Jordi Carrión (1976) és un dels escriptors més singulars de la literatura castellana contemporània. Autor de llibres de viatges, novel·les i assajos, va començar exercint el periodisme cultural al diari Avui, al suplement de cultura dirigit per David Castillo. El seu assaig Llibreries (Navona, la versió original és en castellà a Anagrama), s’ha traduït a una dotzena de llengües d’arreu del món i és un dels texts més importants dels darrers anys en defensa d’aquests establiments. El seu Llibre dels passatges (Galaxia Gutenberg) ha aparegut en català i castellà, però ha estat en la nostra llengua que ha tingut més repercussió. I sobretot és vital la lectura del seu llibre Contra Amazon (2019, Galaxia Gutenberg), un text que neix d’un pamflet publicat a la premsa en contra de la plataforma i que s’ha convertit en una defensa de les llibreries, dels viatges i de les biblioteques d’arreu del món, un text que ara més que mai és important de reivindicar. Carrión també és el coordinador del Màster de Creació Literària de la Universitat Pompeu Fabra.

―És curiós, acabo de comprovar que el vostre llibre, Contra Amazon, es pot comprar a Amazon…
―No és una qüestió ètica o conceptual, sinó industrial. Imagina que algú escriu el llibre ‘Contra les llibreries’. Aquest llibre es vendrà a les llibreries. Contra Amazon, com tots els llibres de l’editorial, es troba també a Amazon. D’altra banda, en el nostre mercat, la possibilitat que un llibre no sigui a Amazon és molt petita, gairebé impossible.

―Com és això?
―Perquè fins i tot en el cas molt lloable d’editorials independents que han fet triat aquesta opció, la de no distribuir amb Amazon, si un client hi demana el llibre, Amazon és capaç de comprar el llibre en qüestió a una llibreria i de vendre’l al seu client sense marge de benefici només per satisfer la seva demanda i no perdre’l com a client, i evitar que compri el llibre a un altre lloc. Si el té satisfet, si tot és possible, no cal anar a comprar enlloc més.

―Brutal. Vàreu publicar l’any 2017 en un mitjà digital el pamflet que obre el llibre. Us n’ha sorprès l’èxit?
―Quan vaig escriure el pamflet, el 2017, començava a ser preocupant el poder d’Amazon i la manera com s’anava convertint en un imperi tot aprofitant l’aura de prestigi d’un producte molt concret: els llibres. Vaig escriure el pamflet per a Jot Down, una revista en línia que té molts lectors i tenia molt de sentit publicar-ho allà com a acte d’intervenció política, perquè estava comprovat que molts dels seus lectors compraven a Amazon i per tant es va moure un bon debat a favor i en contra.

―Què argumentaven els defensors de la compra de llibres a Amazon?
―Els defensors d’Amazon parlaven de les seves virtuts: la distribució arriba a pobles molt petits on no hi ha llibreries i per tant ajuda a difondre la lectura; la lectura en un dispositiu digital permet d’augmentar la lletra i ajuda a mantenir lectors… Des que va sortir el manifest, que després es va publicar en anglès, francès i portuguès, fins que es va publicar el llibre el 2019 i va tenir sortida també a Itàlia, els Estats Units i França, el manifest ja es percep de forma diferent. Qui el 2017 defensava Amazon, ara ja no ho fa, o ho fa menys, perquè s’han adonat que ha esdevingut un monopoli salvatge, fins al punt que figures públiques com les batllesses de París i de Barcelona el consideren una amenaça contra el comerç local, no només contra les llibreries. Per tant, en el context del llibre el manifest es llegeix molt diferent i encara més després de la pandèmia.

―En el que sí que tenen raó, com a virtut potser única que no pot superar el llibre en paper, és en això de l’augment del cos de lletra…
―Però fixa’t en la perversió: Amazon també té un monopoli mental de la lectura digital. El Kindle només és un instrument més de lectura i l’hem convertit en sinònim de llibreria quan hi ha molts altres dispositius, com el de la Casa del Libro, per exemple, que per a mi és molt millor des del moment que paga els seus impostos a Espanya i això serveix perquè hi hagi aeroports i autopistes i més infraestructures que Amazon fa servir, però que no paga. Que el Kindle s’hagi convertit en sinònim d’aparell de lectura digital és la gran jugada brillant i preocupant que ha fet Amazon.

―El vostre llibre és ple de grans troballes i moments, com el d’un client d’una llibreria de Miami que demana el llibre per internet i vol que li portin a casa quan té la llibreria a menys de dos carrers i no hi ha anat mai…
―És que Contra Amazon no és només un catàleg de llibreries i de biblioteques, sinó de lectors i formes de lectures. Al llibre passejo i m’entrevisto amb alguns dels grans lectors, com ara Alberto Manguel i Ian Sinclair, parlo d’escriptors que llegeixen de forma molt particular, com ara Borges i Curzio Malaparte, però tots els textos són sobre la lectura, les biblioteques i les llibreries i aquesta mena de llibres, que a molta gent li encanten, són plens de gent rara com aquest client que esmentes.

―Sou considerat un expert en llibreries, creieu que veurem una gran desaparició d’aquests establiments a causa de la covid-19?
―Som en un moment molt fascinant i molt particular perquè no paren d’obrir-se noves llibreries. Se n’ha anunciat una de nova a Barcelona i dues més a Lleida i crec que hi ha una reacció molt optimista i interessant. La pandèmia ha accelerat la digitalització del món i ha produït un canvi d’hàbits que he explicat, per exemple al llibre Lo viral. Però a la vegada la pandèmia ens ha fet recordar el món físic i hi ha hagut una reconnexió amb les biblioteques particulars molt fort; en el món postpandèmia tindrà molta importància la llibreria de barri perquè tindrà més importància tot el barri en si, hi haurà més proximitat i menys viatges i caldran llibreries on puguis anar caminant.

―Al vostre llibre empreu com a recurs per a una part important dels textos la crònica, un gènere que domineu i coneixeu bé (per exemple, heu estat l’editor de Mejor que ficción). És el futur per a un periodisme on la immediatesa està tan sobrevalorada?
―La crònica com a gènere és un futur que és en el passat. La crònica té dos segles d’història i la rellevància que té la crònica avui dia prové del fet que hi ha dos tipus de lectura: la d’urgència i la reposada. Tots busquem el temps per a llegir textos llargs i gaudir-los i alhora la crònica és molt sòlida perquè és a la base del periodisme en altres llenguatges i formats: des del fil de piulets fins a la història que pots fer a Instagram o als podcasts. Tot això suporta molt bé la crònica.

―Què suposa per a vós la traducció al català d’aquests dos llibres, Llibreries i Llibre dels passatges?
―Vaig començar escrivint periodisme cultural en català i fins i tot vaig fer una adaptació de l’infern de Dante a La Divina Comèdia per a Proa, però després vaig tenir més oportunitats laborals en castellà, que és la llengua en la qual penso i somnio. Potser si hagués conegut abans en Joan Tarrida, de Galaxia Gutenberg, m’hauria traduït a mi mateix i espero que en el futur, quan hi hagi un llibre que tingui sentit que surti també en català, ho pugui fer. El Llibre dels passatges és un llibre molt barceloní i hi ha moltes fonts i històries i nomenclàtor i toponímia catalana i per això ha interessat als lectors en els dos idiomes i fins i tot hi ha una llibreria en un passatge, com és La Calders. El llibre Llibreries no tenia cap sentit que estigués traduït a dotze llengües i que no hi fos en català, per això quan en Pere Sureda de Navona ho va proposar vaig estar molt content i a més a més vàrem poder afegir un capítol sobre Barcelona.

―Precisament una de les claus del Llibre dels passatges i el seu èxit és la ‘barcelonitat’. Sembla com si en els darrers temps els llibres que parlen sobre Barcelona hagin experimentat un gran auge de públic lector…
―És veritat que molta gent compra llibres que parlen sobre la ciutat. Hi ha molt de flanneur a qui li agrada passejar i aquest llibre atorga una visió de conjunt. Hi trobem la història de Barcelona i què significa viure en una ciutat, i com això condiciona la nostra percepció del món. El fil conductor són els passatges, a Barcelona n’hi ha més de tres-cents i jo n’he seleccionat poc més de cent, els investigo i n’explico la història. I és clar, aquesta mena de turisme cultural està cada cop més estesa i és una manera de generar ciutadania i orgull de pertànyer a una comunitat.

―És molt curiós que aquest llibre l’escrigui algú que no és de Barcelona, algú criat al Mataró dels anys vuitanta, amb una sola biblioteca que llavors no era la millor del món…
―Vaig arribar a Barcelona l’any 1997 perquè volia marxar de casa i llavors treballava i estudiava. Durant molts anys vaig pensar que no seria la ciutat de la meva vida perquè volia viatjar i descobrir més coses. I va ser mentre viatjava que em vaig adonar que Barcelona tenia moltes de les característiques dels llocs on m’agrada viure: bones biblioteques i llibreries, bona connexió amb Europa i l’Amèrica Llatina, es pot caminar i recórrer sense haver de fer-ho en cotxe i es pot arribar a sentir pròpia en el seu conjunt. Fent el llibre dels passatges vaig caminar i entendre tots els barris de Barcelona, i això és impossible de fer a Buenos Aires, Mèxic, Mumbaí, Nova York o Londres. El llibre té una doble gènesi. D’una banda hi ha la lògica, que és que des dels anys noranta he escrit i estudiat la literatura i la ciutat i he recollit informació sobre passatges de tot el món; però després hi ha la psicològica, que coincideix amb la paternitat: volia conèixer a fons la història de Barcelona perquè els meus fills són barcelonins.

―Coordineu el màster de creació literària de la UPF en una ciutat on els darrers anys han proliferat les escoles d’escriptura i els tallers literaris. És obligat que us pregunti si es pot ensenyar a escriure literatura…
―El màster va ser fundat per Josep Maria Micó fa tretze anys i és pioner a tot l’estat i un dels més prestigiosos en llengua espanyola, tot i que tenim força alumnes que fan els seus treballs en català i també en portuguès i anglès. Dels trenta alumnes que tenim cada any, deu són de Catalunya, principalment de Barcelona, i tenim gent que vol perfeccionar la seva escriptura i que ja han publicat coses. És un màster molt potent perquè reforça la centralitat de Barcelona com a capital de l’edició en català, per descomptat, i en castellà. I és clar, evidentment l’escriptura necessita formació, no entenc per què està consensuat que per aprendre música, pintura o arquitectura s’hagin de fer estudis i per aprendre a escriure no. D’altra banda, hi ha una formació continuada i per sempre que molts escriptors hem fet pel nostre compte, i que aquí s’ofereix també a alguns alumnes que ja han publicat i que volen un curs molt avançat. També se’ns apunten periodistes i cantautors, per exemple, que volen reforçar els seus texts, gent que fa una inversió econòmica i de temps per a pujar el nivell.

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.