Joaquim Maria Puyal, el ‘mestre’ que va ensenyar a explicar el futbol en català

El 5 de setembre de 1976, avui fa cinquanta anys, Joaquim Maria Puyal va fer a Ràdio Barcelona la primera transmissió radiofònica d’un partit de futbol en català després de la dictadura. Pot semblar trivial, si no t’agrada l’esport, però va representar un pas decisiu per a normalitzar el català i projectar el Barça i, per extensió, el país arreu del món en la seva llengua. Cinc dècades després, encara és habitual de trobar a les xarxes socials fragments d’aquelles narracions. Sobretot la del gol maradonià de Leo Messi contra el Getafe, que va fer viral a tot el món l’“encara Messi”.

Are we all in agreement that “Ankara Messi” is the greatest commentary ever for a goal? pic.twitter.com/yrDib9WXT7

— 🏴󠁧󠁢󠁳󠁣󠁴󠁿 (@KieranCFC88) October 23, 2022

Durant més de quatre dècades en antena, Puyal va construir un imaginari propi en català, ple d’expressions i narracions que ja formen part de la memòria col·lectiva. “Sant Artola gloriós”, “Urruti, t’estimo!”, “Tocarà Stòitxkov, pararà Bakero i picarà Koeman”, “Gauuuuuxu!”, “Don Andrés” i “Impecable Piqué” són frases que han quedat incorporades a l’univers simbòlic blau-grana i a la història de la ràdio en català. També va ser un gran innovador: va optar per formats radiofònics nous, que més endavant serien imitats, i va fixar codis que encara avui segueixen bona part de les transmissions esportives. No és estrany, doncs, que faci anys que dins el gremi periodístic se’l conegui com el mestre.

El 2018, sense avís previ, Puyal va anunciar que deixava les transmissions i, d’aleshores ençà, s’ha mantingut del tot allunyat del focus mediàtic. Per repassar-ne el llegat, conversem amb periodistes que van compartir antena amb ell en etapes diferents i que el van conèixer de ben a prop: Pilar Calvo, Ricard Torquemada, Jordi Basté, Xavier Grasset, Josep Maria Deu, Marta Carreras i Eduard Boet.

El català com a vehicle, no com a destinació

Tothom qui va treballar durant els primers anys de les transmissions coincideix a dir que, per a Joaquim Maria Puyal, narrar en català era una qüestió natural, no pas un mèrit en si mateix. Per això, considerava que la transmissió havia d’estar a l’altura de qualsevol emissora rival.

“La gent no ens havia d’escoltar perquè ho fèiem en català. La gent ens havia d’escoltar perquè ho fèiem millor que els castellans”, explica Eduard Boet, que es va incorporar a l’equip el 1976, poc més d’un mes després del començament de les transmissions. En un primer moment, el van fitxar perquè pogués substituir Puyal si calia, però ben aviat va començar a fer de segona veu.

En la mateixa línia, Josep Maria Deu, periodista i ex-integrant de les transmissions de Puyal a Catalunya Ràdio, defineix el model com una transmissió barcelonista, però sustentada en el rigor periodístic i el servei a l’audiència. Deu acaba de publicar El factor Puyal (Pòrtic), en què analitza les claus de l’èxit d’aquelles transmissions. “Puyal deia que mai no s’havia de perdre de vista que hi ha una responsabilitat davant l’oient i que s’ha de servir l’oient”, explica a VilaWeb.

Marta Carreras, que va formar part de la transmissió entre el 2009 i el 2018, resumeix la filosofia de Puyal en l’equilibri entre contingut i forma. Segons ell, el periodisme havia de tenir rigor i substància, però també calia saber-los presentar de manera atractiva per a captar l’atenció de l’audiència. Un contingut excel·lent que no aconsegueix interessar fracassa comunicativament, com també una posada en escena seductora que no ofereix contingut de qualitat.

Boet considera que una de les grans lliçons de Puyal va ser demostrar que una transmissió es podia identificar emocionalment amb els seguidors –en aquest cas, els del Barça– sense renunciar a explicar amb rigor què passava. “Hi vaig aprendre la separació entre la implicació emocional i l’objectivitat”, diu.

Per la seva banda, Jordi Basté, que va treballar amb Puyal quan va aterrar a Catalunya Ràdio, en destaca la rigorositat. Una rigorositat que afectava tant la manera d’explicar els partits com la capacitat de valorar críticament el Barça. “Va ser molt empàtic amb el culer. Quan s’emprenyava Puyal, s’emprenyava el culer. I quan el culer estava content, Puyal estava content.”

Ricard Torquemada, que va compartir transmissió amb Puyal entre els anys 2000 i 2018 i després en va recollir el testimoni, en destaca la revisió constant de la feina: qüestionar cada decisió comunicativa, entendre per què es feia una cosa d’una manera determinada i no donar mai res per bo simplement perquè sempre s’havia fet així.

En aquesta línia, Carreras explica que la revisió de la feina començava just després dels partits, amb una primera valoració en calent. Més endavant, Puyal tornava a escoltar tota la transmissió i arribava a la reunió següent amb els encerts i els errors anotats. “Després de cada transmissió es feia gravar un CD, se’l posava al cotxe i escoltava tot allò que havíem dit. Venia a la reunió amb totes les coses apuntades, les bones i les dolentes”, explica.

Carreras també recorda que Puyal reunia de tant en tant l’equip per escoltar plegats una transmissió i analitzar-la fragment a fragment. Segons ella, un dels aspectes més significatius era que Puyal també se sotmetia a aquesta revisió i reconeixia públicament els errors propis: “Exigia moltíssim, però a qui més s’exigia era a ell mateix.”

Constructor de llenguatge

En un ecosistema mediàtic en què el periodisme esportiu en català gairebé no existia, Puyal va assumir la responsabilitat de bastir i recuperar una terminologia futbolística i esportiva pròpia. “Quan Puyal comença, hi ha terminologia en castellà, hi ha terminologia en anglès, hi ha alguna cosa sud-americana, però no hi ha res en català. D’ençà del primer moment, Puyal la va construir”, explica Josep Maria Deu. Segons Deu, Puyal tractava el català amb la mateixa exigència professional amb què qualsevol mitjà hauria de tractar una llengua.

Aquesta construcció del vocabulari futbolístic català no era improvisada, sinó fruit d’una feina conscient i contínua. Així, va popularitzar expressions i paraules com ara “escapolir-se de l’escomesa”, “picar una falta”, “orsai”, “jugador destraler” o “bimba”, que avui formen part del repertori de qualsevol afeccionat al futbol.

En aquesta tasca, Basté reivindica una figura que considera fonamental: el lingüista Jordi Mir. “Va ser un personatge capital. Era qui l’ajudava a trobar terminologia i, plegats, van crear un lèxic en català que ara ja forma part del llenguatge habitual de les transmissions de futbol.”

“Al començament podia sonar estrany, però després, a força d’ús i d’hàbit, es construïa aquest llenguatge”, explica Xavier Grasset, que va formar part de les transmissions la temporada 2004-2005. “En català hi havia ben pocs mitjans que fessin periodisme esportiu. Per tant, tota aquesta riquesa del llenguatge, en gran part, va ser gràcies a Puyal”, explica Pilar Calvo, membre de l’equip de les transmissions entre el 1988 i el 1996 i actualment diputada de Junts al congrés espanyol.

Aquest rigor lingüístic també s’aplicava a la pronunciació dels noms dels jugadors rivals. Deu explica que l’equip de Puyal investigava sistemàticament com es pronunciaven els noms estrangers i evitava de reproduir automàticament la pronúncia castellana. “Havíem de respectar la fonètica del país, la fonètica original”, diu. Grasset també destaca la cura en la pronúncia dels noms dels futbolistes estrangers com un dels trets característics del rigor lingüístic de Puyal: “No agafar la fonètica castellana, que de vegades és l’opció més fàcil, sinó adaptar-ho al català.”

En aquesta direcció, Carreras explica que Puyal feia entendre als membres de l’equip que el català no era simplement la llengua en què treballaven, sinó la seva principal eina professional i que, per tant, tenien una responsabilitat en la manera d’utilitzar-la.

El futbol, una eina de normalització lingüística

Pilar Calvo sosté que el llegat de Puyal va molt més enllà de l’àmbit esportiu i radiofònic, perquè va contribuir decisivament a estendre l’ús social del català. Considera especialment important que demostrés que el català era una llengua plenament apta per a transmetre futbol: “A Puyal mai no li agrairem prou tot allò que ha fet per l’ús social del català, per la defensa dels drets lingüístics i també, en un moment molt difícil, per defensar la veu de Catalunya.”

“Va demostrar a molta gent, sobretot castellanoparlants de primera generació d’immigració o segona, que el català és una llengua moderna que transmet tantes coses com les altres o més”, afegeix Eduard Boet.

Xavier Grasset i Jordi Basté coincideixen que la presència habitual del català en un fenomen de masses com el futbol va contribuir a normalitzar-ne l’ús. “Puyal va vincular el català amb el fenomen més important que tenim al país, que és el futbol i el Barça”, diu l’actual conductor del programa radiofònic El món a RAC1.

A més, Grasset considera que el model de Puyal pot servir de precedent per a àmbits en què avui el català encara necessita guanyar presència, com ara els videojocs, el cinema i les xarxes socials.

Una mostra d’aquest abast és la narració del famós gol de Leo Messi contra el Getafe al Camp Nou, en què Puyal repetia l’expressió “encara Messi”, que encara avui circula arreu del món. “És l’expressió feta en català que més lluny ha arribat, que més viral ha estat, que més recorregut ha fet. Això és extraordinari”, reflexiona Josep Maria Deu. Segons Basté, la difusió mundial d’aquella narració va funcionar, de facto, com una gran campanya de promoció de la llengua catalana: “És la primera narració d’un gol que es fa viral en la història.”

Per la seva banda, Boet també assenyala que la feina de Puyal no tan sols va contribuir a prestigiar la llengua, sinó també la ràdio i la informació esportiva, que fins aleshores sovint havien estat considerades àmbits menors.

La innovació constant, un altre dels motors

Una altra de les senyes d’identitat de la feina de Joaquim Maria Puyal va ser la innovació constant. La transmissió va començar amb una estructura molt senzilla i, amb els anys, va anar incorporant seccions, recursos i especialistes. Boet posa com a exemple la mitja hora prèvia i posterior als partits, una de les primeres novetats del format: “Constantment hi posàvem coses noves. Deia: ara farem la central de dades i incorporem una persona més. I ara farem la llotja, una persona més. I ara l’anàlisi. I ara la sala d’imatges. I així va anar creixent.”

“Per ell, era molt important el factor sorpresa, la innovació, cada temporada poder aportar alguna cosa nova, alguna mirada nova a la transmissió”, diu Calvo. Segons ella, la transmissió s’organitzava perquè sempre hi passessin coses i qualsevol detall exclusiu es pogués convertir immediatament en contingut radiofònic. “Havies de tenir una transmissió molt rica, molt viva, molt innovadora i molt dinàmica perquè la gent es quedés a escoltar-te”, resumeix.

Jordi Basté considera que una de les grans aportacions de Puyal va ser la capacitat de construir un imaginari radiofònic sense enganyar l’oient. “Hi ha un element de Puyal del qual crec que no s’ha parlat gaire: la idea gairebé teatralitzada de la ràdio. Tu, com a oient, tenies una imatge d’allò que t’imaginaves que passava. Et muntaves una obra de teatre real, sense mentides.”

Per explicar-ho, posa d’exemple el centre de dades, que l’oient podia arribar a imaginar com una “sala de la NASA”. En realitat, al principi era un sol professional, Josep Maria Batllori, que controlava què passava a la resta de partits de la jornada i aplegava més informació i estatístiques. Segons Basté, aquella manera de fer permetia que l’oient construís mentalment un univers molt més gran que no pas el que hi havia realment rere els micròfons, gràcies a la capacitat evocadora de la ràdio: “Com a oient, tenies la percepció que aquests paios eren a tot arreu.”

Bona part d’aquestes innovacions apareixien com a resposta als canvis en la manera de consumir els partits dels afeccionats. “Abans, l’audiència no veia el partit i, a partir d’un moment, la gent continuava escoltant el partit, però molt probablement també el veia”, comenta Deu.

Grasset destaca que Puyal va acabar construint una transmissió coral, amb recursos com la sala d’imatges, els micròfons al camp, el centre de dades i la participació dels oients. Segons Carreras, això exigia una coordinació gairebé intuïtiva entre molts professionals repartits per l’estadi. Puyal demanava intervencions curtes i àgils, però també que cadascú desenvolupés l’olfacte necessari per a detectar quan tenia alguna cosa prou important per a interrompre el flux de la transmissió.

Una transmissió més enllà del futbol

Les transmissions de Puyal no sols aspiraven a explicar a l’oient tot allò que passava al rectangle de joc, sinó també tot allò que es generava entorn del partit. “No explicava només el partit, sinó tot allò que formava part de l’atmosfera”, diu Josep Maria Deu.

En aquest sentit, explica que, per a Puyal, arribar caminant a un estadi, observar les parades, parlar amb els afeccionats o fixar-se en els costums locals podia proporcionar informació que enriquia la transmissió, perquè considerava que la funció del periodista també era descriure la ciutat, l’estadi, la graderia i les particularitats socials de cada lloc.

Sobre això, Marta Carreras explica que el micròfon autònom s’havia de fixar en tot allò que quedava fora de la narració principal: les banquetes, la graderia, els gests dels jugadors i qualsevol detall que pogués aportar informació. Pilar Calvo n’esmenta alguns exemples: investigar per què un integrant del cos tècnic del Barça buscava un anell en un desguàs, detectar que un jugador duia tacs diferents a cada bota o localitzar un representant a la graderia per a obtenir una exclusiva. “Aquestes coses sortien a la transmissió i no les tenia ningú més”, afegeix. “Sempre ens va insistir molt en les preguntes curtes per a no donar temps a l’entrevistat a pensar i a cuinar una resposta falsa, sinó agafar-lo una mica en calent”, detalla Carreras.

Una escola de periodisme i de vida

Ara, si hi ha una qüestió en la qual coincideix tothom qui ha compartit antena amb Puyal, és el mestratge. Tanmateix, no es limita a la narració esportiva, sinó a la capacitat de fer créixer els professionals, exigir-los i donar-los confiança. “Era com els bons entrenadors: sabia treure de tothom el millor rendiment. Feia servir l’exigència no com una crítica a la feina de l’altre, sinó com una oportunitat perquè busquessis sempre la millor versió de tu mateix professionalment i fins i tot personalment”, explica Pilar Calvo.

Torquemada en destaca la manera d’ensenyar: no imposava criteris, sinó que els proposava, els argumentava i obligava els altres a donar sentit a allò que feien. “Cruyff em va ensenyar a mirar el futbol amb uns ulls i Puyal, la ràdio i la vida”, resumeix.

Carreras diu que, encara avui, el criteri de Puyal continua essent una referència professional fins al punt que, quan ha de prendre una decisió, encara es pregunta què faria ell en aquella situació.

“Era algú que estava molt a sobre de tot el producte radiofònic, però que et feia sentir realment confiança en tu mateix. Et sabia donar autoestima. Això, li ho agraeixo molt”, diu Xavier Grasset.

Basté també en destaca la capacitat de saber plegar en el moment oportú: “Ara no sé si hauria aguantat tot aquest univers de les xarxes i la bunquerització del món del futbol.”

Boet atribueix a Puyal una part essencial de la seva formació professional i diu que l’aprenentatge va ultrapassar estrictament la ràdio esportiva: “Amb Puyal vaig tenir un aprenentatge de vida, a més d’aprendre l’ofici. Em va ajudar a entendre que, amb l’esport, també fèiem comunicació i que transmetíem informació i emocions.”