Podeu veure l’entrevista en vídeo ací:

Collboni: No vull que ser gai sigui notícia… per vilawebtv

—Què creieu que ha fet malament el PSC perquè ara tingueu una situació desfavorable?
—A la ciutat no vam fer coses malament. Va ser la conjuntura política. Recordeu que el 15-M esclata a mitja campanya electoral. Allò ens va agafar de ple i no va haver-hi capacitat de resposta. I també hi havia trenta anys continuats i ganes de canvi, a la ciutat. Com a partit no hem sabut liderar correctament l’opció que representem a la societat catalana. És veritat que tot és molt complicat perquè canvia molt ràpidament i això ha fet que els partits grans –o que havíem estat grans– internalitzéssim els conflictes que hi ha a la societat catalana d’una manera més dura i per això hi ha aquesta fragmentació. Després de la sortida de Montilla, ens van faltar reflexos. Podíem haver anticipat canvis. Un titular seria: hem estat excessivament conservadors.

—Això passa factura?
—Sóc conscient que la marca té un desgast. Intento sobreposar-ho explicant què penso i també recordant als electors que nosaltres som els qui vam fer i vam governar la ciutat amb un saldo molt positiu. Intento explicar el socialisme barceloní.

—Sou el candidat dels gais?
—Sóc el candidat que demostra que un gai pot arribar on vulgui. Jo no vull que això sigui notícia, però tampoc no ho vull amagar. No vull ser el candidat gai, però sé que veure personatges públics que arriben amb tota naturalitat a l’àmbit de la justícia, la política o el periodisme ajuda molts joves a sortir de l’armari amb naturalitat. A la meva època no passava.

—Us va ser difícil quan éreu jove?
—Sí. No hi havia referents públics i tot això es vivia amb clandestinitat i secretisme. Afortunadament ara això no és així.

—Què en penseu de les llistes fantasma?
—Ja ho he dit. Crec que el fet que no hi hagi connexió entre candidat i municipi és un error. Sobretot perquè en un poble de seguida se sap. Entenc que no cal haver nascut al municipi, però ha d’haver-hi relació.

—Teniu gent molt a prop que forma part de les llistes fantasma.
—Jo responc de la meva candidatura.

—Toni Estopa. PSC Ciutat Vella. Es presenta a Ivorra, a la Segarra.
—Hi insisteixo. A mi em sembla que correspon a cada persona què fa i què no fa. Jo responc de la meva candidatura.

—Cesar Millán. PSC Sant Gervasi. Es presenta a Campelles, al Ripollès.
—T’ho torno a dir. No responc d’allò que cadascú faci o no faci.

—Però és gent que depèn de vós.
—Dependre’n, no. Cadascú pren les decisions en l’àmbit polític que consideren oportunes. No depenen de mi.

—Home, són consellers de districtes. Sou el seu superior.
—No. Això no funciona així. Afortunadament.

—A aquesta gent no els podeu dir ‘què feu’?
—Jo dic el que dic. Crec que no és intel·ligent i és un error.

—Això ho heu dit a Sheila Guerra Andrés, filla de la vostra número 2, Carmen de Andrés? Es presenta a Tosses, al Ripollès.
—Ho he dit a tothom que ha volgut ajudar voluntàriament: no tenir cap vinculació amb el territori és un error.

—Vam veure amb els nostres ulls com a la campanya de les primàries del PSC es feien trampes. Per què us hem de fer confiança quan hem vist que s’han guanyat les primàries amb trampa?
—Bé, no és així. Ho vaig explicar llavors. Després dels dos incidents, puntuals, i com que es va estendre la sensació de dubte sobre el procés, vaig demanar que s’anul·lessin les meses. Meses que no haurien alterat el resultat, perquè tenia un resultat molt ampli a tota la ciutat. I és veritat que hi ha hagut comportaments, que tenen a veure amb els comportaments culturals, i a la manera com en alguns països es fan certes coses. Tampoc no em va agradar. Però nego completament que hi hagués un frau i que el resultat sigui qüestionable.

—L’explicació que és un fenomen cultural… Potser el fenomen cultural és del PSC, no dels paquistanesos. Vam veure com, a una gent que no tenia ni idea de quines eleccions eren, els donaven un paper i amb aquell paper votaven.
—Insisteixo que si es va produir, que crec que va ser puntual, i en aquell moment ja ho vaig dir, preferia que s’anul·lés el resultat de les meses i que comptessin la resta. En aquell moment la Federació del PSC va dir que no.

—Això es va muntar des del PSC.
—No. En absolut. Em pots creure o no. Però no és el meu tarannà ni la meva manera de fer.

—No ho sé, però s’ho va trobar. I que això es va muntar des del PSC, segur.
—Hi ha col·lectius a la ciutat que els visites i parles amb ells. L’esforç de veure’ls s’ha de fer. Renunciar a la participació d’una part de la ciutat té costos. No ara, però més endavant. Ja veiem què passa a França. No és normal que no tinguem cap representant d’origen estranger ni a l’ajuntament ni al parlament.

—Canviem de tema, quines propostes teniu per a aturar els desnonaments?
—L’objectiu més important és crear ocupació. Amb ocupació la gent té dos salaris, la gent pot pagar les hipoteques, els fills no han de marxar. Els desnonaments són una conseqüència de la manca d’ocupació. S’haurien d’haver pres mesures que no es van prendre. Períodes de carència de cinc anys. Ara què es pot fer? Penalitzar els pisos que són buits. A Santa Coloma es fa.

—La PAH diu que l’administració no ha de ser neutral entre bancs i desnonats. O fan costat als uns o als altres. Però neutres, no.
—Això interpel·la directament les administracions. Sobretot els ajuntaments. I jo, que he parlat amb alcaldes i alcaldesses del nostre partit, sé que ho han vist així des del principi. Pensa que això és Barcelona i tenim un poder d’influència sobre els bancs i les immobiliàries molt més important que no pugui tenir Santa Coloma de Gramenet. I a Santa Coloma ho han fet. I a Terrassa ho han fet. Aquí s’ha aprovat la mesura, però no s’ha aplicat. No es diu, però la mesura s’ha aprovat.

—Qui són els grups de pressió més importants d’aquesta ciutat? Els hotelers?
—Hi ha de tot. Tens el sector hoteler, que és molt important, perquè gestiona una part important de la indústria turística. Hi ha els sindicats, que són un ‘lobby’ social, per dir-ho així, del qual jo he format part; també fan servir mecanismes per pressionar en decisions que prenen el govern o el parlament. El gremi de restauració. Hi ha molts grups organitzats a la ciutat que legítimament defensen els seus interessos. Jo crec que el polític ha de saber marcar els límits. I entendre que cadascú defensa els seus interessos i la seva visió, però que tu has de vetllar per l’interès general. I això crec que és una de les coses que el senyor Trias no ha fet bé. Justament.

—El 9-N, què vau votar?
—No vaig votar. Per coherència.

—Un polític ha de votar…
—I jo demano a un polític que sigui coherent. Un polític que diu que es creu que si es fa una consulta ha de ser legal i acordada, ha de participar en una consulta legal i acordada. No crec en els polítics que diuen que voten sí-sí i després diuen que no són independentistes. O que voten sí-no i diuen que això de la independència no porta enlloc. Jo crec en la coherència. Sóc una persona pública en aquests moments i la gent que ens segueix i ens observa. I crec que la gent ens demana coherència. Que si no hagués estat un personatge públic hauria fet una altra cosa com a ciutadà? Probablement. Però entenc que si tens una responsabilitat pública, i en el meu partit això ho has patit molt, has de ser coherent amb les teves actuacions.

—No sou independentista?
—No.

—I aleshores com és que el vostre referent és Gandhi, que era independentista?
—Jo no sóc independentista perquè no crec que la independència sigui la solució dels problemes de Catalunya i dels catalans. No té res a veure amb Gandhi. Independentment de la causa que Gandhi perseguís, que efectivament era la independència de l’Índia, jo destaco la coherència portada fins al final. És aquesta resistència pacífica. És una figura molt impressionant.

—Acceptaríeu una declaració unilateral d’independència, si s’hagués informat bé la gent?
—No. Perquè no som sols al món. Formem part d’un estat, i d’un conjunt d’estats que són la UE i els processos democràtics tenen marcs institucionals i jurídics. I crec, amb molt coneixement de causa, que molts personatges polítics que han defensat aquesta opció enganyaven. Perquè pensen una altra cosa. Perquè saben que les coses van d’una altra manera, però s’han aprofitat de la bona fe de molta gent.

—Dieu que els gairebé dos milions de persones que van votar sí-si, hi anaven enganyats?
—No. No. Dic que hi ha molts polítics, sobretot de Convergència, que en privat diuen una cosa i en públic, una altra.

—Votareu independència. Passa que no ho dieu. Però ho fareu…
—No. Saps per què? Perquè jo no crec en els estats nació. Ni tampoc en l’estat espanyol, eh?

—Ens cauen els papers i tot…
—El gran avenç que ha fet Europa ha estat superar els estats nació. I això de tornar a tenir, a buscar els estats nació com a solució dels problemes d’una societat crec que va contra el sentit de la història.

—L’oficina antifrau va denunciar que la Marina del Port Vell era una inversió fosca. Després es va arxivar la causa per manca de proves. L’afer s’ha d’aturar aquí?
—A mi em preocupa. Al contrari que al senyor Trias, que deia que no el preocupava d’on sortien els diners, a mi em preocupa. Perquè sobre la ciutat planen allò que en diuen fons voltors. Diners de països emergents que no tenen cap mena d’escrúpol. I volen fer un procés especulatiu pur i després tornar a marxar. Hem d’aconseguir inversions a la ciutat, però han de ser inversions a termini mitjà i llarg. Que cregui en la ciutat, que vulgui posar una activitat econòmica. I no justament la Marina del Port. Una Marina de luxe és impropi. A banda que és una ‘horterada’. Això dels iots, és de nou-rics. A més a més, ho poses davant la Barceloneta, que té un índex d’atur del 40% pràcticament. És de molt poca sensibilitat.

—S’ha d’investigar la guàrdia urbana? Creieu que s’ha fet net del passat feixista i de corrupció d’algunes persones d’aquest cos?
—En terme generals, podem confiar en la guàrdia urbana. I la confiança es construeix a base de la transparència i depurant responsabilitats clarament quan hi ha un comportament que no és legal ni legítim. Sobretot si és d’un cos de seguretat. Hem d’ajudar a construir aquesta confiança a la guàrdia urbana. No es fa sobre la base de tapar coses.

—No hi faríeu cap canvi, en aquest àmbit?
—L’actitud del govern de la ciutat ha de ser facilitar les coses.

—Què penseu fer perquè no continuïn tancant els locals emblemàtics de la ciutat?
—Em fa l’efecte que arribem tard. Perquè, com en tants altres problemes de la ciutat, el senyor Trias passa la pilota cap endavant fent moratòries i moratòries. Però l’activitat econòmica no hi entén, en moratòries. I aquí quan es va aplicar la LAU van caure com mosques molts comerços que l’ajuntament i la societat hauria de contemplar com si fossin esglésies romàniques. Monuments. S’han de catalogar. Hem de saber quins són. I donar-los un grau de protecció com si fos un monument. S’ha de fer molt ràpid. És clar, s’ha de decidir. A aquest alcalde li costa molt de decidir.

—Què voleu dir?
—Li costa molt de decidir. Jo sempre faig la conya que quan arribi a l’alcaldia a sobre la taula em trobaré un munt d’expedients no resolts. Conflictes. Model turístic, que ara han improvisat un pacte. El tema del cànnabis. Jo crec en els lideratges forts. I crec que un alcalde per definició ha de ser un líder fort. Ara, no és fàcil prendre decisions. Però és que justament és la nostra feina.

—Que li diríeu a l’Eduard, veí de la Rambla, que es troba que al portal de casa seva s’exerceix la prostitució davant la passivitat de la guàrdia urbana?
—Completament d’acord. Aquesta moda que preconitza la legalització de la prostitució com si fos una professió… Jo crec que és un problema d’explotació de persones. Que s’ha d’anar també a l’arrel del problema, que són el tràfic d’éssers humans i dels qui s’aprofiten del patiment de moltes dones que es prostitueixen al carrer. I jo tindria tolerància zero amb les xarxes i els proxenetes, i amb els clients.

—La pobresa ha passat del 20% al 40% a la ciutat. Els veïns de Nou Barris diuen que no és pobresa, és una estafa. 
—Sí, ho és perquè s’ha adoptat una via per sortit de la crisi que és la pitjor de totes. Pagar a una part creixent de la població les conseqüències d’una sortida ràpida de la crisi. Que en molts casos implicarà que una part de la ciutat, tot i tenir feina, visqui pitjor que fa quatre anys o cinc. Un exemple molt clar: la reforma laboral que ha aprovat el senyor Rajoy, amb el suport de Convergència. Què ha fet la reforma laboral? Desregular. A Europa, i no havia passat mai, tenim treballadors pobres. Això es veia als Estats Units, amb els Mc Jobs. Però aquí no ho havíem vist.

—És necessari soterrar el tros de les Glòries?
—No és imprescindible. Però s’ha començat. Es va acordar amb els veïns el 2007. Jo no seré qui aturi obres. Em sembla que és una irresponsabilitat. El que no faré és invertir on la ciutat necessita menys. Amb els últims acords pressupostaris, nosaltres hem portat les inversions al cobriment de la Ronda de Dalt, entre Nou Barris i Horta. I ho hem portat a Pere IV. Jo no hauria invertit ara ni a la Diagonal ni al passeig de Gràcia.

—Seria millor fer arribar el metro a tot arreu i acabar la línia 9 i la línia 10?
—Tenim el 80% de l’obra feta. I només en fem servir el 20%. Tenim enterrats milers i milers de milions d’euros a sota la ciutat.

—Ho veurem?
—Ho veurem si ens hi posem. La solució consisteix fonamentalment a aconseguir fons europeus. Ara hi ha el pla Juncker, que són 300.000 milions d’euros, que poden anar en inversions en infrastructures del transport públic. Has d’arribar a un acord amb l’estat i anar a la Unió Europea i dir ‘tinc aquesta infrastructura del transport pendent d’acabar’. El meu compromís és que en divuit mesos tinguem un pla financer per a acabar les obres. Es pot fer si hi ha lideratge a la ciutat i si hi ha cooperació amb l’estat i la UE. Les grans transformacions de la ciutat no les ha fetes mai sola, la ciutat. No tenim prou capacitat financera per a fer-ho. Sempre hi ha hagut l’estat o la Unió Europea, que han hagut d’ajudar. I durant aquests quatre anys tampoc no s’ha fet això.

Perfil de Jaume Collboni, en vint preguntes

—Quin és el vostre defecte principal?
—L’autoexigència.

—Quins dons naturals us agradaria tenir?
—Més intuïció.

—Quin nom (de noi i de noia) preferiu?
—Marcel m’agrada molt.

—Quin és el vostre artista preferit?
—Pintor, Hopper.

—Quin és el vostre heroi de ficció preferit?
—Mazinger Z

—Quin personatge històric valoreu més?
—Gandhi.

—Quin és el vostre lema?
—Saber és poder.

—Quines feines heu fet fora de la política?
—He fet de sabater, enquestador, repartidor, advocat, analista. I feines de quan ets jove. De gran, advocat i assessor jurídic.

—No teniu fills. Però l’escola on els portaríeu seria pública o privada?
—No en tinc, però els portaria a la pública. I els nens de la meva família, els meus rebots, van a la pública.

—L’última vegada que heu fumat marihuana?
—No me’n recordo. Era molt jove.

—Amb quina llengua parleu als pares? I als fills?
—Amb el meu pare castellà i amb la meva mare, català. Tot i que el meu pare és de Camprodon i Palamós, però va néixer a León i es va criar a Burgos. I amb la meva mare parlo català, tot i que té arrels andaluses però als anys setanta va decidir que volia parlar català amb els fills. No tinc fills, però si en tingués, en català.

—Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació?
—No sóc conscient que s’hagin publicat mentides. Exageracions sí, sobretot de la vida personal. Dit això, no llegeixo gaire sobre mi.

—El millor alcalde de la ciutat fins avui?
—Sens dubte, Pasqual Maragall.

—La cosa que ha fet més bé l’actual alcalde?
—Fer que la ciutat continuï funcionant. Trias i el seu equip ho han mantingut.

—La que ha fet més malament?
—No fixar un horitzó a mitjà termini per la ciutat. A cinc o deu anys vista no tenim horitzó. I això és fonamental per a una ciutat. Barcelona ha de tenir un rumb i no pot navegar a vent.

—Quant cobrareu si sou batlle? I si sou regidor?
—Allò que digui el plenari i la llei. Hem decidit voluntàriament renunciar a totes les dietes i complements de totes les administracions. Un càrrec, un sou.

—Qui us ha fet políticament?
—Tinc dos o tres referents. Una seria Josep Maria Bricall, rector de la UB. Recordo amb molta estima converses molt llargues quan jo era representant dels estudiants. Ara m’adono que em va influir més que no em pensava. I l’altre és Josep Maria Àlvarez, secretari general de la UGT, on vaig estar temps.

—Qui creieu que faria la vostra feina millor, entre la resta de candidats?
—Quina pregunta. No ho sé perquè ens coneixem poc, encara.

—Qui creieu que la faria pitjor?
—Intueixo que qui hagi pres amb més frivolitat presentar-se aquestes eleccions. Hi ha un parell de casos que demostren que han pres la decisió amb molta superficialitat.