La literatura catalana fagocita autors a un ritme trepidant. Avui hi ets, demà passes a formar part dels llimbs. Amb alguns autors l’acarnissament de l’oblit és encara pitjor. Sol passar sovint amb personatges amb una trajectòria cívica impecable, tant com la seva obra. Per exemple, Vicent Andrés Estellés, que fins que es van instaurar els sopars Estellés era una figura amb prou feines reivindicada més enllà del País Valencià, tot i que Joan Fuster –un altre oblidat amb una obra descomunal i fonamental– el considerava el poeta més important des d’Ausiàs March; o Josep Maria Llompart. El cas de Jaume Fuster és especialment sagnant perquè, si avui tenim escriptors professionals en la nostra llengua, en bona part és gràcies al seu llegat, ja que Fuster va ser la peça fonamental per a la creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i també per a la recuperació de la Institució de les Lletres Catalanes, per posar només dues entitats vitals en la professionalització dels nostres autors.

Jaume Fuster va ser un pioner i un visionari en molts aspectes. Va ser el pare de la modernitat literària per al gènere negre en català quan va optar per dotar els seus personatges d’un llenguatge modern i per la creació d’un nou argot. Si Manuel de Pedrolo va ser un geni incorporant els models americans a les seves trames negres i fent tot d’homenatges implícits, Fuster no només jugà igualment amb la metaliteratura, sinó que va intentar fer-ho amb una llengua propera al lector del seu moment. I aquest és un gran mèrit.

A banda de la seva obra en el camp de la novel·la negra –on va ser no només escriptor, sinó director de col·leccions com La Negra de la Magrana o teoritzador del gènere, tal com ens explica magníficament el professor Àlex Martín en el llibre que acaba de publicar, Jaume Fuster, gènere negre sense límits– cal destacar que Fuster va intentar dignificar tot d’altres gèneres populars bé amb les seves aportacions o bé amb el col·lectiu Ofèlia Dracs.

Pel que fa a les aportacions pròpies, hem de destacar, sense cap mena de dubte, la trilogia de capa i espasa formada per L’illa de les tres taronges; L’anell de Ferro i El Jardí de les Palmeres. En aquesta ocasió i de manera explícita, Fuster volia crear una espècie d’El senyor dels anells a la catalana i se’n va sortir força bé, gràcies a l’encert de focalitzar la narració en un poeta que ens explica les aventures d’un cavaller de fortuna. Si mirem la disposició territorial de les aventures, és impossible no veure-hi un transsumpte dels Països Catalans. He de reconèixer que si avui sóc escriptor és en bona part gràcies al primer volum de la trilogia, que ens feren llegir a una freda aula del col·legi Sant Pere, l’antic seminari menor de Mallorca, farcit d’extraordinaris professors de català i de literatura.

Si mirem els èxits aconseguits amb el col·lectiu Ofèlia Dracs, destaquen obres de terror, eròtiques, negres, històriques… I sobretot el fet que fos en aquest col·lectiu que naixés per primera vegada el personatge de Lònia Guiu, de la seva dona Maria Antònia Oliver, i també el detectiu Celso Mosqueiro, d’Antoni Serra. Per tant, l’antologia Negra i consentida que va editar el col·lectiu va ser realment seminal per a la novel·la negra catalana pel que fa a les aportacions de dos personatges que després arribaran a protagonitzar tres i cinc novel·les respectivament.

Crec que hi ha com a mínim tres aspectes més pels quals ens cal reivindicar la figura de Jaume Fuster. El primer és el seu compromís cívic i la seva generositat. Generositat envers els seus companys de generació, però també i sobretot, envers els més joves. Rafael Vallbona recordava fa poc quan, amb ben poca obra publicada, ja els va convidar a participar en els Galeuscas, conscient que per a un escriptor jove viatjar i compartir experiències era quelcom importantíssim. També era d’una gran generositat envers els més grans, i ho palesa la dedicatòria del volum negre col·lectiu de l’Ofèlia Dracs, ni més ni manco que per a Manuel de Pedrolo, com si fos una manera de tancar una espècie de cercle. Fuster es va declarar sempre deixeble de Pedrolo i en va promoure la vàlua literària sempre i en totes les circumstàncies possibles.

Així mateix, crec que ningú no li ha reconegut encara la feinada feta en el Congrés de Cultura Catalana, que per als nostres interessos desembocà en la fundació de l’AELC i del llibre que va escriure ell mateix explicant què havia estat i què en quedava. I tampoc ningú no li ha reconegut les hores perdudes a l’entitat, on entre altres moltes coses va provocar la primera revolució digital de molts escriptors: el futur era l’ordinador i va aconseguir bons preus per a tothom que volgués abandonar la màquina d’escriure i passar-se a l’Amstrad. Sabia que calia evolucionar per millorar la professió.

Un altre dels fets importantíssims que devem a Jaume Fuster és el de la recepció d’una determinada novel·la negra europea molt polititzada i que marcava una tendència totalment nova a casa nostra i un model a seguir per a tots els autors que volguessin continuar fent gènere negre i emprar-lo per a convertir-lo en la gran novel·la social dels nostres temps. Parlem de la traducció de La Negra de la Magrana de l’obra dels escriptors engagés sorgits després del maig del 1968, especialment Jean Patrick Manchette –a qui la BCNegra d’enguany ret un homenatge més que merescut–, Didier Daeninckx o Thierry Jonquet, entre molts altres, i també escriptors fonamentals de la tradició italiana. És a dir, Jaume Fuster va aprofitar les seves oportunitats per mostrar-nos des de la direcció de La Magrana en quina mena de novel·la creia: compromís per a transformar el món des de la literatura.

I encara hi ha un tercer aspecte que cal remarcar i que també ha passat força oblidat: Jaume Fuster va escriure una impactant novel·la reconstruint els darrers dies i l’assassinat de Guillem Agulló el 1993. És a dir, va aprofitar la seva posició com a intel·lectual reconegut per intentar comprendre i analitzar el funcionament de l’extrema dreta al País Valencià, d’una banda, però també per mirar de fixar per a sempre la memòria i el record d’Agulló, intentant fer de la seva vida quelcom perenne en un llibre del tot escruixidor que és un document literari i periodístic de primer ordre.

És per això que sorprèn l’oblit en què ha caigut la seva figura. Fuster no és només l’introductor de la modernitat literària en el gènere negre en català; és un dels pares de la literatura popular posada al servei del país com a element de denúncia; un dels principals introductors dels corrents estètics del néo-polar i a la vegada és un dels principals impulsors de la professionalitat dels nostres autors. Li devem massa coses, i entre elles fer-li en algun moment el reconeixement que es mereix.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb