Jaume Funes: “El primer dret d’un adolescent és de no tenir un pare ‘hippy'”

Jaume Funes, psicòleg i educador amb una carrera ben llarga, té vora vuitanta anys, dos fills i tres néts. Especialista en adolescència, fa molts anys que hi pensa i n’escriu. Al seu darrer llibre, No sense el meu mòbil (Grup 62), defensa que els adolescents tenen el dret d’entrar al món digital. Això sí, acompanyats. Funes creu que la solució no és prohibir el mòbil ni pretendre de tornar al món analògic. I que, com que no ens atrevim a fer allò que caldria, que seria regular les grans plataformes creades per a generar addiccions, s’opta per la solució fàcil, que és prohibir l’aparell. I això fa que molts adolescents, amb pares absents, es quedin sense l’única companyia que tenen. VilaWeb ha entrevistat Jaume Funes per videoconferència.

—Heu escrit un decàleg dels drets digitals dels infants. El primer diu que l’infant té dret de viure en l’àmbit digital i tenir espais de repòs. Però dieu: “No me’ls feu analògics.”
—M’he dedicat a l’adolescència d’ençà del 1974. I en les darreres conferències dic que el primer dret d’un adolescent és de no tenir un pare hippy. El pare vol ser hippy? Que accepti que es pot viure d’una altra manera. També té dret de no tenir un pare de Vox i de ser generós. Els pares i mares, raonablement, volem que el fill tingui alguns dels nostres valors, i moltes vegades ho confonem amb el fet que tingui comportaments com els nostres. La primera cosa que necessita un infant no són adults que el vulguin protegir en contra del seu desenvolupament, sinó adults que, perduts –perquè estan perduts–, l’ajudin a ser persona. Tot són prohibicions proteccionistes [al mòbil] en lloc d’actuacions que donin capacitat a l’infant per a gestionar un món enormement complicat. Un món que està disposat a carregar-se la infància, que està disposat a fer negoci amb la infància i, per tant, que no és neutre. Però la protecció és esdevenir més competents que allò que el mateix algorisme intenta ser. Cosa complicada, però com a mínim és la nostra obligació respecte a la infància.

—I això ens porta al punt 2 del decàleg: l’adolescent té dret de descobrir el món digital acompanyat.
—Moltes vegades dic als qui escriuen en contra de les pantalles: “Accepto totes les investigacions sobre el malefici de la pantalla si poses que tot infant té dret de tenir dues hores de pare i mare cada dia. I té el dret de disposar d’un adult que li llegeixi contes. Si hi poses això, podem continuar parlant de l’impacte de la pantalla.” Però l’impacte no és de la pantalla, l’impacte és de la solitud. Quants infants no tenen una altra cosa sinó una pantalla, en una vida absolutament solitària, sense cap mena de satisfacció especial, sense cap adult que els faci sentir que el seu principal dret és ser una mica importants? Sense parlar d’això, tot allò que hi ha és proteccionisme de casa bona i res més. Si era necessari l’acompanyament en el món analògic… El problema és que la majoria dels adults ni ens acompanyem a nosaltres mateixos.

—Frase que citeu d’un adolescent: “Em prohibeixen tantes coses que no tinc temps de desobeir-les totes.”
—Tenim tendència a pensar que si posem en marxa una norma, la realitat canvia. A determinades edats, sobretot a l’adolescència, tota norma és font de conflictes. Has de negociar quants conflictes vols tenir cada dia. Oblidem amb facilitat que l’adolescent és un explorador que vol descobrir, que vol experimentar. Puc dir-li “em sembla que no”, “crec que no”, “no ens posarem d’acord”, però no pots regular tot el dia.

—Reflexioneu també sobre la identitat digital dels adolescents.
—La identitat digital perjudica o complica la vida de la identitat, entre cometes, física? A les mares sempre els dic la mateixa cosa: “Recorda quan tenies catorze anys, quinze anys, quantes vegades anaves de l’armari al mirall abans de sortir al carrer?” Ara fan una selfie i quan tenen 10 likes o 11 ja poden sortir. Sempre hem depès d’allò que deia l’altre. El debat és qui ajuda una noia a gestionar allò que diuen els seus companys. Tot això és un debat sobre la condició humana. Tant l’analògica com la digital.

—Frase vostra: “No podem educar en seguretats. Els hem d’ensenyar a viure en la incertesa.”
—La imatge clàssica abans era la d’arrelar. Però ara una persona estudiarà cinquanta coses, canviarà d’ofici, anirà d’un barri a un altre i fins i tot, malauradament, es divorciarà dues vegades. Per a aquesta persona, la idea d’arrelar… Jo defenso que cal ancorar. Ara ets en aquesta cala, estàs segur, et sents enamorat, has acabat d’estudiar. Però un dia o un altre hauràs de llevar l’àncora i hauràs d’anar a una altra cala. Hauràs d’anar acumulant seguretats successives. Que hi ha riscs que s’han d’eliminar? És cert. Però viure és arriscar-se.

—En el debat sobre l’edat a la qual cal donar el mòbil als adolescents, la vostra resposta, si l’he entesa bé, és quan siguin prou madurs. Com veieu que prohibeixin mòbils fins a setze anys en països com ara Anglaterra i Austràlia?
—En general, les prohibicions aquestes són purament un efecte populista. Com que tinc uns quants pares angoixats, que em demanen mà dura, i com que jo, que m’hauria de ficar amb TikTok, no puc, doncs tiro per la cosa més fàcil, l’aparell: de moment, prohibit. Amb la qual cosa el pare que ho vol prohibir tot és feliç perquè compleix la norma. Aquestes mesures són purament destinades a la galeria. Tots els estudis diuen que el 80% o 90% dels adolescents d’Austràlia fan servir les xarxes malgrat la prohibició, perquè són bastant més espavilats que nosaltres. I el problema d’això és que les fan servir d’una manera més amagada. I, a sobre, no tenim ni idea de com hi entren, què hi fan i a qui serveix. Ho pots regular, sí, però has de rumiar dues coses que no es pensen.

—Quines?
—Quins efectes aconseguiràs i quins efectes complia aquella substància, aquell producte, que hauràs de substituir? Aquesta noia que a les deu de la nit consulta el ChatGPT sobre les seves emocions, té la sort de tenir ChatGPT. Com a mínim hi pot parlar. Si li prens el ChatGPT, amb qui parlarà? Perquè compleix una funció. El debat és: “Vostè pot obligar TikTok sobre l’algorisme infinit o no?” El problema no és TikTok, sinó el sistema d’enganxar-se a TikTok, que s’ha dissenyat justament per a enganxar-s’hi. L’essència del capitalisme –i el capitalisme digital– és que hi dediquem el màxim de temps possible. I que si sortim d’aquest entorn ens acabem sentint malament.

—Poseu-vos en el lloc del legislador. Com ho faríeu, si no és prohibint?
—Als pisos de davant de casa, el 80% dels pares i mares arriben a altes hores de la nit, rebentats del tot. No cal que faci cap recomanació sobre el mòbil, perquè és impossible que funcioni. Com podem garantir el dret de tenir algú que ajudi i d’estar acompanyat? La prestació de dues hores de pare o mare cada dia redueix dues hores de feina. Això no es pot fer? Doncs en lloc d’aplicar el sistema protector, que és un desastre, garanteixi que, com que no tenim pares o mares, hi hagi educadors i educadores que acompanyaran vides. Per què no augmenta la possibilitat que aquest adolescent trobi algun adult amb qui mínimament connectarà? Amb la prohibició sempre paguen els mateixos. Regulem perquè els qui no tenen res perdin l’única cosa que tenen. En alguns llocs de l’estat, el telèfon s’ha convertit en el regal de la primera comunió; en alguns altres llocs, s’ha convertit en els ritus de pas no volguts. Ja he crescut, m’has de donar el mòbil. En uns altres és un símbol de prestigi econòmic. Pots trobar la família més pobra que ha comprat l’iPhone 17. Són pares desconcertats que al metro van fent allò mateix que faran els seus fills. La prohibició dels mòbils a l’escola té un avantatge, la d’estalviar-se conflictes, bastants conflictes. Però ha introduït una divisió brutal: el mòbil és aquesta història per a divertir-me, passar-m’ho bé…

—I aleshores, fora de l’escola, el mòbil perd la facultat educativa. És això?
—Si fora de l’escola el món és digital i dins de l’escola no se sap, com relaciones l’una cosa amb l’altra?

—Voldríeu afegir alguna cosa que no us hagi preguntat?
—Ocupem-nos de fer éssers humans en el món digital. I no perdem el temps intentant de protegir-los d’allò que no es pot protegir. La protecció ve de la lluita contra els poders digitals, uns poders que intenten d’inundar el món de la infància i l’adolescència. Hauríem de ser seriosos i pensar com ho fem. Perquè, si no ho pensem, la regulació pot ajudar en algun moment, però no conduirà a res. D’aquí a quatre dies arreglarem forats per culpa de les pantalles. I no serà per culpa de les pantalles, serà per l’absència de criteris i d’uns adults pròxims que ajudin a gestionar aquest món.