És un llarg diàleg amb Enric Valor (fill) que desgrana la vida d’Enric Valor (pare). Joan Borja (Altea, Marina Baixa, 1968) es declara enamorat dels llibres de conversa. En aquest format ja havia publicat Sobre l’alquímia de la vida (Onada), amb el genetista Xavier Vendrell. Ara ens ofereix el llibre que va guanyar el premi València d’assaig 2020: Enric Valor, memòries (Institució Alfons el Magnànim), un viatge intensíssim a la biografia de l’homenot del barret, el savi de Castalla (i de Penàguila), el regalador de rondalles, el gramàtic, l’escriptor entusiasta de vida apassionada. Ça i enllà, a més a més, Joan Borja hi ha intercalat retalls de novel·la, algun document inèdit, testimonis directes que ens acaben de completar el perfil polièdric d’Enric Valor.

D’on neix aquest llibre?
—Amb Víctor Labrado n’ havíem parlat moltes voltes, que des de la biografia d’Enric Valor contes el segle XX, amb els encerts i les desgràcies: viu la crisi del camp, el bloqueig dels alemanys en la Primera Guerra Mundial i la fil·loxera, que és la despossessió de son pare; viu aquell moment d’Alacant, quan hi fa ràdio en valencià i hi ha l’aventura de la normativització lingüística; després, la guerra civil, ell és en una cooperativa arrossera a Catarroja i viu a la ciutat de València de la postguerra, forma part del grup Torre, que és la resistència cultural, i està en contacte amb l’exili, és amic de Joan Sales, amb qui publica en paral·lel una versió de les rondalles; viu el desenvolupament econòmic amb l’empresa de transport de carbó i fusta que baixen del Maestrat; viu la presó; en la democràcia, és la persona de referència del valencianisme cultural i literari, i mor que sona per al Nobel!

Molts Enric Valor en una sola vida.
—És que te’l trobes a tot arreu! Participa en els moviments naturistes, amb aquell episodi a Elda, quan se’n van tots en conill a la muntanya i topen amb els guàrdies civils i ell els explica que “ha de comprendre vostè que això és una manera sana de combregar amb la natura, molt estesa a Europa”, i aquell home els respon: “¡Debe tener razón cuando está ahí, discutiéndome en pelotas!”

Però no heu fet una biografia estricta sinó una entrevista a Enric Valor Hernàndez, en què intercaleu fragments d’unes altres entrevistes i documents…
—Sóc un entusiasta dels discursos conversacionals, crec en la conversa com una manera de fer progressar el coneixement. Aquest home té una memòria impagable sobre son pare, i el llibre és fet d’una entrevista, un dia, de sol a sol. La conversa en cus tots els materials: com si fóra un riuet d’alta muntanya, eixe discurs principal va baixant i fent els seus llacs: fragments de conversa amb Rosa Serrano [editora de Tàndem], un passatge de Temps de batuda… Per anar mostrant com Enric Valor és autoficció, perquè, per exemple, la despossessió dels Genovard, personatges literaris, és la narració fil per randeta de la pròpia experiència de joventut.

Valor juga amb l'autoficció, amb la vida paral·lela que tenia. Perquè, Mare de Déu, quina vida!

La cirereta del pastís és el fragment de la novel·la planificada i tot just començada que hi afegiu al final.
—Un habitatge per a l’eternitat, sí: un redós de pau on ell poguera estar a gust amb la seua estimada Lola. No era més que això: una mica de calma per a aquesta vida tan abrupta que va viure.

Lola, que no era la seva muller.
—No. La gràcia és la descodificació de la novel·la inèdita del senyor Valor, saber com hi juga amb l’autoficció, amb la vida paral·lela que tenia amb Lola Crespo. Perquè, Mare de Déu, quina vida!

Certament.
—Transcrivint la novel·la vaig començar a lligar caps, me’n vaig anar al llibre del nebot, de Josep Valor i Gadea (fill de Josep Valor i Vives, l’empresari, el germà d’Enric Valor), a la biografia no autoritzada, i em vaig adonar que Un habitatge era pura autoficció. Ens hi conta la seua vida d’una manera molt evident. Sabia que la gran novel·la que tenia pendent d’escriure era la de la seua vida.

I no hi defuig les pròpies contradiccions.
—Hi ha una cosa molt colpidora: el personatge hi mostra desestabilització emocional i angoixa vital, fins i tot una temptativa de suïcidi. I encaixa amb el que li explicava al nebot, amb la pressió d’aquella doble vida i els problemes econòmics per a mantenir les dues famílies. A aquell sarau, suma-hi que un home acostumat a ser brutalment ric de colp i volta torna a ser miserablement desposseït. I que no és la primera volta que li passa. En aquesta novel·la, a més, canvia la seua recreació d’espais rurals, la seua Castalla-Cassana en el temps de la innocència, per la València del franquisme.

Ell se n’hi havia anat a viure.
—El temps d’aquesta novel·la coincideix amb una etapa poc coneguda: quan es fan rics amb aquell negoci de transport i recanvis. I va pel món amb un Chrysler de matrícula d’aquelles estranyes. I s’apunta a classes de ball, que és on coneix Lola. I saps per què hi va? No t’ho perdes: per a poder-se infiltrar en el consolat nord-americà i internacionalitzar el negoci de l’empresa! Ell era un seductor compulsiu. El germà, més grassonet i menys agraciat, sabia que per a jugar la carta de fer el dandi, havia de fer-ho Enric, que tenia presència. Imagina’t aquella gent com feia negocis!

En eixir de la presó tenia cinquanta-set anys, però mamprèn l'aventura: diu ara em faré escriptor i tornaré a surar. I guanya

Desgraneu una vida de fer-se i desfer-se i inventar-se de nou.
—És el que em sembla fascinant del personatge, que té una biografia de muntanya russa. Naix en una família de senyorets, allà a Castalla. I son pare ho perd tot i és a punt de pegar-se un tir. Fugen a Elda amb l’aigua al coll, on son pare munta una acadèmia. En la postguerra es torna a fer ric, però després, amb el merder de Fetusa [Forces Elèctriques del Túria] el tanquen a la presó i torna a quedar desposseït. I et dic una cosa: tenim la icona Enric Valor, el referent, per la seua última reinvenció, quan diu: “I ara, què, si ho tinc tot confiscat? Doncs em reinvente en escriptor.” I és el primer que, del llibre en valencià, en fa un negoci per a passar dignament amb la família.

Ostres, i tant.
—Abans, sí, havia publicat L’ambició d’Aleix, però era per a matar el cuquet, i les rondalletes en l’editorial Torre, però allò no devia donar diners. No, quan ix de la presó el 1968 s’embarca amb Joan Senent i munten la revista Gorg, i ell es posa en les gramàtiques i La flexió verbal i les novel·les i el 1976 acaba les rondalles i torna a reeixir. És un home gran, ja, en eixir de la presó tenia cinquanta-set anys, però mamprèn l’aventura: diu ara em faré escriptor i tornaré a surar. I guanya.

Corprèn de llegir-li, al fill: “A voltes m’adone que la meua vida potser ha tingut un sentit només per ell i per a ell. Allà on vaig sóc ‘Enric Valor, el fill d’Enric Valor’. Que és una mica com si jo no fóra mai jo, saps?”
—Et sent llegint-ho i em corren formigues per l’esquena, sí. En el pròleg jugue també a dir que això no és ni la veritat ni la mentida de la conversa que vam fer sinó tot el contrari. Les coses que ixen les assumisc jo en el sentit de dir això potser m’ho ha contat el fill o potser no. És un home orgullós de la memòria del seu pare. I amb molta generositat va obrir les portes de casa i les de la memòria familiar, a pesar que la memòria familiar siga tan intensa, diguem-ho així. Per això m’agrada reivindicar que l’Enric Valor del títol pot ser el pare o pot ser el fill o pot ser l’Esperit Sant, que és l’Enric Valor que viu en tots nosaltres [riu].

Va ser capaç de comprendre que l'ànima de les persones és feta de paraules

Si us demanessin de resumir qui va ser Enric Valor, com ho diríeu?
—Ara tenim una percepció de vulnerabilitat, perquè la fragilitat de la democràcia és evident, però imaginem què devia ser això els anys seixanta… Doncs en aquella mar enfurismada, hi ha la roca que hi és tota la vida, ferma que ferma. Valor és un home d’una coherència intel·lectual, cívica i cultural immensa davant del despropòsit del totalitarisme. Va ser capaç de comprendre que l’ànima de les persones és feta de paraules. S’expressa en la línia de Fuster quan diu pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua, o del Wittgenstein que ens recorda que els límits del llenguatge són els límits del meu món.

I ens va regalar les rondalles.
—Va tenir problemes amb la censura, se li encallava la novel·lística, i Sanchis Guarner el va convèncer per mamprendre les rondalles. La meitat les va escriure a la Model de Mislata. Fou un home que va dir: “Que em tanquen? No passa res, dins de la presó escric la meitat de les rondalles valencianes.” Divuit, en va fer. I són la seua obra icònica. Ell no ho hauria admès, segurament, però l’obra que li quedarà seran les rondalles.

En sortir de la presó, explica el fill que es va quedar embadalit davant d’un camp d’alfals: “Xe, el verd! Feia tant de temps que no veia el verd!”
—Tots els verds de la llibertat, enyorava.

Expliqueu com, a catorze de les divuit rondalles que va escriure a la presó, el color verd hi apareix “abundosament”.
—Sí. Sabent quines va escriure tancat a la presó, és encara més sorprenent veure que hi fa unes descripcions tan fotogràfiques que vas al lloc i el reconeixes. Ell escriu la font “que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze”, i quan la veus, a Penàguila, reconeixes la de la rondalla, amb els seus vint-i-nou canons com de vaixell pirata però diminuts.

Ell no fa folclore: ell literaturitza un país amb el pretext de les rondalles

—Situava les contalles a llocs concretíssims.
—No és casualitat, ell mateix ho explicava: “Vaig voler nacionalitzar les rondalles.” Juga la carta de dir: “Si l’única cosa que em deixaran publicar són les rondalles, literaturitzaré el país.” I fan això: ens ofereixen, adés i ara, ulls literaris per a mirar-nos el País Valencià.

Recull rondalles i després les “adorna”, diuen els testimonis que les hi havien explicades.
—I tant. És un narrador que dignifica la veu del poble i, per tant, era bonic incloure al llibre la veu dels informants. Com a folclorista, ben mirat, és poc: trenta-sis rondalles no són tantes. Però el seu vestit no era el d’un folklorista sinó el d’un escriptor que volia fer un projecte literari. Ho havia explicat molt, que Sanchis Guarner el va persuadir: “Si no pots publicar allò altre, així esquivaràs la censura…” Doncs et diré una cosa: beneïda circumstància, perquè Enric Valor tenia una gràcia per a literaturitzar les rondalles que crec que no tenia per a fer novel·les. Ja ho he dit. I sé que això a ell l’hauria encès. Però era un home que tenia la vida dins dels ulls. Mai no va perdre el xiquet que l’habitava. El gènere li ve com capell al cap. Però és que ell no fa folclore: ell literaturitza un país amb el pretext de les rondalles.

Cert.
—Però també ho és que arran de les rondalles d’Enric Valor es produeix tota l’eclosió dels folcloristes que irromp a la dècada dels vuitanta, perquè ell dignifica l’ofici de mirar-se la fantasia popular. Li devem un imaginari, al senyor Valor.

És probable que el llibre més venut mai en català al País Valencià siga, amb permís de les rondalles, La flexió verbal

La part de la feina que en teoria semblaria la més adusta, la del gramàtic, també li dóna molta popularitat: de La flexió verbal al Curs de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià
—Amb aquella gramàtica vaig començar jo a alfabetitzar-me, compta si feia paper encara! I, de fet, és probable que el llibre més venut mai en català al País Valencià siga, amb permís de les rondalles, La flexió verbal.

Es va dedicar en cos i ànima a la llengua: d’on li naixia aquesta passió?
—Hi ha un element, per exemple: el pare va estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona, i hi coincideix amb Cambó. I porta llibres i materials escolars cap ací.

És que Enric Valor creix llegint L’esquella de la torratxa!
—Exacte. I aprèn a recitar poemes de la Renaixença. Tot això fa un pòsit. I després s’hauria d’analitzar la commoció quan, essent un xiconet de res, se’n va a treballar a la sabata a Elda, tan castellanoparlant. L’enyor lingüístic que va patir aquell xic devia ser punyent, i crec que el va marcar. I quan baixà a Alacant ja portava tota la manieta de la llengua. En eixe moment, Alacant funcionava en valencià. Que El Tio Cuc no era un bolet, eh? Que hi havia vint-i-set periòdics en valencià en el canvi de segle!

Hi parlaven, deia el senyor Valor, “un català molt mariner”.
—Sí. L’Alacant que coneix Enric Valor és la que posa el nom de “plaça de Catalunya” a la plaça dels Cavalls i ho inaugura amb una festa dient “visca Alacant i visca Catalunya!” I au! I allà abraça els grupets del valencianisme regionalista, i el criden de València, i van a esperar-lo a l’estació del tren i quan arriba es queden tots parats (tots: Miquel Duran, Carles Salvador, la gent de Taula de Lletres Valencianes) perquè pensaven que es trobarien un senyor major amb barba i cabells blancs!

No és que passés per allà i prou: hi ha sempre voluntat d’incidència. Ho raona Enric Valor (fill), arran de l’evolució de la revista El Tio Cuc: “Ha quedat com una fita en la història de la normativització de l’idioma.”
—És això. Encara no havíem arribat a les Normes del 32, però ell ja hi tenia les orelles parades. I arriba a Alacant i té una convicció ferma i guanya la partida. Això és icònic, en el procés. Perquè una cosa és la negociació de despatx i una altra la popularització d’aquella normativa. Valor té la gràcia de normativitzar la llengua no només a partir de les complicacions prescriptives sinó en la praxi; de dir: “Mire, el valencià és això que escric en les novel·les: demostre el moviment caminant.” De fet, l’estàndard d’avui dia és el model que Enric Valor comença a inventar-se en les rondalles. També el de Fuster en l’assaig, però com que la majoria va en oriental, juga més sobre segur.

Heu dit “guanya la partida”: arriba a Alacant, es presenta a l’amo de la revista satírica El Tio Cuc
—Josep Coloma, sí.

…li diu que s’ha d’editar correctament, i fa que entri dins de la normativa fabriana.
—Per cert, que va ser un fracàs immediat. Els van tornar tots. Imagina’t, un negoci com aquell, un periòdic de 20.000 exemplars! S’hi havia presentat un manyaco de vint-i-un anys i havia convençut Josep Coloma de sacsar-ho tot. I va assentar una normalització de la normativa que va ser fonamental per al sud.

Aquesta és una altra: no desistir. Malgrat la sorpresa inicial i el rebuig pel canvi ortogràfic, ho mantenen, i al final comproven que els lectors s’hi acostumen.
—Amb una altra particularitat: que no és un d’aquells saltamarges que diuen “fes”, no. Ell s’arremanga i, quan cal amb el seu nom, quan cal amb pseudònim, hi escriu articles satírics, sobre llengua… per a fer pedagogia. I és en tots els sofregits de la ciutat d’Alacant en eixe moment: fent ràdio, a la llibreria de l’alcalde Carbonell… On no entrava la llum del sol, hi entrava aquest home!

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.