Joni D es va convertint en un dels grans cronistes i escriptors de la Catalunya llibertària. Aquest mànager musical que viu a Collserola, i justament fa una setmana que va fer cinquanta anys, va començar amb el reeixit Que pagui Pujol, una crònica punk de la Barcelona dels 80 (La Ciutat Invisible, 2010) i Grups Autònoms. Una crònica armada de la Transacció democràtica (El Lokal, 2013). Actualment, escriu una trilogia de ficció que va començar amb La Torre de la Serra (Tigre de Paper, 2016). Ara presenta el segon volum: La Casa de la Selva (Tigre de Paper, 2018). En aquest llibre de vuitanta planes ficciona la generació llibertària anterior a la seva. Joni D, a 18 anys, va ser portada d’El Periódico amb el titular ‘Los primeos okupas de Barcelona’ i trobava a faltar la generació més gran que ell que ara ficciona. En aquesta entrevista feta al seu local de Sants, Joni D parla de literatura, anarquisme i Agustín Rueda. L’home que lha fet escriure.

Feu anar un mètode d’escriure tot curiós.
—Visc al Baixador de Vallvidrera. Tinc dotze minuts i mig de tren cada dia fins a Provença. I des d’allà fins aquí, a Sants, tinc sis minuts de metro. Són divuit minuts i mig d’anada i divuit i mig de tornada. Escric de peu, en hora punta, amb una llibreta a la mà i boli. Escric de bon matí, quan tinc al cap tot el que he anat maquinant de nit. Quan escric, dins el vagó, no veig res més. He escrit tots els llibres amb aquesta metodologia. Cada dia, cada dia, des de fa anys. I després ho passo a l’ordinador els caps de setmana. Visc a Collserola, tinc un gos gros, i m’agrada molt anar a buscar bolets i viure molt la natura. I a l’hivern, amb aquests dies curts, produeixo molt. Les tardes del cap de setmana ho vaig passant tot en net.

—Parèntesi: Collserola és natura o és ciutat?
—A Collserola hi ha selva. Hi ha campaments clandestins de sense papers, nois magrebins. Un, controlat, el conec de fa quatre anys. Imagina’t si hi ha selva on amagar-se.

—Heu escrit quatre llibres. Els primers, de no-ficció. Per què us passeu a la ficció?
—Per un paràgraf d’un llibre. M’assabento que Ferran Sánchez Agustí, historiador del maquis, en un llibre explica un enfrontament armat a Tamarit de Llitera, a la Franja. El meu avi, i ara ma mare, vivien a Tamarit de Llitera, on he passat tots els estius de la infantesa. Tamarit de Llitera va ser terra col·lectivitzada durant el 1936. I el 17 de juliol tots els feixistes, els capellans i els guàrdies civils de la comarca es van tancar dins l’església de Tamarit de Llitera perquè ja sabien que hi hauria l’alçament. Quan els van treure, els van matar tots. Doncs la revenja de les tropes nacionals que va arribar després va ser escabetxina total. I en el paràgraf que us deia s’explica que l’octubre de 1948 en una casa que es diu la Torre del Serra hi ha un enfrontament entre maquis i guàrdia civils. A partir d’aquí en vaig fer una ficció.

És Torre de la Serra.
—Vaig fer vuitanta anys d’història familiar explicats en vuitanta pàgines. Pinzellades. En aquest primer llibre, hi veiem l’avi maquis i exiliat dels anys quaranta i cinquanta, el fill que torna per implicar-se amb els grups autònoms dels anys setanta, i finalment el nét avui dia.

I ara heu fet la segona part: La Casa de la Selva.
—Si allà en vuitanta pàgines explico vuitanta anys, aquí l’única cosa que explico, també en vuitanta pàgines, és una excursió per Collserola d’entre vuit i deu hores. La fa un home de seixanta anys el 2 d’agost de 2016. I de camí rememora tota la seva vida. I no sé quina mania tenen els protagonistes de la meva novel·la de venir al meu terreny. Si el protagonista de la primera novel·la és de Tamarit de Llitera, aquest fa un passeig per Collserola amb un gos gros, com el meu, de 56 kg. I resulta que aquest viu al costat dels edificis on vivien els meus avis, tu. Quines coses.

Vau ser un dels punks dels anys vuitanta a Barcelona. I aquí expliqueu la història dels qui tenien deu anys més que vosaltres. La generació dels germans grans.
—Quan entrem en contacte col·lectivament, com a punks, amb el moviment llibertari, trobem a faltar aquesta generació. Com és possible que a les Jornades Llibertàries hi hagués 300.000 persones? On són? I el milió de persones del míting de la CNT? On són? I et comences a fer preguntes. I la resposta és que uns eren al talego, els altres exiliats, i després hi ha allò que va escriure David Castillo: arriba un moment que tenen dues opcions. O xeringa o corbata. Els de la xeringa, tots perduts, i els altres, encorbatats.

I en el llibre parleu d’aquesta generació, doncs.
—Sí. La trilogia té dos fils conductors. Els protagonistes dels llibres són membres de Grups Autònoms, els grups que feien tasques com les del MIL però sense nom. L’altre fil conductor és la necessitat de l’ésser humà de buscar refugi en temps difícils. Refugi geogràfic, físic o anímic. Hi ha molts refugis, i de moltes menes. Hi ha gent, per exemple, que es va refugiar en l’heroïna. Imagina’t. Però hi ha un fet, al final: a mi m’empeny a escriure la història d’Agustín Rueda. Ell és l’única persona que surt als quatre llibres. Els dos de ficció i els dos de no-ficció.

Agustí Rueda, qui era?
—Puc? Mireu. L’empresa minera de Sallent i de Súria anava a buscar gent a Andalusia sense recursos i l’enganyava per portar-la a treballar a la mina. Agustín Rueda era un d’aquests. Vivien a la colònia minera la Butllosa, que s’hi arribava travessant la carretera. Cada dos per tres, un mort. Un dia, el mort és una mare d’un amic seu, i de manera espontània tota la colònia talla la carretera demanant semàfor o pas soterrat. L’endemà, la policia el va a buscar a casa, i cap a la Model. Resistència a l’autoritat. Amb divuit anys. Una de les coses més impressionants que em va passar va ser conèixer el seu company de cel·la. Pèls de punta. Andrés Grima. Ara Grima és un dels iaioflautes. Fa tres anys, Jordi Arasa el va detenir. Grima diu que Rueda va comprendre que era anarquista per ell. I que ell va rebre de Rueda una integritat moral i humana que no li havia donat ningú.

Referent per a molts.
—Surt de la presó, sense casa i sense feina, i se’n torna a Perpinyà, on hi ha tots els ex-MIL. Acumulant armes i explosius per intentar fer girar la truita. I s’hi fica. S’hi fica. I l’octubre de 1977 cau en una trampa d’un infiltrat. Portaven 75 quilos d’explosius. Havien de deixar-los a una masia. A la masia el van fuetejar mentre el tenien penjat. Com si fossin esclaus. L’envien a la presó de Girona, i finalment a Carabanchel. Hi ha un túnel en marxa per a fugir. I s’hi posen. El 13 de març de 1978 descobreixen el túnel. Interrogatoris, primer al despatx del director, però quan està tot tacat de sang, diuen, ho passen als soterranis. On hi havia el que en deien les cel·les de la mort. Un pres rere l’altre anaven passant i cantant. I l’Agustín no va cantar. I com que no va cantar, el van matar a pals. Mort.

Hosti.
—Tots els seus companys ho diuen i ho saben: el van matar perquè no va cantar.

Algú ha fet el llibre sobre Agustín Rueda?
—No. Vam decidir col·lectivament que no volíem fer un llibre sobre Agustín Rueda perquè no volíem fer un llibre sobre un altre màrtir anarquista. I per això jo faig el llibre Grups Autònoms. Un llibre sobre la gran quantitat de grups que feien la mateixa feina que el MIL, però sense nom. No hi havia cap llibre així. I la gent tampoc no sabia que n’hi havia molts a València i Madrid. Es va decidir de fer un llibre generacional. Però l’únic que té quatre capítols és Agustín Rueda.

Us escolto i penso que hauríeu de reunir-vos amb Junts per Catalunya i ERC. Donaríeu consells de com encarar mesures repressives.
—Tot el tema de les urnes era una repetició de la història: travessar fronteres d’amagat. Això feien aquests xavals. Rueda venia de França amb la motxilla carregada de llibres prohibits i arribava caminant fins a Barcelona. I això no ho feia ningú. Ningú. Era un bèstia. Conèixer la seva història em va portar a escriure. I per això el faig aparèixer, ni que sigui un moment, en tots els llibres que he escrit.

Us he llegit aquest titular: Amb la independència, com a anarquista, què hi perdo?
—Amb la independència no tenim res a perdre. No solament jo. Col·lectivament, no tenim res a perdre. Jo penso en mi, però també col·lectivament. Hi tenim res a perdre? Podem empitjorar? No. Dins l’estat espanyol, on és que té més força el moviment llibertari? Millor dit, on té més influència social? A Catalunya. Per què hem de continuar lligats, nosaltres, antiestatistes, a una història que van fer els nostres avis i que va lligada a l’estat? Per què hem de seguir els dictats de l’estat i ser espanyols? No hem de tenir por, i avançar. Mireu, aquest diumenge faig cinquanta anys. Per sort, jo em conec, em reconec, i no m’he d’enganyar a mi, ni als altres. No hem de tenir por del que som.

El moviment llibertari, més fort ara que abans?
—La paraula anarquista és molt mal vista. Però és clar que després de l’enfonsament del mite soviètic es busquen idees per la llibertat, i l’espai natural és el món àcrata.

El comunisme qualla. El liberalisme qualla. I per què l’anarquisme no?
—Perquè els altres s’imposen per la força. I l’anarquisme és molt difícil que es vulgui imposar per la força.

I en canvi la imatge és que els violents són ells.
—Cert. Tothom els ataca, perquè ataquen a tothom. Tothom s’hi fica, amb ells. Tothom s’hi fica, amb nosaltres.

Com més gran em faig, més radical em torno. Hi esteu d’acord?
—Jo, igual. D’entrada, som més llestos. Recordem que ‘el diablo sabe mas por viejo que por diablo‘. I després, quan érem joves, punkis i volíem destrossar-ho tot, érem innocents. Jo recordo que el meu avi m’ho deia: arribarà un dia que l’home no necessitarà treballar. Si els qui manen volguessin…

Gairebé de nen vau ser portada d’El Periódico. Els primers okupes de Barcelona.
—Vam tenir la sort de viure el que vam viure. Nosaltres vam viure el moment històric de més llibertat de l’estat espanyol que els vius d’ara recorden. Moria el dictador i podia passar de tot. De tot. Se sortia de quaranta anys de repressió brutal i autocensura, de sobte s’acaba i tothom s’atreveix a fer de tot. Llegíem còmics que avui no deixarien publicar. Com per exemple, Star, que avui estaria prohibit.

Un llibre que recomaneu sobre el món àcrata?
Odio las mañanas, de Jean-Marc Rouillan. Brutal com ha patit. Però és això que us deia: no han estat mai derrotats de manera individual. Com a col·lectiu, sí. Un per un, no.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb