Per què ‘Joc de trons’ no és pas una sèrie feminista?

  • La manca de dones rere les càmeres, l'ambientació pseudo-medieval i l'excés d'escenes amb nus femenins injustificats i violència sexual no sancionada són alguns dels exemples del masclisme a la sèrie · Aquest article revela continguts de les vuit temporades de 'Joc de trons'

VilaWeb
Laura Gállego Marfà
30.05.2019 - 21:50
Actualització: 01.06.2019 - 16:49

Que Joc de trons és actualment la sèrie de les sèries és gairebé indiscutible. Que qualsevol aspecte de la trama, dels personatges, del guió, del muntatge i, fins i tot, de les interpretacions serà analitzat fins a l’últim detall, també. El fenomen és tan gran que HBO acaba de publicar un documentari sobre com s’ha filmat l’última temporada. Una temporada en què els personatges més importants són, gairebé tots, dones: Daenerys Targaryen, Cersei Lannister, Sansa Stark i Arya Stark.

Ara bé, des de l’ús de la violació de Sansa com a estímul del seu arc narratiu fins al descens ‘sobtat’ a la bogeria de Daenerys, passant per alguns buits de guió, hi ha hagut moltes veus que, sobretot en aquests darrers sis capítols, han criticat la sèrie, i especialment els seus creadors, D. Benioff i D. B. Weiss, per masclista.

Però Joc de trons no ha estat mai feminista. Per la professora de literatura anglesa i estudis culturals de la UAB Sara Martín Alegre, la sèrie ‘presenta una societat pseudo-feudal i és clarament un relat patriarcal, és a dir, sobre l’ambició de poder’, i afegeix que aquesta mena de fantasies no són un gènere ‘on trobar figures femenines alliberades, perquè el seu entorn no ho permet.’

Aquest és un motiu d’arrel, però n’hi ha més. La periodista i activista feminista Irantzu Varela diu que la sèrie no és feminista perquè ni està escrita per una feminista ni tracta temes feministes, sinó que ‘és una sèrie en què surten dones i no hi surten només com a objectes passius i éssers subalterns, però com que estem tan acostumades que sigui així, ja ens sembla feminista.’ I afegeix que els personatges femenins, sobretot els quatre que acaben protagonitzant la darrera temporada, són els més interessants de la sèrie perquè són els que evolucionen més, en contraposició amb els masculins, que ‘s’han quedat fent allò que se n’esperava’.

Malgrat tot, en aquesta darrera temporada s’han vist dones i masculinitats subalternes (per exemple, un nan o un discapacitat) exercint el poder. Marta Roqueta, periodista especialitzada en gènere, ho atribueix, sobretot, a l’evolució natural de la trama: ‘Per lògica, en el moment en què els hereus es moren sempre queden dones i homes que no serveixen per a combatre. El problema és que no els han sabut explotar i al final, malgrat que Daenerys i Cersei són sobiranes, acaben morint als braços dels seus estimats.’

Dones i poder: Cersei, Daenerys i Sansa

‘El poder és poder.’ ‘Quan jugues al joc de trons, o guanyes o mors.’ Són dues de les frases més cèlebres de la sèrie, i també les que en defineixen l’essència: la pugna pel poder. Totes dues arriben de boca de Cersei Lannister, qui des del primer capítol es presenta com la dona més poderosa de Ponent, que després veiem constantment maltractada pel seu marit, el rei Robert Baratheon. Cersei va guanyant poder a mesura que avancen les temporades, com també ho fan els personatges de Daenerys Targaryen i Sansa Stark, però totes tres de maneres ben diferents.

Cersei Lannister, la Lady Macbeth de gel i foc. Sempre des de Port Reial, Cersei exerceix el ‘poder des de l’ombra’. És una mena de Lady Macbeth, explica Varela, ‘aquesta dona ambiciosa que desitja el poder, que vol manar però que sap que és una dona i es resigna que el seu únic paper sigui a l’ombra’, es queda a ‘casa’ i es limita a exercir el poder amb intrigues i manipulacions. ‘Manipula com a filla, com a germana i amant alhora, i també com a mare, és l’arquetip més clar del poder de les dones’, continua. De fet, no és fins que deixa de ser filla, quan perd el pare, i de ser mare, quan perd els fills, que no obté el poder de manera oberta i absoluta. En aquest sentit, Martín Alegre també afegeix que conductes com les de Cersei ‘poden afirmar l’estereotip segons el qual les dones amb poder són, fins i tot, més cruels i violentes que els homes.’ Pel que fa a la maternitat, Cersei és el personatge a qui defineix més la condició de mare. La maternitat la fa humana, com li recorda el seu germà Tyrion en unes quantes escenes. ‘En realitat, la seva maternitat no es presenta com un espai de tendresa sinó de vulnerabilitat. Crec que l’han feta tendra amb els seus fills perquè, si no, seria invencible’, diu Varela. L’evolució del personatge ha estat molt complexa, ‘era una malvada molt bona, molt ben dibuixada, l’espectador sentia empatia amb el seu dolor i, en certa manera, s’entenia per què feia el que feia’, diu Roqueta, que critica el paper que li han donat en la darrera temporada: ‘Ja es veia que tenia poques possibilitats, però el paper en l’última temporada és una caricatura.’

Daenerys Targaryen, un nou cap de Medusa. En una de les primeres escenes on apareix Daenerys, és violada pel seu marit. Després, la seva trama es dirigeix a anar aconseguint poder per assolir el tron de ferro. Finalment, es torna boja i el seu amant la mata. Hi ha qui hi ha vist un paral·lelisme amb la història de Medusa, una de les representacions més cruels de poder en les dones en l’antiguitat. Com explica Mary Beard al llibre Dones i poder, Medusa és violada i castigada a convertir en pedra aquells qui la mirin, fins que Perseu li talla el cap per acabar amb l’amenaça de la Gorgona. ‘Daenerys fa un gir que, si s’hagués exposat més profundament durant tres o quatre temporades, s’hauria entès, però fer-lo tan sobtat ha acabat redundant en el tòpic de la dona poderosa que s’encega de poder i es torna boja’, diu Roqueta. Un tòpic en què es troben personatges com la Medusa, Malèfica, Úrsula o Anna Maria de Mozart in the jungle. Tot i això, les pistes hi eren, explica Martín Alegre: ‘Hem caigut a la trampa perquè Daenerys és una dona jove i bonica, però hauríem d’haver desconfiat d’algú que busca el poder amb tantes ganes i que ja havia fet algunes coses molt deplorables, per no dir directament criminals.’ Per Varela, la manera que té Daenerys d’exercir el poder és com ho fan els homes: ‘Amb el carisma i la violència.’ Fa servir el carisma per obtenir lleialtats i la violència per sotmetre qui no s’agenolla davant d’ella.

joc de trons
Sansa Stark és gairebé l’únic personatge, tant masculí com femení, que no fracassa.

Sansa Stark, el poder des de la cura. Un dels personatges que ha viscut una evolució més gran, massa sovint amb episodis traumàtics, ha estat Sansa Stark. Sansa viu un procés de resiliència en què pateix una violació i maltractaments de tota mena. ‘A ella la vida la porta a exercir el poder des de la cura i la protecció, i a més, és la més digna’, diu Varela, que especifica: ‘Les frases de poder de Sansa són “falta menjar” o “els homes han de descansar”, que mostren un poder de preocupació i cura pel seu poble.’ De fet, Sansa és gairebé l’únic personatge, tant masculí com femení, que no fracassa: ‘Ha aconseguit allò que volia, la independència del Nord, utilitzant unes eines que el mateix sistema dóna a les dones; és a dir, Sansa tenia unes cartes i les ha jugades molt bé’, rebla Marta Roqueta.

Podeu veure un recull dels deu personatges femenins amb més impacte de Joc de trons:

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Violència sexual, nuesa i sexposition

En el quart capítol de la vuitena temporada, Sansa Stark diu al Gos que si no li haguessin fet tot el que li han fet, encara seria l”ocellet’, la nena ximpleta i innocent, de la primera temporada. Aquesta frase va incendiar la xarxa, perquè es donava a entendre que havia estat una violació, la de Ramsay Bolton (una escena durament criticada, també, de la cinquena temporada), que l’havia fet créixer com a personatge.

De fet, la violació de Sansa també va ser molt criticada perquè es veia com un ‘càstig’ excessiu per a un personatge que evolucionava molt i que ja havia estat molt maltractat. I el fet que la mateixa Sansa verbalitzés que la violació l’havia feta més forta va posar damunt la taula un problema que ja s’havia vist a la sèrie: la manera com es tracta la violència sexual i l’ús de la violació com a estímul per a l’arc narratiu d’un personatge.

Per exemple, sobre la violació de Daenerys en el primer capítol, diu Irantzu Varela: ‘La venen al seu violador i després en surt enamoradíssima perquè aprèn a satisfer-lo, sona a fantasia patriarcal heteronormativa, la història comença amb violència però acaba com una cosa bonica.’ I rebla: ‘Joc de trons és un intent de fer ficció d’una nova manera. però reprodueix les construccions socials, perquè les ficcions les construïm les persones que vivim en una societat, s’hi projecta bona part de l’imaginari col·lectiu. I en l’imaginari col·lectiu masculí heterosexual, hi ha aquesta idea que es pot començar d’una manera violenta i acabar en amor. I això ho podem veure des de La bella i la bèstia fins a Crepuscle.’

La qüestió que sorgeix de la violència sexual a Joc de trons, i tenint en compte que en un món medieval hi era ben present, és que no se’n fa una bona representació, com explica Marta Roqueta: ‘El problema, molt sovint, no és que es mostri o no, sinó com es fa: es mostra d’una manera en què allò menys important és la dona.’ De fet, en el cas de la violació de Cersei per part del seu bessó Jaime a la quarta temporada, va sorprendre que ni tan sols els mateixos directors van considerar que fos una violació. ‘Si ni els creadors no ho saben, què en podem esperar?’, afegeix Roqueta. I en aquest sentit, Varela diu que l’únic cas de violència sexual que es tracta com a tal, precisament, és el de Sansa Stark: ‘És l’única vegada que la veiem com a violència, com una cosa que et travessa, et marca i et genera emocions negatives. Ho reflecteix molt bé la conversa que té Sansa amb el Ditpetit, en què li diu que encara nota el que li han fet al seu cos, i no al seu cor. Es veu el rastre que deixa la violència al cos, però també el treball intern que s’ha de fer per a tornar a ser la mateixa després d’haver patit violència de manera sistemàtica.’

joc de trons no és feminista
Dades extretes de l’article ‘Counting Every Instance of Rape, Death, and Nudity on “Game of Thrones”‘ de Sara David per Broadly, posteriorment publicat a Vice i elaboració pròpia.

A banda de la violència sexual, la sexualitat (principalment femenina) i la nuesa han estat leitmotiv de Joc de trons. Sobretot, en les primeres temporades, en què era tan habitual que apareguessin escenes amb un personatge masculí parlant sobre alguna qüestió –sovint relacionades amb el poder i a les intrigues polítiques– i a la seva vora hi hagués dones nues o practicant sexe, que es va acabar utilitzant el concepte sexposition (barreja entre ‘sexe’ i ‘exposició’ en anglès) com a recurs per a definir un grapat d’escenes de la sèrie.

Martín Alegre, Varela i Roqueta coincideixen que això és conseqüència de la manca de dones guionistes i directores i de la voluntat dels directors de plaure a l’ull masculí. I si bé és cert que la sexposition va baixant en el curs de les temporades, és perquè la trama no demana tantes escenes en bordells, més que no pas per una voluntat d’eliminar-les.

joc de trons no és feminista
Dades extretes de l’article ‘Counting Every Instance of Rape, Death, and Nudity on “Game of Thrones”‘ de Sara David per Broadly, posteriorment publicat a Vice i elaboració pròpia.

El masclisme darrere les càmeres

La violència sexual, la nuesa i la sexposition són conseqüència, en gran part, de la manca esborronadora de dones darrere les càmeres de la sèrie d’HBO. D’un total de setanta-tres episodis, només quatre han estat dirigits per una dona, Michelle MacLaren, i tan sols tres han estat escrits íntegrament per una altra dona, Vanessa Taylor.

joc de trons dones
Dades extretes d’IMDB i elaboració pròpia.

Hi ha tot de detalls que mostren el masclisme de la sèrie, des del tractament de la prostitució fins a l’excessiva representació de la nuesa femenina passant pels cossos normatius que hi apareixen, segons que explica Irantzu Varela. ‘Totes, per molt poderoses que siguin, tenen alguna cosa de submisa o de coqueta; si ho hagués escrit una dona, la sèrie seria plena d’Aryas i Yaras’, comenta.

El test de Bechdel és un mètode que avalua com és de masclista una ficció mitjançant tres simples criteris: que hi apareguin, com a mínim, dos personatges femenins, que parlin l’una amb l’altra en algun moment i que la conversa tracti sobre una qüestió que no impliqui cap home. Dades extretes de l’article ‘Counting Every Instance of Rape, Death, and Nudity on “Game of Thrones”‘ de Sara David per Broadly, posteriorment publicat a Vice i elaboració pròpia.

Un altre símptoma de la manca de dones en la producció, com explica Marta Roqueta, és l’ús de la dona com a eina de guió. Un exemple és la mort de Missandei per a estimular la trama de Daenerys, les prostitutes que apareixen en les primeres temporades que serveixen per a la sexposition o la mort de Ross a mans de Jeoffrey per a demostrar que és un personatge malvat, tot i que ja s’havia vist àmpliament abans. Sara Martín Alegre ho resumeix així: ‘Ens podem esforçar tant com vulguem mirant si els personatges femenins són innovadors o no, però mentre no participin més dones en els mitjans audiovisuals, no sortirem dels estereotips, tant dels vells com dels nous.’

joc de trons
La mort de Missandei serveix per a estimular la trama de Daenerys.

El marc de fantasia pseudo-medieval, la manca de directores i dones guionistes a la sèrie, sobretot les darreres temporades, en què no n’hi ha cap, i l’ús excessiu de la violència sexual fan que, com mínim, s’hagi d’excloure la paraula ‘feminista’ de qualsevol valoració de Joc de trons. Ara bé, segurament els personatges que més evolució han tingut i que han deixat moments més memorables són les grans dones de la sèrie: Cersei Lannister, Daenerys Targaryen, Sansa Stark i Arya Stark.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any