El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Bruno Patino (Courbevoie, 1965) és director editorial del canal Arte France, degà de l’escola de periodisme Sciences Po i col·laborador de la revista Rolling Stone. Fa anys que treballa en àmbits de transició digital. Va dissenyar la del diari Le Monde, dirigí la ràdio France Culture i exercí de director d’estratègia digital dels canals de la televisió pública francesa. És un dels puntals del periodisme francès modern.

Com molts altres, ell reconeix que un dia va creure ingènuament en les virtuts d’una societat de la informació digital, més lliure i igualitària. Però l’experiència professional en primera línia, el contacte amb les grans plataformes, l’estudi i la reflexió l’han fet arribar a una conclusió molt clara: ens han enganyat. No obstant això, segons ell, encara som a temps de corregir el sistema. Per a ell, és urgent.

El resultat de les seves reflexions ben documentades és el llibre La civilización de la memoria de pez (Alianza Editorial, 2020), subtitulat: Pequeño tratado sobre el mercado de la atención. Un treball que hauria de ser de lectura obligatòria a totes les redaccions dels mitjans i a les universitats de periodisme i comunicació.

Nou segons. Només nou segons. Aquesta és la capacitat d’atenció de les noves generacions educades en les xarxes. Un segon més que la capacitat d’atenció que té un peix d’una peixera. Quan el cronòmetre marca deu segons, la persona cerca ansiosament uns altres estímuls més satisfactoris per al seu sistema nerviós, piulades, novetats, imatges, m’agrades, acudits, notícies falses. Peixos i persones sobreviuen a les peixeres perquè cada vuit o nou segons es reinicien i creuen descobrir un univers nou. Les nostres ments donen voltes en rodó, frenètiques, de piulades a vídeos de Youtube, de correus electrònics a notícies falses, d’aplicacions a canals de contingut, de provocacions fetes per robots a notícies manipulades, de bromes enginyoses a insults violents.

Les grans plataformes digitals –Amazon, Apple, Google, Facebook– han creat un sistema econòmic de capitalisme digital depredador que actua sobre la nostra voluntat i el nostre cervell. L’objectiu és retenir els individus a les xarxes com més temps millor per augmentar els ingressos de publicitat. És el mercat de l’atenció. El sistema que han ideat i construït a còpia d’idear estratègies que generen dependència i addicció té molts individus enganxats a les xarxes. L’objectiu és un: multiplicar els ingressos multimilionaris de la publicitat.

Precisament, dimecres passat 29 de juliol, els quatre gegants digitals més poderosos del món, Amazon, Apple, Google, Facebook –és a dir, Jeff Bezos, Tim Cook, Sundar Pichai i Mark Zuckerberg– van comparèixer a la comissió antimonopoli del congrés dels EUA, per respondre les demandes dels diputats sobre la naturalesa i activitat de les seves empreses. Van ser acusats de destruir llocs de treball, amenaçar la privacitat, censurar la llibertat d’expressió i manipular eleccions.

Víctimes del mercat de l’atenció

Bruno Patino explica que les primeres víctimes del mercat de l’atenció són la salut mental de les persones i el deteriorament progressiu de la informació i, en conseqüència, del debat social i polític. Vivim en un món d’addictes a la connexió estroboscòpica. Segons un estudi del Journal of Social and Clinical Psychology, per a una persona, el temps d’exposició a les xarxes socials i a les pantalles d’internet hauria de ser de trenta minuts a tot estirar. Més enllà d’aquest temps, hi ha risc per a la salut mental.

Les xarxes necessiten velocitat, missatges simples i entenedors, que acaben esdevenint banalitats i propaganda, i això, a la llarga, acaba destruint el periodisme i la informació contrastada. La veritat ha estat substituïda per la versemblança, i la reflexió, pel reflex. La importància de les notícies i de les persones es mesuren per audiència, per m’agrades, no pel rigor ni valor humanista, polític i cultural.

A la major part dels països del món, el temps que dediquem al telèfon es va doblar del 2012 al 2016. Un terç de les vides dels joves nord-americans es deixa a les pantalles. I, a més, el 22% no té cap altra activitat, ni escolar ni professional, dels 22 als 30 anys.

Ja s’han detectat patologies mentals com la nomofòbia, pànic a l’allunyament físic del telèfon, i el phnubbing (de phone, telèfon, i snubbing, menyspreu), mirar ostensiblement el mòbil davant de més persones encara que sigui en mig d’un diàleg. Sobre aquest fenomen, l’autor diu: ‘El phnubbing s’ha convertit en un reflex totalment inconscient: la medul·la espinal ha pres el control del cervell. El mòbil ens ha deixat sense medul·la.’ De fet, es pot dir que estem sota control.

Segons el Near Future Laboratory, també hi ha síndrome d’ansietat per ser reconegut a les xarxes, esquizofrènia per l’ús de diversos perfils i màscares de personalitat, l’atazagorafòbia, la por de ser oblidat pels ‘amics’ i ignorat a les xarxes, i l’atenuació, l’obsessió a perseguir diverses persones i perfils a les xarxes.

Per crear l’addicció a les pantalles, els ideòlegs i enginyers informàtics de les plataformes s’han servit de tècniques inspirades en els experiments de comportament amb ratolins, trampes psicològiques dels casinos i les màquines escurabutxaques i, sobretot, l’estudi del comportament de l’usuari. Han creuat milers de milions de dades amb les dades individuals de l’usuari per tal de crear un entorn digital artificial adaptat a cadascú, com una bombolla ideal, que propiciarà una addicció més eficaç. La confortable peixera personalitzada.

Resultat: no hi ha llibertat per a elegir, sinó dependència i manipulació. ‘No volíem arribar a això’, diu l’autor que proclamen els directius de Google. Els fets, però, demostren la situació contrària, explica.

La mort del somni causa la mort del somniador?

No. Bruno Patino no té un discurs destructiu ni del tot pessimista. Ell creu en la possibilitat de correcció del sistema digital. El retorn a unes idees inicials traïdes que semblaven més humanistes i llibertàries. És interessant, per a contrastar resultats, el capítol que dedica als pioners que defensaven la llibertat intel·lectual i informativa, que creien a assentar les bases d’una humanitat millor, que apel·laven a la saviesa de les masses i a la intel·ligència col·lectiva

Bruno Patino, director editorial d’Arte France

Tot i que ell defensa recuperar algunes d’aquestes utopies, és molt clar i contundent: ‘La utopia inicial agonitza, i l’han matada els monstres que va engendrar.’

A banda els ideòlegs, hi ha els qui van construir el sistema. Entre els símptomes interessants, l’autor detecta un progressiu discurs de culpabilitat i penediment entre ells, un corrent que podria generar un nou discurs. Tim Berners-Lee, pare d’Internet, per exemple, ha mostrat penediment impulsant una fundació crítica: ‘Ara sabem que la Web ha estat un fracàs. Hauria d’haver estat al servei de la humanitat però no ho hem aconseguit.’ I Sean Parker, ex-directiu de Facebook, que ha dit públicament: ‘Només Déu sap què fem amb el cervell dels nostres fills.’ Per contra, Mark Zuckerberg, l’amo de Facebook, continua esquivant les acusacions sense autocrítica, i no es qüestiona la naturalesa i les bases de la seva empresa multimilionària i poderosa.

Bruno Patino en tant que un dels entusiastes creients inicials en el sistema, diu: ‘Els llibertaris volien l’emancipació mitjançant el debat individual i col·lectiu, ara són testimonis del domini del tecnocapitalisme de l’economia de l’atenció. No hem de penedir-nos de res perquè hem estat traïts.’

El laboratori de les tecnologies de la persuasió

Per entendre un dels elements de la matriu del sistema, Bruno Patino informa que la Universitat d’Stanford acull, d’ençà del 1998, el Persuasive Technology Lab, dirigit per B.J. Fogg, autor de la tesi sobre els ordinadors carismàtics. En essència, ell defensa que la forma, el disseny i el grafisme dels ordinadors és tan important com la informació que aporten. Anys després, Fogg, segons la revista Fortune, s’havia convertit ‘en el nou guru que tothom ha de conèixer’, en el ‘fabricant de milionaris’, entre els quals hi ha els fundadors d’Instagram.

De tota manera, quan van començar les acusacions contra Facebook per manipulació i vigilància dels usuaris, B.J. Fogg, va començar a ser més discret, segons Patino. Una frase seva és reveladora: ‘Intento de trobar el sistema amb què els ordinadors puguin canviar la manera com pensen i com actuen les persones, i que puguin causar aquests canvis autònomament. Quan parlo dels ordinadors, en realitat em refereixo a totes les experiències digitals.’

El capitalisme digital es basa en les dades

Alguns experts comparen les dades personals amb el petroli de l’economia del futur. És la nova febre de l’or d’aquest temps. En la forma bruta, aquest petroli de les dades serveix per a influir en els comportaments. Si els qui les posseeixen són, a més, capaços de transformar aquesta informació en algoritmes, serà una doble font de riquesa. ‘Els seus dos objectius’, escriu Patino, ‘són les dues cares de la mateixa moneda: la vigilància per a les ordres autoritàries i la captació de temps per a l’economia liberal de l’atenció.’

L’autor aporta documentació precisa i xifres reveladores. El 2018 tota la publicitat de Facebook i Google estava estructurada per dades i organitzada per algoritmes. Resultat: les dues empreses absorbien del 75 al 80% de la nova publicitat. Als EUA, el 44% dels ingressos publicitaris provenen de l’economia digital: 90.000 milions de dòlars d’un total de 200.000 milions. La meitat d’aquests ingressos cauen en mans de Google i Facebook.

Si el capitalisme industrial es basava en l’explotació de la naturalesa sense fre, fins a amenaçar-ne l’equilibri, el capitalisme digital explota, amb la mateixa intensitat destructiva, les dades d’identitat i de comportament, sense preocupar-se, tampoc, per les conseqüències ni pel bé comú. És la tesi de la investigadora nord-americana Shoshana Zuboff. Els humans seríem, segons aquesta teoria, mines a cel obert, explotades cada dia més en profunditat. Les nostres pròpies dades s’utilitzen contra nosaltres.

La profecia de Neil Postman a Divertim-nos fins a morir (1985)

Bruno Patino elogia la pionera profecia de Neil Postman quan diu que allò que deia Aldous Huxley a Un món feliç era més actual que les teories de George Orwell a 1984. Personalment, no puc estar-hi més d’acord. En temps de confinament, i en absolut per atzar, vaig citar el treball de Postman en un article a propòsit de l’Happycracia.

Divertim-nos fins a morir I El joc de miralls de Xavier Montanyà

Per Orwell, l’opressió seria imposada per un poder exterior que substituiria la informació per la propaganda, els llibres estarien prohibits, la veritat s’amagaria i les imposicions serien violentes, segons que defineix Patino. Per contra, Huxley descrivia una civilització seduïda, somnàmbula pels efectes del seu propi plaer, on ja ‘no és necessari prohibir cap llibre, perquè ja ningú no vol llegir’.

‘Gairebé trenta-cinc anys després de la seva publicació’, conclou Patino, ‘l’anàlisi de Postman conserva el caràcter profètic: l’onada ja és aquí i la nostra servitud respecte a la diversió s’ha transformat en addicció.’ Però és una profecia incompleta, afegeix i resumeixo, no és una onada erràtica, sinó organitzada per una economia depredadora. ‘Som els actors de la nostra pròpia propaganda.’

El combat pel futur és urgent

Hi ha més reflexions i consideracions interessants que conviden a llegir aquest llibre sobre diverses qüestions plenes de significat per a entendre el món que ens envolta. Massa realitats destrueixen la realitat. Tothom té dret a la seva pròpia opinió, però no als seus propis fets. Twitter demostra cada dia que Internet ‘és una democràcia en què alguns voten una vegada i uns altres mil vegades’. O sobre el flux discontinu de relats en xarxa, la mentida i els falsos relats. Sobre el combat desigual de la informació. I de la manera com el passat inventat substitueix la història real i la memòria dels homes es converteix en una ficció.

Bruno Patino, al darrer capítol del llibre, tot i haver pintat un panorama molt preocupant, diu que el model econòmic que regeix les grans plataformes digitals es pot canviar. I és urgent de fer-ho. No és impossible. El mercat de l’atenció que hi han construït per obtenir ingressos multimilionaris en publicitat que, com diu ell, apaga les llums de la filosofia en benefici dels senyals digitals, no és res més que això: un mercat. Un sistema econòmic que cal combatre i corregir. No per rebutjar la societat digital, sinó per transformar-la, inspirant-se en els ideals humanistes i utòpics dels pioners.

Però no hem d’esperar que les plataformes ho arreglin totes soles, creu ell. Facebook, per exemple, no ha fet res més que esquivar les crítiques amb respostes dilatòries i economicistes com ‘invertir més en la protecció de dades personals’, el petroli dels nostres temps. Si no volem una vida poblada d’humans amb mirada hipnòtica, encadenats a les pantalles, incapaços de mirar cap amunt, és urgent reaccionar, diu Bruno Patino.

A la darrera pàgina del llibre, recuperant la imatge dels peixos daurats captius en les seves eternes peixeres, l’autor ha volgut incloure una interessant addenda: ‘Segons l’Association Française du Poisson Rouge, una associació francesa d’aquariofília, els peixos de colors han nascut per a viure “en grup”, entre vint i trenta anys, i poden créixer fins als vint centímetres. La peixera ha atrofiat l’espècie, accelerant-ne la mortalitat i destruint-ne la sociabilitat.’

Personalment, mentre llegia aquest llibre, he rememorat una vegada i una altra unes línies que va escriure David Foster Wallace a This is Water: ‘Són dos peixos petits que neden i es troben un peix més gran que neda en sentit contrari cap a ells. El gran els saluda amb el cap i diu: “Bon dia, nois. Com està l’aigua?”. Els dos peixos joves continuen nedant una estona i, de sobte, un d’ells es mira l’altre i diu: “Què cony és aigua?”

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.