Jo sóc el monstre

  • Estudiar no m’agradava, el pare m’atonyinava, la meva dona em deia marica i tinc una ordre d’allunyament. Però estic rehabilitat: he trobat una feina que em rescabala del fracàs escolar, familiar i social

Pau Vidal
21.11.2019 - 21:50
Actualització: 22.11.2019 - 07:18
VilaWeb

A escola m’hi avorria molt. Em passava la vida castigat, en aquell col·legi de merda. Si pegaves als altres nens o els llençaves l’estoig dels llapis al vàter, càstig al canto. Però a casa el pare ens feia coses molt pitjors i no passava res. Bueno, la mama plorava, i nosaltres també, però això és normal. A mi em deia marica sempre, que si plorava era un marieta, que si li anava amb la cançó a la mama era marica, que si se m’escapava el pipí al llit era maricó. Com que no m’hi podia tornar, perquè enfadat encara feia més por, m’esbravava amb els nens de la classe, i també els deia mariques. No sabia gaire què volia dir, però funcionava, perquè s’espantaven. Bueno, s’espantaven amb les hòsties, sobretot.

A l’institut va anar una mica millor. Allà ja no em castigaven, els profes passaven de tot, i així vaig descobrir que fer por als companys també servia per prendre’ls coses: peles, targetes del metro, vambes… De vegades el mòbil i tot. Però no prendre en sentit de robar, que jo no sóc un lladre: els ho demanava i m’ho donaven. Calia escalfar-los una mica, primer, i com que en general no els feia gràcia, em vaig ajuntar amb dos col·leguis més i vam fer com una banda. Cada dia ens compràvem el paquet de Fortuna i jugàvem a les màquines del bar amb lo que ens donaven tots aquells tontos de l’insti. Un dia van cridar els nostres pares; el meu, en llegir la nota del tutor, va deixar anar un rot (s’estava prenent un quinto; bé, de fet pràcticament sempre tenia un quinto a la mà) que tota la família ens vam petar el cul de riure. Hi va anar la meva mare, i aquell mateix vespre van decidir canviar-me d’institut; de fet el pare em volia treure per sempre i que em posés a treballar, ‘total aquest per estudiar no serveix, que no veus que no n’aprova ni una?’. Però ella creia que les meves males notes (pèssimes, en realitat) eren culpa de les males companyies.

Al nou hi vaig trobar, en efecte, millors companyies. Era més lluny del barri, més gros, i allà sí que sabien fer negocis. Costo i pastilles: podies guanyar peles i tot, només havies de ser prou viu per no fumar-t’ho o ficar-t’ho tot. També molava perquè hi havia moltes paves, i ja començaven a estar bones. El problema era com els hi entraves; jo, per exemple, si no anava col·locat no sabia mai què dir. És que parlar no ha estat mai lo meu.

Les notes no van millorar, és clar. Hauria estat un miracle, perquè a classe no hi anava gaire. Era millor quedar-se al pati, fent negocis, o fins i tot al carrer. Hi podies conèixer gent que t’ensenyaven coses més productives que aquella puta merda de mates o de socials. O de català: però si no el parlava ningú, al barri! Jo sé dir més paraules en moro o en xino que en català.

Quan em van expulsar per intentar ofegar una tia al vàter (jo no l’estava ofegant, només la volia escarmentar per haver-me dit maricón, i això que m’agradava a sac, però és que només de veure-la em quedava mut, ja he dit que l’expressivitat no és el meu fort), ma mare va fer un drama, però el pare va estar content perquè així em posaria a treballar i contribuiria a l’economia domèstica. Economia domèstica, va dir, el cabrón. Ha ha! No sé d’on ho va treure, com que s’havia jubilat anticipadament exagerant una lumbàlgia o què sé jo què tenia, mirava massa la tele… A l’economia domèstica hi contribuïa amb la merda de sou que em pagaven al súper, i a la meva amb lo altre. Perquè tenia despeses: la moto, la roba guai i estalviar pel cotxe; i quan me’l comprés, estalviaria per tunejar-lo.

Ah, i el gimnàs. Un bro em va convèncer per apuntar-m’hi, i no és que fos car, però els esteroides i les hormones valen una pasta. Però si vols estar quadrat no hi ha tutia, nen. Fer exercicis i suar i tal mola, però no et pots passar deu anys esperant que et surtin bíceps. Perquè a més quan et poses la samarreta de màniga curta i arrapada ja no cal que els diguis res, a les xurris: bavegen soles. Vaig començar a lligar més, ara, i com més xavales m’admiraven els pectorals més hores de peses feia i més anabolitzants m’empassava. 

Quan em vaig liar amb la Vane es va acabar la gresca. Em va saber greu per les altres, sobretot per les panxites, que són tan dòcils que es deixen fer de tot. Te la mamen al lavabo mateix de la disco per una ratlla, per menys i tot. Però arriba un dia que un home ha de formar una família, és llei de vida, el meu pare ho deia sempre. ‘La meva família, la meva pensió i el meu quintet’, com una mena de lema. Al principi va anar bé, ens vam casar i tot, però un dia que la vaig allisar va marxar de casa i em va denunciar. Bueno, no era un dia, ja l’havia atupada més vegades, però aquell cop, quan va dir que amb la roba tan ajustada que em comprava semblava maricón, em vaig ofuscar. Ara no puc ni veure el nano, em va posar una ordre d’allunyament, la molt puta. 

Una mica abans d’això, però, havia deixat la feina del súper. No em sortia a compte: moltes hores per quatre rals. Ho vaig canviar per segurata: el sou és igual de merdós, però fas contactes que t’obren portes. Discoteques, bars de nit i locals així són perfectes: la gent es fot de tot. I amb el telèfon a la butxaca… és com dur l’oficina sempre a sobre. Va ser un primer pas que em canviaria la vida. Un porter de nit em va parlar d’un altre gimnàs on tenien secció de boxa. Que hi anava gent molt guai, gent que no s’emmerdaven a traficar, perquè té una part arriscada: molts coneguts meus han passat per la gàbia, i altres s’hi han quedat; el control del territori de vegades té efectes indesitjats, irreversibles. Aquests no, els que feien boxa eren paios sans, atlètics, en forma, perquè per la feina que fan s’han de cuidar. Una cosa és ensumar per tu, una altra fer de camell.

Dos mesos després de posar-me els guants ja m’ho van proposar. Al principi reconec que em feia cosa, perquè a mi això de la política no em va. És un rotllo que no m’interessa. Jo tinc molt clar quin és el meu país, i que per defensar-lo faré el que sigui, i si cal sortir a matar moros o negres doncs se surt; però els polítics em semblen tots iguals. Però quan em van explicar que no té res a veure amb la política, que tu treballes per a l’estat però res de partits ni re, vaig dir ‘home, provar no costa res, no?’ Un sou segur, sense males influències i moltes hores d’activitat física, que és el que em mola. El que sí que em va costar va ser el curs de preparació, perquè s’havia d’estudiar. No vegis quin pal. De fet vaig suspendre dos cops, però al final em van aprovar. Es veu que anaven curts de personal. Com que eren els d’aquí (paguen més, i tens més dies de festa), també hi havia examen de català, però estava xupat. T’aprenies de memòria quatre frases (‘Mans enlaire! Tragui tot lo que porta a les butxaques’) i fora. Per passar-lo jo, que ni el parlo ni el penso parlar!

Ara ja fa un parell d’anys que hi sóc i estic molt content. No guanyo tant com treballant de nit, però tinc seguretat social i coses d’aquestes. Si el meu pare no hagués palmat de cirrosi cauria de cul amb aquest uniforme. Bueno, amb la bandereta no tant, ha ha! I la feina m’agrada. Em puc venjar de les putades de la cabrona de la Vane obrint caps d’aquests imbècils de crios encaputxats que munten barricades. I si no són encaputxats també. Pijos desgraciats… Que es fotin a treballar, hòstia, en comptes de venir a provocar els que ens guanyem honradament la vida. I a sobre volen la independència, els subnormals. Si fos per mi els mataria allà mateix. 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any