Quan començo aquest article, dimarts al matí, fa hores que el desplegament informatiu se centra en la visita del papa, que ha de baixar de l’avió cap a migdia. A Barcelona, carrers tallats, restriccions de mobilitat que fan que la gent normal i corrent que ha de continuar anant a la feina s’hagi d’espavilar. Fora de la capital, la vida avui sembla com la de qualsevol altre dia; això és: hi ha vaga de docents i continuen les reivindicacions perquè no era només el sou, oh, sorpresa.

Però la vida no és exactament com la de qualsevol altre dia, perquè, a banda que he hagut de deixar la pubilla a l’escola malgrat la vaga perquè servidora fa tant com pot i ja em sap greu, hi ha tot un seguit de coses d’aquesta visita papal que no es poden normalitzar.

La cobertura de dilluns al vespre als informatius catalans ja va ser ben extensa, i podem imaginar com anirà la cosa la resta de dies. Sigui com sigui, de moment, a la retina, hi tinc el dirigent d’una església que és alhora cap d’estat per gràcia divina i per decisió d’un grup selecte d’homes reunits en secret pronunciant un discurs dins una cambra legislativa que se suposa que representa la sobirania popular –en aquest cas, l’espanyola– i rebent d’uns diputats electes l’ovació més llarga que ha rebut mai ningú en aquella tribuna.

Un discurs, el de les corts espanyoles, en què el papa Lleó XIV s’ha atrevit a qüestionar el dret a l’avortament, un dret assolit amb suor, crits, dolor i molts anys de lluites –i garantit, si bé no prou–, perquè ja sabem quina és, la posició de l’església respecte de la interrupció de l’embaràs, però és inacceptable que pugi a la tribuna d’unes corts un individu que no representa democràticament ningú a proclamar les seves idees, unes idees segons les quals la vida humana és tan sagrada que s’ha de defensar “des de la seva concepció fins al seu ocàs natural”, però qui ho diu sol passar de puntetes per tots els embats vitals, fins al punt de negar el dret de morir dignament, que és un altre dret pel qual s’ha hagut de lluitar amb dents i ungles fins a ser reconegut legalment.

Defensar la vida humana en abstracte no vol dir res. Una vida humana és la dona embarassada que pels motius que sigui vol avortar, conscient del procés traumàtic que pot significar, i que vol fer-ho amb garanties, perquè sí, és el seu cos, i s’hi juga la vida. La vida amb què tant s’omplen la boca alguns. Una vida humana és la persona que vol deixar el món el dia que no pugui viure-hi amb prou dignitat, perquè llavors no és vida sinó que és tortura. Obligar algú a dur al món una criatura contra la seva voluntat no em sembla que sigui defensar gaire la vida humana, ans al contrari. Obligar algú a continuar en el món contra la seva voluntat no em sembla que sigui gaire defensar la vida humana, ans al contrari.

Però ha aterrat aquest monarca absolut i, en la seu del poder legislatiu d’un altre estat, que, recordem-ho, sobre el paper és aconfessional, ha deixat anar el seu sermó religiós en què qüestionava lleis i drets aprovats i regulats per aquella mateixa cambra. I la cosa més esparverant: ha estat aplaudit i ovacionat com no ho havia estat ningú. També pels qui defensen la laïcitat de l’estat, el dret de l’avortament i el dret de l’eutanàsia. No sé qui s’ho creu, això de l’aconfessionalitat, per més que ho diguin les sacrosantes lleis, perquè el missatge transmès ha estat la d’un congrés espanyol mesell amb un líder religiós. Creences i fe de cadascú al marge i respectades.

I ara arriba la ruta per terres principatines, anunciada amb aquest vídeo força ridícul de la Generalitat ple de tòpics que vés a saber quant ha costat però que es podien haver estalviat. I jo no sé si és perquè aquest papa l’han presentat com a més “progressista”, malgrat l’oxímoron com una casa de pagès que representa això, que sembla que dir un parell de coses sensates i pronunciar-se en contra de la guerra ja et converteix gairebé en un revolucionari –imagina’t si partim d’avall–, però el cas és que em feia la sensació que no hi havia tanta queixa ni protesta com seria natural. Però sí que n’hi ha, és clar. Potser no se’ls sent tant entre la cridòria papista i servil, però hi són, i quan es publiqui aquest article hauran sortit al carrer amb un lema que en aquesta columna ens fem nostre: “Jo no t’espero“.

“Hola, món. Hola, papa”: per tots els diners públics que s’embutxaquen les confessions religioses, pels privilegis que l’església encara té a l’estat espanyol per un concordat signat durant el franquisme, per les aportacions públiques, la despesa i la cessió d’espais de franc que es fa aquests dies en la visita, malgrat la riquesa que té l’Església Catòlica, “la gran espoliadora de patrimoni històric”, com explicava Xavier Montanyà en aquest reportatge. Per tots els nens robats que encara no han pogut esbrinar la seva identitat pels entrebancs de les congregacions, per tots els abusos sexuals comesos impunement per religiosos, pels drets de les dones, del col·lectiu LGBTI, pel dret de tenir una vida digna, pel respecte a la laïcitat i, en definitiva, a la democràcia. Jo tampoc no t’espero.