11.07.2026 - 21:40
El primer record que guardo de Jordi Borja i Sebastià (Barcelona, 1941-2026) és de quan jo devia tenir sis anys o set, entaulats al restaurant Cal Frare de Torrelles de Llobregat, on anàvem a dinar sovint amb ell i la seva germana, la Rosa, amb torreta familiar al poble. L’escena que em va quedar gravada en un raconet del cervell és la següent: en Jordi s’aixeca de la taula amb una gerra a la mà i, quan és just al darrere del meu pare –assegut i sorrut–, li aboca tota l’aigua a sobre sense badar boca. La contenció del meu esglai per aquell sacrilegi va ser idèntica a la contenció del meu pare per aquella impertinència: en tots dos casos, la processó va anar per dins.
Aquests estirabots d’en Jordi, que el van acompanyar tota la vida, me’n van distanciar una mica, pel principi de la prudència. I també hi va contribuir, al distanciament relatiu, la capacitat que demostrava de sobreexcitar el gos de la família Borja, el Dau: per molt que em recordés en Milú d’en Tintín i mirés de totes totes d’empatitzar-hi, aquella bèstia petita i enèrgica em generava una por terrible quan se m’abraonava o em perseguia pel jardí de la caseta de Torrelles, amb ganes de jugar.
Això explica que, malgrat la proximitat dels meus pares amb els Borja d’ençà de l’època de Bandera Roja i el PSUC, el cordó prudencial que hi vaig establir ja de ben petit em fes viure de lluny la seva carrera d’urbanista, sociòleg i polític en la primera època de Pasqual Maragall a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Un dia m’explicaven els pares la formidable visita guiada que els havia fet, amb uns amics sud-americans o francesos, per l’Ateneu Popular 9 Barris; un altre dia descobria, en aquest cas pels mitjans, el paper que va tenir en l’observatori DESC i l’ascens d’Ada Colau i Barcelona en Comú… Petits detalls de la seva brillant trajectòria professional, pescats d’ací i d’allà, entrellaçats amb informacions de caràcter més personal i amb algunes caramboles vitals. Com quan vaig viure uns quants anys, de lloguer, a l’inigualable pis que en Jordi havia compartit amb Carme Guinea, en ple cor de la Vila de Gràcia.
Totes aquestes pinzellades, totes aquestes vivències llunyanes, m’han vingut de cop al cap aquest mes de juliol, d’ençà que la meva mare em va comentar una tarda que en Jordi es moriria el 10 de juliol de 2026 al matí. No, ma mare no practica les arts endevinatòries: era la data marcada al calendari per a practicar-li l’eutanàsia, que en Jordi havia sol·licitat formalment un temps abans. Feia uns quants anys que arrossegava un procés d’Alzheimer –la malaltia que ja s’havia endut la seva germana Rosa– i, a vuitanta-cinc anys, ja n’estava cansat. I va decidir, amb el suport incondicional de la seva companya, l’antropòloga i ex-diputada Dolors Comas, que si ja tenim la gran sort de disposar de lleis (i professionals) que faciliten morir dignament, doncs cal fer-les servir.
Tinc un gran dubte: qui va viure amb més inquietud el compte enrere que va activar en Jordi per a posar fi a la seva vida amb dignitat, ell o jo? En la distància, sense saber els detalls de la decisió, em vaig passar una setmana donant-hi voltes, pensant cada dia que em llevava com el devia viure en Jordi. I ell, segons que em va anar explicant ma mare, es va passar els últims dies de dinar en dinar, envoltant-se d’amics i de records comuns, compartint rialles en compte de llàgrimes. Tota una lliçó de vida, en el moment de la mort, d’un home que la va saber viure amb força amor i bon humor.
