El cantant Jonatan Penalba (Fotografia: Ximo Bueno)

Jonatan Penalba canta albades i cant d’estil des dels cinc anys, ara en té vint-i-set i és la jove promesa de la música d’arrel valenciana. Està de ronda amb el seu primer disc i llueix una agenda plena d’actuacions. Diu ben alt que és llaurador i regador, treballa dels setze anys a la cooperativa de l’Alcúdia com a encarregat de la maquinària que distribueix els caquis que es cultiven a gran part de la Ribera Alta. Escolta Alejandro Sanz, flamenc, Al Tall, Obrint Pas, música àrab, Els Pavesos o Pablo Alborán. Escolta de tot menys reggaeton, l’odia profundament.

Què fa un xic jove cantant música tradicional?
—Defensar la meua terra, les meues tradicions, la meua cultura, allò que és nostre. Prove de defensar totes aquelles cançons que hem tingut oblidades i arraconades i que seria una llàstima que es perderen. Hi ha molt poca gent jove a qui puga agradar la música tradicional, el meu sector és de gent més gran. I això és així per motius diversos, per allò que la gent pensa de la tradició i les programacions dels festivals, on tot és pop, rock, pop-rock i hi ha poca música tradicional, la tenen massa arraconada. Això és una crítica que he de fer sempre, perquè els programadors ens han de tenir presents. Està molt bé contractar grups així però, després, que la gent jove no es pense que per anar als festivals ja defensa el valencià, no, la lluita ve de molt més enrere, abans del fenomen de la música en valencià ja hi havia molta música tradicional en valencià. Em xoca aquesta modernor, hi ha massa modernor, jo sóc de poble! Massa de poble, potser. També pense que hauríem de fer més difusió de la nostra música a les aules perquè jo tot això no ho he après a l’escola…

Què diuen els vostres amics quan us senten cantar?
—Jo sóc un poc el rar. Ara ja no, però abans em deien: ‘però a tu t’agrada, això?’ Sí, m’agrada, perquè és una cosa que he tingut i he escoltat sempre, i no em fa vergonya reconèixer-ho. Després vaig començar a anar a festivals i a enamorar-me d’Obrint Pas, la Gossa Sorda, Aspencat, els Catarres, i ara estic completament enamorat del Diluvi. Pense que són etapes. Però mai m’han criticat perquè cantés música tradicional.

Què us agrada més cantar?
—Jo crec que sense música no podria viure. M’agrada veure la reacció de la gent quan comence a cantar. Si veig que el missatge els arriba em sent el més feliç del món perquè, si no, no tindria sentit això que faig. M’agrada molt la festa que podem muntar amb els músics, la compenetració que tenim. És curiós allò que passa a dalt de l’escenari. Després, els nervis, que per culpa d’ells acabes amb l’esquena engarrotada. Gaudisc cantant i veient la gent riure i passar-s’ho bé. D’altra banda, m’encanta fer cant d’estil, cantar ‘l’u, l’u i dos, l’u i dotze’, ‘la riberenca’… també m’agraden les jotes, les masurques i els fandangos. Però m’agrada molt més fer una cantada d’estil pel carrer que una nit d’albades a la matinada. No sé per què. Jo crec que he cantat tant i m’han amaçat tant de menut que hui dia em diuen de cantar-les i dic que sí, les cante, però intente evitar-les perquè les tinc entreverades. El cant d’estil, en canvi, em torna boig.

Com vau entrar a la música?
—Vaig entrar-hi de xicotet perquè sentia cantar el meu germà a tot arreu. Jo era un penano, era tan menut que no sabia ni llegir. Així començà la cosa. A la família no hi ha hagut cap músic, només el meu germà i jo, ell cantava albades i jo l’imitava, junts apreníem a cantar a l’escola de danses del Grup de Dansa l’Alcúdia amb Pep Moreno, ens ensenyava albades i saetes, recorde que em deia Joselito, perquè jo era molt menudet i tenia bona veu. Pep és la nostra Mare de Déu. Això va durar dels cinc als vuit anys, que em va venir l’època beneital’adolescència, i ho vaig deixar fins a setze anys, no entenc per què em va passar això, potser perquè Pep va deixar de fer classes i jo ja no va voler continuar. Però a setze anys vaig entrar al Grup de Balls Populars les Folies, de Carcaixent (Ribera Alta), on ballava i cantava el meu germà. Em va empènyer Pep, que també hi cantava fins que ens va deixar sols, al capdavant de les veus, amb la cantaora Lurdes Machado. Mentre passava tot això aprenia cant d’estil amb Victoria Sousa, Victorieta, a València. Recorde que el primer dia la classe era plena de gent major amb guitarrons i bandúrries, nosaltres érem els xiquets. Era estrany que un xiquet de setze anys s’hi interessés i és una llàstima. Als grups de dansa hi ha molt pocs cantants joves, però a mi m’agradava i m’agrada.

Penalba amb el seu mestre, Pep Moreno (Fotografía: Ximo Bueno).

Encara formeu part del grup Folies. Hi Heu crescut, heu anat a molts festivals de folklore arreu de l’estat espanyol i d’Europa. Què significava això per a un adolescent?
—Jo pense que m’ha donat moltes coses bones, però realment no he fet vida d’adolescent, sempre m’he ajuntat amb gent més major que jo. No anava a la discoteca amb els meus amics, jo anava a cantar per allí. Quan arribava l’època universitària ells anaven de festa i jo això no ho he tingut. Feia viatges, amb totes les coses que això que implica, actuacions, hores de carretera, sopars, estar amb gent de totes les edats i de tots els pobles, etc. A mi m’ha agradat, a mi qui m’ha fet créixer és el grup, rodar, rodar i rodar.

Què heu après amb el grup Folies?
Allí he après a cantar la música tradicional: jotes, malaguenyes, masurques, fandangos, una multitud d’estils. Però, sobretot, m’ha tret la por aquella de pujar a l’escenari, perquè quan tenia setze anys i m’apuntava a concursos de cantar m’ho passava malament. Em vaig apuntar al concurs So de la Ribera de Guadassuar (Ribera Alta) i em vaig prendre un diazepam, hi cantava cançons d’Álex Ubago amb el karaoke. Cantar sol em feia posar nerviós i tenia pudor. En canvi, el grup de danses et dóna aquella unitat i seguretat de tenir el germà i la rondalla al costat, són el coixí. Cantar sol m’ha costat la vida. Ets sol dalt d’un escenari i dius, Déu meu, què hi faig, ací? Ho faré bé? Ho faré malament? Què dic al públic? Però no cal escalfar-se tant el cap. En les primeres actuacions no deia res, només cantava, però en els últims concerts al Saler (València) i Catalunya no he parat de xarrar. No m’ho puc creure! Em pose a criticar a tort i a dret, perquè no m’agraden les coses que passen en la societat actual.

Com és que no heu cantat mai als grups de danses de l’Alcúdia?
—No ho sé, ningú no és profeta en la seua terra. He estat molt bé a Folies. Ara bé, m’agradaria criticar la batalla que tenen els grups de danses per veure qui ho fa millor i qui ho fa pitjor. No! Crec que hem de ser correctes i pensar que units faríem grans coses. Els grups de danses i la música tradicional no són per a competir sinó per a protegir i guardar les nostres arrels. Jo no vinc ací per anar a un sarau i començar a pelar el qui canta dalt l’escenari, no, cadascú ho fa a la seua manera, cadascú té el seu estil i no s’ha de criticar ni enfonsar ningú, cadascú fa el que pot, el que vol i, sobretot, on pot. Una de les coses que més deteste són les confrontacions, que això sembla Troia, sembla que s’haja de pegar foc tot! És una cosa que odie totalment. Per altra banda, el sector del cant d’estil ha estat molt polititzat. Quan era menut hi cantava molt i crec que, per tot això, va començar la meua part crítica, just quan veia que es queixaven que els catalans ens furtaven la paella, el cant d’estil i tot això.

Parlant de Catalunya, hi heu cantat tres vegades.
—He cantat a la cafeteria Slàvia (les Garrigues), al Teatre Kursaal de Manresa (Bages) i al Marata Folk (Vallès Oriental) i no he necessitat traductor. Jo anava demanant si m’entenien i es veu que sí. Jo he sigut molt xicotet però no he estat mai babau. He vist com a València sempre han intentat confrontar-nos amb els catalans i l’única cosa que han aconseguit és que ens estimem més encara. M’agrada veure com volen la llengua, és brutal com són capaços d’eixir al carrer i reaccionar davant d’un govern. En canvi, ací, tota la vida hem estat uns meninfots. A més, veig que els catalans valoren moltíssim la música que fem, tota la riquesa que tenim. I això és molt d’agrair.

De soca-rel és el vostre primer disc. Era un objectiu personal?
—Mai a la vida havia pensat de fer un disc. Tampoc no ho he buscat. Fa uns anys, vaig anar a Castelló a les festes de la Magdalena a veure els concerts de Botifarra i Pirat’s Sound Sistema. Recorde que aquella vesprada vaig començar a beure cervesa, i només començar el concert es veu que Botifarra em va filar des de l’escenari. El més fort és que ell em coneixia, tot i que no havíem parlat mai, perquè les persones que m’influeixen em fan respecte. Sé que em coneixia perquè, veient l’entrevista que li vau fer a TV3, vaig veure que parlava de mi i em va sorprendre moltíssim. Total, que jo era a baix de l’escenari i em va fer pujar a cantar uns cants de batre. Jo no sé quanta gent hi havia mirant, moltíssima. I portava una petot, portava una esclaina…. Els vídeos són a internet, ha, ha, ha. Els cant de batre van eixir bé, però vaig destrossar la ‘Malaguenya de Barxeta’, em vaig inventar la lletra… Nostre senyor! Però quin bé que em va fer Castelló. Vaig baixar de l’escenari i vam anar a un casal d’aquells de la Magdalena a fer sarau, a cantar i a ballar. I Pere Ródenas –que en un futur seria l’arranjador del disc– va parlar amb mi i em va dir que havíem de fer alguna cosa junts. Dos anys després hem parit el disc.

Per tot això dic que no he buscat res del que m’ha passat, ha vingut així. Botifarra ha estat el meu mentor i sempre l’he admirat. Quan vaig escoltar el seu disc Te’n cantaré més de mil, vaig dir que volia fer el mateix que ell, música tradicional però amb un altre rotllet, perquè no sonava la música tradicional típica. I en aquell disc m’enganxà.

Quina és la intenció del disc?
—Agafar la música tradicional, que la tenim tan viva i és tan bonica, i fer alguna cosa diferent amb aires renovats, intentar arribar a altres públics. Que, per cert, em costa la vida, arribar a gent més jove. No volia fer el disc típic, no, volia posar-hi un poc de tot. Ni jo sóc cantautor ni tinc gràcia per a escriure lletres, no espereu que mai faça un disc amb les meues lletres, perquè això no ocorrerà. La intenció era provar alguna cosa diferent del que s’havia fet fins ara, tot seguint els passos de Botifarra, Al Tall i molts altres.

Una de les cançons diu: Més m’estime una guitarra que un contracte eventual.’ Les lletres mantenen el caràcter i l’estructura tradicional, però són actuals i crítiques. Carregueu contra tot, gairebé. Quines coses us preocupen?
—Ui! No acabaríem, em preocupa el que passa amb les dones, em preocupa moltíssim tot el tema de la gent que fuig de la guerra, em preocupa també l’educació i la llengua, que ens les toquen tant com poden. Em preocupa el que passava fins ara en l’escena musical, on la dona estava arraconada i no valia res, i no, les dones són prou més vàlides que els homes, i ho diu un home. És que vivim en un país on estem molt malament: l’educació, el treball, la llengua, no hi ha ajudes per als joves, la llar, s’ho carreguen tot. Si comence a criticar, no acabarem.

Abans heu dit que no teniu gràcia per a escriure. Les lletres són encàrrecs personals?
—Sí, volia que les lletres tingueren crítica i se’n va encarregar Joanjo Moixino. Tota la gràcia que puc tenir cantant no la tinc escrivint, sóc un bajoca per a això. Fem crítica de tot el que passa en el món laboral, amb les ETT. A quin preu treballem? Per a què? Per pagar la casa? Si la feina no dóna ni per comprar menjar… Després, la ‘Jota de Castelló’ que versionem al disc, ausades que era masclista…

Efectivament, critiqueu el masclisme i això que moltes cançons tradicionals mantenen lletres d’altres temps, com la Jota de Castelló. Però heu fet una cosa molt natural de la cultura popular: actualitzar-se.
—És que necessitem lletres actualitzades. Nosaltres tenim el folklore que tenim, milers de cançons, simplement hem de canviar-los la lletra i parlar del que passa ara, fer-ne crítica. Perquè es pot fer crítica amb música tradicional, deixem a banda les lletres masclistes! Això no vol dir que no pugues cantar-les alguna vegada amb el grup de danses, però és que a mi em fa vergonya cantar això pels llocs. No, la dona no és menys que un home, tots som iguals, som persones i ningú és més o menys, som tots iguals. A les dones que no me les toquen! Està bé que es coneguen les lletres antigues, està bé, però arriba un moment en què et cremen l’orella.

 

Al disc hi ha albades, riberenques, jotes, el famós Bolero de l’AlcúdiaHeu volgut fer una xicoteta mostra de la música tradicional?
—No, jo volia fer un disc personal. Sempre he pensat que el primer disc havia d’incloure temes que m’agradaren, perquè si una cançó no la sent no la cante, si no li trobe sentiment no puc… No estaria a gust. Per això, primer vam fer el projecte i, per exemple, al disc no hi ha ‘l’U de Carcaixent’, no hi ha les ‘Seguidilles de Carlet’ ni ‘l’U de Relleu’. Hi ha un cant de batre, una jota actualitzada amb una lletra preciosa, el ‘Tio Canya’ d’Al Tall, una riberenca del Xiquet de Benaguasil, ‘l’U d’Aielo’, ‘Les Tomasines’, ‘La Perxelara’, tot això és el que sempre m’ha agradat.

Al Tall, Obrint Pas, Biel Majoral, Vicent Andrés Estellés i gran varietat de músiques tradicionals. Tot el disc és com una declaració d’intencions.
—Ja ho veieu, em diuen catalanista per cantar en la meua llengua… Sóc l’ovella negra. I això que jo no m’he clavat en política perquè no m’ha donat la gana, des de menut m’han perseguit per entrar a les joventuts del PSOE, per exemple, però jo no valc per ser polític. Això sí, faig política cantant. Puc tenir més afinitats amb uns o altres però no em talle a l’hora de criticar, m’és igual si eres roig, blau, de Compromís, d’Esquerra Unida, de Podem, m’és igual, si la cagues et criticaré. Això en el meu poble ho saben molt bé.

El disc ha representat molta feina?
—Realment sí, però jo no me n’he ocupat. Pere Ródenas en va fer els arranjaments. Vam enregistrar el disc entre l’octubre i el desembre de l’any passat, mentre treballava a la cooperativa. Pràcticament ni me n’he adonat. Sembla que faça un any i mig que roda, aquest disc, però sona des del març, fa poc temps.

Hi participen músics tradicionals de renom i músics molt joves.
—No em puc queixar dels músics. Vicent Carrasco al guitarró, les col·laboracions de Botifarra o Juanra Martí a la dolçaina, entre molts. Són gent que fa molts anys que toca i sé que no tenen inconvenient de venir i aconsellar-me, si alguna vegada faig res malament. Per altra banda, hem volgut buscar gent jove: Àlvar i Enric Calabuig, David Borja de Sueca (Ribera Baixa), Hèctor Peropadre, que és l’acordionista i llaütista d’Aspencat, Santi Sifres, a la guitarra, que té dènou anys, acabats de complir, i substitueix Pere Ródenas en alguns concerts. Vull envoltar-me de gent jove, això no vol dir que la gent major no haja de participar-hi, però vull gent jove rodant amb mi perquè ser jove no vol dir que no pugues fer música tradicional. Ha de quedar clar que no és una cosa d’avis, hem de canviar aquest xip. ‘És que això és per persones majors…’ Doncs no.

Què vau sentir quan vau escoltar el disc per primera vegada?
—Quan vaig escoltar el primer tema, el cant de batre… Pell de borró. Pensava: això ho faig jo? No era conscient del que havia fet. Els meus pares ni caguen ni pixen, n’estan súper orgullosos. Ens motiven i ens ajuden, els agrada el que fem.

Quina resposta veieu en el públic?
—Em torne boig quan veig les reaccions del públic, no m’esperava que agradara tant. M’escolte i faig autocrítica, no m’agrade cantant i em dic, tu què fas ací dalt cantant? A mi em sorprèn la reacció de la gent, fins i tot la de la gent jove, que no m’ho esperava. Estic acostumat a anar als festivals de música en valencià, als concerts, i no he vist mai música tradicional en cap festival, exceptuant l’Aplec dels Ports i poca cosa més. Els festivals realment reivindicatius programen grups en valencià i cuiden els cantautors, però tenen la música tradicional arraconada. Vull insistir-hi. És una crítica que faré fins que no veja Sis Veus per al Poeta, els Jóvens i altres grups tradicionals als grans festivals. És que no els donen la mateixa oportunitat que als altres. Com és possible? La volen amagar? No ho entenc.

Malgrat la insistència que feu vers la manca de sensibilitat a les programacions, hi ha una revifalla cultural i la gent comença a estimar-se les arrels. Hi ha grups que no paren de fer concerts. A què creieu que respon?
—Sí, i pense, sincerament, que al canvi de govern. Aquests dos anys hem vist com el panorama musical començava a créixer amb molts grups emergents. I això que han plegat la Gossa Sorda i Obrint Pas, i els Sva-Ters plegaran ben aviat. Jo crec que el sector de la música en valencià va amunt.

Però en quin punt es troba la música tradicional?
—Ai, Déu meu… Diguem que està a mitges. Hem tingut una reviscolada perquè Botifarra ha fet molt de bé a la música tradicional, ha fet que arribe a tot arreu i crec que a tots els públics. Però encara ens queda molta feina per a fer, els programadors han de tenir-la en compte, com he dit abans, han de tenir curiositat per aquest estil de música. No cal que ens posen a tocar a les dotze de la nit, ens poden posar a les set de la vesprada, com va passar amb ‘Botifarra a banda’ al Feslloch. O es posen les piles o les crítiques seran per a ells en les pròximes cançons! Ha, ha, ha. Està molt bé tenir una varietat gran d’estils, rock, pop, mestissatge, però pense que cal un poc de conscienciació també dels joves: que no tot siga festa, que també és bonic mostrar el que tenim al País Valencià, les nostres arrels. Encara ens queda molt per caminar i lluitar. Això va amunt i es va movent, ho veig.

 

Jonatan Penalba cantant amb Pep Gimeno, Botifarra (Fotografía: Ximo Bueno).

La música tradicional què significa per a vós?
—Per a mi, és una identitat del poble, és la nostra identitat. És allò que els nostres majors ballaven al carrer, no com ara que estan tots de cara al telèfon, la tauleta i el televisor. Jo crec que abans no hi havia tot això i la gent tocava i ballava, allò devia ser molt bonic. No sé què té la música tradicional, són les nostres arrels. I les arrels són importantíssimes perquè si perdem allò que és nostre, malament. Cal una continuació, hem de realçar el que tenim, si arraconem tota la música tradicional i d’arrel és com si ens oblidàrem d’un apartat de la nostra vida, i això no es pot fer. Per a mi, és una cosa ben important i que ens representa a tots. És una cosa molt nostra, és allò que cada poble té i intenta conservar. És allò que parla de nosaltres. Pense que hauríem de protegir un poc la música tradicional perquè és una de les coses que més ens representa, les cançons, els balls, les tradicions…

Quin futur desitgeu a la música tradicional?
—Llarga vida, desitge que la gent jove s’hi interesse, que no es quede estancada. La música tradicional és i serà sempre tradicional, però pot agafar-se i traspassar-se a altres melodies. En un futur m’agradaria escoltar coses més fortes.

En aquest sentit, s’han obert línies ben diverses. Els Pomada, la Cobla Catalana dels Sons Essencials, la Dansa del vetlatori que van versionar els desapareguts Orxata, els Mox amb les guitarres elèctriques i el metal d’arrel dels Metal Cambra, de Castelló, entre molts d’altres.
—El ‘Vetlatori’ d’Orxata m’encanta, quan el vaig escoltar vaig pensar que no podia ser que allò passés. I els Mox! Els vaig escoltar al Feslloch o al Festhivern i em tornaven boig, deia, això ho vull fer jo. Els puristes ho critiquen, però puc dir-los que jo, que he cantat amb grups de danses, dic que la música tradicional sempre hi serà perquè els grups de danses ho cantem, però cal donar nous aires a la música tradicional. I això no és desvirtuar-la, ans al contrari, és dur-la més enllà, intentar que agrade i interesse altres públics. I això no vol dir que fulminem la tradició. Vull dir que es pot arribar a més gent, i que ho hem de fer pel nostre bé.

Com us sentiu després d‘haver enregistrat el primer disc?
—Estic molt content. El disc ha arribat però em sent com sempre. Realment sóc cantador, però abans sóc llaurador i regador, treballe en la cooperativa. Cantar és molt important per a mi, però sóc dels qui pensa que els peus han de tocar sempre terra, la humilitat no s’ha de perdre mai. No es pot estar als núvols. Encara he d’aprendre molt i he de fer moltes coses. Ha passat el tren i hi he pujat. Però sé que no podré viure de la música. Per això dic sempre que treballe en la cooperativa i sóc regador, després tinc l’altra faceta de cantador, cante des de xiquet i mai deixaré de fer-ho.

Com us veieu en un futur?
—El futur? El futur ja vindrà, no hi pense. Tampoc em pensava que arribaria fins ací, en quina bona hora em vaig creuar amb Pere i amb Botifarra! M’han ajudat tant! I per molts anys que puga continuar cantant en valencià. Ja dic que en un futur continuaré fent música tradicional, però això no vol dir que puga fer altres estils, que és una de les coses que més trobe a faltar ací. Tenim gent molt vàlida per escriure lletres, però note que falta també… no ho sé, com si Xavi Sarrià, l’ex-cantant d’Obrint Pas, em fera una lletra. Es poden fer moltes coses.

Amb qui us agradaria col·laborar?
—M’agradaria molt col·laborar amb el Diluvi, fer alguna cosa amb Mireia Vives, que té una veu tan dolça que m’atrau molt, també voldria cantar amb algun grup de Catalunya. Un dels que més m’agrada és Txarango. Amb Doctor Prats, també. I seria molt fort fer alguna cosa amb les cantants de música trap, Tesa o la Tia Figa, seria brutal! No ens hem de posar barreres, amb la música es poden fer moltíssimes coses.

Hi ha novetats? Un nou àlbum discogràfic?
—De moment res. Als concerts cantarem repertori nou i les cançons que van quedar fora del disc. Ara mateix ens dediquem a fer actuacions, que en tenim moltes. No sé com m’ho faré a l’octubre, quan arribe la temporada del caqui a la cooperativa…

 

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb