Jordi Boixaderas: “La societat ja no està cohesionada: és una pila de grupuscles”

Una família aparentment ben avinguda, un dinar que acaba malament i una truita que es converteix en el detonant de tots els silencis. És el punt de partida de La truita, l’obra que Jordi Boixaderas protagonitza amb Emma Vilarasau al Teatre Poliorama de Barcelona, inclosa en la programació del Festival Grec i amb direcció de Ferran Utzet. S’hi podrà veure aquest juliol i continuarà en cartellera al setembre.

En aquesta entrevista, Boixaderas reflexiona sobre el conflicte entre generacions, qüestiona la tendència a responsabilitzar els pares dels mals del present i defensa que “la lluita hauria de ser política i cultural” en una societat cada vegada més fragmentada. Una reflexió que neix precisament de l’obra, una comèdia que emociona i que confronta dues generacions d’una mateixa família. Què podrà més, l’amor de la família o les diferències?

—La truita és una obra sobre una família –uns pares i tres filles– i el conflicte que hi ha entre generacions.
—Sempre ha passat aquest conflicte entre generacions, però a mesura que la societat evoluciona més ràpidament, l’escletxa es fa més grossa i costa més de saltar-la. A l’obra parlem del contrast entre el sentiment d’unitat de la família, que realment és una família que no està desestructurada, amb valors, amb una metodologia educativa, uns principis, una organització… És a dir, en principi és una família funcional. Però, malgrat tot, hi ha una part que és la identificació de cadascun dels membres amb el nucli familiar, en contrast amb tot allò que els separa. I quan les filles posen damunt la taula tot això, de la perspectiva dels pares és gairebé incomprensible. A part que és una sorpresa desagradable quan els ho diuen. Per a ells és molt difícil d’entendre, encara que s’ha de dir que ho proven. Perquè, com es diu al final de l’obra, gairebé es necessitaria un llenguatge nou, perquè el nostre està tan connotat i tan carregat de símbols i de conceptes que arrosseguem de tant de temps a la motxilla, que és molt difícil de parlar netament i entendre’s. Crec que acostuma a passar, que la percepció dels esdeveniments dels pares és molt diferent de la que tenen els fills.

—Haig de confessar que quan vaig veure l’obra vaig pensar: quina generació de merda, la nostra! Em va fer pensar que potser a vegades els fills som molt egoistes amb els pares. Però suposo que passa sempre això, oi? Deu passar en totes les generacions?
—Sí, és que no sé si ajuda gaire el paradigma generacional per a entendre la societat. Facilita la demagògia, vendre samarretes, música, productes i aplicacions, però per a entendre’ns a nosaltres mateixos, no sé si ens hi ajuda. Com a contrast, la mateixa obra ens proporciona tres personatges que queden fora de la família, les parelles de les filles, que també formen part de la mateixa generació, però que actuen d’una manera molt diferent. Són la contrària. Són absolutament empàtics, ho entenen tot, s’afegeixen a tot, intenten de cercar la pau i les coincidències. Fins i tot hi ha una escena en què la persona de més edat, que és la mare, parla amb el més jove i s’entenen. Són capaços d’intercanviar idees i d’adoptar les idees de l’altre i canviar la imatge que tenen l’un de l’altre.

—Potser és més fàcil de fer fora de la família que no pas de dins estant?
—Sí, no hi ha tanta història i no sona tot tan connotat.

—Us vau rebel·lar també contra la generació per damunt vostre?
—A la meva època cantàvem una cançó de Ramon Muntaner a partir d’un poema de Pere Quart que deia: “Quan tindré cinquanta anys no vull ser com el pare, cansat i sense fe, renec o riallada, treball embrutidor, futbol cada diumenge, el tuti al cul d’un bar, tabac de vuit pessetes.” El concepte de la generació dels meus pares que tinc ara és absolutament diferent. Cada vegada entenc més coses positives d’aquella gent que va fer tot allò que va fer. En el temps de la guerra, la gent es jugava la vida per la democràcia, per les idees. Que lluny que eren de nosaltres. De nosaltres mateixos, ja no dic dels nostres fills. El salt generacional suposo que és un mecanisme biològic. Aquesta dialèctica de generació en generació és una cosa natural, s’ha de passar, però amb els anys la matises molt, moltíssim.

—Voleu dir que amb els anys us entendrem? Creieu que la meva generació i la vostra es podran entendre?
—No ho sé, espero que sí!

—Què no enteneu de la meva generació?
—És allò que et deia: veig gent de la mateixa edat, tan diferent entre si, que això del concepte de la generació ho entenc pel tracte que tenen, sobretot en l’era digital. Però el teu pare és de la meva generació i s’hi mou perfectament, en el món digital. Quant a valors, no sé si som tan diferents. En aquesta obra treballem diferents generacions i la coincidència hi és. Sobre la feina, quan som dalt de l’escenari, treballem igual. Allò que ens mou i ens uneix és el joc escènic.

—Diuen que precisament la vostra professió ha canviat molt aquests últims anys. Ara sembla que és més important què passa fora de l’escenari, i com et promous a les xarxes, que no pas què fas com a actor.
—Sóc de la idea del treballador de l’espectacle, que era molt de la meva època. Que era la idea inicial del Lliure i de les companyies independents. A mi m’importa l’espectacle, i com això arriba al públic. És la idea que em sembla més lògica i que va d’acord amb el sentit del teatre. A més, em sembla més pràctica del punt de vista del treball. És molt més productiu i intel·ligent pensar en l’espectacle que no pas en la individualitat. Fa poc vaig veure una entrevista del Bardem que deia: “No entenc la gent a qui mires i no et dóna res.” Perquè penses: “Què hi fas, aquí, si no ho fas així?” La gràcia d’això és compartir. Si no ho fas per compartir, no té cap sentit. Les carreres solitàries són un gran risc psicològic. Penso que la gent acaba molt tocada i amb molts problemes, perquè és molt difícil de controlar aquesta història de la popularitat, de la gestió de la imatge. Penso que és pràcticament impossible de controlar i que sempre acaba tenint seqüeles. I, a més, et negues el gran plaer d’aquesta feina, que és compartir amb els altres companys una ficció i jugar-hi a fons.

—Ara fa uns quants anys vau decidir de parar i deixar el teatre. Veníeu del gran èxit que va representar El mètode Grönholm. La popularitat hi va tenir alguna cosa a veure?
—No, no he estat mai cap actor mediàtic, perquè no he fet gaire televisió, tampoc…

—Però heu fet moltes sèries a TV3.
—Sí, però la gent sol ser amable. És suportable. Va ser una crisi, que suposo que és lògic que n’hi hagi. Arriba un moment que et sembla que sempre fas el mateix, que ets dins un cercle tancat, que no evoluciones, que no t’agraden les coses que fas. I el doblatge, el cinema o la televisió és arribar, fer i anar-te’n. Si t’ha sortit malament aquell dia, t’ha sortit malament. Al teatre, hi has d’anar cada dia i repetir el mateix. Si no ho fas a gust i convençut és una autèntica tortura, un trencacolls, una cosa que et pot arribar a desequilibrar. Crec que vaig arribar a aquest moment: les coses que feia no m’agradaven, suposo que per manca d’aire. I t’has d’alimentar mentalment, no pots estar sempre tancat en la feina. Necessitava respirar. Però després t’allunyes dels escenaris –vaig estar uns cinc anys sense pujar-hi– i ara, quan hi he tornat, ho he mirat tot d’una altra manera. Ha tornat a ser plaent.

—Es nota que hi heu tornat a trobar el plaer, perquè últimament no pareu.
—Aquest any concretament, sí que he fet uns quants projectes.

—Ara que parlem del plaer de treballar. A l’obra, el vostre personatge és a punt de jubilar-se. Però, en lloc d’anar de retirada, ha decidit de començar un projecte. Em va semblar interessant que parléssiu d’allò que representa jubilar-se per a molta gent. Hi ha gent que sempre ha somniat jubilar-se, però quan hi arriba no vol fer el pas, encara se sent activa…
—Conec molta gent jubilada i encantada de la vida. Però penso que depèn de la perspectiva d’activitat que tinguis amb la jubilació. La gent que sempre ha anat fent alguna cosa com a segona activitat i que espera jubilar-se per poder-la fer cada dia, doncs es vol jubilar. També es volen jubilar els qui tenen moltes activitats culturals o volen viatjar. Hi ha gent que ho viu com una segona joventut. En el meu cas, sí que en aquests anys que vaig estar sense treballar vaig fer coses que no havia fet mai: vaig viatjar, vaig fer algun curs… Però, ara mateix, l’activitat que més m’omple és la feina. Per tant, de moment aguantaré. I penso que el cas del meu personatge i de la seva parella és diferent. També n’he coneguda, de gent així. És gent que arriba a un punt, a una edat avançada, que encara es veu amb cor de tirar endavant el projecte de la seva vida, el projecte definitiu. S’ho venen tot. S’arrisquen en tot. Fan un salt important. I es venen la casa i se’n van a una casa rural perquè pensen que és l’escenari definitiu.

—Les filles no ho acaben d’entendre…
—No gaire! A més, els acusen de ser una mica hipòcrites, que tot és façana, que fan els progressistes, que es pensen que són una mica superiors als altres perquè han tingut una vida seguint la coherència.

—De fet, l’obra neix d’aquí. Amb el conflicte entre una de les filles i la mare per la truita. No la truita de patates, sinó el peix del riu. La mare no pot entendre que una de les filles no mengi carn, i que li faci fer una truita, en lloc del fricandó típic…
—Sí! Aquí hi ha una cosa una mica més complicada, perquè la truita en si mateixa és un símbol, però no se sap ben bé de què. Hi ha unes referències familiars, hi ha un besavi que era piscicultor. El pare és pescador, li agraden molt les truites. I, per una altra banda, la truita és un animal que té connotacions en l’imaginari romàntic: de la puresa, de les aigües clares, de la connexió amb la Terra, de la saviesa ancestral. Sembla que sigui una presa de posició per la banda del pare. El cas és que en aquell moment se li posa malament.

—I tot esclata. Però llavors veus que amb el pas dels anys han anat callant moltes coses. A vegades sembla que costa parlar dins el nucli familiar.
—Sí. A veure… Hi ha coses més trivials, com ara la competència entre les germanes, cosa molt corrent. Que si tu ets la segona, jo la primera… Que si la primera és la que està més segura de l’afecte i que, per tant, és més immadura. La segona, per contrast amb la primera i per significar-se, és la més perfeccionista i la que ha de lluitar més per aconseguir l’afecte dels pares. I la tercera, per contrast amb les altres dues, és la que trenca amb tot i se n’ha anat. A mi em sembla que això és un patró. No sé si aquest senyor ha retratat alguna família concreta, la seva o alguna que ell coneix, perquè fa aquesta sensació que dibuixa realment tots els personatges, cadascú té la seva escena i cadascú té la seva coherència. No n’hi ha cap de posada perquè sí. I després arriba allò que comença a ser el vell retret, que ens hem carregat el món, que us hem deixat sense valors ni eines, que us hem deixat desorientats. Ens retraieu que d’alguna manera ho hauríem hagut de fer nosaltres, que us hauríem d’haver orientat. Encara que l’esdeveniment final ho capgira tot.

—Al final surt l’estima…
—Exacte. Al final, et preguntes fins a quin punt pesava tot això que deien? No estaven d’acord en coses, però era allò més important? Encara que s’ha de dir que els consorts també ajuden a introduir una mica de contrapès a tots aquests retrets que molta gent fa i que senten a dir molt, no? Que us heu carregat el món, ens heu deixat sense referents…

—I creieu que la vostra generació s’ha carregat el món? O creieu que és injust dir-vos  això?
—Crec que qui diu això dispara contra el pianista. Penso que la lluita hauria de ser política i hauria de ser cultural, clarament. I que carregar contra els pares és més fàcil. A part que, com deia abans, per a mi el paradigma de les generacions està viciat d’entrada, és capitalista. Està molt relacionat amb el consum i amb el consum digital. I en realitat no és tant així. Si t’hi fixes, m’assemblo molt més als meus fills que no pas a un home de la meva edat de Calcuta. S’hi dóna massa importància. I que sí que ens hem carregat el món per… A veure, si mires les imatges del terratrèmol de Veneçuela, te’n sents culpable. I no pots agafar ara mateix un avió i anar a treure rocs d’allà. Però és allò de la vella culpabilitat, qui és viu és culpable pel sol fet de ser viu. I qui ha aconseguit de tirar endavant de la manera que sigui és culpable d’alguna manera de tots els qui no ho han aconseguit. Però això és un tema psicològic, no és cert, no és real. No hem de partir d’aquí per a anar a cercar la solució de les coses. A mi em sembla simplement que és molt difícil, que és molt dur, que potser ningú no hi està preparat, perquè ens hem d’acostumar a viure en la incertesa i a tenir armes per a navegar en aquest mar bastant mogut que és el món d’avui. Un món on veiem, per exemple, que no hi ha societat: la vella predicció de Margaret Thatcher, que deia no hi ha societat sinó individus. Jo, aquest canvi, l’he notat molt. De veure la societat com una cosa coherent a veure-la com una amalgama de grupuscles, com és ara. I això sorprèn bastant. Ara la societat no està cohesionada, és una pila de grupuscles, una pila de guetos.

—I molt polaritzats, a més: sempre viuen en confrontació.
—Sí, és molt difícil de viure en aquest món, però penso que hem d’intentar d’entendre’l tant com sigui possible, agafar eines. I penso que la cultura i la informació són unes eines que ens poden ajudar a intentar tirar endavant i guanyar la batalla, a la llarga.

—És una d’aquelles obres que, quan en surts, necessites comentar, perquè et fa reflexionar.
—Sí. No ho sé, això m’agradaria que m’ho diguessis tu.

—Sí, vaig tenir una bona conversa sobre els pares i els fills! És una comèdia, però també t’emociona i et fa reflexionar.
—L’autor és molt hàbil en el fet que tot allò que són els preliminars, la presentació, que és llarg i a vegades pesat, ho converteix en comèdia. I llavors, quan vénen les bufetades, al final, ja els coneixes. Els has coneguts sense notar-ho.

—Cal dir que l’obra és francesa, però ha estat adaptada del tot a la realitat catalana.
—Carles Batlle ha fet una feina interessant perquè, d’alguna manera, no grinyola. Es nota que és francesa amb el gust per conversar, raonar i agafar-s’ho com un esport. Aquí potser, si ens diguéssim tot això, no arribaríem ni la meitat de les coses que es diuen, perquè tancaríem la porta i ens n’aniríem. Ells no. Però, a part això, es nota també que és mediterrani, perquè Baptiste Amann, l’autor, és d’Avinyó. Per tant, compartim la idea dels dinars familiars, la casa a fora…

—A l’obra torneu a coincidir amb Emma Vilarasau, amb qui heu treballat moltes vegades. Ara fa uns quants mesos, per exemple, a Els fills.
—Sí, i tornarem a coincidir l’any que ve a La Mare Coratge i els seus fills al TNC.

—Formeu un tàndem consolidat. Com és treballar-hi? Imagino que ja teniu molta complicitat.
—A mi em serveix molt. Em serveix molt, l’Emma, perquè t’hi pots arrepenjar, treballant. M’explico. Primer, és molt complidora, és molt responsable, preveu moltes coses, s’ho prepara molt, hi pensa molt. És bàsicament la persona que aixeca tots aquests espectacles que hem dit. Ella ha tingut un paper actiu a l’hora d’aixecar-los. Jo sóc un llogat i rellogat, i és ella la qui té l’amabilitat de comptar amb mi. I després és una persona amb qui és molt fàcil de posar-te en situació, arriba l’emoció molt ràpidament i arriba la veritat. La veritat nostra, eh! La veritat de treballar amb molta facilitat, de seguida. Ara hi ha més gent que ho fa, això: els joves ho fan molt. Però, de la meva generació, potser ella és la qui més fàcilment ho fa, la qui més es concentra. Ho he vist amb la gent que ha treballat al Lliure. Deu ser una metodologia que Lluís Pasqual i Fabià Puigserver els van inculcar. En aquest sentit, és molt fàcil, perquè de seguida et facilita que et posis en situació. I, és clar, quan fa molt que treballes amb alguna persona, t’hi sents còmode, t’arrisques i proves més coses, li demanes consell… Hi ha franquesa, cosa que tampoc no és tan fàcil. Entre els actors s’ha de tenir un cert nivell de confiança perquè et diguin: “Això em sembla que ho faria diferent, aquí em sembla que hauries de fer això.” No ens ho deixem dir sempre. I en aquest cas sí, hi ha confiança absoluta.

—Heu dit que Emma Vilarassau és clau perquè molts d’aquests projectes tirin endavant. Potser molta gent no coneix aquesta faceta seva. Ens ho podeu explicar?
—Per exemple, l’obra que fem ara ve d’una lectura que van fer. No sé d’on va trobar Carles Batlle aquest autor ni l’obra, però en van fer una lectura a la Beckett. Una lectura que va durar tres hores i que va acabar amb la gent dreta. Van entendre aquests aplaudiments com un bon senyal. I ja fa temps que ho han intentat de tirar endavant. L’Emma feia temps que en parlava. També s’ha de dir que el fet que hi hagi l’Emma al darrere vol dir, primer, una garantia que la cosa tindrà cara i ulls. Perquè, com t’he dit, ella vigila molt no sols el seu paper, sinó en general tot allò que es fa. És molt crítica, hi pensa molt, té molt contacte amb el director. A més, pel fet que hi sigui ja saps que es vendran una sèrie d’entrades segur. És un actiu. Tant pot ser que ella vegi una obra i la tiri endavant amb un productor com que un productor li digui que vol fer alguna cosa amb ella. Però l’Emma sempre serà un actiu important a l’hora de tirar endavant qualsevol projecte.