Joan Maria Piqué: ‘La gent no sap que un gran nombre de voluntaris del 9-N es va fer enrere la nit abans’

  • Entrevista a l'ex-cap de premsa del president Mas, que relata els detalls no explicats de la seva retirada i l'entrada de Puigdemont a Palau

VilaWeb
Pere Cardús
22.11.2016 - 22:00
Actualització: 23.11.2016 - 08:08

‘El de les ulleres blanques del costat del Mas.’ Així és com la major part de la gent identifica Joan Maria Piqué, ex-cap de premsa del president Mas i actual responsable de mitjans internacionals del govern. Piqué ha gestionat la relació amb els mitjans en els moments més complicats de Mas a l’oposició (des del 2008) i també al govern, amb moments de significació especial com el 9-N o durant fets terribles com l’accident d’avió dels Alps. En aquesta entrevista li demanem que ens expliqui com va ser la vida laboral al costat de Mas, quines dificultats hi havia, quins moments difícils van viure… Piqué ens explica detalls del pas enrere de Mas a favor de Puigdemont que fins ara no s’havien explicat. Ell ho va viure a primera línia i ara en parla públicament.

—Per què porteu aquestes ulleres blanques?
—M’agraden. Les porto blanques des del 2006, quan treballava a Tarragona.

D’on veniu? Quins són els vostres orígens?
—Sóc de Lleida. Vaig estudiar periodisme a Pamplona i vaig treballar a Madrid. He estat periodista deu anys a diversos mitjans (Gaceta de les Negocios, Europa Press, Diari de Tarragona i Avui, en resum). El meu gran èxit com a periodista va ser la investigació del cas Terres Cavades a Tarragona. Va acabar amb la dimissió d’un tinent batlle d’Urbanisme, el número dos de l’ajuntament, de Convergència i Unió. Curiosament. Després vaig passar a treballar el 2008 per al candidat de l’oposició Artur Mas. Tres anys a l’oposició i cinc al govern.

Com arribeu a treballar per al president Mas? Com el vau conèixer?
—Jo seguia el president Mas des de feia molts anys. Seguia molt la política i a ell el vaig descobrir quan estava a l’Ajuntament de Barcelona. Quan el van fer portaveu del grup de CiU em va semblar que era una persona que aniria molt bé. Era una persona molt seriosa i ben preparada. A mi m’agradava molt. Collava molt el president Maragall quan era batlle. I això, a una família convergent com la meva, ens agradava.

I quan us vau conèixer?
—Li vaig fer la primera entrevista com a conseller d’Economia l’any 99 abans de les últimes eleccions del president Pujol. Vaig fer bona relació amb la gent del seu equip. Amb en David Madí, bàsicament. I encara que era periodista, ens vam anar veient al llarg dels anys. Quan van tenir una vacant al costat d’Artur Mas, se’ls va acudir que jo podria fer-ho. Explicava abans això de Terres Cavades perquè, encara que sempre he estat una persona situada ideològicament en aquest àmbit, no he estat mai militant de Convergència. I no he votat sempre Convergència. I, a més, he fulminat un tinent d’alcalde de CDC. He estat sempre de l’àmbit convergent, no ho nego. Però he intentat ser una persona honesta com a periodista. Al president Mas li havia fet entrevistes dures. El meu antecessor se m’havia arribat a queixar de la llenya que li havia fotut.

Ahir recordàveu per Twitter que havíeu estat el primer periodista d’informar que la persona assassinada aquell 22 de novembre de 2000 era Ernest Lluch. Enyoreu fer de periodista?
—Segurament això que diré ara no serà gaire popular. Però enyoro aquell periodisme. No sóc tan gran, però tinc la impressió que les coses abans es feien d’una altra manera. Que a mi m’agradava més. No sé si era millor, però a mi m’agradava més. Hi havia més rigor i més exigència que no veig ara, des del meu punt de vista actual.

Què ho pot haver canviat?
—Ha canviat la precarització general de la professió. Veig que el periodisme és dominat per una gran por. Els mitjans són inestables. La gent ha vist moure’s la terra sota els peus. Coses que es consideraven sòlides, com molts diaris i més mitjans convencionals, avui ho passen molt malament. O han tancat. I els periodistes tenen molta por. A més, el periodisme és una professió que els que hi hem treballat sabem que tendeix a gestionar molt malament el talent que hi ha. Tendeix a centrifugar molt talent. És una suma de moltes coses. Si m’ho fas resumir en una, el problema és la por. La gent té molta pressa.

En quin sentit?
—Els mitjans més tradicionals i convencionals són segrestats pels interessos que patrocinen les seves empreses. I molts s’han convertit en turbines de propaganda. Els qui hem viscut el procés sobiranista des de la banda sobiranista hem tingut ocasió de constatar-ho i de patir-ho. Trobo a faltar el periodisme d’abans. Encara n’hi ha a la premsa estrangera. Jo dic que hi ha dues menes de periodistes: els qui truquen i els qui no truquen. N’hi ha molts que no truquen. Els periodistes estrangers bons truquen tots. El periodista d’aquí trobo  que no fa una gestió de les fonts informatives.

L’entorn d’algú que té el desafiament d’accedir a la presidència deu ser dur i un punt agressiu. No deu ser fàcil d’establir un nivell de confiança fort amb aquesta persona. Com ho vau fer?
—Artur Mas és una persona que confia en molt poques persones. Té un grau de confiança limitat amb molta gent. Va escàs de confiança. Jo el coneixia de feia temps. Des de les entrevistes que li havia fet. I ens havíem vist. Crec que quan un periodista li fa una bona entrevista i el colla bé amb preguntes que l’obliguen a fer un esforç, ho aprecia. De fet, les entrevistes bones del president Mas són aquelles en què el periodista aconsegueix collar-lo amb intel·ligència. Si no, s’avorreix i desconnecta. Ell devia tenir una bona imatge de mi. I jo no m’he amagat mai de les meves opinions en tots els terrenys. Crec que això ho valora. Quan vam tenir la primera conversa de feina per incorporar-me, el vaig avisar. Li vaig dir que li agraïa que considerés la meva possible incorporació al seu equip. Però el vaig advertir que jo no era una persona fàcil. Perquè tinc molt caràcter. D’entrada sóc gallet i estic convençut d’allò que penso. I tinc unes opinions amb la seva dosi de polèmica.

Què us va dir?
—Que això ho apreciava. Que li interessava la gent que li aportessin idees diferents. Em va dir que tenir al costat una persona que li donés sempre la raó i que li digués allò que pensava que voldria sentir, no li interessava gens. I al president Mas li he dit el que pensava sempre. Coses que li han agradat i coses que no li han agradat gens. Sempre les he dites. Correctament i a la cara, amb arguments… Però té la virtut d’escoltar sempre. Després pren les decisions. La decisió sempre és seva. No deixa mai que ningú prengui una decisió per ell. Ho passa tot pel seu sedàs, ho elabora i arriba a una conclusió. Però sempre escolta abans de prendre la decisió. I puc dir que m’ha escoltat molt sovint. I això acaba creant una relació de molta confiança. No puc dir que siguem amics, perquè això seria molt aventurat, però ens tenim un gran afecte personal. Entre més raons, perquè hem passat moltes coses junts. Coses grans i coses petites del dia a dia.

La relació de Mas amb els mitjans no era fàcil. Deia que no llegia diaris. No perdia el cap per sortir i deixar-se abraçar… Devia ser difícil de portar-li la comunicació amb la premsa…
—En aquest sentit que dius, ell no era un consumidor de mitjans i el món d’avui és molt mediatitzat. Que el líder s’abstregui deliberadament d’això –sense Twitter, sense escoltar ràdio, sense llegir diaris…–, complicava la feina del cap de premsa. Perquè no acabes de saber què sap de cada cosa. I m’havia d’assegurar que estava al cas de l’última hora. Li preparàvem un correu amb les quatre o cinc informacions importants del dia. No eren els enllaços als mitjans, sinó una explicació de les informacions centrals d’atenció mediàtica. A més, no és una persona amb tirada a l’amiguisme. Separa completament els àmbits. A la feina, no s’hi va a fer amics. La feina és una cosa; la família, una altra; i els amics, són de fora de la feina.

Vàreu viure moments bons al seu costat, però també alguns moments més durs. Quin destacaríeu?
—Indubtablement, els dies abans del 9-N i el matí del 9-N a primera hora. La nit abans i el matí a primera hora. Segur. Quan la fiscalia va emetre aquella nota amenaçadora, allò va tenir una conseqüència que la gent no sap: aquella nit hi va haver un gran nombre de voluntaris que es va fer enrere, es van donar de baixa. Afortunadament, el Departament de Governació de Joana Ortega ho tenia tot molt endreçat i es va poder reaccionar redistribuint voluntaris. Gràcies a Déu, teníem molta més gent que la que era estrictament necessària per a poder fer la consulta. Va ser un moment molt delicat i especial. Especialment aquell matí, a primera hora, quan no sabíem si hi hauria cap reacció extemporània del govern espanyol.

Algun més?
—L’accident dels Alps, també. Hi havia molts morts. Era una situació molt dramàtica. I alguns altres moments que no es poden explicar.

I finalment, Mas va haver d’apartar-se i deixar pas a Puigdemont. Com vau viure aquell moment? Què vau pensar?
—[Respira a fons i pensa…] Hi havia un eslògan de Hillary Clinton aquesta última campanya que deia ‘Do the most good’ [‘Fes el màxim bé’]. Eren uns cartells que la gent alçava a la convenció demòcrata i als actes. Sempre he vist actuar el president Mas amb aquesta directriu. Ja ho feia quan era a l’oposició. I ho va fer sempre al govern. En molts moments hauria pogut prendre decisions més convenients per ell o pel seu partit. Però sempre hem procurat fer allò que era millor. Aquesta línia ‘Do the most good’ és la que Mas va aplicar el 9 de gener. No sabrem fins d’aquí a uns anys si va fer el que era millor. Però amb la informació de què disposava i amb aquella situació, crec que va fer el que era millor. El seu equip no en sabia gaire res. Puc dir que jo ho sabia. Ho sabia gent del primer nivell…, el conseller Homs, etc. Jo tinc un relat llarg per a explicar què va passar aquell dia. No sé si és el moment. És un home que té virtuts i també té defectes. Com tothom. No és un sant ni un heroi; és un home. I comet els errors que pot cometre qualsevol. Però quan pren una decisió és perquè està convençut que és la millor. No té por de prendre decisions difícils. S’equivoca i té defectes, com tothom. El tinc molt tractat i els conec prou bé.

Quins són aquests defectes?
—Ha, ha, ha… No em correspon a mi dir-los. Però en té. És una persona tossuda. Té un punt tossut i un punt malfiat. Tots els tossuts tendeixen a ser malfiats. I en té més. Però no es tracta de fer-lo quedar  malament.

I aquest relat d’allò que va passar el 9 de gener… L’escolto…
—Puc explicar com ho vaig viure jo. El president ens va convocar a uns quants a la Casa dels Canonges el divendres a la tarda per parlar de com prepararíem la campanya imminent. Érem pocs. Els de l’equip més proper. Cadascú va explicar com s’havia d’encarar una campanya des del seu àmbit. Ell estava molt decidit a anar a les eleccions. Si hi havíem d’anar, havíem d’anar a totes per guanyar. Si podia ser amb Junts pel Sí, millor. Si com tot apuntava no podia ser, aniríem pel nostre compte i defensant les nostres idees fins al final. I vam parlar també de com es faria la cerimònia de signatura del decret de convocatòria electoral. Vaig suggerir de fer una cosa senzilla sense gens d’èpica. Perquè aquella situació no en tenia cap, d’èpica.

Ja ho tenia coll avall…
—Però al vespre em va trucar i em va preguntar què faria el cap de setmana. Volia saber si seria per Barcelona. Li vaig dir que tenia un dinar familiar, però que era a prop. Dissabte al matí em va tornar a trucar. Em va demanar si la cerimònia de dilluns la tenia preparada. Li vaig dir que sí. Que en un parell d’hores podia estar tot a punt. Però em va pujar la mosca al nas i vaig trucar al meu equip a Palau per demanar quanta estona necessitaven per preparar la sala Torres Garcia. Em van dir que un parell d’hores, però que, essent dissabte, potser una mica més. I els vaig dir que ja la podien començar a preparar. Així dilluns ja la tindríem muntada. I vaig anar a dinar a Sant Cugat amb la família.

Aquell dinar no us el vau menjar…
—No havia ni tan sols demanat i em va tornar a trucar. Jo sabia per la reunió del dia abans que hi havia les converses amb la CUP i que potser hi hauria alguna possible solució. En aquella reunió amb el seu equip de més confiança, va preguntar què ens semblaria una solució que fos la seva retirada. Alguns van dir que no ho fes mai. Que no es podia cedir. I jo li vaig dir que em semblava que, si era una possibilitat amb les condicions que exposava, havia de tornar al ‘Do the most good’. No podíem ser nosaltres els responsables que tot allò s’enfonsés. Hi havia en joc la il·lusió de molta gent, la mobilització brutal dels últims anys…

Tornem al dinar a Sant Cugat?
—Quan encara no havia començat, em va trucar i em va dir que aquella hipòtesi del dia abans s’havia concretat. Em va dir que tenia una hora per pensar-hi. Si es decidia a fer el pas al costat, volia saber quins serien els pròxims passos. Li vaig dir que jo marxava de Sant Cugat sense esperar ni un moment i que anava a on era ell. I calia anunciar-ho sense esperar gaire. No es podia aguantar aquell anunci gaire estona. I la conferència de premsa que s’havia de fer dilluns, la faríem aquell vespre. Una estona abans m’havien avisat que la sala ja era a punt. I mira que no és fàcil que els serveis de palau muntin una cosa com aquesta un dissabte…

I us vau acomiadar de la família…
—Sí. Els vaig dir que havia de marxar. Que no els podia dir per què. I ja ens veurem. La meva mare ja s’havia estranyat que em presentés un dissabte vestit com d’anar a la feina… Només havia deixat la corbata al cotxe. Quan vaig arribar al palau, la meva idea era entrar per un lateral de la Casa dels Canonges, però els caps de setmana és tot tancat i tan sols hi ha la porta principal del Palau, que era plena de periodistes. La porta lateral, també. Em van fer fotografies mentre trucava el timbre i no m’obria ningú. Vaig acabar entrant per la porta principal.

I això va despertar totes les sospites?
—Van dir: ‘Això vol dir que passa alguna cosa grossa!’ Els vaig dir que m’havia deixat el carregador del telèfon. Però evidentment no s’ho van creure. Vaig entrar i vaig anar a trobar el president a la Casa dels Canonges. Em van preparar una mica de dinar. Hi érem la secretària del president i jo. A dalt hi havia els negociadors de Convergència que havien parlat amb els de la CUP. Aleshores, el president ens va dir que arribaria en Carles Puigdemont. Els mossos de la porta em van demanar què havien de fer. I vaig decidir fer una cosa que no s’havia fet mai. Que era tancar la porta principal del Palau de la Generalitat. Puigdemont havia d’entrar amb cotxe.

Calia assegurar que no se sabia qui entrava…
—Primer em vaig assegurar que el cotxe tenia els vidres tintats. I era així. Havia de poder baixar sense ser captat per les càmeres que hi havia a la plaça. Vam fer tancar la porta un cop ja era dins. Els mossos no ho veien clar. Em van arribar a preguntar amb quina autoritat donava jo aquella ordre. Els vaig dir que, fora del president, en aquell moment la màxima autoritat a palau era jo. Com a cap de premsa tenia un rang de director general. Em van fer cas.

Com arribava Puigdemont?
—Amb l’estat de tensió que ja us podeu imaginar. La que requeria l’ocasió. Van passar al despatx. Van parlar una estona. Quan van acabar de parlar, el president Puigdemont estava molt impressionat. La veritat. Molt. El president Mas estava molt seriós i circumspecte… més serè. Però Puigdemont estava molt impressionat. I va seure allà on érem nosaltres. Li vaig donar l’enhorabona. Feia temps que el coneixia. I es va començar a preocupar pel discurs d’investidura. Li vaig dir que no es preocupés, que podia aprofitar la part programàtica de la investidura fallida de Mas i que, en la resta, havia de ser ell mateix. Que expliqués per què prenia aquella responsabilitat i que fos ell mateix. ‘No tinc equip! No tinc gent!’, va dir. Li vaig dir que no es preocupés. Que tot el Departament de Presidència estava a la seva disposició. ‘Tens aquest equip’, li vaig dir. Aleshores vam convocar la conferència de premsa d’aquella tarda. I la resta ja és públic i conegut.

Mas pot tornar a ser president?
—La meva opinió personal és que la presidència de la Generalitat de Catalunya no forma part dels seus plans. És obvi que sempre hi ha una possibilitat. Mentre sigui viu i sigui un elegible, legalment podrà ser-ho. Però em consta que no ho té en els seus plans. El president Mas podria tornar a presentar-se, si ens en sortim, a la presidència de la república, per exemple. Això és una feina que crec que ell estaria disposat a fer. Però tornar a la presidència de la Generalitat, ara mateix no li passa pel cap.

Ara heu assumit noves responsabilitats a Presidència com a responsable de la relació amb els mitjans de comunicació internacionals.
—Quan va entrar Puigdemont,em va demanar que no marxés. Jo pensava que després d’haver estat el cap de premsa del president Mas, no tenia més camí en l’estructura de comunicació del govern. Ja havia complert la meva etapa. Sempre havia pensat que era una cosa temporal. Em vaig apuntar a això perquè el tripartit em semblava un desastre i en Mas em queia molt bé i em semblava que era la persona ideal per a arreglar les coses. Puigdemont em va demanar que no marxés perquè la meva experiència podia ser de bona ajuda. I el president Mas també em va dir que li agradaria que continués ajudant-lo. I la fórmula que vam trobar per continuar ajudant va ser el lloc on sóc ara. Portant l’operativa de la premsa internacional i ajudant a coordinar les accions que fa el president Mas a l’exterior per encàrrec del president Puigdemont i del conseller Romeva.

I el procés cap a la independència té bona premsa entre la premsa internacional?
—És difícil de donar-hi una resposta única. Hi ha uns mitjans que ho expliquen millor que uns altres. Els que tenen gent seriosa i rigorosa aquí tendeixen a explicar-ho bé. Hem arribat a un punt que els que som en aquesta banda del procés estem tan acostumats que la premsa espanyola ens maltracti amagant els nostres arguments i multiplicant els nostres errors, que quan ve un periodista de fora, ens escolta i recull els nostres arguments ens sembla un gran èxit. La majoria de mitjans seriosos del món fan bona informació sobre això que passa a Catalunya.

Encara són escèptics, però…
—Comprenc perfectament el seu escepticisme. És normal. No hi ha cap precedent d’això que fem. Un país que es vol independitzar d’un altre pacíficament i ho ha de fer sense acord. Això no ha passat mai. O s’han aconseguit independències per vies violentes, o per la via de l’acord. Pacíficament i sense acord, és un cas únic. I és normal que els costi de veure-ho possible.

Si el gran desllorigador del procés ha de ser el referèndum tant sí com no, ja es comunica bé això? Es prepara la premsa internacional perquè ho accepti?
—A l’agenda dels mitjans hi és. N’hem vist casos aquestes últimes setmanes. Quan s’anomenen a la premsa internacional els moments importants de la política internacional del 2017, Catalunya i el referèndum hi surten. Som a l’agenda dels mitjans amb el referèndum del setembre. El nostre procés serà important, situat en el marc del debat polític del món. Allò que passi, sortirà. Tenim l’experiència del 9-N per a la comunicació d’una qüestió com aquesta. Podem repetir molts dels encerts d’aleshores i evitar-ne alguns errors.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any