uab
Pintades en una paret exterior de la facultat de lletres de la UAB.

Em permeteu que parli de mi? En realitat, tots els qui escrivim parlem de nosaltres, no hi ha cap manera de no fer-ho. Però avui, en el darrer article que em toca d’abans de l’estiu, vull informar que aquest ha estat el meu últim curs com a professor fix a la Universitat Autònoma de Barcelona. Em jubilo voluntàriament, força anys abans del que se sol fer a la universitat pública. No em retiro de les matèries que presideixen la meva trajectòria professional, tinc molts projectes entre mans i més encara dins del cap, però plego de la meva activitat docent. I voldria fer algunes reflexions que van més enllà del meu anecdotari personal, que us estalviaré. (En tot cas, només vull agrair públicament al professor Fèlix Fanés que, fa molts anys, pensés que jo podria oferir un bon servei a la universitat pública catalana.)

Jo plego perquè vull, i puc, és clar, però hi ha un estat de les coses que m’ha ajudat a prendre la decisió, quasi diria que m’hi ha empès. Un estat de les coses que, al meu entendre, ha portat les nostres universitats a una situació molt greu. La crisi econòmica? La nul·la voluntat dels governs espanyols de convertir l’ensenyament en una prioritat? Sí, és evident. Però no us penseu que els governs de la Generalitat han tingut una actitud diferent. El desistiment i l’abúlia han presidit les (no) polítiques en matèria d’ensenyament a la Generalitat, tant del primari com del superior, des dels temps de la pau pujoliana fins ara, incloent-hi els dos tripartits.

I aquest desistiment l’han aprofitat tot un seguit de personatges funestos per a ocupar llocs de poder a la universitat. Ja sabeu: rectors, degans, directors de departament… I s’han posat a engreixar una maquinària pensada per a mantenir les estructures universitàries (ells mateixos, en primer lloc) tal com estan, acceptant el declivi, tolerant que els alumnes catalans paguin una pasterada de diners que haurien d’avergonyir-nos a tots. Una successió de renúncies han presidit els darrers anys: becaris sotmesos a la pressió d’haver de fer classes i no acomplir el seu objectiu principal, fer recerca; l’augment de professors precaris, molt ben preparats, que cobren una misèria per fer la mateixa feina que els funcionaris; sostenir aquesta precarietat a còpia de no treure a concurs les places de les persones que ens jubilem; la creixent pobresa de recursos per a millorar la qualitat de la recerca i de la docència; l’increment de la burocràcia imbècil, fer informes i avaluacions, papers i més papers, perquè la casta universitària pugui fer pensar als altres que són imprescindibles; i més i més i més.

La cosa ve de lluny, però el moment més intens d’aquesta decadència va ser l’acceptació submisa del pla Bolonya. Tots sabíem que no podríem aplicar aquell pla perquè no hi havia possibilitats econòmiques de fer-ho; alguns també pensàvem que per aconseguir un espai comú europeu el pitjor era aquell pla pensat, com sempre, pels buròcrates, no pels entesos. Però uns van aplaudir, com a tanoques; uns altres van callar (el silenci, a la universitat, és molt més escandalós que en altres llocs); i els qui vam mobilitzar-nos, érem assenyalats amb el dit pels personatges funestos a qui m’he referit abans.

Passadís de la facultat de lletres de la UAB.

Em dol dir que els professors de peu no hem fet res diferent. També ens hem sotmès al panorama desolador, prioritzant la nostra seguretat a la dels alumnes, a qui ens devem. Queixar-se pels passadissos o fer-se el valent a les aules, però no participar mai en moviments que plantegessin subvertir el declivi. Fer vaga? I perdre una part del sou? Això mai. Em refereixo als qui cobren un sou molt bo per impartir classes dos o tres dies a la setmana i que a sobre es queixen. Parlo d’aquells professors que no han publicat res en anys i anys i que tenen la poca vergonya de ser els més exigents amb els alumnes, o fins i tot amb els col·legues. No han entès que la idea no ha estat mai que, amb els diners públics, ells havien de rebre una beca permanent: el professorat fix cobra un molt bon sou perquè retorni amb recerca i bona docència el privilegi de què gaudeix. Quan la seva presumpta excel·lència només la perceben ells mateixos, aquesta tipologia de professor funcionari hauria de desaparèixer del sistema, ras i curt.

Em sap greu dir que els alumnes que arriben a la universitat cada vegada són més condescendents amb la situació. Han nascut en la societat dòcil, que delega les capacitats pròpies en capellans, dirigents polítics o professors d’universitat. No s’adonen del poder que tenen, com deia Brossa en un poema. Ells podrien capgirar-ho tot, destronar professors fraudulents, derrocar rectorats i deganats que viuen en plena endogàmia. D’elles i d’ells depèn que la universitat pública catalana torni a ser un espai de llibertat. I no una franquícia de la comunitat dels prescindibles.

Ja sé que sembla que em posi ‘au-dessus de la mêlée’, com si jo no hagués contribuït a la situació, amb els meus silencis o amb els meus crits innocus. En absolut. D’algunes culpes, no me’n faig responsable, els meus companys de departament ho saben, he proposat manta vegada que no acceptéssim les ordres que venien de dalt, dels personatges sinistres. Però sóc molt conscient que no he fet prou per a canviar la situació al costat de molts bons professors, administratius i alumnes rebels (les meravelloses excepcions al panorama desolador que he descrit) que ho han intentat i que ho intenten.

Vull pensar que el gest que he decidit d’exercir, jubilar-me abans d’hora, sense esperar als 70 anys, i més si demanes un emeritatge i te’l concedeixen, no hauria de ser una cosa excepcional. Una de les vies per a aconseguir que les noves generacions d’investigadors i docents entrin a la universitat pública és que nosaltres marxem d’aquests departaments que s’han convertit en geriàtrics, on fa temps que no es renova el personal. No és veritat que nosaltres siguem imprescindibles; és penós veure professors arrapats al càrrec, com si no tinguessis cap altra cosa a fer a la vida o, pitjor encara, perquè són d’aquells que es miren al mirall i es pensen que són molt bons, que ells tenen uns coneixements bàrbars, ells són el coneixement, i la societat no pot prescindir d’aquesta saviesa que, ves per on!, només detecten ells mateixos.

Jo plego. Però, des de fora, estaré sempre al costat dels qui vulguin transformar la universitat pública, tornar-la a convertir en un espai de llibertat. Encara hi som a temps, cada any arriben noves promocions de joves amb la ment oberta i la il·lusió en els seus ulls. Però no podem sotmetre’ls al món fúnebre dels qui fan pintar els passadissos de les facultats de blanc, com si la transmissió de coneixement fos neutral. Necessitem una universitat viva, com demostra aquesta paret de la facultat de lletres de la UAB que veieu a la fotografia: una mena de palimpsest del que la gent jove necessita expressar més enllà dels treballs, els exàmens i l’ordre constituent.

Espero que la majoria de les alumnes i dels alumnes que he tingut al llarg de la meva trajectòria hagin guardat un bon record de les meves classes. Alguns amics de la universitat diuen que les noves generacions em trobaran a faltar, encara que no ho sàpiguen perquè ignoraran la meva existència. Només puc afirmar que he donat tant com podia, dins i fora de les classes; perquè la meva activitat fora de les aules sempre m’ha servit per a renovar-me com a professor. Però no m’enganyo: qui trobarà a faltar el contacte amb els alumnes seré jo, perquè aquesta feina ha estat un privilegi inigualable. I jo he après molt més d’elles i d’ells, cada classe, cada curs, del que jo hagi pogut transmetre’ls.

NB: Als lectors de VilaWeb us desitjo que passeu un bon estiu. A veure com ens trobarem el món el mes de setembre. Passi el que passi, puc fer una profecia poc arriscada: caldrà que continuem segant cadenes.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb