20.08.2026 - 21:40
Joan Becat (Perpinyà, 1941) té apamada Catalunya Nord. Doctor en geografia a la Universitat de Montpeller, és catedràtic de la Universitat de Perpinyà, on ha fet classes durant gairebé quaranta anys, fins a la jubilació el 2010. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i ha col·laborat amb el Centre Nacional de Recerca Científica i el Col·legi de Michoacán, a Mèxic. És un dels grans entesos en geografia, ordenació del territori i sociolingüística a Catalunya Nord, i com a tal ahir fou convidat a fer una classe sobre el sistema polític nord-català a la Universitat Catalana d’Estiu.
Aprofitant la proximitat, VilaWeb s’asseu amb ell per fer una entrevista. De conversa viva, té clar què vol explicar i esquiva les preguntes que li farien perdre el fil, però les incorpora en la reflexió i no les deixa sense resposta. És optimista i veu una voluntat de la població nord-catalana filla de les onades migratòries a aprendre català, que topa pel caràcter intransigent de l’estat francès. Parlant de política, veu un camí per a desinflar l’extrema dreta, però per a poder-hi caminar caldria evitar una segona tanda presidencial entre Marine Le Pen i Jean-Luc Mélenchon. Si això passa, diu, guanyaria ella.
—Tot just s’ha tancat la votació del canvi de nom del departament. Què implicaria la victòria de Pirineus Catalans, l’opció que ha defensat gran part del catalanisme?
—Canviarà perquè hi ha la paraula català i, per tant, identifica. Una enquesta feta per Pobles i Regions Solidàries –un grup de l’Assemblea francesa– deia que el 68% de la població d’aquí vol que el català s’ensenyi obligatòriament a les escoles. No vol dir tot en català, però que hi hagi com a mínim una assignatura per a tothom de català, exactament com les matemàtiques. De gent originària del país, és a dir, amb avis que ja eren d’aquí abans de les grans migracions dels anys 60, 70, 80, n’hi ha menys del 30%. És a dir, bona part de la gent que ha vingut o dels seus fills nascuts aquí també vol l’ensenyament del català. La gent s’identifica amb la catalanitat espontàniament, han vingut aquí perquè els agrada. És una regió fabulosa per a qualsevol persona de França i ets a dos passos de Catalunya, per la qual hi ha simpatia. Barcelona és una de les capitals d’Europa.
—La identitat catalana hi és molt present i palpable. Tot Catalunya Nord és ple de senyeres i molts comerços s’autorefereixen com a catalans. En canvi, costa més de fer-hi créixer l’ús social de la llengua.
—D’això, parlem-ne. Quan l’estat francès va entrar a la Unió Duanera, el 1968, van arribar productes d’Itàlia. El 40% de la població vivia de l’agricultura i un 20% més de l’expedició, la transformació, la maquinària, el subministrament… Tot això, fora. A més, per facilitar l’evolució d’Espanya quan encara hi havia Franco, es va fer un acord pel qual els productes espanyols entraven sense drets de duana al començament de temporada. Ho va fer un govern conservador que volia fer abaixar els preus de consum per no apujar els salaris. Amb una competència i l’altra, en dos anys el producte interior brut agrícola de Catalunya Nord va baixar a la meitat. La meitat. Els pares es van quedar i tots els joves se’n van anar. Dels dotze que van fer la comunió amb mi, només dos ens van quedar a Sant Feliu d’Avall, el meu poble. La resta se’n va anar França endins, sense formació.
—Això canvia segur la sociologia.
—A més, era l’època dels jubilats del sol, que venien cap aquí en grans quantitats. El resultat: de 220.000 habitants, en sis anys 60.000 se’n van anar i 80.000 hi van arribar. I això va continuar els anys 70. En tretze anys, la meitat de la població va canviar. Després, la immigració de fora va anar creixent. En aquell moment, la meitat de la gent ja no parlava català. Quan mires qui parla català, has de tenir en compte tot això. Després va continuar la transfusió, entre més coses pel turisme. La major part de la gent no parla català perquè l’hagi perdut, sinó perquè mai no l’havia parlat. Però hi ha un 20% de la gent que parla català a casa. És perdut en percentatge de la població, però si mires la base que hi ha, no ho és tant. Hi ha força fidelitat lingüística. Entre el 2004 i el 2015, dues enquestes lingüístiques d’ús de la llengua mostraven que hi havia progressió de gent que entenia el català, que el parlava i que l’escrivia. El 14% declarava que l’escrivia. Això és la conseqüència de l’escola. Els anys 2015-2017, l’Educació Nacional francesa va demanar als pares d’alumnes que havien d’entrar a la maternal de Perpinyà si volien ensenyament de català. Prop del 70% va dir que sí. Es van espantar i, d’aleshores ençà, refusen classes a l’escola Arrels i limiten subvencions a la Bressola. Tallen tant com poden perquè no creixi.
—Si s’arribés a fer obligatòria l’educació del català, hi hauria prou docents?
—No en faltaran mai. Hi ha capacitat de formació i la gent hi és. Quan es va implantar l’ensenyament generalitzat del català a Catalunya, hi havia alguns milers de persones que podien ensenyar, però en calien desenes de milers. I en dos anys es van trobar. Com? Doncs agafes els que ja són ensenyants i els fas una formació ràpida, i a uns altres els formes per a les coses més elementals. Per a l’ensenyament no cal cap filòleg. Cal gent que pugui parlar de coses diverses i que domini el vocabulari. Aquí es pot fer això mateix. Amb alguns centenars de voluntaris s’arriba per a fer a un 20% dels alumnes una iniciació de català a les escoles primàries. I els que ja són estudiants o surten d’Arrels o de la Bressola, si hi ha possibilitat de feina, els veuràs arribar tots. Si se satisfan els dos terços que volen aprendre el català, amb dotze anys o quinze girem la truita.
—Al costat de l’economia i la sociolingüística, hi ha el vessant electoral i polític. Com s’ha arribat a l’hegemonia actual de la ultradreta del Rassemblement National?
—Quan Napoleó III, després del cop d’estat del 1852, va engegar la repressió, centenars de persones d’aquí van ser enviades a Caiena o a Algèria, o castigades aquí mateix. I quan es va instal·lar la República a final del segle XIX, els republicans d’aquí eren ferms i contra l’Església, que era conservadora i monàrquica. Hi havia republicanisme i hi havia oposició dreta-esquerra. Aquesta “extrema dreta” ja hi era, en favor del rei quan hi va haver la República. La base hi era. Passada la Segona Guerra Mundial, es va fer l’amnistia als col·laboradors (que ni es poden esmentar als llibres), i l’any 1962 vam rebre prop de 80.000 peus negres de l’Algèria francesa.
—S’ha cuit a foc lent.
—Als anys vuitanta, François Mitterrand va fer que l’escrutini a les eleccions legislatives fos d’una sola tanda per a debilitar la dreta. I l’escrutini proporcional per departament. El Front National va aconseguir un elegit aquí, Pierre Sergent, d’extrema dreta. Era dirigent de l’OAS i va ser condemnat a mort per contumàcia, però va ser amnistiat per De Gaulle (a qui havien provat de matar i de poc no ho aconsegueixen). Això els va donar una primera empenta, però fins a Macron no hi va haver cap diputat ni batlle de poble llevat de Sergent. És ell qui ha facilitat la progressió del Rassemblement National, que era marginat a tot arreu. Macron ha matat la dreta i l’esquerra de govern. També ha afavorit Mélenchon. L’extrema esquerra no era parlamentària. Són populistes, demagògics i perillosos, volen el poder. És un Putin, és un Orbán. A ell, tant li fot França. És més perillós, al meu entendre, per a l’economia, la gent i el català.
—Més que Le Pen?
—Sí, per al català sí. Perquè Le Pen no farà allò que ell fa. Louis Aliot, el batlle de Perpinyà, fot castanya al català, retira les subvencions de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana, però les posa a un Institut del Rosselló, de Mallorca i de la catalanitat que s’ha imaginat. Rescriu la història a la manera francesa, però no la pot suprimir ras i curt. Molta gent que el vota és favorable al català. Els pots manipular i parlar del català espanyol i el català francès, però hi ha un teixit social que ho pot resistir.
—Com s’ha polaritzat la política aquests darrers anys?
—Macron ha agafat els líders de la dreta i molts socialistes, i els altres s’han col·locat als extrems. Ha fet el buit i no hi ha posat res perquè no hi ha herència. Ara, ni el Rassemblement National ni Mélenchon no tenen consellers generals o batlles, llevat de Perpinyà i tres municipis més. A les presidencials s’haurà de veure què passa: fins ara se li han resistit, a Marine Le Pen, però els votants saben que a les legislatives es poden desfogar, que no tindran majoria a l’Assemblea. Però quan es tracta del municipi o del departament, poca broma.
—Però tenen Perpinyà i rodalia, que no és poc.
—Tres pobles, a més de Perpinyà: Ribesaltes, Elna i Cànoes, que no és dels més grans. No tenen Illa, Prada, Argelers, Canet, Sant Esteve, Sant Llorenç de la Salanca, Ceret… I no hi entraran. Hi ha un doble vot: la gent es desfoga a les legislatives com ha fet sempre. Abans votaven comunistes, però no eren comunistes realment. Però hi ha hagut, amb Macron, problemes de diners enormes. Amb la covid, França ha entrat en una situació difícil. Hi ha hagut una rebel·lió de les zones rurals, que no tenen bones carreteres, no tenen metge… Si ets lluny de la ciutat, et pots morir. Aquesta revolta és votar Mélenchon i el Rassemblement National, però els qui comparteixen realment la seua doctrina són pocs.
—Aquesta hegemonia que han aconseguit, creieu que la mantindran gaires anys?
—Si la segona tanda és Mélenchon i Le Pen, guanya Le Pen. En general, a la gent té més por d’ell i dels seus excessos: a posar-se a fons pels immigrants, per Palestina, contra el feminisme, contra els homosexuals… S’han tornat pitjor que els grups extremistes que fan pinya al carrer: un assessor parlamentari seu en va matar un d’extrema dreta. A mi m’agradaria que a la segona tanda hi hagués Édouard Philippe, que crec que pot barrar el pas a Le Pen. Al mateix temps, permetrà a uns altres partits, a dreta i esquerra, de mantenir una majoria. Dependrà d’això i de la decisió de la justícia sobre la inhabilitació de Le Pen, al gener. Hi ha qui diu que si la inhabiliten, la gent es decantarà per ella. No, la gent és molt pragmàtica, només mantindrà els seus, un 25% o 30%. Però en necessita un 20% o 25% més per a passar, i no els tindrà.
—La política futura de Catalunya Nord dependrà d’aquestes presidencials?
—És això que condicionarà l’elecció dels diputats aquí. Perquè la implantació a Perpinyà i en alguns llocs més fa que, dels quatre diputats, en conservarà un, dos o potser tres. Però que s’obrirà una escletxa, és segur. El fet que en molts municipis hi hagi llistes apolítiques d’unió, o com es diu de dretes diverses o esquerres diverses, significa que els partits que a escala estatal es foten ratlla, aquí són a la mateixa banda per a gestionar. D’aquí sortiran diputats. Aude Vives, batllessa de Prada, té fusta de diputada. És d’esquerra, però a la dreta també en tenen. Per tant, amb un altre president que no sigui Macron, la gent no estarà obligada a triar entre ell o el Rassemblement National. Es pot tornar parcialment a la situació d’abans, amb els partits obligats a entendre’s per governar. Però, això sí, amb un 30% del Rassemblement National, que tindrem sempre.
