Joan Coromines: l’insurrecte cultural, a cop de lletra

  • El llibre 'Llengua i pàtria' s'endinsa en la figura del referent que va ser Joan Coromines mitjançant un recull d'articles i discursos i una selecció de la correspondència

VilaWeb
Bel Zaballa
22.11.2017 - 22:00

Joan Coromines, que va dedicar tota la vida a l’estudi de la llengua, és considerat el gran lingüista de Pompeu Fabra ençà i un dels principals especialistes en lingüística romànica. Bona part de la feina, la va fer des de l’exili, on va estar més de vint anys. Va tornar a casa, definitivament, el 1967, i des d’aleshores i fins a la mort –de la qual aquest 2017 ha fet vint anys– va dedicar-se plenament a les grans obres lexicogràfiques que havien constituït la raó de ser de la seva vida, el Diccionari etimològic de la llengua catalana i l’Onomasticon Cataloniae.

El llibre Llengua i pàtria, editat recentment per Ara Llibres, recull tot de texts, articles i cartes que permeten d’aproximar-se a la figura tant humana com intel·lectual d’aquest homenot, ferm defensor, i combatiu, de la llengua i la cultura catalanes. ‘El pilar de la llengua catalana i de la pàtria comuna’, diu al pròleg Antoni Vives.

De les cartes als pares des de Montpeller, on van enviar-lo després del complot del Garraf –l’intent fallit de fer volar el tren on viatjava el rei Alfons XIII, en el qual hi havia implicats companys seus–, a la carta al ministre de Cultura espanyol Jorge Semprún, el 1989, en què acceptava l’import del Premio Nacional de las Letras que li havien atorgat no sense deixar passar l’ocasió per a recordar-li que la satisfacció d’aquella distinció anava acompanyada ‘d’una profunda recança’:

‘L’única nació, i l’única llengua meves, a les quals reto incondicional homenatge, són la nació i la llengua catalanes. I veig amb tristesa que l’estat i el govern que m’ho atorguen, encara neguen o regategen els drets que són deguts a totes dues.’

Justament, arran del rebombori pel fet de no haver acceptat el premi, tot i que sí els diners, Coromines va demanar a Joan Francesc Mira una entrevista per al setmanari El Temps. Ho recordava Mira en un article del 2014, que ara ha recuperat InfoMigjorn en el número especial del novembre, juntament amb la fecunda conversa ‘Un dia amb Joan Coromines’ del 1990.

Lletra a casa
I, a Llengua i pàtria, durant un grapat de pàgines, una selecció de l’epistolari que ens endinsa en la vida i tasca de Joan Coromines, els debats lingüístics d’aquells anys, i la seva estima per la llengua, que va ser l’estima pel país. Amb cartes des de l’exili, principalment des de Chicago, on va enllestir el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana. Cartes plenes d’enyorança en què va deixar constància de la intenció ferma que tenia de tornar a Catalunya tan aviat com fos possible, i en què manifestava la voluntat que va tenir sempre que ningú no ‘reeixís a ensorrar un tascó entre els emigrats i l’interior, entre els exiliats que resten i els que tornen’. Cartes amb Ramón Menéndez Pidal, a qui anunciava el 1936 l’empresa de l’Onomasticon Cataloniae, la seva primera gran obra i la darrera que va cloure.

Cartes amb Pompeu Fabra, amb qui bescanviava parers sobre la revisió de la nova edició del Diccionari general de la llengua catalana plenes de suggeriments. Per exemple, i és només una entrada: ‘Amoïnar és un antic mot castellà, d’origen no àrab, probablement creació expressiva (cf. portuguès mofino); jo ja no ho retocaria. També el cas d’ahuc per a mi té molt poca importància; no veuria inconvenient a modificar-lo perquè és mot molt poc conegut, i la modificació no toparia amb resistència i eliminaria una petita inconseqüència, però no és que faci falta. No modificaria heus, ja arreladíssima, encara que la h manqui de justificació històrica. Però en aquesta qüestió de la h, em sento molt indiferent, com en el de la ç (c) o en la de les sonores finals, i en totes les que no afecten cap parlar viu.’

Lletres amb Francesc de Borja Moll, Manuel Sanchis Guarner, Francesc Cambó, Josep Carner, Carles Riba, Lluís Nicolau d’Olwer, Josep Maria Batista i Roca, Joan Fuster, Joan Sales… Cartes que ens permeten de presenciar la disputa que hi havia aleshores sobre quina havia de ser l’aportació dels dialectes a la llengua literària, és a dir, quin havia de ser el model de la llengua estàndard. I els arguments que oferia a Joan Sales sobre les propostes de reformes ortogràfiques, que si fos per ell, hauria suprimit eles geminades i ces trencades, però avisava del perill que representava obrir aquesta porta. Alhora, també l’alertava del perill de prendre decisions gramaticals al marge de l’autoritat del IEC. Coromines feia el paper de mediador, sense estar plenament d’acord amb les posicions més conservadores sobre el model de llengua ni tampoc amb les més liberals.

«…S’ha de témer que a poc a poc tornarem a la trista situació de fa cent anys: un grup partidari a ultrança del “català que ara es parla” i un grup purista intransigent, per dir-ho així neofloralista, tots dos desfent la llengua literària comuna, aquell català normal que va costar tant de reconstruir, i fent cada vegada menys cas dels consells de moderació que els de l’Institut donaven predicant en el desert.»

Manifestos, discursos i articles, alguns d’inèdits
Les cartes són l’apartat més voluminós del llibre, però no és pas l’únic. Llengua i pàtria recull textos diversos, com ara el manifest ‘Desviacions en els conceptes de llengua i Pàtria’, publicat el 1934 per un conjunt de prohoms de la cultura catalana, entre els quals Coromines, que es manifestaven en defensa de la unitat de la llengua de Catalunya, el País Valencià, les Illes, el Rosselló i la Franja, i alhora, defugien que el català es diluís perversament en els límits de la llengua occitana. Si el país era el territori on es parlava català, el català marcava els límits del país, i calia tenir-los ben delimitats:

«Insistim sobre la transcendència que tenen, en els moments actuals, els confusionismes i les vacil·lacions en el concepte de Pàtria. […] Recordem com les vacil·lacions ortogràfiques i gramaticals van retardar, durant el segle passat, la concreció de la nostra llengua literària i han dificultat notòriament la seva expansió actual. Cal evitar, doncs, que unes vacil·lacions semblants en el concepte de Pàtria vinguessin ara a pertorbar i retardar en el nostre poble la consolidació d’una plena consciència nacional.»

El llibre també recull discursos de Joan Coromines, com el que va pronunciar en la clausura del congrés internacional de lingüística romànica de Barcelona, en representació de la Universitat de Chicago. Era el 1953 i Coromines va aprofitar l’ocasió, com feia sempre, per a denunciar, davant l’auditori internacional, que el català era una llengua prohibida a l’ensenyament. També trobem, entre més, la ponència que va oferir el 1984 a la Universitat de València, titulada ‘La unitat de la llengua com a fet científic’, i que acabava així: ‘La nostra llengua és una. El valencià és el català dels valencians: els fets i la voluntat són comuns. No deixem que els arbres ens tapin el bosc. I no esperem que el Diable ens dugui enlaire, cap al Paradís.’

I articles diversos, entre els quals, el ‘Qüestionari Proust’ publicat a Destino el 1964; i algun d’inèdit, com ‘La persecució de l’Institut d’Estudis Catalans’, traduït al català de l’original en anglès, en què denunciava la situació del català i la repressió de què era objecte el IEC per part de les autoritats franquistes. I una altra traducció, en aquest cas, la de l’informe ‘El pla d’immigració de Franco contra Catalunya: un cas flagrant d’intent de lingüicidi i genocidi cultural’, en què el 1965 aportava dades per a denunciar el procés d’aniquilació de la cultura i la llengua catalana.

En definitiva, tota una vida dedicada a la llengua, que va ser la manera de Joan Coromines de servir la seva pàtria.

«El català continua essent la meva principal preocupació filològica, a desgrat de l’obligació de treballar en filologia castellana, que m’imposa la necessitat de guanyar-me la vida en aquesta Universitat. En aquesta terra vaig rebre al començament força afalacs materials i de vanitat; ara mateix, en plena persecució xenòfoba, i quan ja no es fan il·lusions sobre la meva decidida voluntat d’anar-me’n, fan una excepció a favor meu conservant-me el lloc que ocupo. Però mai, ni en els moments més foscos de la guerra, ni ara quan el realisme polític anglès ja s’ha exhibit en tota la seva impudícia, no ha planat ni una ombra de dubte sobre la meva decisió de tornar a Catalunya de seguida i per sempre» (juliol de 1944).

https://issuu.com/arallibres/docs/1es_pag_coromines

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any