Les preguntes que Jaume I ens deixa als catalans del segle XXI

Quina lliçó podem treure l’any 2026 de Jaume I, en el set-cents cinquantè aniversari de la mort? La data segurament no ha rebut prou atenció al conjunt del país, malgrat la magnitud del personatge. Com hem de commemorar al segle XXI un monarca medieval que va fundar els pobles mallorquí i valencià que arriben fins avui, però que alhora va conquerir i destruir les societats andalusines que hi vivien fins llavors? “Els morts ens deixen herències, però som nosaltres qui decidim què en fem”, ha reflexionat Antoni Furió, catedràtic d’història medieval de la Universitat de València, que ha centrat en la figura de Jaume I la lliçó inaugural de la 58a Universitat Catalana d’Estiu (UCE), que avui ha començat a Prada (Conflent) amb dubtes per la debilitat financera d’aquesta institució del catalanisme i el coneixement. De fet, el seu president, Jordi Casassas, va llançar fa poc un crit d’alerta pel retard en el pagament d’ajuts concedits tant per a la universitat d’enguany com per a la de l’any passat. Avui, en l’obertura, Casassas s’hi ha tornat a referir i ha agraït la paciència als professors que han mantingut el compromís amb la cita malgrat la incertesa: “Als caiguts per inanició, el nostre record més sincer. I als resistents, el reconeixement més gran.”

Així doncs, Jaume I ha estat el personatge que ha resseguit set segles i mig d’història del nostre país, que cada estiu es troba a Prada per pensar-se conjuntament. “Potser commemorar-lo no consisteix a venerar-lo ni jutjar-lo sumàriament, sinó a tornar-lo a interrogar i a interrogar-nos nosaltres mateixos sobre qui som i qui volem ser”, ha dit Furió. El catedràtic d’història medieval veu en Jaume I múltiples figures superposades que diuen més de qui el mira i la seva època que no pas de la persona de carn i ossos que va ser. No n’hi ha un i prou, hi conviuen el rei que explica en primera persona les seves gestes al Llibre dels fets i el monarca criticat per haver renunciat a conquerir també Occitània i per haver dividit el regne entre els fills. El rei fundador dels Països Catalans, idealitzat segles més tard per moviments polítics diversos –i a vegades contradictoris–, i el Jaume I d’avui, sotmès a una lectura crítica que posa en primer pla la violència, la conquesta i la destrucció de la societat andalusina.

“Entre la santificació i la demonització hi ha l’espai propi de la història: comprendre”, ha remarcat Furió. “No significa absoldre ni justificar, sinó assumir tota la contradicció del passat i veritats que poden resultar incòmodes.” Tal com ha afirmat, “el rei és el punt de partida, no d’arribada”, i commemorar-ne els set-cents cinquanta anys de la mort ens permet d’obrir un debat col·lectiu sobre què som i on anem els catalans del segle XXI. Jaume I no donarà les respostes als desafiaments del present i del futur, però, com ha dit Furió, pot ajudar a formular les preguntes adequades, “reconèixer d’on venim i prendre consciència que cap realitat històrica no és natural ni immutable, ni és garantida per sempre”. “La posteritat no és obra dels morts, sinó dels vius. Els morts ens deixen herències, som nosaltres qui decidim què en fem.”

On van els Països Catalans?

El record de Jaume I arriba en un moment de cert desconcert al país. L’eufòria del moviment independentista va donar pas a una melancolia primer i a una apatia després que ha llevat al catalanisme l’empenta necessària per als desafiaments que l’assetgen. Al País Valencià, l’hegemonia del Partit Popular ha convertit la llengua pròpia en sospitosa i qualsevol col·laboració amb Catalunya en una amenaça. I a les Illes, la destrucció del territori que n’expulsa els habitants ha arribat a un nivell inassumible.

“No travessem un moment d’eufòria col·lectiva”, ha sintetitzat Furió, que veu com el país es llepa les ferides perquè “allò que havíem cregut irreversible –la recuperació de llengua, cultura i consciència nacional– potser no ho era”. És en aquest context que la figura de Jaume I emergeix com un signe interrogador sobre allò que som i que volem ser. Preguntes que cada any troben espai a l’UCE per a preparar el curs polític que vindrà, i que enguany serà especialment vibrant per la convocatòria d’eleccions municipals i espanyoles.

“Cap passat gloriós no ens estalviarà la feina del present. Potser és aquesta la lliçó que ens ofereix Jaume I”, ha conclòs Furió. “No la del rei providencial, sinó la d’un moment que prengueren forma realitats polítiques noves que no es podien donar per fetes. No hem de recuperar aquell món, sinó la capacitat de reconstituir i de reimaginar”, ha dit. Set-cents cinquanta anys després de la mort del monarca, el futur dels Països Catalans no es trobarà al Llibre dels fets ni en cròniques medievals. “Precisament per això encara el podem escriure nosaltres”, ha acabat.