Jaume Padros

Com a president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós passa un dels moments més complicats de la seva vida professional. Confessa que pateix pels metges que hi ha a la primera línia i denuncia que els professionals sanitaris no poden treballar en les condicions actuals. ‘El personal que lluita contra aquest virus ha de poder tenir garantit el material amb què s’ha de protegir’. Com diu Padrós, actualment som en una guerra contra un enemic invisible i l’exèrcit que tenim per lluitar-hi és un exèrcit amb bates blanques i verdes, que no té prou bates.

En aquesta entrevista, Padrós no evita les polèmiques que han envoltat la crisi del coronavirus i va al fons de les qüestions. Parla dels tractaments, de les dificultats per a aconseguir material, dels canvis que hi haurà d’haver al sistema sanitari, de la falta de tests i de com s’ha mal interpretat el document publicat per Salut on es recomanava no intubar els més grans de vuitanta anys. ‘Els professionals no deixarem d’atendre ningú que ho necessiti, però cal que entenguem que no tothom ha de ser ingressat’.

La sanitat està col·lapsada?
—Estem col·lapsats, i tant que ho estem i no passa res per dir la veritat. Si no ho estiguéssim, no tindríem la necessitat d’omplir hotels i més instal·lacions. Però tothom ha de saber que donem el 200%. L’una cosa no és incompatible una l’altra. Hem de dir la veritat.

Llavors els polítics no diuen la veritat?
—No és que els polítics no diguin la veritat. Passa que ens trobem en una situació que és absolutament nova per a tota la gent viva del planeta. Les epidèmies, jo les estudiava a la universitat com una cosa dels segles pretèrits. A casa nostra, vivim una epidèmia que no té precedents. I ens ha agafat amb el pas canviat, tant socialment com del punt de vista de l’organització sanitària o fins i tot dels professionals. Per tant, no podem dir que el nostre sistema aguanta una situació com aquesta, perquè no és veritat. Cal ser conscient que hi ha epidèmies de grip, com la de l’any passat, que ja ens va posar en una situació molt al límit… Imaginem-nos aquesta. Però de moment resistim.

Ens havíem d’haver preparat millor veient tot allò que passava a la Xina?
—A pilota passada és molt fàcil d’opinar, però la realitat és que ningú no sabia exactament què hi passava, a la Xina. Recordem que quan tot això brota a la Xina, primer es nega i després es manipula. Es donen unes dades que ens fan pensar que és una malaltia contagiosa però que es pot controlar. Deien que només afectava greument un determinat grup de població. Les dades que n’hem rebut han estat molt discutibles. I és veritat que la irrupció abrupta al nord d’Itàlia no ens l’esperàvem. Però ja hi haurà temps d’analitzar què es va fer bé i que no. El fet obvi, com deia, és que ens ha agafat amb el pas canviat i que no es van fer les previsions que tocaven. Però això ha passat a totes les administracions, qui més qui menys s’hi ha trobat. No sabem si ho hauríem pogut preveure millor, però una cosa és clara: que després d’això s’hauran après moltes lliçons. Els nostres sistemes sanitaris han de canviar si volem plantar cara a coses com les que ens passen ara mateix. És obvi que no estem prou preparats.

Hi ha qui hi ha posat obstacles?
—S’han pres decisions que han entrebancat la gestió dels recursos. Cal tenir en compte que no estem sols. Al món hi ha molts països en la mateixa situació. Hi ha gent que fa estraperlo amb un material que és absolutament imprescindible.

Ara encara molts metges denuncien que falta material per a treballar. Costa que arribi aquest material?
—Sí. Costà molt i anem tard. Com a president del Col·legi de Metges de Barcelona, ara mateix aquest és el meu màxim patiment. Som en una guerra contra un enemic invisible i l’exèrcit que tenim per a lluitar-hi és un exèrcit amb bates blanques i verdes, que no té prou bates. El nostre ofici té uns riscos inherents, que nosaltres ja els tenim assumits, però sortosament aquestes últimes dècades havien millorat moltíssim. De normal, tenim mesures de protecció o protocols de seguretat que ens ajuden. Però és obvi que aquesta situació de protecció i seguretat ara no hi és. No tenim aquestes garanties. I això afegeix un patiment addicional als professionals. Nosaltres som a la primera línia. I jo tinc l’obligació de denunciar i de dir-ho: d’aquesta manera no es pot treballar. I no parlo tan sols dels hospitals, parlo també de l’atenció primària, del servei sòcio-sanitari, i sobretot, de les residències de gent gran. Establiments que no són sanitaris però que pel perfil de persones que tenen ingressades pateixen molt de prop aquesta pandèmia. No hi ha hagut la previsió necessària per a fer una estructura assistencial com hauria estat desitjable. Però ja hi haurà temps d’analitzar-ho i de criticar-ho, ara cal buscar solucions.

Per cercar solucions, al Col·legi de Metges heu impulsat una campanya per a aconseguir material...
—Veient les dificultats que hi ha perquè arribi aquest material, vam fer una crida perquè tothom que tingués material ens ajudés. Però ara anem més enllà. Creiem que en un país com el nostre, amb un gran teixit industrial, calia fer una crida a tothom qui pogués ajudar-nos a produir alguns dels materials que fan falta. Necessitem la seva ajuda. No parlem de buscar un mineral que només hi ha a l’Àfrica, parlem de fabricar bates de protecció, màscares, respiradors… És un material imprescindible per a afrontar aquesta crisi i aquí es pot fer. I nosaltres hem de reivindicar que no som un país del tercer món, en el millor sentit de la paraula. Tenim la capacitat de generar indústria i material propi. I és per això que hem fet aquesta crida. És important que nosaltres siguem capaços també de generar productes que fan falta i siguin útils.

Heu mobilitzat molts sectors. Com va la crida?
—Dóna resultats. Modestament, complementa els esforços que fan les administracions per a tenir el material necessari.

Quan dieu que hi ha dificultats per a aconseguir aquest material, què voleu dir?
—Hi ha gent que abusa de la situació. I n’hi ha que han intentat d’estafar alguns països, com és el cas del govern de l’estat espanyol. És una situació que afecta tot el món, no és un problema que tinguem només aquí.

La duana és un altre obstacle. L’altre dia el col·lectiu de farmacèutics es queixava que els productes que compraven quedaven retinguts a la duana i això els dificultava de fer comandes per la incertesa que se’n derivava.
—A mi em consta que el ministre de Sanitat fa gestions perquè això no passi. Però malauradament en alguns casos també tenim constància que ha passat. I això dificulta molt més que ens arribi el material que necessitem.

La centralització de compra ha estat un entrebanc?
—L’ordre que va fer el govern espanyol de centralitzar totes les comades va fer que és burocratitzes el repartiment. El sistema sanitari català, a diferència de l’espanyol, té molts proveïdors que es nodreixen de proveïdors propis. Ara s’ha centralitzat tot i això fa que s’alenteixi molt més. La centralització tindria sentit per a tapar forats, allà on no sigui possible d’arribar per les iniciatives dels centres, però tot això ha paralitzat subministraments que eren assegurats. Em consta que en alguns casos s’ha anat solucionant, però és molt lent i el virus el tenim aquí.

Com dèieu al començament de l’entrevista aquesta manca de material ha fet que directament molts sanitaris s’hagin contagiat. Això és un problema greu.
—I tant. El personal que lluita contra aquest virus ha de poder tenir garantit el material amb què s’ha de protegir. En la situació en què ens trobem ara, aquest problema ens ha passat per sobre. Nosaltres no deixarem d’atendre els pacients, però la gent ha d’entendre que treballem en una situació molt difícil.

Ara dèieu que no deixaríeu d’atendre als pacients… Ahir El Mundo feia un titular en què deia que a Catalunya s’aconsella de no atendre persones en mal pronòstic. Més tard, alguns mitjans han filtrat un protocol que diu que a la gent més gran de vuitanta anys no els posaran respirador. Vau ser dels primers a negar aquestes afirmacions…
—El titular d’El Mundo no té res a veure amb els altres titulars que hi ha hagut. Igualment, també vull criticar els altres. Però he de dir que el titular d’El Mundo és un titular fals, indigne d’un periodisme que pretén contrastar la informació i fer informació objectiva que ajudi a entendre a la població tot això que passa. Ens trobem en una situació gravíssima i és una greu irresponsabilitat emetre informació absolutament falsa. El titular deia que a Catalunya els malalts més greus no serien ingressats i només cal anar als hospitals per veure que és falsa. Anem-hi i demanem quina és l’edat dels pacients i si no s’hi ingressa la gent que ho necessita. Però cal que entenguem que no tothom necessita ser ingressat.

Ho podeu explicar més bé?
—Abans de la Covid-19 els metges ja ens trobàvem amb aquesta situació: no hospitalitzàvem tothom qui estava greu. Aquesta idea que la gent que es troba en estat greu ha d’anar a l’hospital no és certa. No sempre és així. S’ha de veure la proporcionalitat dels mitjans que s’utilitzen en pacients que ja sabem que el seu estat de vulnerabilitat els situa a prop de la mort. Hem d’humanitzar aquesta assistència al final de la vida en aquells que sabem que, ja sigui per la Covid-19 o per una altra cosa, no se’n sortiran. Segurament, tot aquest debat arriba ara, perquè abans desgraciadament molta gent d’aquesta edat acabava anant a l’hospital però no hi havia d’haver anat. Hem de procurar que aquestes persones puguin morir a casa seva, que puguin ser ateses i tenir un final de vida confortable. Cal que els estalviem patiment i que la gent pugui morir amb dignitat. Pensar que una persona pel fet d’estar greu ha d’anar a un hospital és una equivocació. L’atenció primària atén pacients greus i ho fa en l’àmbit domiciliari. Moltes d’aquestes persones se’n sortiran sense necessitat d’anar a un hospital. I algunes altres potser no. Però seran una minoria, i hem d’aconseguir que rebin una atenció adequada…

Però aquest document hi és…
—Sí, hi ha un document fet pel SEM que va penjar públicament el Departament de Salut. Això és una guia orientativa com n’hi ha moltíssimes. A moltes pàgines web de metges hi ha molts documents com aquests. Tots són orientatius per als professionals que han de prendre decisions complexes. I l’edat és un criteri, però no és l’únic. Hi ha molts factors a tenir en compte. I el metge ha d’avaluar en cada moment, segons cada malalt, quin és el recurs més adequat que li pot donar més benefici atenent les circumstàncies que té el pacient i els recursos existents. És obvi. Això ho fem sempre. En posaré un exemple….

Sí…
—Abans de tot això, teníem les llistes d’espera. Què es pensa que són les llistes d’espera la gent? Quin criteri creuen que preval? Les llistes d’espera apareixen perquè els recursos són limitats, i llavors els professionals han de prioritzar qui va primer de la llista. No és primer qui arriba abans, sinó qui més ho necessita. I això significa que algú que ho necessita també va darrere, a la cua. I aquest és un peatge que paguen tots els sistemes de caràcter universal. Al final has de fer una llista de prioritats segons els recursos que tens. I els criteris per a escollir qui prioritzes han de ser ètics i clínics, i això s’ha d’individualitzar. Segurament al document hi ha expressions que, si les descontextualitzem i sobretot si només agafem part del text, poden portar a equivocs. Però cap ciutadà de Catalunya no ha de tenir cap dubte que els professionals no deixarem d’atendre ningú que ho necessiti. Encara més, intentarem vetllar perquè el recurs que necessiti sigui el que se li pugui aplicar. No crec que hàgim de crear aquesta por i aquesta alarma perquè allò que diu el document és absolutament justificat. Abans de la Covid-19, les persones de més de vuitanta anys –i insisteixo que no és un criteri d’edat– ja no les intubaven amb respiradors.

Suposo que per la vostra especialitat us heu trobat moltíssimes vegades en aquesta situació…
—Constantment, tinc molts malalts fràgils i en aquest moment en tinc diversos amb Covid-19. Alguns els he hagut de fer ingressar i alguns altres continuen a casa seva. Però ja sé que alguns d’aquests, si la cosa es complica, no se n’aniran de casa seva i potser es moriran. Espero que si passa, ho facin amb la màxima dignitat. I els que ho puguin passar, ho aniran passant a casa.

Per què?
—Perquè a l’hospital no els oferiran un tractament que els permeti de sortir de la situació en què es troben. Són persones que no poden beneficiar-se de molts dels tractaments que es fan. En canvi, sí que es poden beneficiar d’una assistència assistencial que faci que, si les coses es compliquen, tinguin l’assistència que requereixen fins a l’últim moment. Moltes vegades pensem equivocadament que com que tenim molts aparells i molta tecnologia s’ha d’aplicar a tothom. I no és així. Hi ha molts pacients a qui no pots aplicar tractaments sofisticats sinó tractaments més intensos.

Es diu que les UCI són ocupades per gent jove…
—Sí, a les UCI del país majoritàriament hi ha gent jove, però això no vol dir que no s’intubi la gent gran, sinó que hi ha molta gent gran que, per la situació que tenen, no s’han d’intubar. Ara, això vol dir que no se n’intubi cap? No, no és cert. Depèn de moltes circumstàncies. Potser abans, quan no teníem totes les UCI ocupades, no es filava tan prim, i segurament ho fèiem malament. Ara no vull tirar-me pedres a sobre meu, però hi ha molta gent que pensa que no sigui per falta de recursos que apliquem aquest tractament o aquell. I,  raonablement, hi ha pacients a qui s’han aplicat coses que no calia. Hi ha molta gent que hauria pogut morir a casa o en un centre residencial i no en un box d’urgència. Els metges que treballem amb malalts fràgils a Catalunya tenim uns indicadors d’esperança de vida de sis mesos a un any que ens permeten de fer una predicció de decisions que podem prendre en pacients que ja sabem que la malaltia de base els portarà a un final segur. A aquests malalts, si sabem que tenen el final a prop, hem de donar-los un final digne. I això no passa perquè quan aquesta persona es descompensa el portem a l’hospital perquè li apliquin totes les tecnologies. Això de què serveix? Si s’acabarà morint d’allò que ja sabíem! Només farem que la seva mort sigui menys digna! Quan tenim aquests indicadors crec que hem de ser prou valents per a dir-ho i actuar d’acord amb criteris ètics i clínics. En canvi, no és justificat èticament fer tractaments fútils, dedicar esforços a fer una cosa que no servirà no té sentit. La situació que tenim ara ajuda a prendre consciència que cal extremar més la presa de decisions pensant en el futur i en el malalt. Tant si se’n pot sortir com si no.

Les residències de gent gran haurien de tenir una ajuda assistencial mèdica més clara?
—Ja hi haurà temps de parlar de tot això quan passi l’epidèmia, però segurament serà el moment de fer entendre una reivindicació que alguns fem de fa temps: a les residències, malgrat ser de caràcter social, perquè són llocs substitutoris de la llar, el perfil dels residents no dista de les persones que hi ha en un centre sòcio-sanitari. Són persones amb problemes més sanitaris que no pas socials. Això serà una de les coses que després segur que hauran de canviar. En aquest moment Sanitat intenta reforçar tots aquests àmbits tan desatesos des d’aquest punt de vista. No són centres preparats per a una epidèmia. Són els que pateixen més.

Andorra i Marsella han començat un tractament amb hidroxicloroquina i azitromicina (Zytromax). Aquí també es fa?
—Aquest tractament es fa a molts llocs, no és cap invent. Però també n’hi ha altres més. La comunitat científica treballa a tota màquina. Però aquí també és molt important que hi hagi criteris orientatius perquè encara ens trobem en fase d’estudi. Encara no hi ha prou contundència en els resultats. Hi ha assaigs clínics com el d’Oriol Mitjà en què es dissenyen tractaments que poden ser eficaços, però ara per ara tenim això que tenim.

Quan dieu que s’aplica a molts llocs voleu dir als hospitals del país?
—Si, i tant. És un dels tractaments que es donen més als nostres hospitals. Però depèn també de la reacció que produeix a cada pacient. Cal ser conscient que ara no hi ha cap tractament eficaç, que sigui definitiu. Ara, estic convençut que el tindrem perquè hi ha molta gent treballant-hi. Que ningú no es pensi que no el trobarem, però el problema és que no sabem quan.

L’altre dia mostràveu preocupació també per la sortida del confinament. Demanàveu a les institucions que hi comencessin a pensar…
—No em correspon a mi, però és obvi que s’hi ha de pensar. Perquè quan tot això hagi passat i els científics ens acabin d’aclarir quines és la immunitat que queda i quant ens pot durar, haurem de pensar què fem. Cal ser conscients que no tenim tractaments amb prou fortalesa per a poder dir: ‘Aquest és el tractament, endavant!’ No tenim la vacuna… Per tant, abans de sortir del confinament necessitem recursos tecnològics que permetin una sortida esglaonada per zones o regions. I aquest control ens hauria de permetre que de mica en mica s’anés normalitzant el nostre dia a dia.

Aquest cap de setmana Oriol Mitjà deia que caldrien moltes més proves per a poder començar aquest desconfinament…
—Aquí hi ha una cosa fonamental, que és que no tenim prou tests diagnòstics. En necessitem molts més. Se n’haurien de poder fer milers. Per poder sortir d’aquest confinament necessitem mapar molt bé el país del punt de vista epidemiològic, per a decidir de quina manera i en quines circumstàncies es pot proposar un desconfinament general. Necessitem tecnologia i tests.

Canviant de tema, sou el metge dels presos polítics dels Lledoners i ahir dèieu en un piulet que és molt important que la gent que té el tercer grau o li apliquen el 100.2 pugui sortir de les presons. D’un punt de vista mèdic, per què és important?
—Les presons són zones de concentració de gent i diem que necessitem evitar això. Hem de possibilitar que hi hagi el màxim d’aïllament. La població reclusa és molt heterogènia i és obvi que quan tu suspens la connexió amb l’exterior, anul·lant la correspondència i els vis-a-vis, això implica uns nivells de tensió molt alts a dintre, que compliquen encara més la convivència. Per tant, d’un punt de vista de seguretat clínica, és justificable que els presos no perillosos puguin tornar a casa seva. Entenc que aquesta és la solució més raonable. Sabem que allà dins hi ha un risc de contagi més elevat. Per tant, és aconsellable d’esponjar el nombre d’interns de les presons. A més, la tecnologia permet de controlar què fan o deixen de fer aquests presos, per tal que no hi hagi risc de fugida. No entenc què ho pot impedir.

Cada dia a les 20.00 la gent surt al balcó a aplaudir els sanitaris. Espereu que després de tot això aquest reconeixement es transformi també en alguna altra cosa?
—I tant! Jo agraeixo molt els aplaudiments, sobretot els de la ciutadans. Però als nostres representants els dic, com ja els he dit moltes vegades, que si volen que tinguem un servei sanitari d’excel·lència s’hi han de posar més diners. No podem estar a la cua d’Europa pel que fa al PIB sanitari. Les condicions de feina han de canviar, tenim molts metges que perden la meitat del seu temps fent burocràcia, sobretot a l’atenció primària. Necessitem apoderar més els clínics. Molts hospitals fan una feina extraordinària a partir d’aquesta epidèmia reinventant-se de dalt a baix. I això s’ha fet gràcies al fet que hi ha hagut gerents que han confiat en líders clínics que han reinventat els hospitals per adequar-los a les necessitats que té actualment la població. En podria posar molts exemples. Tot aquest potencial és el que s’haurà de tenir en compte en un futur.

Haurà de canviar el sistema sanitari?
—Sí, nosaltres tenim un sistema sanitari per aguantar epidèmies com la de la grip, però no la que vivim ara. Haurem de canviar models d’organització, però també el finançament. Necessitem més recursos. No podem esperar que el material sanitari ens arribi de fora, cal que també en produïm aquí. Sobretot el material bàsic, perquè no ens tornem a trobar més en la situació que vivim ara de falta de material. I, finalment, hem de repensar com ens organitzem després de tot això per fer viable el nostre sistema sanitari. L’embat que vivim és molt gran, però prèviament ja advertíem que resistíem heroicament i nosaltres no tenim vocació d’herois. Segur que hi haurà un abans i un després del coronavirus 2019.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.