insolvència. El resoldrà tenir diners. Si no arriben molt aviat els diners, no servirà de gaire la moratòria.

Heu estat molt crític amb els bancs… Recordo l’article “Els bancs ja fan trampes”, que no és l’únic.
—La banca està en un procés d’aprimament absolut des de fa anys. Enmig d’aquest procés s’ha trobat que el govern li ha dit que havia de ser un dels actors per a la recuperació. Que l’ICO avalaria el 80% dels crèdits… I ara es troben que una de les mesures possibles és fer una quitança i això vol dir que ells hauran de participar-hi. Realment la quantitat per a afrontar aquesta situació, que és el segon nou fons, és insuficient. Han aprovat 3.000 milions d’euros. Hi ha moltes empreses que l’única manera que tenen per poder tirar endavant el negoci és reestructurant el deute, com ara farà el Barça, per enterdre’ns. I això vol dir que en alguns casos s’haurà de fer una quitança. I els bancs no en volen sentir parlar, perquè als bancs els afectarà la part proporcional del crèdit atorgat no avalada, que és del 20%.

També heu dit que ara pot ser un bon moment d’agraïment per part dels bancs.
—Entre tots, clients i no clients, els hem pagat un rescat. Més de 60.000 milions. I això com ens ho tornaran? Per això dic que pot ser un bon moment d’agraïment, però no hi he cregut mai, en la generositat dels bancs.

I la Generalitat de Catalunya com ho ha fet? Hi va haver aquell problema amb els autònoms, que va quedar com un símbol.
—L’error dels autònoms va ser una bestiesa molt dolorosa perquè es va fer en un sector de treballadors molt castigat i molt angoixat. La Generalitat ha fet el que ha pogut, més bé o més malament, però en realitat pot fer-hi molt poc. Amb els diners que té, pràcticament no pot fer-hi res: no pot ni endeutar-se. El deute també ha de passar per Madrid. A vegades llegeixes crítiques a la Generalitat i te’n fas creus, perquè vénen de gent que sap que no hi ha diners. D’on no n’hi ha, no en pot rajar.

Així i tot, l’agilitat no els ha caracteritzat…
—No. Els podem criticar per unes quantes decisions, com ara si la manera de combatre la covid ha estat la més correcta. Aquí s’ha fet d’una manera molt més dura que en uns altres llocs i això ha posat certs sectors contra les cordes, potser més que no calia. Però quan mires a França i veus que fa tants mesos que és tot tancat, dius: “Poca broma!”

En aquest moment tan crític, s’ha parlat poc del dèficit fiscal?
—Massa sovint es parla poc d’aquesta qüestió. Hi ha un problema de base que ho fa grinyolar tot. En qualsevol anàlisi que es faci, sigui amb els 16.000 milions, sigui amb els 8.000 o 9.000 que diuen a Madrid, saps que pots fer moltes coses. Aquí creem riquesa i generem molts impostos que van a Madrid, perquè la veritat és que pots generar molts diners, però si en el moment de passar pels filtres de control tan sols et tornen unes gotes del raig que els has fet arribar, no pots fer-ne res. És evident que aquí tindríem una sanitat més eficient, i moltes més coses, però això ja s’ha explicat milions de vegades.

I per què creieu que se’n parla poc?
—Perquè políticament, en certs moments, no deu interessar de parlar-ne. Si agafem l’hemeroteca veurem les coses que deia molta gent fa cinc anys i les que diuen ara i no tan sols en el camp de l’economia. Mira, fa poc explicava l’anàlisi dels “economistes del benestar”, que calculaven que tan sols que Catalunya tingués el concert econòmic es podrien fer moltes coses. Ara, parlar d’això és com un pecat, perquè és una pantalla passada, però si el tinguéssim estaríem molt millor que no estem ara. Si vas al País Basc, et pots pensar que ets a Suïssa. Evidentment, que en volem més i, a banda el tema econòmic, s’hi han afegit més coses que cada dia et fan emprenyar més. La retirada del tercer grau als presos polítics, per exemple. Però, tornant a l’economia, és cert que amb la situació actual estem lligats de mans i peus i no s’hi pot fer res.

VilaWeb
VilaWeb

El sector turístic és un dels més afectats. Se’n sortiran?
—Sí, el sector turístic i tots els seus satèl·lits, que n’hi ha molts, i a vegades sembla que tan sols veiem els hotels. Però hi ha molta més gent afectada. Tots els proveïdors, de molts sectors, que són un feix i estan molt tocats. Ara hem de veure com la vacuna dóna seguretat i comença a reanimar-se l’activitat. Penso que enguany l’estiu no serà el desert de l’any passat, però trigarem a tornar a la normalitat. Parlem del 2022 o el 2023.

I el comerç també ha quedat molt tocat. És difícil que es pugui recuperar?
—Abans de la crisi de la covid hi havia una certa tendència de substitució de les compres als comerços físics per les plataformes d’internet. Enguany, com amb tantes coses, hi ha una patacada forta. El comerç ho passa molt malament i els centres comercials també. S’ha de veure si el canvi d’hàbits, provocat o accelerat per aquest terrabastall, serà per sempre. Ara la gent sap comprar ostres directament a Galícia i taronges a Tortosa o a València. No se sap fins on haurem canviat. Tot això molts analistes ho estudien a fons. I fixa’t que no parlo tan sols d’Amazon. Parlo de fenòmens nous, com ara una plataforma de pagesos. Però alhora, amb la pandèmia, en alguns casos el consumidor ha trobat interessant de comprar als mercats, als supermercats de proximitat i a la botiga de queviures que té prop de casa. Els grans hipermercats de fora les ciutats poden acabar essent-ne els perdedors. S’ha de veure cap a on anirà tot plegat.

I d’Amazon?
—Jo tinc dues crítiques a Amazon. La primera és que escanya amb comissions a les empreses que treballen amb la seva plataforma. La segona és que els imposts sobre els beneficis no se sap on els paguen. Té uns beneficis brutals, però el país on els fa no veu ni un duro d’imposts. Això, critico.

En algun article heu invocat el sentit de solidaritat del consumidor cap al paper de cohesió social que fa el petit comerç. Hi confieu?
—En part, sí, però tan sols en part. Què vols fer-hi si comprar per internet els és més pràctic? Sembla que caldria ser més solidari perquè tothom vol un món més verd, i es parla molt del quilòmetre zero… Insisteixo en la idea que cal fer plataformes de productors i cooperatives locals, seria la mateixa comoditat i els diners ens beneficiarien a tots.

Però sembla que la realitat no és aquesta…
—Vivim també en un món fictici. La situació actual ha afavorit que la gent s’hagi acostumat a anar a comprar de tot a Amazon i costarà que molta gent torni a la situació d’abans.

No deu ser fàcil de fer informació cada dia d’aquesta crisi, però mai no s’acaba el tema…
—Per a mi ha estat una novetat. Des que vaig començar a fer de periodista i vaig entrar a treballar a la Vanguardia, l’any 1989, sempre m’havia bellugat en el món dels suplements d’economia. El ritme setmanal és molt diferent. Seguir la pandèmia des del vessant econòmic a Catalunya cada dia ha estat una experiència molt enriquidora, però no et negaré que hi ha dies que no resulta gens fàcil.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any