Joan Pons: “M’he convertit en allò en què no em volia convertir: en un autor de culte”

Joan Pons (Ferreries, Menorca, 1960) és un escriptor amb una trajectòria literària dilatada, que va començar a la dècada del 1990 i que inclou novel·les celebrades com ara Sorra a les sabates (La Magrana, 2005), Barba-rossa (La Magrana, 2006), La casa de gel (Bromera, 2009) i, més recentment, La malaltia del cor (Univers, 2022), El gos de Camus (Llentrisca, 2025) i el recull de contes recent Otel·lo a Formentera (Edicions Aïllades, 2026). La seva trajectòria s’ha consolidat amb el suport de la crítica i dels premis literaris. I amb uns lectors fidels, afegeix ell. Però ha tingut poca visibilitat als mitjans. I, tot i no fer gaire rebombori, va traçant un camí sinuós, que és el d’un escriptor que viu entre l’illa de Menorca i la ciutat de Barcelona, a qui literàriament no agrada de repetir-se i que té els llibres repartits en editorials de tots els Països Catalans.

Parlem dels projectes vinents, engrescadors i positius, com per exemple la presentació a Istambul de la traducció al castellà de Barba-rossa, convidat per l’Instituto Cervantes, i d’una nova novel·la, El dibuix dels errants, per la qual ha rebut una de les beques de creació que atorga la Institució de les Lletres Catalanes i que publicarà al Gall Editor. Però l’entrevista també afronta cares més fosques de la professió i de la realitat, com ara la dificultat de publicar en editorials de grans grups, on s’imposa el màrqueting i no la qualitat literària. També parlem del darrer llibre, Otel·lo a Formentera, que ha publicat amb Edicions Aïllades, un segell nascut a Eivissa.

—M’agradaria que m’expliquéssiu en quin moment us trobeu literàriament.
—Del punt de vista de la creació literària, em trobo en el millor moment de la carrera; i, del punt de vista mediàtic i de relació amb les grans editorials en les quals fins fa poc havia publicat, en el pitjor. M’explicaré. Quan vaig començar a escriure, com que no coneixia l’ofici, ho feia de manera molt lliure i per mitjà de la lectura obsessiva dels autors que m’agradaven. Tenia la frescor i l’originalitat assegurades, però em podia estar deu anys en una novel·la, tal com em va passar amb Sorra a les sabates, que va acabar publicant RBA La Magrana. Com que ara tinc les coses més clares i he après l’ofici, els projectes els enllesteixo en el temps just que precisa l’obra i ja no abuso de la relectura, de polir en excés els texts, perquè sé quan ja no es poden polir més. El resultat és una explosió creativa que em sorprèn perquè, com em deien amics de més edat que no pas jo, com ara Miquel Coll quan era investigador del CSIC a l’Institut de Biologia Molecular de Barcelona, quan passes dels seixanta la creativitat disminueix. No és el meu cas. És com si tot el coneixement adquirit s’hagués assentat i l’ofici et permeti d’obtenir l’artefacte literari que et proposes sense a penes esforç, amb naturalitat. Aquest any he publicat el recull de contes Otel·lo a Formentera i l’any passat la novel·la El gos de Camus, he guanyat una de les beques a la creació literària de la Generalitat de Catalunya per una obra titulada El dibuix dels errants, que serà publicada l’any que ve pel Gall Editor i, a principi de setembre, he estat convidat per l’Instituto Cervantes a presentar Barba-rossa i Barbarroja, la versió catalana i castellana de la novel·la protagonitzada per l’almirall otomà que va atacar el port de Maó, a Istambul. Ara mateix escric poesia, teatre i assaig i col·laboro en el guió de Barba-rossa per tal d’intentar de convertir la novel·la en un film…

—I doncs?
—La part que no puc controlar, la relació amb les editorials amb les quals havia publicat (Columna, Proa, RBA La Magrana…), s’ha tornat més difícil, a pesar de tenir una agent literària molt competent i amb un llarg historial com és Silvia Bastos. Tal vegada han estat les considerades grans editorials les que han canviat, i no jo. Et contaré. Vaig presentar una novel·la a una d’aquestes grans editorials esmentades i, passat un temps, vaig rebre la resposta de l’editor. L’informe de lectura era fabulós, però l’informe dels comercials indicava que no en vendria cinc mil exemplars. Fins llavors, sempre s’havia imposat l’informe de lectura. Amb la crisi econòmica de l’any 2008 va començar a prevaldre la visió dels comercials damunt la literatura. He de reconèixer que em va causar un xoc. Jo podia controlar la qualitat literària. En canvi, les vendes, no. Ningú no me la va diagnosticar, però em sembla que vaig tenir fins i tot una petita depressió. Amb els mitjans de comunicació m’ha passat si fa no fa igual, encara que aquí he de fer autocrítica. 

—Què passa amb els mitjans?
—Som de la generació que escoltàvem amb devoció Umberto Eco, i el pensador i professor italià va dir que els escriptors que sortien per la tele es rebaixaven o una cosa semblant. Per això, mai no vaig mostrar gaire interès pels mitjans de comunicació. Ara la situació ha canviat, perquè sense els mitjans et tornes invisible. No és una queixa, estic molt agraït a la societat catalana perquè, sense haver nascut aquí, m’ho ha donat tot. Sigui com sigui, el crític literari i poeta admirat Jordi Llavina va dir al diari Ara que m’havia convertit en un escriptor invisible. Com diu Telèmac, referint-se al seu pare Ulisses en la versió de l’Odissea de Carles Riba: “Els déus l’han convertit en el més invisible dels homes.” Em sento còmode en aquesta invisibilitat mentre pugui continuar escrivint amb llibertat.

—A què atribuïu el fet que, en el moment de més creació literària, genereu tan poc interès a les grans editorials?
—Pel fet de ser un autor literari i no un autor comercial. Crec que és un error de les editorials, perquè l’alta literatura mai no és comercial, encara que aquest tipus de literatura tingui un públic suficient per a esdevenir rendible. Els editors sempre m’han comparat amb aquesta mena d’escriptors. Àlex Susanna, quan publicava a Columna, em comparava amb Richard Ford, que no venia gaires exemplars a Catalunya. I Isidor Cònsul, amb Miquel Àngel Riera i António Lobo Antunes. Quants exemplars venien aquests autors al nostre país? Totes les meves obres han superat la primera edició i encara es reediten. No es faran rics amb mi, però La casa de gel va guanyar el premi Ciutat d’Alzira i va funcionar del punt de vista comercial i de la crítica. La sortida dels autors com jo són les traduccions a unes altres llengües.

—La invisibilitat a què feu referència us pot condicionar a l’hora d’arribar al lector. No us preocupa?
—No. Tinc un públic molt fidel. M’he convertit en allò en què no em volia convertir: en un autor de culte. Otel·lo a Formentera va per la segona reimpressió i s’ha publicat enguany. Barba-rossa va tenir dues reimpressions a RBA La Magrana, es va reeditar a Nova Editorial Moll, es va traduir al rus i va formar part d’una antologia de literatura catalana a la prestigiosa revista de Moscou Inostrànnaia literatura, va ser traduïda al castellà a l’Editorial Calambur, té una versió en àudio, ha estat duta al teatre amb prou èxit de crítica i de públic, ha inspirat composicions musicals… El públic el tinc o, tal vegada, neix ara. I també tinc el respecte dels meus col·legues. Et contaré una altra anècdota. A la mitja part de l’estrena de l’obra de teatre L’herència, del dramaturg Matthew López al Teatre Lliure de Montjuïc, em va venir a saludar al hall una de les figures més destacades de la literatura catalana actual i va cridar davant un públic considerable que jo era el millor escriptor de la nostra generació. Sense falsa modèstia, li vaig respondre que no, que no ho era, que ho era precisament ell. Es va enfadar amb gràcia i va dir: “No, tu ets el millor escriptor. Ets un estilista, un poeta.” No sóc el millor escriptor de la meva generació, però t’he de dir que no em considero inferior a cap altre escriptor o escriptora viu, encara que tampoc no em sento superior a cap d’ells. Estic molt content de la carrera que m’ha tocat i penso moltes vegades en el mateix consell que em van donar dues mallorquines i un mallorquí (Margalida Pons, Antònia Vicens i Miquel Barceló): en la cultura catalana, sempre has de tornar a començar, però si et poses a la cua i arribes a vell seràs recompensat.

—Darrerament publiqueu en editorials de les Balears. En quin moment creieu que es troba l’edició a les Illes? Sembla que després d’haver superat una època difícil, amb el tancament de Moll, el nombre d’editorials ha augmentat i algunes construeixen un catàleg de molt de prestigi.
—M’estimo molt les editorials balears. Tal vegada aquest amor neix per la circumstància que sempre havia publicat en editorials catalanes. Editorial Moll, que havia estat fundada per un menorquí, Francesc de Borja Moll, va experimentar un daltabaix amb la crisi econòmica, vaig sentir que hi havia de fer un gest i els vaig oferir la reedició de Barba-rossa. No és falsa modèstia, però Tomeu Canyelles, l’editor, m’ha dit moltes vegades que les vendes de la novel·la van impulsar l’editorial i els va donar l’empenta que necessitaven. També hi vaig publicar la reedició de Remant cap al sol, que havia guanyat el premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil i se n’han fet cinc reedicions. Ara la situació s’ha estabilitzat i s’ha normalitzat. Vaig publicar El gos de Camus en una editorial petita de Menorca, Llentrisca Edicions, que és duta per un grup d’al·lots joves que fan residències d’artistes, reuneixen ràdio i art contemporani i organitzen un festival de documentaris petit i prestigiós. També organtizen exposicions de fotografies i fan conferències: l’hivern passat hi van convidar Joan Fontcuberta. És com un win-win. Els puc ajudar i, després, que volin. Otel·lo a Formentera, que és una analogia fragmentada i insular del personatge de Shakespeare, l’he publicat a Edicions Aïllades i la relació amb l’editor Ramon Mayol ha estat fantàstica. Ara, la nova novel·la, El dibuix dels errants, la publicaré amb el Gall Editor: ja hi havia publicat Gossos de pluja, que va guanyar el premi Pollença de narrativa fa uns quants anys. He dit sovint que les Illes Balears són com un moble d’IKEA: les claus Allen són a Mallorca i les peces del moble estan repartides entre Menorca, Eivissa i Formentera i la mateixa illa gran. I que el moble, que podria ser preciós i d’una gran utilitat, no s’acaba de muntar mai perquè hi manca voluntat. M’estimo les Illes Balears i sento que, publicant amb aquestes editorials, contribueixo de manera molt modesta a la cohesió impossible entre illes.

—Centrant-nos en la vostra darrera obra, Otel·lo a Formentera, els relats criden l’atenció per dos elements: per l’ús del diàleg com a element central i, com diu Pau Faner al pròleg, pel despullament narratiu, “la renúncia a ornaments i descripcions”. Per què aquesta acció tan directa? Amb quina finalitat, aquesta volguda economia de recursos?
—Per moltes raons. La primera, perquè no m’agrada de repetir-me. Quan vaig publicar El laberint de les girafes amb Proa Enciclopèdia Catalana, l’enyorat i estimat editor Isidor Cònsul em va indicar, com fan lícitament tots els editors de vàlua, que continués en aquella línia mítica i fantàstica. Jo considerava que havia exhaurit aquest camí, que els crítics han anomenat la Trilogia de Semblancat (No cregui el que diuen de mi, Nàufrags i l’esmentat El laberint de les girafes) i que necessitava obrir-ne un de nou de més contemporani, urbà i de complicitat generacional. Tinc tot el respecte del món pels escriptors que es repeteixen llibre rere llibre, però no puc sofrir la repetició. Per aquest motiu, cada obra que publico ha de ser diferent de l’anterior. Puc fer trilogies, però quan exhaureixen el tema he d’emprendre un nou camí. Otel·lo a Formentera obeeix a aquesta recerca d’un llenguatge dramàtic contemporani sense ornaments, sense perdre el temps, anant directe al gra. Sense descripcions, sense unions entre paràgrafs, sense donar moltes dades dels personatges perquè la percepció quotidiana entre els éssers humans és així. No sabem qui tenim al costat, no en coneixem l’interior, no sabem quines intencions té. Si així és a la vida real, com és que pretenem donar el personatge tancat al lector com una figura rotunda i acabada al 100%? M’estimo més que el personatge l’acabi el lector i que el lector en tregui les conclusions, que poden ser diferents de les d’un altre lector, com passa en la vida real. Ja no es pot escriure de manera omniscient com feia Balzac al segle XIX, o Gabriel García Márquez al XX, encara que tots dos continuïn essent gegants de la literatura. I la rapidesa: vivim en una era en què l’acceleració és la norma. Per tant, m’hi adapto i no pretenc que la norma s’adapti a mi. M’agrada tractar el lector com una persona receptiva i intel·ligent que no necessita que li doni el menjar mastegat com fan els coloms amb els colomins. I saps quin és el resultat? Que molts lectors i lectores em diuen que han llegit el llibre dues vegades o tres.

—Creieu que hi ha un vincle entre la vostra experiència recent en l’àmbit de la dramatúrgia i l’ús, el gust i l’experimentació amb el diàleg en una obra narrativa?
—Absolutament, sí. La dramatúrgia, o el relat teatral amb l’escenografia, els diàlegs, el vestuari, etcètera (també l’òpera), és la manera contemporània de contar que s’ajusta més als nous temps que vivim. A Catalunya, el teatre té un nivell altíssim i en tots els àmbits: actors, dramaturgs, escenògrafs, crítics teatrals… A Otel·lo a Formentera he intentat de fer una fusió, una altra vegada impossible, entre narrativa i llenguatge teatral. I hi entra un element essencial que sempre he tingut present d’ençà que vaig publicar No cregui el que diuen de mi, i és la importància de l’oralitat al segle XXI. Amb la intel·ligència artificial, l’oralitat –amb totes les imperfeccions i ingenuïtats que presenta– té i tindrà una importància encara més gran per simple contrast: allò que diu una màquina i allò que diu una persona que, fins i tot, pot ser illetrada. Crec que sóc escriptor gràcies a les històries que de petit –i també més endavant– em contaven. M’agrada escoltar i la gent ho nota i em ve a contar històries que poden ser increïbles, tendres i fabuloses. Un cas: un home vell em va contar fa un temps que, quan feia el servei militar obligatori a l’Àfrica menant carros de municions –perquè tenia experiència a l’illa amb els cavalls–, va salvar la vida a Franco quan encara era un oficial anònim. Aquí ja tens una novel·la. Aquella acció va marcar la història d’Espanya. Però, en cas que s’ho hagués inventat, pots fer una anàlisi literària de la necessitat dels homes i de les dones d’inventar-nos històries, com va fer Enric Marco amb la seva heroica biografia falsa.

—Crida l’atenció la temàtica d’Otel·lo a Formentera: personatges una mica sòrdids, desencantats, amb el sexe com a motor, ple d’infidelitats. L’amor brilla per l’absència. Hi ha una mirada pessimista del món.
—És una mirada volguda. Shakespeare va assassinar la literatura perquè, després del geni anglès, tot ha estat dit en aquest camp. Si vols parlar del poder, Shakespeare ja ho ha dit tot a El rei Lear. Si vols parlar de l’amor, Shakespeare ja ho ha dit tot a Romeu i Julieta. Si vols parlar de la gelosia, Shakespeare ja ho ha dit tot a Otel·lo. Etcètera. Vivim en l’era de la crueltat i, si vols reflectir aquesta crueltat que s’ha apoderat del món, has d’atrapar aquesta crueltat si no vols ser purament ornamental. No estic d’acord amb John Donne quan diu que “cap home és una illa”. Ni tampoc amb Nuccio Ordine, que agafa aquest vers i titula el llibre Els homes no són illes. Sí, els homes (i també les dones) som illes i és la mar que fa que la humanitat sigui un tot unit. L’analogia de la insularitat és molt actual, el problema és que aquest mar està contaminat. Sí, hi ha una mirada pessimista del món perquè s’ha perdut la capacitat d’empatia, la compassió, i s’ha destruït tot allò que ens unia com a éssers humans. Per primera vegada a la vida, la meva visió de la humanitat està sota mínims. La crueltat va de dalt (Trump amb Zelenski, per exemple, o el discurs del rei Felip VI del dia 3 d’octubre) a baix, tot recorrent els estrats socials. Crec que l’amor està sobrevalorat. Els personatges del recull de contes Otel·lo a Formentera es decanten més pel respecte que no pas per l’amor romàntic que, segons el meu parer, està en procés d’extinció encara que naixerà un sentiment millor. Com diu la cançó de Mishima: “Què en farem, del desig, ara que hem trobat l’amor?”

—I encara en destacaria també una certa ironia a la qual no renuncieu i el fet que les narracions contenen un misteri latent i un desenllaç acurat.
—La meva generació és néta de Salinger i filla de Quim Monzó. L’autor de la novel·la El vigilant en el camp de sègol m’ha influït i també Quim Monzó, encara que mai no he intentat d’imitar-lo, perquè és inimitable i no partim del mateix punt de sortida: en Quim d’una ciutat, de Barcelona; un servidor d’una illa, de Menorca. La meva generació ha adoptat la ironia, no com un tret diferencial, sinó com una obligació que no era negociable. L’ús de la ironia en la literatura és una pràctica molt difícil i, en aquest sentit, m’agrada molt l’analogia de la sal i les llenties de Thomas Mann: hi has de posar el punt just de sal. En cas que n’hi posis massa, la sopa de llenties serà salada. En cas que n’hi posis poca, la sopa de llenties serà fada. Amb la ironia, segons el mestre alemany, passa això mateix. De manera que trobar el punt just és un art i t’hi has d’esforçar. La meva ironia és de to baix i la raó és perquè aquest to baix va amb el meu caràcter introvertit i perquè, si parteixes d’un nivell baix, l’espai que pot recórrer la ironia és més extens. La ironia s’ha de merèixer. Has de treballar a les salines per tal de guanyar-te el salari. Un altre factor per a recórrer a la ironia és que el meu avi patern era glosador, i la glosa menorquina és una festa constant de la ironia, amplificada de tant en tant amb un glopet de gin.

—I els desenllaços?
—L’administració del misteri, que sigui latent com un tauró que neda de nit a la mateixa platja on nedes tu, és més fàcil d’aconseguir. Ja ho va dir Hemingway (per cert, un autor amb una absència absoluta d’ironia que el fa semblar Déu), que escriure és amagar informació. Els desenllaços acurats són molt importants en les novel·les i imprescindibles en els contes, en els relats breus. En aquest sentit, Truman Capote ho diu molt millor que no pas jo: quan creguis que el conte s’ha acabat, elimina’n un parell de línies finals i, si s’aguanta, llavors el conte estarà realment acabat. Et contaré una anècdota. Quan Jordi Puntí, a qui vaig conèixer quan era un editor de taula molt jove a Columna treballant junts a la meva novel·la Nàufrags, em va passar el mecanoscrit del seu primer recull de contes Pell d’armadillo, perquè el llegís; és una pràctica que solem fer els escriptors amb els escriptors amics. El vaig llegir amb molt d’interès, em va agradar i només li vaig dir que, segons el meu parer, eliminaria les dues frases d’un relat. En Jordi va somriure i em va dir: “Mira, això mateix m’ha dit Quim Monzó.” Sóc un home amb sort. La vida m’ha estat molt propícia. Només la mort dels pares en edats massa joves en seria el contrapunt. Família, amistats, carrera acadèmica i professional de la meva dona, salut… Si quan vaig sortir de Menorca sense diners, per tal d’estudiar filologia catalana i intentar d’esdevenir escriptor, m’haguessin dit que aconseguiria el 10% de les coses que he aconseguit, ho hauria signat amb els ulls clucs. Fa poc, per exemple, em vaig assabentar que a l’edifici de Barcelona on fa més de trenta anys que visc va néixer Pere Calders. Això no significa res, però aquest atzar literari em fa feliç.

—Si no vaig errada, és d’atzars com aquest que va la vostra novel·la vinent. Ens en podeu fer cinc cèntims?
—D’ençà que vaig publicar Sorra a les sabates, l’atzar m’ha interessat molt. L’atzar guia les nostres vides o l’atzar és simplement això, atzar? A pesar d’haver-ho investigat literàriament, no ho sé, encara que he creat una mena de sistema tot fent cas de Robert Frost: quan dubtis quin camí has d’agafar, decanta’t pel camí més dificultós. Per això sempre dic que escriure (i viure) necessita coratge, que és la qualitat principal que ha de tenir un escriptor i un ésser humà. El dibuix dels errants, la nova novel·la que acaba de guanyar un dels ajuts de la Institució de les Lletres Catalanes a la creació literària, parteix d’un dibuix misteriós que apareix al pati del nostre pis de la Dreta de l’Eixample de Barcelona (l’univers es pot concentrar dins una illa de l’Eixample) i d’una frase del llibre de Henry David Thoreau, Walden o la vida als boscos: “Necessito que tots els escriptors em donin, del primer a l’últim, un relat simple i sincer de la seva pròpia vida, i no merament allò que hagin sentit de la vida d’uns altres homes; un relat com el que enviaria als seus familiars des d’una terra llunyana.” Amb aquesta entrevista i amb la nova novel·la, el lector tindrà una visió sencera de mi. I crec que aquest és l’objectiu que cerquem tots els escriptors. No és la fama, ni els diners ni tampoc el reconeixement ni la posteritat: és observar la nostra imatge al mirall i esbrinar si som escriptors bons o dolents.