Entre les ombres d’Obama i Trump: un futur en crisi a les mans de Joe Biden

  • El contrast de tarannà amb Donald Trump es veurà de pressa · Però com canviarà el món la presidència de Joe Biden, més enllà del to? 

VilaWeb
Ot Bou Costa
17.01.2021 - 21:50
Actualització: 18.01.2021 - 14:22

Joseph Robinette Biden Jr.: amb aquest nom jurarà el càrrec, dimecres 20 de gener, el quaranta-sisè president dels Estats Units d’Amèrica. I el camí no ha estat fàcil. Però el mandat encara ho serà menys. El demòcrata, vice-president de Barack Obama, serà investit amb vint mil tropes de la guàrdia nacional desplegades per impedir cap atac de l’extrema dreta, que el considera il·legítim. Amb un impeachment en marxa contra el seu antecessor, Donald Trump, tal volta el president més semblant a un terratrèmol que han tingut mai els nord-americans. Amb una pandèmia que assetja el país: prop de vint-i-set milions de contagiats i estralls econòmics molt durs. Amb la ferida racial esbatanada. Amb la crisi climàtica a la cantonada i amb l’emersió de la Xina de fons. I tot això a l’edat de setanta-vuit anys.

Davant els ulls de Joe Biden, el president més vell de la història dels Estats Units, s’estén una feinada descomunal, que gestionarà acompanyat de Kamala Harris, la primera dona que ocuparà el càrrec de vice-presidenta del país, i que molts veuen com la seva successora en algun moment dels quatre anys vinents. El contrast de tarannà amb Trump vindrà de pressa. Però com canviarà, de debò, el món, amb la presidència de Biden?

L’enfrontament amb la Xina: un canvi de to però no d’objectius?

La tensió amb la Xina ha marcat el mandat de Donald Trump. “La relació és molt malmesa”, va dir fa poc el president nord-americà. Els principals camps de batalla són la tecnologia i el comerç, on Trump ha jugat la carta dels aranzels i les sancions, però es ramifiquen: qui té més armes, qui té més influència en organismes internacionals. Els demòcrates critiquen que les operacions de Trump per a marcar terreny contra la Xina han estat impulsives, erràtiques i ineficaces. I, segons que sembla, Biden no vetllarà per una normalització immediata i completa de les relacions amb Xi Jinping, com sí que més aviat va fer quan era el vice-president de Barack Obama (2009-2017): mantindrà la confrontació, però més calculada estratègicament, diu.

Canvi de to, doncs, però no de direcció. Per això cal esperar que Biden no capgiri de bon començament i tot d’un plegat les mesures que ha pres el seu antecessor. La primera pista sobre el tarannà de Biden amb la Xina, per exemple, serà si retira, quan, i com, els aranzels que Trump va imposar a més de la meitat de les importacions xineses. I de moment, no és previst que ho faci, o no respecte de la majoria, segons que han fet entreveure els seus assessors, ni tampoc és previst que retiri les restriccions a les empreses tecnològiques.

Un dels objectius bàsics de Biden, de tota manera, serà de fer complir a la Xina els compromisos comercials de la fase 1 de l’acord signat amb Trump. L’encarregada de procurar-ho serà Katherine Tai, ambaixadora comercial en la nova administració demòcrata. Filla d’immigrants xinesos i parlant de mandarí, fa anys que es dedica a negociar amb la potència asiàtica, i no hi ha estat pas benvolent. Durant el mandat d’Obama, Tai va coordinar les demandes nord-americanes contra la Xina davant de l’Organització Mundial del Comerç.

Una reconciliació no tan fàcil: els tractats internacionals i els vells aliats

El cas de la Xina és molt particular: un enfrontament de dues superpotències. La Xina, emergent, i els Estats Units, enfangats en una crisi nacional greu. Però la directriu general que presenta Biden, a diferència de Trump, consisteix a reforçar el multilateralisme i la col·laboració amb els vells aliats nord-americans: Europa i l’OTAN. Per això ha promès que tornarà a incloure els Estats Units en diversos acords internacionals de què Trump els ha retirats.

Un dels més significatius és l’Acord de París contra el canvi climàtic. Però n’hi ha més: al febrer, per exemple, caldrà aprovar una nova pròrroga del pacte amb què els Estats Units i Rússia es van comprometre a reduir el seu armament nuclear. Tot i que el govern de Trump ja ha començat a negociar-hi, ara els demòcrates tindran majoria al senat, que ha de ratificar els acords, i Biden tindrà més marge per a pressionar Rússia.

Quant a la Unió Europea, vella aliada dels Estats Units, totes dues bandes esperen adobar unes relacions que s’han fet agres durant l’era Trump. Poc després de guanyar, Biden va trucar a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i li va “subratllar el seu compromís per a aprofundir i revifar les relacions”. La majoria de mandataris europeus han expressat satisfacció per la victòria de Biden, i la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el president francès, Emmanuel Macron, han manifestat que la seva victòria injecta forces renovades tant a la lluita contra el canvi climàtic com al desenvolupament de l’OTAN.

Els dirigents europeus també respiren alleujats quant a les negociacions dels nous acords comercials amb el Regne Unit, ara que per Cap d’Any el Brexit va fer-se efectiu definitivament. Trump era partidari del Brexit, però Biden ha dit que el “lamenta profundament”, i la Comissió n’espera un cop de mà en les negociacions. L’únic entrebanc per a la reconciliació amb Europa és el pacte més aviat silent que la Unió va atènyer amb la Xina fa ben poc, a final d’any, esperonat sobretot per la cancellera Angela Merkel. Després de set anys de negociacions, la Unió va acordar amb Xi facilitats per a l’accés dels inversors europeus al mercat xinès. El pacte és vist amb recel a l’entorn de Biden, que hauria preferit que la Unió s’esperés.

Afluixar la pressió contra l’Iran

El 2015, els Estats Units, Rússia, la Xina, França, el Regne Unit i Alemanya van acordar amb l’Iran que acabarien les dures sancions en canvi que el govern iranià frenés l’enriquiment d’urani, destinat a la producció d’energia nuclear i d’armes atòmiques. El 2018 Trump va anunciar que els Estats Units es retiraven de l’acord, cosa que la resta de signants van condemnar, i el 2019 el primer ministre iranià, Hasan Rohani, va comunicar a la resta de signants que rebaixarien els seus compromisos pels efectes originats per la marxa dels nord-americans, i Trump va tornar-los a aplicar sancions.

Segons Biden, en aquest temps l’Iran ha acumulat deu vegades més d’urani purificat que no havia acumulat quan Obama i ell mateix van ser rellevats, fa quatre anys exactes. El 4 de gener proppassat, l’Iran va tornar a centrifugar urani per a obtenir-ne d’un 20% de puresa, un nivell que no assolia des del 2015. Biden defensa que l’Iran “ha sortit beneficiat de la màxima pressió” amb què l’ha amenaçat Trump, i que l’acord del 2015 blocava eficaçment l’accés iranià a l’armament nuclear.

El final de la relació especial de Trump amb Israel i l’Aràbia Saudita

Però la intensificació del conflicte amb l’Iran ha estat una excepció en la política de Trump a l’Orient Mitjà. Trump volia “acabar les guerres eternes“, i l’equip de Biden pretén continuar treballant en aquest sentit. Anthony Blinken, que serà el secretari d’estat de Biden, és partidari que els Estats Units “[facin] menys a l’Orient Mitjà, i no pas més”. Biden proposa de continuar retirant la major part de tropes de l’Irac i l’Afganistan, i acabar el suport a la guerra del Iemen instigada per l’Aràbia Saudita. Biden també ha assegurat que el factor de la democratització i el compliment dels drets humans es tindrà més en compte en el disseny de les noves relacions amb el Pròxim Orient.

Així doncs, el príncep de l’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman, que ha exercit la repressió sense cap mena de topall els darrers anys per la bona relació amb Trump, serà un dels principals afectats de l’arribada del nou president. Biden no vol perdre l’ajut dels saudites per apuntalar un front comú que permeti de redefinir els acords amb l’Iran, però es considera cosa feta que la relació amb Salman canviarà notablement. El demòcrata ha declarat que els Estats Units “mai més no deixaran els seus principis a la porta per comprar petroli o vendre armes”, i ha dit que cal retirar “el perillós xec en blanc” de què gaudeix l’Aràbia Saudita.

Un dels principals afectats serà el govern israelià, presidit per Benjamin Netanyahu, a qui Trump ha fet concessions històriques, com el trasllat de l’ambaixada nord-americana a Jerusalem. El nou president nord-americà és nítidament partidari de resoldre el conflicte entre Israel i Palestina tot consolidant la convivència de dos estats, i fins ara s’ha mostrat una mica menys tolerant que Trump amb els assentaments israelians a Cisjordània. Així i tot, Biden va celebrar l’acord d’Israel amb els Emirats Àrabs Units per normalitzar relacions i “frenar” l’annexió parcial de Cisjordània, impulsat per Trump, que més tard es va complementar amb “un acord de pau” entre Israel i Bahrain.

Un pla ambiciós contra el canvi climàtic

Tot i que implica una rebaixa notable respecte del cèlebre “Green New Deal”, el paquet de propostes contra el canvi climàtic amb una forta arrel econòmica que encapçala l’ala esquerrana demòcrata, el pla de Biden és el més ambiciós que ha presentat mai cap president nord-americà, amb un pressupost de dos bilions de dòlars. A banda de reinserir els Estats Units a l’Acord de París, Biden promet d’impulsar legislació que permeti “una transició” per a deixar enrere la indústria del petroli, que converteixi els Estats Units en “una zona d’emissions netes a tot estirar el 2050” i que forci les centrals elèctriques a deixar d’emetre diòxid de carboni el 2035.

També diu que imposarà “restriccions agressives” per a les emissions de metà, que farà reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, que duplicarà la producció de biocombustibles i establirà requisits de protecció ambientals en totes les inversions públiques federals. Els darrers quatre anys, Trump ha retirat o rebaixat prop de 125 regulacions ambientals que Biden ha promès de restaurar, i ha permès explotacions de combustible fòssil en zones naturals fins ara protegides. Biden també ha promès de revertir-ho.

La immigració i la ferida nacional del racisme

De totes les ferides que han originat la crisi social que travessen els Estats Units, la del racisme estructural és una de les més doloroses. Aquesta primavera passada, l’assassinat de George Floyd i les protestes del moviment antiracista Black Lives Matter, que Trump va descriure com “un símbol de l’odi“, van fer que una majoria cada vegada més fornida de nord-americans demanessin reformes urgents.

Tot i que Biden és molt popular entre la comunitat afroamericana, la seva trajectòria en aquest àmbit és força opaca. Va impulsar una de les lleis que han originat l’empresonament en massa d’afroamericans, per exemple, i es va oposar a la barreja de criatures negres i blanques als autobusos escolars, cosa que li va costar retrets duríssims de qui serà la seva vice-presidenta, Kamala Harris, durant les primàries demòcrates.

Les posicions de Biden han anat canviant amb els anys, i ara s’ha compromès a fer del combat contra el racisme un dels seus estendards com a president. L’imminent president ha dit, per exemple, que calen reformes a les forces de seguretat per a posar fi al biaix racista de les víctimes de la policia, i ha promès que facilitaria el retorn del dret de vot dels ex-presidiaris, que combatria les barreres sociològiques que erosionen la participació política de les comunitats afroamericanes, com el gerrymandering, i que dels plans d’ajuts a la ciutadania (el del coronavirus o les inversions en canvi climàtic, per exemple) en destinaria sempre una part a les comunitats no blanques.

Una de les primeres mesures de Biden també serà, segons que ha dit, revertir la majoria de mesures migratòries de Trump: rescindirà, diu, les restriccions per a immigrants de països de majoria musulmana, liquidarà la política d’asil del seu antecessor i anul·larà les polítiques de l’administració Trump que permeten de separar els fills dels pares a la frontera nord-americana. Durant la campanya, Biden va prometre de regularitzar prop d’onze milions d’immigrants, i d’impulsar una reforma a fons de les lleis migratòries als Estats Units que les faci més obertes.

La crisi sanitària: la gestió del coronavirus després de la no-gestió

Segons els sondatges posteriors a les eleccions, la pandèmia és un dels factors que van decantar la victòria cap a Biden: molts republicans que temien el virus i se sentien desemparats amb la manca de gestió del president van ser la clau. La primera resposta de Trump a l’arribada de la covid-19 als Estats Units va ser de restar-hi importància tot i ser conscient de la magnitud de la crisi que venia, i després va qüestionar reiteradament les indicacions dels epidemiòlegs, bo i refusant durant molt de temps de dur màscara en públic, oposant-se als confinaments, fent actes multitudinaris amb seguidors sense mesures de seguretat, i fins i tot arribant a recomanar l’ús de lleixiu per a matar el virus.

Biden ha centrat bona part dels esforços a contraposar-se a Trump justament en aquesta qüestió. Ha dit que els Estats Units tornaran a l’Organització Mundial de la Salut, d’on Trump els va retirar per no haver fiscalitzat prou el paper de la Xina al començament de la pandèmia; que ordenarà un nou confinament si els científics ho recomanen; i que farà que la màscara sigui obligatòria (si més no, durant un temps). Biden ha explicat que, a més, nomenarà un equip de tres experts per a gestionar la crisi sanitària.

El nou president també mirarà que el congrés aprovi la seva proposta d’ajuts per a les famílies i sectors afectats. El 22 de desembre proppassat, el senat va donar el vist-i-plau a un pressupost exclusiu per a ajuts de més de 900.000 milions de dòlars, però els demòcrates (i Biden) en demanen més. Finalment, Biden ha promès que alliberarà totes les dosis dels vaccins disponibles per a administrar la primera a tanta gent com sigui possible, seguint els passos del primer ministre britànic, Boris Johnson. Els riscs de la maniobra són elevats, segons els experts, perquè –a parer de l’OMS– cal aplicar la segona dosi a tothom, a tot estirar, al cap de quaranta-dos dies.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any