L'escriptora Jenn Díaz, a l'entrada de la seu d'ERC (fotografia d'Albert Salamé).

Després d’haver escrit sis novel·les en sis anys consecutius (les dues últimes, en català), Jenn Díaz (1988) emprèn una nova aventura enfilant-se al vaixell d’Esquerra Republicana amb rumb al Parlament de Catalunya. El port de destí és un 21-D que l’estat espanyol ha imposat als catalans després d’haver anunciat la destitució de tot el govern. Díaz reconeix que la crida a la política institucional l’ha sentida recentment, entre el 20 de setembre i l’1 d’octubre, en plena ofensiva violenta i repressiva de l’estat espanyol. L’equip de Marta Rovira li ha reservat la vuitena plaça per a la llista de Barcelona. L’escriptora i activista feminista té tots els números per a ser a la cambra en un període encara incert i amb tot d’incògnites que mirem de descobrir en aquesta conversa.

Què hi farà una escriptora, a un lloc on s’han de fer lleis?
—Fins ara, la meva voluntat era tenir una actuació discreta i poder fer política des dels meus llibres. És a dir, parlar dels temes que més m’interessen, que són la literatura i el feminisme. Per tant, tot passava per una acció més cultural o més subtil i no pas tan directa. Però el 20 de setembre vaig prendre consciència que una cosa i una altra no eren incompatibles. Jo no em podia permetre mirar-me d’ací a vint anys o trenta i pensar que no vaig fer res més mentre hi havia persones que dormien al calabós i mentre hi havia cases ocupades per policies regirant-ho tot. No podia quedar-me parlant dels meus llibres i escrivint, amb tot això. Des del primer moment, he pensat que és tan important que faci política una escriptora com qualsevol altra professional. La meva opinió i aportació és igual de vàlida com a escriptora que com a ciutadana. Amb les experiències del 20 de setembre i de l’1 d’octubre vaig decidir que volia prendre partit i implicar-me més que no ho havia fet fins aleshores.

Després de Marta Rovira i d‘Alba Vergés, deveu ser la primera candidata de la llista que no està encausada judicialment. Ja sabeu on us poseu? Us fa respecte?
—Fa molt de respecte, perquè vaig de número 8, però a efectes pràctics sóc la quarta. Perquè hi ha la Marta Rovira, la Carme Forcadell, l’Alba Vergés i jo. Quatre dones al capdavant. La Marta Rovira encara no està encausada, però ja han començat a assenyalar-la. Fa impressió anar de número 8. Vaig molt amunt. A la primera reunió, quan parlàvem d’anar a la llista, que volien que fos transversal i àmplia, jo vaig dir que sí pensant que faria ‘un Guardiola’. Pensava que aniria als llocs de tancament de la llista per a mostrar el meu suport i fer campanya. Quan em van dir que aniria a la vuitena posició, vaig haver de reestructurar el panorama mental que m’havia fet. Aleshores vaig pensar que era una mica fort. Per exemple, el meu marit encara està en xoc, pensant què tinc per anar a la vuitena posició. Què han vist en mi per anar tan amunt, es demana. Jo continuo amb la idea que ho faig per coherència i responsabilitat. No podia dir que no. I hi ha una cosa, especialment, que ha fet que no hi pensés gaire. És que sempre he dit que les dones han d’anar al capdavant. Si em feien la proposta d’anar a la vuitena posició, no podia dir que sí però que més enrere. Com a feminista no m’ho puc permetre. Si algú ha pensat que jo podia anar de vuit, puc anar de vuit. Ells han fet la llista, ells saben el número, i jo puc aportar la meva visió, el meu esforç i el meu temps. Les conseqüències? Ja les veurem. De moment, em sembla una qüestió de responsabilitat com a ciutadana.

I què s’haurà de fer a partir del 22 de desembre?
—En funció dels vots i els resultats, caldrà decidir què s’ha de fer. Fins ara no he estat al corrent de tots els detalls d’allò que passava i de la informació amb què es prenien les decisions. Des de fora, es veu que tota previsió és molt complicada de fer. Fins ara, coses que ningú no es pensava que passarien han acabat passant. I encara n’hi ha que semblen impossibles. Es fan coses completament surrealistes. Que acabin prohibint el groc és una cosa que era difícil d’imaginar que podria passar mai. Sembla ficció. Jo no sóc analista política i m’ho he mirat des de fora, fins ara. I per tant, no sé què pot passar a partir del 22 de desembre. Dependrà dels vots, però també de més coses. El 155 encara hi serà? Què passarà amb el 155, una vegada els ciutadans hagin donat la seva resposta? No m’atreveixo a ser contundent amb res.

L’objectiu és defensar la República proclamada?
—S’ha de construir la República. L’1 d’octubre vam tenir un mandat. El qual jo no vaig assumir com a candidata d’Esquerra sinó com a ciutadana. Encara no estava implicada en una candidatura. El 21 de desembre funcionarà com un referèndum, encara que no ho vulguin. Des del punt de vista internacional, jo crec que es mirarà així. Hi ha molt silenci i molta expectació. Esperen que parli la gent a les urnes. Jo crec que s’haurà de defensar la República i caldrà fer lleis que la desenvolupin. El calendari d’aquest desenvolupament caldrà fer-lo en funció d’allò que vagi passant. Primer cal recuperar les institucions, deixar de tenir presos polítics, deixar de tenir un govern exiliat, i després cal començar a parlar de República. No dubto de la capacitat i de la feina que podran fer els partits sobiranistes.

Esquerra ha parlat molt aquests dies de la necessitat d’eixamplar la base sobiranista. No som prou encara? No té prou força l’independentisme?
—És molt important que hi hagi una majoria social. I penso que tenir l’ambició d’eixamplar diu molt de la voluntat de representar un espectre tan gran com es pugui de la societat. Jo no sóc tan sols escriptora. Sóc castellanoparlant, sóc del Baix Llobregat i tinc un perfil que molts no consideren potencial independentista. Per tant, hi ha una feina a fer per a seduir la gent que pensa que la República els aniria en contra, perquè és un error. I no ens ha de fer por reconèixer que la societat catalana és molt diversa, té molts colors, i no els hem d’obviar. Tot al contrari. La llista d’Esquerra és un exemple del ventall ampli que podem trobar al carrer. És evident que es necessita una majoria social i és evident que no podem governar tan sols pels qui ja estan convençuts. La gent que encara no s’ha decidit ha de triar si vol el 155 o la República. Si vol que les coses es facin imposant-les per la força o si la ciutadania s’ha de poder pronunciar i decidir.

Si s’avança en la construcció de la República, la resposta ja l’han anunciada: reactivació del 155. Què caldrà fer aleshores? Serà el moment de la desobediència?
—El sobiranisme té uns precedents i uns aprenentatges que cal aprofitar. Ara ja sabem què és capaç de fer l’estat espanyol. Hi haurà noves vies i nous projectes amb el mateix objectiu. Però no podem continuar dient eternament que cal posar les urnes i votar. Això ja ho hem fet. No serveix de res tornar a la casella de sortida. Confio que l’experiència viscuda ha servit per a aprendre quina és la determinació d’uns i quines són les línies vermelles que estan disposats a traspassar els altres.

Entre les línies vermelles, hi havia aquesta amenaça de violència extrema. Si l’amenaça els ha funcionat, podem quedar atrapats. Com ens en sortirem ara?
—Encara que Europa no ens ha fet costat i fa com si això fos un conflicte intern pel qual no se sent interpel·lada, vull confiar que el 21-D se’l prendran com un referèndum legal amb les garanties que tant demanen. I que a partir d’aquí prendran un paper actiu. Penso que ja els toca. Si amb el 21 de desembre revalidem els resultats del 27-S i de l’1-O i podem eixamplar la majoria social, jo crec que Europa seria molt irresponsable de mirar cap a una altra banda. M’estimo més parlar de nous acords i nous camins que no pas de desobediència. Espero que Europa no sigui irresponsable i accepti fer de mitjancera. Serà el moment de buscar complicitats a fora.

Qui és el candidat a la presidència de Jenn Díaz, Junqueras, Rovira o Puigdemont?
—Des d’ERC ja hem deixat clar que el candidat és Puigdemont perquè cal restituir el govern legítim. I això passa perquè Puigdemont i Junqueras tornin als llocs que ocupaven abans del 155. Aquesta és l’opció més responsable. Tanmateix, caldrà veure què és possible i quin és el panorama que resulti del 21-D i de l’actuació de l’estat espanyol. Caldrà pensar fórmules concretes si aquest objectiu inicial no es pot concretar. I potser caldrà combinar fórmules mixtes. Si em permeteu, aprofito per dir que les dones han de fer un pas endavant. És cert que aquestes eleccions no van de fer un relleu. Van de recuperar les institucions legítimes. I tant de bo que Marta Rovira sigui aviat la primera presidenta de Catalunya.

Què en penseu, del gest d’acatar el 155 per poder sortir de la presó?
—Em sembla que les condicions amb què acaten el 155 ho justifiquen completament. Pensem-ho al revés: no acaten el 155… Els volem a la presó? Jo, abans de ser candidata d’Esquerra, sempre ho havia dit: prefereixo que els acusin d’ingenus o traïdors que no tenir tot un govern a la presó o a l’exili. Els necessitem fora. És important que els ciutadans sàpiguen quines són les condicions actuals que fan que s’acati el 155.

Què us uneix amb Bel Olid i Laura Borràs?
—Amb totes dues, el món del llibre. I especialment amb la Bel Olid, un feminisme militant. Primer es va donar a conèixer la meva candidatura, després la de la Bel i després la de la Laura. Em va fer molta il·lusió perquè tenia la impressió de ser una bèstia rara enmig de polítics de carrera. Em sentia com una illa. Quan van començar a sortir noms i va sortir el de la Bel Olid, em vaig sentir acompanyada i ens vaig imaginar fent feina plegades. La cultura i el feminisme poden anar més enllà dels partits i les ideologies. Amb la Laura i amb la Bel, podrem fer molta feina. Som dones, venim del món literari i tenim molt clares algunes qüestions que aquest país necessita per a avançar i millorar.

Quines iniciatives legislatives es poden emprendre des d’una òptica feminista?
—Una de les lleis més urgents és la que serveixi per a combatre la violència masclista. Ens n’hem d’ocupar des del primer moment. Cal que ens desfem de la violència masclista com més aviat millor. Hauríem d’estar més obsessionats a combatre el masclisme subtil, que és el que està més arrelat com a societat. Però la violència de gènere no és subtil. M’agradaria poder tractar el masclisme que governa el món de la cultura, per exemple. Hi ha una franja de treballadores del món de la cultura que són dones, però als càrrecs de dalt sempre hi ha homes. Són coses que cal combatre i buscar mecanismes per a superar i derrotar aquesta xacra. Però d’entrada hem de fer lleis contra la barbàrie de la violència de gènere. És una situació molt preocupant. Cal actuar també sobre la gent jove i els adolescents. Cal cercar la superació de patrons clarament masclistes que no deixen de funcionar en aquest sector d’edat. El combat contra el masclisme ha de ser una prioritat política i social central.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]