Aquest cap de setmana encara es pot veure l’exposició ‘Joan Miró, ordre i desordre’ a l’IVAM. Milers de persones ja han passat a visitar-la i el museu ha organitzat un seguit d’activitats per a aprofitar intensament les últimes hores de l’exposició, per a les quals es preveu encara força assistència. Nosaltres també volem aprofitar-ho perquè el llegat de l’exposició tingui constància escrita. Ho fem parlant amb Joan M. Minguet, comissari de l’exposició. Potser quan una exposició és a punt de tancar, hi ha una mena de sentiment de dol, però parlar amb Joan M. Minguet espanta totes les tristors. Ha mostrat el Miró més combatiu, més incòmode i més vigent. Ens n’impregna de la mateixa manera que reivindica que la cultura és combat.

Com a comissari, com valoreu l’exposició que acaba aquest cap de setmana?
—Molt content, ha tingut molts visitants. A València es respira la idea de reflotar l’IVAM i jo estic molt content d’haver participat en el projecte de tornar al museu el seu esperit democràtic i que estigui al servei de la societat i no d’una senyora, l’anterior directora del Partido Popular. Ara, hi ha un projecte rigorós. Que la gent hi hagi anat és una satisfacció i he rebut opinions molt favorables del públic.

Què preteníeu amb l’exposició?
—En el món de l’art és un món on la ideologia està molt amansida. A vegades, és molt parasitari, molt retrògrad i els artistes els deixen com una cosa neutra. Jo no volia que passés això amb Miró. Des que em van fer l’encàrrec, tenia la idea que volia fer un projecte ideològicament dur. Volia mostrar el Miró més radical, mostrar fins on podia anar la incomoditat de Miró.

Un Miró incòmode?
—Sí, els anys cinquanta, seixanta, setanta i vuitanta, Miró era un artista incòmode. El públic no acabava d’entrar en el seu món aparentment senzill i el col·leccionisme no el tractava com a una de les inversions prioritàries. Aquesta exposició ho mostra, hi ha peces molt fortes que no semblen ni d’ell. Jo no volia exposar les peces que tothom coneix, que apareixen en tots els llibres com a il·lustracions representatives. Això fa que un artista quedi amansit, perdi la força virginal de les seves composicions.  He barrejat molta pintura, amb ,ojectes, decorats teatrals, cartells, cinema, etc. Una exposició entra molt millor si aconsegueixes barrejar llenguatges diferents.

Què voleu que hagi impactat a l’espectador?
—El Miró que jo he llegit m’agradaria que fos el Miró de l’any 1974, el del Gran Palais de París. És apassionant veure què va fer. Tenia vuitanta anys i li van proposar de fer una exposició a París. Feia molt de temps que no exposava a la ciutat i li feia molta il·lusió, i en comptes d’asseure’s en el prestigi, va començar a fer noves sèries de teles cremades, teles amb forats… Aquest Miró no és el més reconegut i m’agrada que la gent conegui aquesta idea de combat de la seva obra. Mostrar aquestes solucions radicals d’un home que venia del surrealisme, que podia fer el que volia i sempre va preferir jugar en el món de la confrontació.

El cartellisme de Miró, a l’última sala de l’exposició

Per què heu donat tanta importància al cartellisme?
—Miró és l’artista de la seva generació que fa més cartells. És espectacular. Fa cartells per a presentar les seves exposicions i també per a presentar obres d’art i accions d’altra gent. Sobretot, fa cartells com una actitud vital de formar part de la societat: en fa per a CCOO, per a Amnistia Internacional, per a totes les associacions culturals del país i també per a la Caixa i el Barça. Fins i tot, quan ho fa per a aquests, ho fa amb la idea de participar en la vida social, que l’artista ha d’expandir la seva obra perquè les seves formes combatives incòmodes estiguin presents en la societat.

A l’exposició mostreu una acció que es fa al Col·legi d’Arquitectes, ‘Miró el otro’, feta en plena dictadura, que és molt trencadora.
—Miró fa una cosa artísticament revolucionària. En aquell moment, a Europa es començaven a fer aquesta mena de performances, però aquí, en ple franquisme, l’any 1969, que un artista fes aquestes coses era revolucionari. És un fet extraordinari, que s’explica perquè l’any anterior, després de no haver fet cap exposició realment important, des del 1918, l’Ajuntament de Porcioles el vol rescatar amb amb una exposició oficial a l’Hospital de la Santa Creu. Ell estava content de la iniciativa però no va anar a la inauguració perquè no volia coincidir amb el ministre franquista Fraga Iribarne. Això explica quin posicionament tenia. Li agrada fer una exposició però també s’oposava fortament al règim.

L’acció del 1969, del Col·legi d’Arquitectes,  lliga molt amb aquesta exposició. 
—M’ha interessat molt mostrar-ho perquè és la radicalitat entesa com a provocació. En Tusquets, en Portabella, en Cristian Cirici li proposen de fer l’exposició ‘Miro otro’ –en aquell moment, el títol havia de ser en espanyol, no podia ser d’una altra manera–, però també, com a part de l’exposició, proposen una acció a la cristallera del Col·legi d’Arquitectes, on a la nit abans pinten paraules que reclamen més llibertat, i ell hi ha de pintar sobre.

D’això només se’n conserva la filmació i les fotografies. Les pintures van desaparèixer?
—Hi ha un gran debat sobre si s’han de conservar o no. I Miró decideix que no, que s’han d’esborrar. Amb aquesta decisió, demostra un gran criteri, ell no volia fer un fris que passés a ser considerat una obra d’art adorada, com si es tractés d’un museu, aleshores l’acció reivindicativa hagués acabat perdent la seva radicalitat. Miró fa aquella acció per activisme, per crear incomoditat i no fa cap concessió a què la peça pugui ser considerada una obra a conservar pel sistema.

‘Mori el Merma’ també forma part d’aquest Miró combatiu.
—Ell mateix va dir que era una obra importantíssima perquè en Merma era, en la seva visió  el dictador que acabava de morir. Quan l’estrenen amb la companyia Claca, fa un any i mig que Franco s’ha mort. El 1977 s’estrena al Palau, el 1978 al Liceu de Barcelona. Feia dos anys que hi treballaven. És una adaptació d’Ubu Rei d’Alfred Jarry. En aquella època, en plena transició, s’amagava una mica aquesta idea. Això era teatre polític que tenia el propòsit de voler que es morís ‘el Merma’, o sigui Franco, el dictador. Carles Hac Mor deia que aquesta obra havia estat una epifania artística i política. El problema de Miró és agafar-lo només des d’una perspectiva formalista. Això els americans ho fan molt, jo amb l’exposició vull que quedi reforçada una mirada cap al Miró combatiu.

Un visitant de l’exposició ‘Joan Miró, ordre i desordre’ fotografia l’obra ‘Mori el Merma’

Combatiu i a vegades entremaliat?
—Miró va fer jugades mestres. Fins al 1973 va deixar que la gent pensés que feia les obres intuïtivament. L’any 1973 està d’acord que es donin a conèixer els carnets catalans, que són a la Fundació Miró. Allà es veu que a l’obra de Miró no hi ha res automàtic. Que tot és d’una observació i d’una precisió total, que els quadres tenen uns precedents dibuixats i que no hi ha res d’intuïtiu, tot és pintura cerebral. Això vol dir que ens situem en allò que deia Leonardo, que l’art és una cosa mental.

Un consell per a mirar Miró?
—Quan els alumnes vénen i em diuen ‘no entenc res’, els dic que l’obra no pretén que tu l’entenguis sinó que tu li preguntis. Amb això, Miró va ser molt avançat, molt modern i sempre ha posat reptes. Si no vols acceptar aquests reptes, et quedaràs amb això que diuen que si és una obra que pot fer un nen i aquestes coses, però si entens que la cultura és una eina de transformació i t’acostes a l’obra com si hi tinguessis una discussió, generes coneixement. La responsabilitat la té qui mira l’obra i accepta el seu desafiament, independentment del que vulgui l’artista. Si tu vas a un museu i dius: ‘Ah, un Miró! Quina obra més bona’, l’única cosa que fas és reconeixement.Però no coneixement.

Miró a vegades desarma per la seva simplicitat.
—Miró va fer un procés de radicalització de la simplicitat. El seu amic Brossa ho deia: en l’art, menys és més. O també Brancusi deia que quan l’artista dóna una solució simple és perquè ha resolt totes les complexitats. Jo crec que l’obra de Miró explica molt bé aquesta frase: ell, en el seu procés creatiu, es plantejava molts problemes, i els acabava resolent d’una manera aparentment simple. Aquest és el repte que ens planteja als qui miren la seva obra per preguntar-li coses, no per admirar-la i al cap d’un instant abandonar-la a l’oblit.

El ‘m’agrada, o no m’agrada’ pot ser també un camí per a acostar-nos a l’artista?
—La cultura és una cosa prou important perquè no la tractem amb aquests termes tan banals. L’art, la literatura ens demana un esforç, no pot ser resolt amb una opinió trivial, com si piulessis un tweet

Però a vegades la gent no té eines.
—Això és mentida. Tothom té les eines que vol tenir. El ‘m’agrada, no m’agrada’ no és una eina, el ‘m’agrada’ pot ser un estat posterior. La cultura ha de servir per a canviar coses, la societat, l’individu. Molts polítics volen que confonem cultura amb indústries culturals, i això no és així. Les indústries culturals impossibiliten el diàleg, estan destinades a les masses i això Adorno ja ho va dir, les masses sempre actuen a favor del sistema. És molt difícil que un film, un programa de televisió, tingui la capacitat de fer-te una sotragada. El diàleg o la discussió que un individu ha de realitzar amb un llibre, una pintura, una obra de teatre ens ha de portar a un estadi més suggestiu que el m’agrada o no m’agrada.

Al catàleg presenteu un Miró també contradictori.
—Sí, dic que Miró era un home molt contradictori. Va dir que volia assassinar la pintura i mai no va deixar de pintar. Ell sempre deia que volia sortir dels marges de les galeries d’art i va tenir els galeristes més importants del moment. Era un home demòcrata i molt progressista, però té dues fundacions. Un artista que pensa que la humanitat necessita que la seva obra es perpetuï desprèn una certa arrogància.

Em costa d’associar a Miró la paraula ‘arrogància’.
—No és un insult. Ell és dels primers que ho fa i no vull dir que estigui malament, però des d’una perspectiva progressista és contradictori. Miró és probablement el meu objecte d’estudi preferit com a investigador, fa més de trenta anys que m’hi dedico. Però això no vol dir sé conscient de les contradiccions que ell, com jo, com tothom que treballa en el món de la cultura per canviar les coses, es trobava. Ell és dels primers que pensa en la creació d’una fundació que porti el seu nom, no vull dir que estigui malament, però des d’una perspectiva progressista és contradictori. Les fundacions poden tenir un punt de pervers un cop l’artista ha desaparegut. Dit això, Miró ho fa d’una manera que tant de bo d’altres artistes que creen fundacions al seu nom, ho fessin igual. Quan ell cedeix tot el material (obres d’art i documentació) a la fundació de Barcelona té molt clar que aquell centre no ha de ser un punt d’adoració de la seva obra. A l’entrada de la Fundació Miró de Barcelona hi ha unes lletres que diuen CEAC (Centre d’Estudis d’Art Contemporani) perquè ell volia que el centre no fos un museu mort, un magatzem d’obra, sinó que les seves creacions dialoguessin amb l’art del futur, això és, del nostre present i dels que vindran.

Voleu dir que ell sabia què volia aconseguir?
—Això es veu molt clar a les seves cartes. Des de ben jove planifica i fa el que tots els artistes han fet i fa: fer una obra i pensar com la vendran i com la socialitzaran, com faran que la societat conegui el seu missatge com a artistes. Quants artistes no coneixem perquè potser van fer obres que eren molt bones però han quedat a l’oblit o han estat destruïdes!

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb