Xoc de trons

  • «La cosa que crida l'atenció és que aquesta ficció de base tan conservadora es converteixi en paradigma d'una acció política que es diu d'esquerres»

Núria Cadenes
22.05.2019 - 21:50
VilaWeb

Ja s’ha acabat i encara en parlem. Per dir que sí o que no o que psè, per bescantar mil vegades el final de pa sucat amb oli o per trobar-hi raons i meravelles, per reclamar que refacin de cap i de nou la darrera temporada, per oferir cloendes alternatives, èpiques, boges, fins i tot per presumir de no haver-ne vist ni un sol capítol, en parlem.

No debades ha estat la sèrie més sèrie de totes, el fenomen més fenomen, l’abans més abans i el després més després. Fins que hi hagi una altra cosa que ho pugui superar.

Sempre hi ha una altra cosa que ho pot superar.

El fet, però, és que Joc de trons, aquesta sèrie que s’ha estès sobre la base dels llibres de George R. R. Martin, ja forma part de l’imaginari del nostre començament de segle. La mare de dracs, el bastard embambat, el casament sangós, el rei de la nit, el moralisme pervers dels pardals, el poble lliure, el nan puter i intel·ligent, el corb de tres ulls, la xiqueta que pren l’espasa, la bruixa vermella… La saga fantàstica amb llops i dracs i llegendes i batalles i traïcions en un món imaginat i medievalitzat que l’escriptor va titular Cançó de gel i foc ha generat una enorme quantitat de referències, fins i tot de frases fetes (‘Winter is coming’, per exemple, és clar, o aquella altra, la meva preferida: ‘You know nothing, Jon Snow’), ha propiciat i propicia infinitat de discussions.

És divertit de veure. I d’entrar-hi. I de ficar-hi cullerada. I és lògic que passi, ben mirat, quan la sèrie ha esdevingut tan gran fenomen de masses. Perquè és evident que Joc de trons ha estat una ficció molt entretinguda, una sèrie molt ben feta, amb personatges que no eren bons-bons ni dolents-dolents (encara que el temps i l’èxit o les presses o les pressions o el que sigui ho hagi anat aplanant), amb intriga i girs sorprenents (allò de matar el protagonista i quedar-se tan amples), amb els ingredients coneguts i els ingredients secrets que tenen les bones històries (i ja sabem, perquè ja hem sentit el discurs de Tyron Lannister, que ‘no hi ha res més poderós que una bona història’).

La qüestió que ja no és tan lògica, però, potser, és que de tot plegat, d’aquest gran entreteniment reeixit, alguns n’hagin volgut fer extrapolacions. Extrapolacions polítiques, vull dir. Més enllà dels mems desafortunats (disfressar-se de Daenerys Targaryen i trobar-se que al capítol següent, ai, s’ha convertit en una massacradora d’innocents), resulta que els adalils espanyols d’allò que van autoanomenar ‘nova política’, amb Pablo Iglesias al capdavant (i dalt d’un drac, suposo), ja fa temps que van convertir aquesta sèrie en escenari i argumentari estratègic del seu univers polític. En van fer un llibre i tot. Dient això, precisament. Encara que sembli impossible. Que aquesta sèrie oferia, sí senyor, ‘lliçons polítiques’.

I pot ser una frivolitat, simplement. Però també pot ser que amagui tota una manera d’entendre la política, aquesta equiparació. Perquè, si bé ho mirem, en el fons de Joc de trons hi ha una manera molt molt molt conservadora d’entendre la història. Reaccionària, fins i tot. Al capdavall, aquesta crònica dels fets dels regnes de Westeros és exactament això: el relat de la història a la vella manera, limitat als enfrontaments entre grans cases en disputa i guerra pel poder, mediatitzat pel caràcter d’aquest reietó o d’aquell altre, on els líders actuen al seu albir, segons manies, defectes o capacitats. I tot, sempre, per sobre i prescindint d’un poble que no hi pinta res, sense que res se sàpiga del sistema econòmic ni de les relacions socials, com si el motor de la història fos la mera pugna dinàstica, un xoc entre trons i pels trons, com si la història s’expliqués per simple enumeració de batalles i de reis, com si els pobles fossin una massa amorfa i sense classes ni presència ni acció a la qual hom pot tiranitzar, governar amb justícia o fer socarrimar.

Que Joc de trons ha estat una gran sèrie diria que és evident. Que conté un fons conservador, fins i tot reaccionari, em sembla que es podria demostrar. En tot cas, fins aquí la discussió es mantindria en l’àmbit del producte narratiu, d’espectacle i entreteniment. La cosa que crida l’atenció és que aquesta ficció de base tan conservadora es converteixi en paradigma d’una acció política que es diu d’esquerres, i que queda retratada amb una frase que també val per a la sèrie: conté un discurs molt vell dins d’un embolcall modern.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any