Hi ha una dona. Jove. Rossa. Vestida de cap a peus. Qui es documenti o en tingui memòria sabrà que és la Christa Leem. El terra enrajolat en blanc i negre com un tauler d’escacs. I una cortina de fons. Vermella. De vellut. Ella, seriosa, tranquil·lament, es despulla. Els guants. Sabates de taló. Les mitges. A mesura que es treu la roba, va mostrant, i van caient també a terra, les cartes que duu per tot arreu. Sempre la mateixa: l’as de bastos. Hi ha música de fons. Disruptiva. Sorollista. Calmada. Quan ja és nua, l’artista fa mitja volta i se’n va cap a la cortina. Mostra una darrera carta, enganxada a l’esquena però tombada. Mai no sabrem quina era. Ho podem deduir, és clar, o pensar que el joc és l’imprevisible, precisament. El cas és que la dona ha desaparegut d’escena, que s’atura la música i que, quan penses que ja s’ha acabat, en Joan Brossa obre la cortina i diu, contundent: ‘Visca els Països Catalans!’

És una obra enregistrada el 1977. De títol, Estriptis català. La mostraven al Macba, a l’exposició que hi va haver fa un parell d’anys. Perdura també a la xarxa, és clar. A la retina del públic del teatre Arnau de Barcelona que la veiés completa, l’any 1983. I als arxius corresponents. Allà on serven l’obra vasta, combativa, depuradíssima d’aquesta bèstia de les lletres i de les arts, d’aquest alt representant de la cultura moderna que va ser en Joan Brossa. El gran renovador. L’interrogador. L’imprescindible.

Aquesta setmana, València ha acollit un seguit d’actes de l’Any Brossa que aviat es tancarà. Música, escena, paraula, imatge: poesia. Moments d’esgarrifança en sentir Miquel Gil com canta la versió que Miguel Poveda i Marcelo Mercadante van fer de ‘Final!’, el millor poema que hi ha sobre el dictador espanyol Franco. Sentir-lo a València el mateix dia que Joan Brossa el va escriure, el mateix dia quaranta-quatre anys després que veiés la llum el seu impecable sonet amb estrambot (ah, per transgredir les formes i capgirar-les i avançar, cal abans conèixer-les i dominar-les -o estimar-les, fins i tot, de vegades), ha estat una veritable i emocionant celebració. A la brossiana manera.

De segur que el coneixeu, però per si de cas, i per gust, perquè està tan ben filat, i perquè diu tantes coses, i la ràbia, i la tendresa final, no em puc estar de copiar-lo, rellegir-lo, mig cantar-lo, fins i tot, si ningú no ha de sentir els meus galls. Ara de seguida reprendrem això de València i de tot, però abans, el grandíssim sonet que va escriure Brossa el 20 de novembre de 1975:

«–Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!–

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!»

Que fan ganes de ballar i d’abraçar-se, sí, i de brindar. I que això va passar a València, anit. I en algun moment, per obra i màgia d’aquest art de sonets, sextines i retalls, Dau al Set, circ, cabaret i poemes dibuixats o corporis o efímers de performança, Fegoli i Méliès i Miró i Tàpies també, i Carles Santos i Christa Leem, en algun moment, deia, va semblar que, darrere d’una cortina vermella imaginària (i de vellut), amb unes ulleres grosses de sol (de camuflatge), ens observés el poeta. Amb aquell posat del vídeo de l’striptease. Que fa el gest teatral, solemne però divertit. Que riu per sota el nas. Com dient ara us he fotut o aquesta no te l’esperaves o pensa-hi, si vols.

Jo volia explicar que en Joan Brossa ha tornat a València, i celebrar-ho. No ho he fet. Perquè només de començar m’ha assaltat aquest seu somriure enigmàtic. El del vídeo. I aleshores m’he adonat que no pot tornar qui mai no se n’ha anat. A la Forest d’Arana li guardaven lloc, i a tot arreu hi havia els amics, els lectors (o miradors, o escoltadors, o representadors), que l’acollien. Els ulls de l’òliba, que és considerat el seu millor llibre de sonets, es va publicar, precisament, al País Valencià. Ell, en fi, va fer, del conjunt del país, una normal insistència. Sempre.

Al capdavall, les tisores i les estiregonyamentes que han volgut esquarterar-nos llengua i país, que continuen forçant la maquinària de les obsessions i dels silencis per amagar això que som, i empetitir-nos, convertir-nos en simple accent, en curiositat remota, esborrar-nos finalment del mapa, han topat amb la força i la cabuderia i la consistència de la cultura. Malgrat tot. De l’economia, també (i també malgrat tot). Coses reals, que existeixen encara que les neguin.

Visibles o soterrades, les relacions s’han mantingut, han continuat funcionant sempre, a banda i banda de les ratlles que malden per guixar-nos a terra. La cultura les ha obviades amb esportiva naturalitat, aquestes ratlles. No parlo pas de les ‘institucions’ ni de les ‘indústries’ culturals: de la cultura. La que no té límits. La que, quan en veu, els salta.

Com era aquell altre poema? Ah, sí, una acció brossiana en tres versos: ‘Mentre el meu amor vigila les cantonades, / pinto amb un esprai vermell en una paret: / Visquen els Països Catalans!’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb