Jo no sóc racista, però… una mica sí

La notícia m’agafa mentre escric aquestes ratlles: els antiavalots que van agredir i vexar un jove bagenc el gener de l’any passat –’Mico. Negre de merda. Sóc racista, molt; racista no, el següent’– els canviaran de destinació, com als capellans pederastes, perquè el racisme també es deu curar viatjant. La cosmètica d’interior arriba just quan la vergonya ha sortit a la llum, un any i mig després dels fets i no pas abans, cosa que fa malpensar que allò que fa més mal al cos no és el mal mateix, sinó que s’hagi fet públic.

Però la violència racista és l’últim esglaó d’una llarga escala de discriminacions sense sang, les mal anomenades de baixa intensitat, que, com que no deixen senyals a la pell, ni fan cap soroll que ens faci aixecar el cap, molts catalanets vivim pensant que deuen ser anecdòtiques, o que ja no passen, o que no poden passar. ‘Què hi fas, aquí?, quants anys tens?, d’on ets? Sempre és el mateix’, ens explicava l’actor Ton Vieira (@TonVieira9) en aquest vídeo que es va fer viral fa uns quants mesos. Vieira estava tip –i encara en deu estar– que tota mena d’uniformats amb pistola l’aturessin pel simple fet de veure’l fer la seua vida pel carrer. El detall és que els pistolers l’identifiquen sempre a ell, per ser com és, i als seus acompanyants no, per ser com són.

Com era allò tan bonic que se senten dir tants col·lectius discriminats?: ‘Si no has fet res, no t’has de preocupar.’ Només ho recordo un momentet, perquè aquesta mena de sentències es proclamen alegrement des de tota classe de tribunes, i després passa que la gent s’ho creu. Les identificacions per perfil ètnic no falten mai a la llista de racismes quotidians que ens expliquen els catalans no blancs. Catalans racialitzats, com n’hem de dir ara, malgrat que n’hi ha molts que diuen que no s’hi senten còmodes, amb la parauleta. Però la conjugació del verb ‘racialitzar’, que encara no es troba als diccionaris, té una cosa particularment útil, i és que centra l’atenció on toca, en l’ull que mira, en la mirada que ‘marca’ i que atribueix la diferència a l’altre. Perquè ‘el problema no és ser diferent, és que l’altra gent et vegi diferent’, com ens deia l’actriu i cantant Yolanda Sey (@yolandasey) divendres passat a ‘Els matins‘, convidada no precisament per parlar de la seua feina.

I és que, arran de l’assassinat de George Floyd i les protestes mundials, alguns mitjans del país s’han interessat per les discriminacions que pateixen els catalans de primera i segona generació de diferents orígens, i també (i no tant com tocaria) els gitanos, que ja fa segles que se les heuen amb el racisme nostrat. El 3/24 ha muntat un vídeo curtet, ideal per a compartir, que té un valor afegit: se’ns adreça directament als que mirem –als que ‘racialitzem’– amb la veu única dels protagonistes. ‘Quan entrem en un súper, ens vigilen’, hi explica el músic Darau Mangara, com ‘quan ens parlen amb un castellà lent, com si no sabéssim ni parlar català’, que és una manera elegant de referir-se a quan els tractem d’idiotes. Del testimoni de les dones, doblement discriminades, encara em ressona el de Jennifer Molina, la portaveu de la Comunitat Negra, Africana i Afrodescendent: ‘Que se t’apropin homes perquè es pensin que ets una prostituta, perquè quina altra cosa pots ser si ets dona, negra i vas sola pel carrer.’ Apuntem-la aquesta, les privilegiades blanques.

Un extracte més i paro: ‘L’etiqueta de migrant no sé fins quan la portaré’, observa l’activista Aladdin Azzouzi (@aladdin_azr), per això que dèiem de l’ull que mira, que marca la diferència en l’altre, negant-li eternament la identitat compartida. Que callem i els escoltem, ens recomana també, perquè dir que no ets racista és molt fàcil, però després davant dels CIE només s’hi manifesten deu. Ai, com dol, sentir-nos les veritats. ‘No us limiteu només a no ser racistes’, ens diu la jove Maria Bouabdellah Shaimi (@viiirginmeri) al seu canal de YouTube, en aquest vídeo que haurien de veure a tots els instituts. Ja seria molt, que no fóssim racistes, Maria: afinant, més aviat hem de dir que no ho volem ser. Perquè no hi ha res més fàcil que posicionar-nos obertament contra la violència dels feixistes, de caserna o de carrer, però reconèixer en naltros el racisme estructural és un exercici que ja ens costa més.

Calleu i escolteu, ens deia Azzouzi, i no és cap rebot buit. Perquè és callant i escoltant que et vénen les preguntes que no t’havies fet abans: per quina raó no hi vas jugar mai, amb les filles dels temporers gitanos, quan compartíeu carrers? Per quina raó et va sorprendre, en un país diferent, veure un xiquet captaire ros i blanquet? Per què no t’ha estranyat mai que cap company d’estudis, ni cap col·lega professional, ni cap client teu no sigui blanc? Per què et fas la ultrasimpàtica, quan de natural no ho series, per ‘demostrar’ als teus interlocutors no blancs que no els tractes diferent? Per què encara t’és un acte tan especialment conscient, adreçar-te en català a un dependent racialitzat? Per què no vas trobar mai a faltar, a la normalitzadora sèrie ‘Merlí’, un protagonista que no fos blanc? I així podria anar enllaçant ‘per quès’ fins a duplicar la llargada d’aquesta peça. No ho sé, xiquets: jo no sóc racista, però… tinc massa preguntes per contestar.