A Joan-Lluís Lluís no li agrada que el tractin d’escriptor del nord, que li posin l’etiqueta fàcil, però ens explica el nostre nord i el seu d’una manera que ens entra pels ulls i per la pell. Guanyador de l’últim Sant Jordi, presenta novel·la de luxe: Jo soc aquell que va matar Franco. Amb final explicat al títol, la novel·la es llegeix amb emoció perquè hi ha intriga i bellesa a cada paraula. On seríem si Franco s’hagués decidit a entrar a la Segona Guerra Mundial al costat de Hitler i Mussolini? Seríem independents? El sud i el nord no seríem separats per cap frontera? Churchill ens hauria ajudat a ser independents? Juntament amb aquestes preguntes de trama històrica, hi trobem el relat d’un nens que són humiliats sense pietat fins que no abandonen el català, amb tota la crueltat; o descobrim que menjar unes cireres pot ser la cosa més bella del món. Joan-Lluís Lluís fa literatura i ens parla de la traïció d’Europa per mitjà d’un personatge ingenu, que acaba fent d’heroi sense ser-ho. Potser el seu personatge fa com ell, d’antiheroi en un món que desapareix, un món que sovint no mirem o ignorem com si la seva realitat devastada ens fes por. Ell ens l’ensenya sense adjectius que l’amaguin.

Matar Franco us ha provat?
—Fantàstic!, encara que sigui una mort virtual, inútil i vana que no serveix a la realitat. Sempre m’havia costat moltíssim llegir o mirar coses on sortia Franco. Em causa un dolor molt agut. En canvi, em vaig adonar que podia escriure sobre Franco, a costa de matar-lo. Volia fer literatura, però també, clarament, a la novel·la hi ha un acte de venjança.

L’escenari que presenteu ho hauria canviat tot?
—Per mi, allò que justifica la novel·la és la gran traïció dels aliats. És com ara, que vivim la gran traïció europea. Allò que va fer Europa és una traïció imperdonable, que no hauria passat si Franco hagués declarat la guerra als aliats. Faig una mica de política-ficció. Intento imaginar què hauria passat si Franco hagués declarat la guerra als aliats. Lògicament haurien entrat a Espanya i hi hauria hagut més morts, però probablement s’hauria restablert la democràcia i el destí de Catalunya –que és el que m’interessa en primer terme– hauria estat diferent. Potser amb Espanya o potser sense Espanya. En tot cas, diferent.

Hem de llegir la novel·la en clau d’actualitat?
—No volia fer una novel·la d’actualitat, però l’actualitat hi és. Escrivim amb el que tenim ara. El que vivim ara ens permet d’entendre més bé el cinisme de França i Anglaterra a l’inici de la guerra civil fins al 1945. Crec que és igual, aplicat de manera diferent i amb un grau de violència diferent, però fonamentalment la naturalesa del cinisme i de l’egoisme és la mateixa. No ho he volgut retratar, però França va fer tant com va poder perquè els refugiats no entressin. Finalment va quedar desbordada i va haver d’obrir les fronteres, però ho va fer a desgrat seu. Com avui. És a desgrat seu que la Unió Europea diu que no s’ha d’utilitzar la violència. Ho diuen d’una manera arrogant i cínica insuportable.

La venjança sovint és molt recaragolada, a la vostra novel·la és senzilla i diàfana, gairebé pura.
—El protagonista no és gens pre-fabricat per cap acció heroica, sinó que és un cúmul de circumstàncies que fan que es trobi en contacte directe amb Franco. No ho té previst, no ho vol, no li interessa, però ho assumeix. Franco ataca França i els avions maten la seva estimada al camp d’Argelers i decideix que vol actuar contra els franquistes. No en té prou amb allò que fins ara li havia permès de viure, que eren els llibres i els diccionaris.

Quan vau descobrir l’existència dels camps d’Argelers? Com es viu des de Perpinyà l’existència d’aquests camps de refugiats?
—Els vaig descobrir molt tard. L’any 1984 va sortir a Perpinyà un llibre sobre els camps, en francès, que es deia Vous avez la memoire oculte, i era fet per tres periodistes amb molts retalls de premsa i moltes fotos. Jo el vaig veure uns quants anys més tard i va ser com una bufetada. Ningú no ho sabia i si algú ho coneixia no en parlava mai. Hi havia molta vergonya perquè la gent del nord no s’havia comportat gaire bé.

Al llibre el retrobament de la gent del Vallespir i el Solsonès és tot un esclat d’emocions.
—El Vallespir és una comarca per mi molt especial. Jo sóc del Voló, que és el primer poble del Rosselló, quan s’acaba el Vallespir. El Vallespir és una comarca molt potent, però molt complicada. Era una comarca rica i pròspera. El final de la prosperitat és el tractat dels Pirineus, que posa una frontera i de mica en mica tot s’enfonsa. Fa poc vaig parlar amb un noi de Ripoll que fa un any que viu al Vallespir i em va dir: m’encanta i em desespera. És exactament això, a mi el Vallespir m’encanta, m’apassiona, em desespera i m’entristeix.

Per què us desespera i us entristeix?
—Perquè es va convertint en una comarca qualsevol del nord, totalment afrancesada. És inexorable. Com que ha estat geogràficament més allunyada perquè les carreteres eren dolentes, durant molts anys s’hi va mantenir una identitat i una realitat de la llengua catalana més potent que a les altres comarques. I això és molt llaminer. Quan ets al desert i trobes una bassa d’aigua, per més poca aigua que hi hagi te la beus amb ganes. Però això ara es va perdent. Queda aquesta idea que la gent del Vallespir té una manera de ser i prou. Si el destí d’aquesta comarca hagués estat un altre, segurament seria independentista.

Els pagesos són els que han conservat la llengua?
—Els pagesos del nord són els últims que han abandonat la llengua, per una raó que malauradament la sociolingüística explica molt bé. Són els últims que van tenir un interès personal a adherir-se al nou projecte d’estat perquè eren la capa social més baixa, exceptuant els gitanos, que són a baix de tot i per això avui encara parlen català.

L’aiguat que descriviu de manera magistral vol simbolitzar el naufragi de la guerra?
—És un episodi històric, tant com l’afusellament de Companys. Companys el maten el 15 d’octubre i el 16 comença l’aiguat. És un fet molt estrany, és una de les grans catàstrofes naturals d’Europa del segle XX. L’aiguat va ser de Perpinyà a Girona. M’imagino la gent de Girona, l’any quaranta, després de la derrota i t’arriba aquest aiguat que t’ho destrueix tot i el mateix dia saps que t’han matat el president… Devia ser una cosa tan terrible. Com s’ho van fer per sobreviure a tot això?. L’aiguat hi havia de ser perquè és un esdeveniment històric d’aquest temps. Per a mi la ucronia, el canvi de temps, comença l’11 de juny de 1940, quan decideixo que Franco declara la guerra als aliats. A partir d’aquí tots els esdeveniments històrics, tots, són inventats, tret de l’afusellament de Companys i l’aiguat.

A la novel·la, els nens eren castigats amb una medalla de fusta si parlaven en català i es deslliuraven del càstig si delataven els companys. Això passava de debò?
—Sí, és documentat. Va passat fins que ja no va ser necessari. Ho van fer mentre els va fer falta, fins l’últim dia que hi va haver mainada que parlava català. Al poble on estic, fins a començament dels anys seixanta el mestre quan es passejava pel poble i sentia la mainada que parlava català n’apuntava el nom i l’endemà els castigava.

Això també ho van fer amb l’occità?
—Sí, amb totes les llengües, amb variacions segons el lloc o segons la imaginació dels mestres. Per exemple, una escriptora em va explicar que en un poble d’Occitània els passaven sabó per la boca. No hi ha només la violència, sinó que també es feia servir la por, la difamació, la vergonya… totes les sensacions negatives ajuntades en un sol acte, d’impedir que un nen aprengui a parlar la seva llengua.

No sé gairebé res de la vostra vida.
—Sóc d’una família transfronterera, amb una part quantitativament més important del Principat que no de Catalunya Nord. Del costat del meu pare, unes quantes generacions han anat a l’un costat de la frontera o a l’altre. El meu pare va néixer al nord de pares del sud, però va tornar al nord quan es va casar. Tinc una relació amb la llengua catalana més forta que la mainada de la meva generació, que havien nascut al nord. Quan jo era petit hi havia un percentatge notable de gent en la meva situació, famílies d’immigrants pobres de Catalunya que anaven al nord.

Catalans del sud immigrant a la Catalunya Nord?
—Sí. És una cosa que s’ha esborrat de la memòria col·lectiva, però que va passar durant molts anys. Els catalans també se n’anaven per viure millor. De la meva classe n’hi havia cinc o deu que eren com jo.

Però parlàveu català?
—De fet, fins a vint anys només parlava català amb el meu pare. Ell ens ho exigia, però el fil que em lligava al català era molt tènue, perquè el meu pare treballava molt i no hi era gaire i tampoc no li agradava parlar. En realitat jo he estat programat per l’escola francesa perquè aquest fil amb el català és trenqués.

Però no es va trencar, què va passar?
—A setze anys m’adono que em falta una part de mi mateix. Eren els anys setanta i hi havia un microboom catalanista al nord. Hi havia cançó catalana –més que no pas ara– i em comença a interessar. I m’adono que Catalunya no és una cosa llunyana sinó que és una cosa en curs d’oblit. Vaig oblidant què és Catalunya i, gràcies al professor de castellà del Liceu –hi fèiem una hora de català que ell no cobrava–, descobreixo que hi ha poesia, que hi ha diccionaris, que hi ha una gramàtica… Jo no en sabia res. A casa meva només teníem el Patufet de Montserrat i un disc amb la cançó ‘Una vegada hi havia un rei que tenia el nas vermell’… Eren els únics productes escrits en català que teníem a casa. Llavors descobreixo que hi ha una infinitat de coses i que m’agraden i dic: ‘Oh!, val la pena.’ I em dic a mi mateix que he de saber parlar el català tan bé com el francès i a setze anys començo un procés de recuperació que encara no he acabat. Després de tants anys tinc un domini del francès superior al català. És un procés que sé que no acabaré mai.

Us va costar molt?
—Quan sóc adolescent és difícil de dir que ets catalanista. Era molt malvist, fins i tot pels meus amics més propers. Quan parlàvem d’això ens enfadàvem. Deien que ser català a les portes del segle XXI era d’imbècils.

Aquest procés el feu tot sol?
—Amb algun company que s’hi interessa una mica i el meu germà gran, que tenia discos de l’Elèctrica Dharma, Canet Rock…. Però, sí que en gran part és un procés solitari.

I veniu al sud?
—De petit hi venia sovint, a l’estiu, quan feia vacances. Hi tinc molts cosins. Després, entre els 12 anys i els 23 no vaig passar la frontera. Descobreixo Catalunya quan ja s’ha recuperat el català.

I quan comenceu a escriure?
—A tretze anys vaig decidir que seria escriptor, però en francès. Era l’única llengua que sabia escriure. No podia proposar-me d’escriure en català. Llegia molt en francès. El primer llibre en català el vaig llegir a dinou anys. Era Invasió subtil de Pere Calders, que el vaig comprar a Camprodon. Em va costar Déu i ajuda llegir aquells contes tan petits, tan bonics i simples. L’escriptura, la vaig començar a vint-i-quatre anys, quan era a Prats de Molló fent d’objector de consciència; em feien fer coses molt avorrides i necessitava un repte i vaig dir: ‘Deixo això del francès i escric en català. Serà més difícil, però serà més noble i més digne i més interessant.’ En francès jo sempre tenia molt bones notes a l’escola, era molt confortable. Escriure en català era molt àrid.

Les vostres influències literàries són franceses?
—Molt menys que abans. Fins a trenta anys, vaig llegir molt en francès.

Quins eren els vostres autors?
—Els meus autors eren internacionals traduïts al francès: Ismail Kadare, Steinbeck, Faulkner. França és un abocador de literatura mundial de molt bona qualitat. Hi havia bosses de llibres de vell que m’alimentaven com si estudiés a l’Ateneu Barcelonès. Els mercats de vell van ser el meu ateneu.

Us va costar publicar el primer llibre?
—He de dir que gens. Jo no volia passar per una etapa prèvia a Perpinyà perquè el món real de la literatura catalana és a Barcelona. Per poder competir, mesurar-me, per saber què valia allò que escrivia, calia publicar a Barcelona, on no coneixia ningú. La primera novel·la, la vaig enviar a cinc editorials i n’hi va haver dues que em van dir que sí. Tot d’una em vaig trobar que havia de decidir què feia. Va ser molt violent, em faltaven punts de comparació. Era l’any 1993 i la vaig publicar a la Magrana.

Hi penseu, a vegades, per què escriviu?
—Suposo que un dia ho hauria de posar per escrit. Escric, primer de tot, perquè sóc un lector. Vinc d’una família amb poca cultura, una família obrera. I quan vaig descobrir la literatura va ser increïble. Va ser com descobrir una cosa on podia submergir-me i anar a la meva com a lector. Em va agradar tant que vaig pensar: ‘Si t’agrada llegir també t’agradaria fer-ho’, i em vaig adonar que m’hi sentia bé. Escriure m’alimenta prou per a donar-me les forces per a poder fer aquesta cosa tan estranya que és viure. No viure d’esma, ni per inèrcia, sinó viure amb ganes de fer alguna cosa.

Diu en Joan Josep Isern que és una obra de maduresa, que és un llibre on es condensa tot el més genuí i bo de la vostra obra.
—Tant de bo!

Hi esteu d’acord?
—Això em fa pensar que és útil que els autors escoltem què diuen els lectors. I ho dic seriosament. Jo aprenc molt sobre les meves novel·les d’allò que em diu la gent. Siguin crítics professionals o lectors. No he pensat la novel·la com una mena de síntesi d’altres. Penso que potser té raó. M’agrada molt descobrir coses així. És agraït.

Al títol de la novel·la hi ha…
—Ausiàs Marc… Hi ha aquella frase de ‘Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March’ de Josep Piera, que va fer una biografia novel·lada, que es diu així. Trobo que és una manera molt bonica de dir: ‘Jo sóc aquest’. Jo hi he posat ‘aquell’. Era una manera d’injectar literatura en un tema que era tan fàcil de pensar que no n’hi podia haver, pensar que només hi havia una ficció amb clau actual.

Ah! Jo us volia comentar la supressió del diacrític.
—Això és decisió de l’editorial. Ni m’ho van demanar.

Com ho veieu?
—A mi em fa un mal al cor terrible la desaparició dels diacrítics, però sóc favorable a la desaparició dels diacrítics.

Sempre esteu entre dues aigües?
—No ho faig expressament. Em fa mal el cor perquè sóc un sentimental, però hi estic a favor perquè crec que és bo simplificar la llengua de cara als qui l’aprenen, els nouvinguts. Cada vegada que m’han convidat a parlar de llibres a classes per a adults, tots sempre diuen és que el castellà és més fàcil. Hem d’intentar simplificar el català, fer-lo més fàcil.

Fins a quin punt arriba i remou a Catalunya Nord tot això que passa al Principat?
—Remou més que no em pensava. Hi ha un escepticisme profund, de tipus jacobí, que vol que no es mogui mai cap frontera enlloc del món, perquè pensen que seria un desastre. Això sí, sempre a benefici de França. En general es pensa que no s’aconseguirà, però hi ha una bona part de gent que té ganes que passi. La gent quan acaba essent molt sincera diu: ‘Nosaltres no ho farem mai, però ells que ho facin.’

A Catalunya Nord us llegeixen?
—No, hi ha poca gent que llegeixi en català i fins i tot gent que en sap es pensa que no el sap llegir perquè no ho ha provat mai. És fàcil de passar tota la vida a Catalunya Nord sense haver vist mai res escrit en català. D’un llibre meu, si funciona bé, a tot Catalunya Nord se’n venen 250 exemplars, que és molt en relació amb les quantitats que es venen d’escriptors del Principat.

Sobretot és estrany perquè sovint parleu de coses que poden interessar molt a la gent del nord.
—És esquizofrènic, perquè al nord pràcticament ningú no sap qui sóc. Fa dos anys o tres una revista del nord va fer una llista amb les cinquanta persones més influents de la cultura i jo no hi era… Jo no en discuteixo pas els criteris, però que de cinquanta no hi hagi cap escriptor que escrigui en català és estrany. Jo crec que és perquè no em coneixen.

Vaja, per què a París no us coneixen? Encara continuen escanyant tot allò que és català. No paren mai?
—Mai. A vegades paren una mica i atorguen alguna cosa. Per exemple, legalment existeix l’ensenyament del català i és controlat, dirigit i finançat pel Ministeri d’Ensenyament. Però això són petites coses. Al costat d’això hi ha un moviment migratori tan fort de francesos cap a Catalunya Nord, que fa que no es pugui compensar. La població guanya entre 10.000 i 15.000 habitants cada any, des de fa més de vint anys. És moltíssim. La immensa majoria no saben res del català ni els interessa. Això és més potent que qualsevol petit regal que pugui fer el Ministeri d’Ensenyament.

Fa poc heu deixat d’escriure articles a VilaWeb. Necessitàveu parar?
—Sí, per una necessitat interior pròpia per concentrar-me en projectes de creació personal. Em sap greu sacrificar VilaWeb però fer aquest article quinzenal era un desgast mental fort.

Parlar d’actualitat és més difícil que no es pensa el lector?
—Per a mi és dificilíssim. És una cosa fins i tot dolorosa, perquè implica tenir idees molt clares sobre algunes coses. Implica renunciar als dubtes. Tendeixo a dubtar de tot, però quan escrius una opinió has d’apartar els teus dubtes, no pots fer de puta i Ramoneta intel·lectual. Llavors has d’apartar coses i per si de cas afirmar, i per a mi és esgotador Aquest article per a mi era una gran despesa d’energia, agraït d’haver-la feta, perquè em donava moltes satisfaccions, però necessito un descans.

Esperem que torneu.
—Jo també.

Podeu llegir la crítica de Joan-Josep Isern :‘Matar franquistes, matar Franco’

Si voleu comprar el llibre el trobareu a la botiga de VilaWeb

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]