Jo, robot de companyia

Ma iaia, que va néixer el 1908, ens explicava la meravella que li va transmetre l’instal·lador de la ràdio quan els va parlar del televisor: i hi canten i ballen i ho podeu veure. La tele va ser l’últim gran invent de què va gaudir en vida, que en comptés quatre o cinc de memorables fora del requadre de la cuina. Un segle més tard, hi vaig pensar quan vaig veure un lector electrònic per primera vegada. Bé, el lector era ben humà, llegia aquella tinta de Telesketch en un parc estranger, i espiant-lo a traïció vaig tindre la consciència d’un canvi –que finalment no ha estat tant, però figureu-vos el moment. En tot cas, acabaria esdevenint un imprescindible del meu depauperat hàbit de lectura.

Sempre hi ha una primera vegada per a l’estranyesa. Amb aquesta consciència ben viva, vaig desar-me als favorits una piulada que se sorprenia així: “Acabo de veure un tio pel carrer Consell de Cent passejant un ‘gos robot’. El dirigia amb el seu mòbil. […] No he tingut temps d’enregistrar un vídeo.” Això va ser l’octubre del 2025, fa una eternitat. Ja és juliol del 2026 i l’algorisme em posa al corrent del llançament global d’un humanoide de companyia i “suport emocional” a Shenzen –on, si no?–, el primer de producció en sèrie del món. Ultrabiònic, amb pell de silicona, IA emocional i sense servidor, donant a entendre que tot el que passi entre el robot i tu queda entre tu i el robot.

Sabíem que era qüestió de temps, però: tan poc? Del primer record de la tele de ma iaia al primer lector electrònic de sa néta van haver de passar cent anys; de l’albirament del lector electrònic al d’un gos electrònic pels carrers catalans, que en posem una quinzena, i d’aquí a saber dels androides comercials amb IA, ha estat cosa de mesos. No sé quant de temps passarà abans que tu i jo ens en puguem sorprendre en directe –en un aeroport llunyà?; a cal veí?; al Turó Park?–, però només de veure aquelles cares sintètiques en pantalla, tot i l’onada de calor, ja fa esborronar. Això és perquè ens trobem a l’estadi batejat com a “vall inquietant” d’un gràfic que relaciona la semblança humana dels robots amb la simpatia que ens generen: com més se’ns comencen a assemblar, més defectes els trobem i més rebuig ens susciten –la mateixa hipòtesi diu que quan ens resultin indistingibles, l’angúnia haurà de desaparèixer i tornarà la simpatia, però d’això potser ja n’hauran de donar fe els xiquets que ara veiem passar en cotxets.

Això sí, per més accelerats que anem amb els invents, hi ha una cosa que no canvia: el cap calent de l’heteropatriarcat. Només m’hi entretindré les ratlles justes per a fer-ho notar: per quins set sous la versió femellística d’un robot s’hauria d’equipar amb una 110 de mamellam, si no és que ha d’atendre una descendència de robotets demandants d’oli de motor? A les classes de disseny industrial, hom parla de grans invents quotidians provocats per la causa militar –l’envasament en llauna, els tampons, el GPS–, i poc es destaca l’origen real dels que es deuen a una bragueta escalfada: Facebook, la realitat virtual, les robotes de veu dòcil i pitram cablejat. Ho deixo aquí per a qui hi vulgui pensar.

Parlem doncs de la roboteria de companyia, que no hem de confondre amb la domèstica –si et diuen “robot domèstic” i el primer que penses és en una tassa del vàter o en un llit desfet més que no en combats de maquinetes, segurament també hi tens alguna esperança posada. En el cas de la companyia animal, m’agraden massa les bèsties per pensar que cap robot de quatre potes em podrà omplir mai, però amb els humans, ja m’ho miro d’una altra manera. Especialment si penso en l’epidèmia de solitud que tot just veu els primers brots entre la població urbana de més edat, i que, quan ens atrapi a naltros, ens farà veure amb bons ulls fins un ficus amb barret abans que no haver de parlar amb les parets.

Em remeto aquí a un dels documents televisius més tristos que he vist a la vida, Ei, Temi, que si teniu estómac encara el podreu veure al 3Cat. Es basa en una prova pilot de l’Ajuntament de Barcelona per a subministrar robots de companyia a la gent gran durant la pandèmia. La Pepita, que té família però viu sola, rep a casa el Temi, una barreja d’iPad i de galant de nit que la segueix rodant pel pis, maldant per sostenir-hi una comunicació asincrònica i rudimentària. Passat el temps de prova, el Temi amb prou feines li ha après a seguir les cabòries: “Em portaran a una altra casa, ara”, anuncia la cara somrient de l’iPad; “També t’estimaran com jo…”, li expressa la Pepita; “Però no recordaré res, jo”, li replica la màquina; “No, dona, alguna cosa et quedarà… El record sempre queda”, la conforta la dona sàvia, mentre la careta dibuixada resta muda i cega a l’emoció humana.

Quina altra pinta no hauria fet el mateix curt si la Pepita se les hagués vistes amb la IA de l’any sis després de la covid. Hi penso mentre feinejo i alhora intercanvio informació amb el ChatGPT, pim-pam, sobre com hauria de tenyir-me una peça de roba a casa. Espera, que t’ho miro, em diu amb el seu accent de qui no té el català de naixement i que, tanmateix, li flueix com l’aigua que ambicionen els centres de dades que sostenen l’invent. Contradiccions a banda, que són moltes, li interrompo els rotllos macabeus, encarrilo la conversa, giro i tombo el tema i la veu em segueix com un gosset, neuronal, diligent, convincent, i això que l’aventura de la IA tot just acaba de començar. Ja em direu com no he de somiar-me de vella fent ganxet al costat d’una robota domèstica a qui hauré fet llegir tot Montserrat Roig i una tesi doctoral sobre el parlar del meu poble, que ja és pràcticament extingit. Perquè la companyia humana té les limitacions dels humans mateix.

Hi siguem més o menys reticents, això ja no ho atura ni Déu: aquests humans de plàstic que avui se’ns presenten com la gran novetat, algun dia ens semblaran tan antics com els autòmats de les fires. A la Universitat de Tòquio ja hi barrinen: “Hem identificat nous reptes, com ara la necessitat d’afegir-los arrugues i una epidermis més gruixuda per aconseguir un aspecte més humà”, i que la solució passa per “incorporar-los glàndules sudorípares, sebàcies, porus, vasos sanguinis, greix i nervis”. Parafrasejant la broma: ves que no acabin inventant humans. De fet, un hom podria demanar-se per a què volem fer androides clavats a persones havent-hi com n’hi ha de fetes que no ens les cal fabricar. Servidora tinc com a mínim dues teories: una és que busquem replicar una companyia que tingui els avantatges dels humans però sense els desavantatges dels humans. I l’altra, més fosca i potser per això més afinada, és que en el fons sempre hem volgut tindre esclaus.