Jordi de Manuel, tres llibres en un volum per a cloure el cicle de Marc Sergiot

Els puristes sovint tenim un problema, no ens agraden les barreges. De vegades podem fer alguna excepció, però ha de ser per alguna cosa molt bona, suprema. Per exemple, l’ensaïmada farcida de crema cremada. O el gelat de menta amb xocolata combinat amb el de festuc. Poca cosa més. No suportem les llentilles amb arròs, per exemple. Ni la novel·la negra mixturada amb més gèneres literaris. Ens agrada reconèixer els estereotips, els arquetipus, els llocs comuns, les zones de confort. I ens agrada que es facin innovacions dins el gènere, però sense haver d’incorporar elements d’uns altres gèneres. No suportem els afegitons sobrenaturals de la Fred Vargas, per exemple; i ens costa Déu i ajuda empassar-nos segons quins crims d’èpoques passades si se’n van més enllà de començaments del segle XX. Per descomptat, no suportem experiments literaris que mesclin la novel·la negra (els puristes també odiem la novel·la enigma, l’Agatha Christie i les seves seguidores, el crim domèstic i, fins i tot, bona part de la novel·la policíaca) amb res. Com diuen a Mallorca, si la sobrassada és bona o molt bona, molta i amb poc pa, i res d’innovacions.

Hem dit, però, que de vegades admetem algunes excepcions, bé perquè són extraordinàries, bé perquè estan molt ben fetes, bé perquè una vegada a l’any (i solament una) podem acceptar trompetes de la mort amb la botifarra amb seques. I gaudir-ne molt. Doncs bé, senyors i senyores, tenim a les mans un llibre extraordinari que barreja –sense passar-se– novel·la negra i una mica de ciència-ficció per fer una autèntica meravella: Dunes blanques, de Jordi de Manuel (Barcelona, 1962), que inclou L’olor de la pluja, la primera de les novel·les que l’autor ha dedicat al seu personatge fetitxe, l’inspector Marc Sergiot; i dues obres inèdites que tanquen definitivament el cicle dedicat a aquest personatge: L’estany negre i El despertar. Tot plegat conforma un volum de poc més de cinc-centes pàgines que ha publicat Clandestina a la seva col·lecció Crims.cat i que compta amb un pròleg d’Anna Maria Villalonga i un epíleg del professor Stewart King.

En Jordi de Manuel és un dels autors més complets i competents que tenim a la nostra literatura. Ha conreat amb èxit la literatura per a infants i joves; el relat breu tant en obres individuals com en obres col·lectives; llibres de divulgació científica o educativa; novel·les breus i novel·les llargues tant negres com de ciència-ficció o d’uns altres gèneres. Tot això ha produït un corpus de trenta-dos llibres i quinze relats en obres col·lectives si no ens hem descomptat. Entre els premis que atresora hi ha el de narrativa infantil Ciutat d’Eivissa; el Valldaura de novel·la breu; el Lector de l’Odissea; el Ciutat de Mollerussa; el Pere Calders de Literatura Catalana; el Pin i Soler de narrativa… I ha estat capaç de fer tot el món que gira al voltant del seu inspector de policia Marc Sergiot, policia d’homicidis reconvertit en inspector de la Interpol. Sergiot s’ha convertit en el personatge serial amb més aparicions de la novel·la negra catalana.

I què ha hagut de fer Jordi de Manuel amb el seu personatge? Doncs tota una sèrie de viatges temporals, desendreçar la sèrie amb analepsis i prolepsis, perquè hi ha un fet determinant a L’olor de la pluja que determina necessàriament com pot continuar treballant amb aquesta autèntica troballa que és un Sergiot que viu en un moment complex, en una Barcelona tenallada per una sequera persistent en la qual hi ha tot un seguit de refugiats climàtics que ho passen molt malament en una urbs que ha perdut moltes llibertats i sofreix moltes restriccions (per exemple, internet i les xarxes socials són solament per a ús exclusivament universitari). Aquesta Barcelona que s’inventa de Manuel disposa d’uns eficients serveis domòtics –ara que han passat vint anys de l’escriptura de la novel·la ens hi acostem en bastants aspectes– i amb unes rondes aèries per a facilitar el transport que, de moment, no s’albiren.

La ciència-ficció que prediu de Manuel és molt més humana del que podem pensar, no compta amb grans extravagàncies, però sí amb moltes inquietuds i angoixes: entre les quals la climàtica. No és debades que el professor King hagi qualificat les novel·les de Jordi de Manuel com a ficció crimàtica, és a dir, que hi ha una vinculació directa entre molts dels crims de les seves obres i les qüestions mediambientals i climàtiques. Cal dir que l’autor és biòleg i professor. Llegides les tres novel·les (ara entrarem amb olivetes) aquest estiu de calor extrema, l’angoixa es multiplica per molt.

I és que en el primer dels llibres, L’olor de la pluja, ens trobem aquesta societat arrasada per la manca de pluges en la qual dos científics, un israelià i un mallorquí, poden tenir la clau per a explicar per què ha deixat de ploure. És clar que sempre hi haurà qui estigui disposat a fer el que calgui perquè la veritat no se sàpiga. Els altres protagonistes de la novel·la són la Sara i el seu pare, el Damià, dos refugiats climàtics que viuen en una vella furgoneta i que s’aniran entrecreuant amb la resta de protagonistes en diferents moments. Són dues creacions fantàstiques, tant la noia adolescent com el seu pare, que ens fan acostar a la nostra màxima vulnerabilitat. Hi contribueix de forma essencial en Zak, un gos d’atura cabdal per a assegurar els equilibris entre els dos personatges. El més destacat és la manera que té de narrar de Manuel: a la novel·la passen moltes coses, però les podem veure tot sovint des de diferents punts de vista gràcies al joc que fa l’autor amb les focalitzacions. Això li permet de recrear-se en els detalls del món que crea, de trobar la manera d’emocionar a partir de descripcions, d’estats d’ànims, de sensacions. I això és molt difícil d’aconseguir.

La segona de les novel·les, L’estany negre, és la que m’ha interessat més (ep, totes tres són molt bones). És molt breu, té una poètica del paisatge pròpia, una precisió lèxica a la qual el biòleg de Manuel no vol renunciar, i orbita encara molt més sobre Sara i Damià, que són a Andorra, dos anys i mig després dels fets de la primera novel·la. Hi han arribat com a refugiats climàtics, tot i que estan millor que molts en la seva mateixa situació, malgrat la precarietat en què viuen. En Zak encara és amb ells, i també la furgoneta. I aquí hi ha un altre personatge femení que agafa molt de protagonisme, el de l’Àmber Ros, una científica que estudia els llacs glacials per mirar de trobar la solució per a revertir la sequera. En aquest segon llibre tots els afers negres resten molt més en segon terme i ens trobem a la vegada una novel·la amb un punt distòpic, una novel·la de muntanya o de viatges i una novel·la psicològica, on la relació entre el pare i la filla és cada vegada més intensa i arriba a un punt d’esperança que contrasta amb el desencís de la primera. És una novel·la lluminosa, bonica, molt ben escrita i que acaba just en el moment en què ha d’acabar, i que com a afegitó compta amb una aparició sorpresa en forma d’homenatge de l’Andreu Boix, el personatge creat per Albert Villaró.

El despertar, la darrera de la trilogia, és un tancament perfecte per a les aventures de Marc Sergiot. Possiblement és la més canònicament negra de les tres, tot i que els elements de ciència-ficció hi continuen presents. El més divertit és veure la progressiva arribada del silenci a la ciutat gràcies als motors elèctrics –cada vegada en tenim més– i com es mantenen estructures com les rondes aèries. La trama és vibrant, molt ben trenada, i amb molts bons personatges secundaris, cadascú amb les seves motivacions. Tot això fa que el lector quedi gratament sorprès i content en llegir la totalitat del volum i cada una de les tres novel·les confirma el que ja se sabia, que Jordi de Manuel és un dels grans escriptors de casa nostra, perquè la mescla de gèneres és a l’abast de molt poca gent i ell hi excel·leix. Aquest tancament de la sèrie de Sergiot és un molt bon moment per a repassar la resta de la producció de l’autor, de la qual farem quatre recomanacions més: Mans lliures, del 2009; les històries de futbol aplegades a Orsai, del 2012; els relats de Mans negres, del 2017; i la fascinant novel·la La decisió de Manperel, del 2013. Amb tot això ja teniu el repòquer d’asos d’un autor que ja ha esdevingut clàssic en fer la sèrie més llarga protagonitzada per un personatge de la nostra narrativa negra.

Un altre dels grans mèrits de Jordi de Manuel és que incorpora la ciència amb total normalitat a les trames, l’explica d’una manera molt entenedora i fa que el lector consideri moltes coses quan llegeix, entre aquestes coses la seva relació amb el medi ambient i el seu posicionament respecte a temes tan concrets com el canvi climàtic. És un autor que ajuda a despertar consciències, i no ens en sobra cap, d’aquests.

MÓN NEGRE

XX premi L’H Confidencial. Dades.

Una de les cites clau dels amants de la novel·la negra és el lliurament del premi L’H Confidencial en algun moment de la tardor. Segons que informa la biblioteca La Bòbila, enguany hi opten setanta-cinc originals, seixanta-cinc d’homes i deu de dones. Cinquanta-una obres provenen de Catalunya, deu del País Valencià i quatre de Madrid. Quaranta-nou hi opten en castellà, vint-i-sis en català. El guardó està dotat amb dotze mil euros.

Expectativa per La Setmana

La Setmana del Llibre en Català està escalfant motors. Del 18 al 27 de setembre torna al passeig de Lluís Companys i, com ja se sap, és un dels moments de l’any de més presentacions de novetats. Encara no se sap si hi haurà algun dia dedicat especialment al gènere –com en uns altres anys– o no. Però les col·leccions negres del país han posat tots els esforços perquè arribin els textos nous. Entre els quals tindrem el llibre nou de Lluís Riera, que va guanyar el premi Margarida Aritzeta.

Gaston Leroux i González Ledesma

Atenció als que ja van preparant amb antelació esdeveniments i homenatges perquè el 2027 és el centenari de la mort de Gaston Leroux, pare de El misteri de la cambra groga i del naixement de Francisco González Ledesma, un dels millors autors de novel·la negra en castellà amb Barcelona com a epicentre de moltes de les seves creacions.