L’ex-lletrat del Tribunal Constitucional espanyol Joaquín Urías troba inconcebible que el jutge Pablo Llarena no acabi acceptant l’extradició de Carles Puigdemont només per malversació. ‘Si no acceptés l’extradició, demostraria que no actua com un instructor neutral i semblaria que fos un procés inquisitorial’. Urías dóna per feta l’extradició de Puigdemont. I destaca que ara és en mans de la fiscalia espanyola retirar l’acusació per rebel·lió contra la resta de processats, per la incongruència que el president sigui eximit d’aquest delicte per un tribunal internacional.

Quines conseqüències pot tenir la resolució de Slesvig-Holstein? Ha quedat tocada, la instrucció de Llarena?
—Això depèn. La cosa important de la resolució de Slesvig-Holstein és que és un jutge no espanyol, independent, que ha examinat la qüestió amb distància i per primera vegada considera que no hi ha indicis ni res semblant a això que a Espanya en diem rebel·lió. Indirectament, taca la instrucció del jutge Llarena, però en realitat afecta sobretot la imputació del delicte de rebel·lió, que ja venia de la fiscalia. S’entén que la resolució diu que els fets del primer d’octubre i els dies anteriors no es poden qualificar de rebel·lió, i ni tan sols de delicte.

I es pot sostenir ara una acusació per rebel·lió contra els qui són a la presó si Alemanya l’ha desestimada en el cas de Puigdemont?
—Sí. És un problema més polític que no pas jurídic. Si Puigdemont és lliurat a Espanya i només pot ser jutjat per malversació, ens trobaríem en un procés en què qui és acusat de ser el cap d’un alçament no pot ser acusat de l’alçament i els qui se suposa que el seguien, sí. És una incoherència jurídica que no fa impossible el judici, però el dificultaria.

El professor Pérez Royo qüestiona la validesa constitucional d’enjudiciar per rebel·lió els consellers de Puigdemont si ell no pot ser acusat de rebel·lió.
—Això és cert des d’un punt de vista constitucional o polític. Efectivament, el nomenament dels consellers es fa, constitucionalment, per decisió de Puigdemont, i si la persona que els ha nomenat i que indirectament ha fet que ara hagin estat acusats d’haver comès el delicte de rebel·lió no pot ser acusada ni jutjada per aquest mateix delicte, som davant de tota una incoherència. Però no crec que directament, de manera jurídica, no es pugui continuar el procediment per rebel·lió contra els altres.

No els vulnerarien drets? Podrien al·legar indefensió?
—Des del punt de vista jurídic, no és impossible que els acabin jutjant per rebel·lió. Però quan es faci el judici, si hi ha judici contra els consellers, l’acusació quedaria molt debilitada. La construcció que ha fet la fiscalia i que el jutge Llarena ha assumit com a pròpia és dèbil, i l’encausament per rebel·lió perd més solidesa. Però a part de les consideracions jurídiques, això obre una oportunitat perquè la fiscalia retiri l’acusació de rebel·lió contra tots els processats.

La clau, la té la fiscalia.
—És clar. També la pot tenir el jutge. Si jo fos el fiscal responsable d’aquest cas, veient que no es pot enjudiciar aquesta persona que era el cap i qui va nomenar els consellers, i que la justícia internacional ha vist que no hi ha aparença de delicte, jo diria que tampoc no els pot acusar. Per no situar-los en una situació jurídica pitjor. És l’oportunitat perfecta perquè la fiscalia rectifiqui la petició de rebel·lió.

També hi ha l’acusació particular que representen els ultres de Vox.
—Dependria de la doctrina del Tribunal Suprem, segons la qual l’acusació particular no pot acusar en uns determinats casos. Ens trobaríem en un cas en què s’hauria de determinar si és un dels pocs afers en què no hi pot haver acusació particular si no hi ha acusació de la fiscalia. Tinc els meus dubtes. I encara que no fos així, si l’acusació particular continua acusant de rebel·lió, jo crec que no té la mateixa força que si ho fa la fiscalia.

Però hi ha el precedent de la petició de llibertat de Quim Forn que va fer la fiscalia i que el Suprem va denegar agafant-se a la posició de Vox.
—Són casos diferents. En el cas de la presó provisional, té a veure amb les mesures provisionals per als imputats que decideix el jutge, i no calia ni que l’acusació particular demanés el manteniment de la situació de presó. I no és la mateixa situació que a l’hora de dictar sentència. Si la fiscalia retira els càrrecs de rebel·lió perquè hi ha un jutge d’un altre país que ha entès que no hi ha cap circumstància de violència ni alçament públic, és molt difícil que després els condemnin per això. Al jutge li serà complicat d’argumentar una sentència condemnatòria per rebel·lió.

Dèieu que la decisió de Slesvig-Holstein l’havia pres un jutge independent. No en són, els del Suprem?
—És un jutge que té la distància que no té el qui ha participat en els fets. El Tribunal Suprem s’endú la competència per a jutjar-los; és un tribunal amb pocs jutges, tots a Madrid, i en el nomenament dels quals intervenen també factors polítics; uns jutges als quals, davant un fet com aquest, els costa de mantenir una mínima distància.

No són prou neutrals?
—És difícil de dir-ho de manera taxativa. Però puc dir que tinc la impressió que els jutges del Suprem es veuen a si mateixos com l’última barrera per a salvar la unitat d’Espanya. I això, d’alguna manera, determina la seva actuació.

Té fonament la recusació del jutge Llarena?
—La meva impressió és que és més aviat una estratègia processal que no arribarà enlloc i que no canviarà gaire les coses. Les decisions que ha pres Llarena han estat recorregudes i han estat rarificades per la sala d’apel·lacions, que són tres jutges. No es tracta del jutge Llarena, sinó que és una posició generalitzada dels jutges del Suprem. Per tant, no veig gaire fonament jurídic a la recusació.

Què us semblaria que Llarena renunciés a l’extradició només per malversació?
—Tinc dubtes que en aquest moment processal Llarena pugui retirar l’euroordre. Jo entenc, i és la meva interpretació, que quan un jutge emet una euroordre no pot fer dependre l’execució del resultat. La decisió que es va prendre a Bèlgica de retirar l’euroordre abans no es tramités ja va ser guiada per criteris polítics, i no jurídics. I ara dubto que per criteris d’oportunitat política un jutge pugui retirar una euroordre, una vegada que ja hi ha una decisió del tribunal internacional al qual s’interpel·la. Si no acceptés l’extradició, demostraria que no actua com un instructor neutral i semblaria que fos un procés inquisitorial. Un procés en què es vol aconseguir un resultat sigui com sigui. I quan no t’agraden les resolucions, ho canvies per mirar d’arribar al resultat que volies. Són consideracions polítiques i no jurídiques.

Prevaricaria?
—No m’atreveixo a dir-ne prevaricació, perquè és quan es dicta una resolució sabent que és injusta. Aquí pren una decisió que és més política que no jurídica, una decisió d’oportunitat i no de dret.

Hi pot haver una maniobra per a jutjar Puigdemont per rebel·lió quan sigui lliure a Espanya, encara que l’extradició sigui només per malversació?
—Això és impossible. Les normes que regulen l’euroordre s’apliquen a Espanya. Una altra cosa és que sigui condemnat per malversació i, quan hagi sortit en llibertat, si passen quaranta dies sense haver sortit de l’estat espanyol i si no ha transcorregut el termini de prescripció del delicte, pugui ser acusat novament de rebel·lió.

Pot ser que la justícia alemanya encara pugui descartar també la malversació?
—Dubto que els òrgans judicials alemanys vagin més enllà. L’acusació de malversació s’haurà de provar o no, però la justícia alemanya diu que no és infundada. Un jutge alemany no pot entrar a valorar les proves. No m’imagino que no l’extradeixin; això seria passar per alt les normes de l’euroordre.

Les defenses al·legaran al Tribunal Constitucional alemany que Puigdemont no podria tenir un judici just.
—Però és molt difícil que un tribunal alemany accepti que un altre membre de la Unió Europea no respecta en general el dret d’un judici just. Una altra cosa seran les irregularitats que hi hagi en aquest procés. Però és impensable que un soci de la Unió Europea digui que Espanya no respecta el dret d’un procés judicial just.

És irregular la suspensió de càrrec dels diputats processats que ha ordenat Llarena?
—L’article de la llei d’enjudiciament criminal es va introduir per a casos com aquest, però tinc dubtes que quan la persona a suspendre és un diputat no hagi de decidir-ho el parlament. I no el jutge. Per una banda, és clar què diu la llei d’enjudiciament sobre la situació de presó i el processament ferm, però quan és un diputat, segurament prevalen les normes de la cambra, que són més concretes per a un tipus específic de càrrec públic, com són els diputats. I és un càrrec vinculat a la constitució i al dret de participació política. Dubto que l’automaticitat sigui l’única manera de fer la suspensió.

Si el parlament es nega a suspendre’ls, què els pot passar, als membres de la mesa i als diputats que ho hagin subscrit?
—Hi hauria un conflicte jurídic. En la mesura que la decisió de la mesa del parlament es basi en una interpretació raonable del reglament del parlament, no hauria d’implicar cap sanció per a ningú. Perquè el Suprem pot veure-ho d’una manera i el parlament interpretar-ho d’una altra. En la mesura que no sigui una desobediència, sinó una interpretació diferent de les normes jurídiques, no hi ha cap sanció possible. I aleshores això s’hauria de resoldre segons els mètodes prevists, al Tribunal Constitucional.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb