Jaume Coll Mariné: “Em costa d’entendre com pots viure en un lloc i no saber com es diuen els ocells que hi veus cada dia”

Jaume Coll Mariné (Muntanyola, Osona, 1989) és un dels poetes més interessants del panorama literari actual. El seu últim llibre de poemes, Com les fulles (Proa), que és el tercer, ha estat guardonat amb el premi Carles Riba. Va publicar el primer poemari, Quanta aigua clara als ulls de la veïna, a Edicions de 1984, el 2014. Quatre anys després va arribar Un arbre molt alt, que va guanyar el premi Ausiàs March i es va publicar a Edicions 62. Fill d’una casa de pagès de la plana de Vic, aquest lloc l’ha connectat d’una manera íntima amb la natura. Juntament amb un coneixement profund de la tradició literària catalana, que també incorpora a la seva poesia, tot plegat el fa molt atractiu i robust. Va estudiar filosofia i ara imparteix classes a la Universitat de Vic i a la Pompeu Fabra. La seva dimensió artística també es desenvolupa en el terreny musical: Jaume Coll Mariné és el baixista del grup Obeses, que encapçala Arnau Tordera.

—Aquests últims anys us heu presentat als premis Carles Riba i Ausiàs March i els heu guanyat. És útil per a un poeta rebre els premis literaris de més prestigi?
—És útil. De l’Ausiàs March, allò que me n’interessava, més enllà de la dotació econòmica i de publicar a Edicions 62, era que treballaria el llibre amb Jordi Cornudella, que és un editor del qual m’interessa tot allò que fa. Però, en general, els premis són útils per la qüestió econòmica, tot i que en el cas del Carles Riba no hi ha dotació pròpiament: no deixa de ser un avançament dels drets d’autor de vendes futures. Encara que és probable que no s’hi arribi, el premi no deixa de ser un avançament generós de 5.000 euros.

—I publicar a Proa.
—En general, segons on vulguis publicar, si no és amb premi pot ser difícil. Abans de guanyar l’Ausiàs March, segurament hauria estat molt difícil de publicar a Edicions 62 o a Proa. La cosa estranya va ser que Josep Cots, d’Edicions de 1984, decidís de publicar el meu primer llibre. Això era la cosa més difícil. Em va fer una confiança que no sé d’on va venir, però la hi agraeixo moltíssim.

—El vostre primer llibre de poemes apareix el 2014 amb el títol Quanta aigua clara als ulls de la veïna.
—Un títol que ve de Foix i, per tant, està bé. Edicions de 1984 en aquell moment acabava de publicar el T’hi sé i el Bes nagana d’en Casasses i tenia una col·lecció de poesia potent, a partir de dues línies: publicar llibres d’autors com Enric Casasses i llançar llibres gruixuts de poetes de la poesia universal que feien falta en català. Per això m’interessava aquesta editorial.

—Després vau guanyar l’Ausiàs March: ara que parlàveu de Jordi Cornudella, recordo que durant la presentació a la premsa va fer un gran elogi del vostre llibre.
—Després la relació ha continuat. Amb en Jordi hem congeniat amb moltes coses: el tipus de literatura que ens interessa, la manera com es llegeix la poesia…

—La vostra carrera literària ha anat de bracet amb una carrera musical que potser alguns lectors no saben: sou el baixista del grup Obeses, d’Arnau Tordera. En sou un dels fundadors.
—Obeses va començar fa setze anys, més o menys quan vaig començar la carrera de filosofia. I hem anat fent. Primer vam començar més seguit, amb la voluntat de fer un disc cada dos anys, i després ens ho hem pres amb una mica més de calma, perquè ens hem anat fent grans i les vides es compliquen. Per exemple, en el meu cas, amb dos fills. I deixar que tot respirés més crec que ens ha anat bé. Amb l’Arnau anàvem a l’esplai i al casal d’estiu junts; amb en Burdi anàvem a classe plegats d’ençà de primer d’ESO; en Maiol era amic de l’Arnau i de ma germana. És una relació bastant natural, som quatre amics que anem fent, sense més angoixes del compte.

—Vau estudiar música?
—Vaig estudiar música fins al grau mitjà i vaig continuar fent classes no reglades a l’Aula de Música. A la música, m’hi vaig dedicar professionalment un temps, tot i que ha acabat essent una afició.

—Però la trajectòria que voleu desenvolupar és la literària.
—Sí. La carrera musical, la vaig considerar d’una manera professional ben poc temps. No n’he fet estudis reglats, com l’Arnau i en Burdi, que van anar a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), i, tot i que toco prou bé els temes d’Obeses, que no són fàcils, toco d’especialització, amb una bona tècnica. Però em costa de considerar-me músic.

—Estudiar música us ha anat bé com a poeta o és un tòpic?
—Més aviat és un tòpic. Són maneres d’estudiar força diferents i maneres de pensar força diferents, també. Si hi ha vincles, són molt de fons. No hi ha una relació directa. Estudiant música, estudiant jazz, cerques una capacitat de resposta davant un tema que es genera en aquell moment. Allò que cerques en literatura és exactament la contrària: generar una peça tancada que s’assembla més a la música clàssica, potser. A efectes pràctics, no hi veig aquesta relació necessària. 

—Però el vers sí que ha de tenir una musicalitat.
—Sí, però no sé si Carner sabia música, no sé si Manent sabia música. No sé si Maria Antònia Salvà sabia música, per dir tres poetes en què el vers sona moltíssim. Clementina Arderiu sembla que sí que en sabia, de música.

—Sí que ha influït molt en la vostra poesia el lloc on heu nascut i us heu criat, el vostre paisatge natural.
—Sí. Sóc d’una casa de pagès de Muntanyola. He viscut a Muntanyola tota la meva infantesa i joventut i després de viure un parell d’anys a Barcelona, hi he tornat. Això dóna una relació amb el lloc. Què passa? Que en poesia, en literatura, la naturalesa és un tema. I la poesia em dóna unes eines per a bastir aquest lloc que conec i donar-hi uns fonaments de la literatura apresa. Aquest lloc que conec em permet de fer poemes que són molt més que paisatgisme del lloc. Les eines de la literatura em permeten de pensar què vol dir viure en un lloc, viure en un context natural… Però el lloc concret és una contingència dels poemes. Passa que és una mena de contingència que és diferent de la contingència d’algú que fa els poemes a partir de la ciutat. Perquè són unes contingències més evidents, per dir-ho així.

—Expliqueu aquesta diferència, si us plau.
—La ciutat de seguida és caduca i el món natural genera una certa noció de continuïtat. De fet, aquesta noció de continuïtat d’allò que hi ha fora de tu és un dels temes d’aquest llibre. Per tant, faig els poemes que faig, en part, perquè he nascut i m’he criat en un lloc, però també perquè hi ha una literatura apresa que em permet de fer d’aquest lloc literatura nova.

—La natura i el lloc són un vehicle per a parlar d’unes altres coses.
—És clar. El món natural, el bosc, Muntanyola… són l’excusa visible per a generar un moment de pensament. A mi no m’interessa el món concret de Muntanyola com a cosa literària, m’interessa aquest lloc perquè em permet de bastir al damunt tot un pensament de què vol dir viure en un lloc, de mirar i veure què vol dir viure al món, què passa amb aquesta vida teva cap endins contra aquesta vida que es genera fora de tu mateix. És aquest xoc de què sóc jo i què són les coses i com es relaciona aquest jo amb les coses. De manera elemental, seria això.

—Però no deu ser el mateix partir del lloc natural avui que fa un segle. Ara la pagesia és gairebé residual i la gent majoritàriament ha perdut la cultura natural i agrària.
—El tema de la natura és molt complex. Agafem Joan Maragall i Maria Antònia Salvà. Maragall s’acosta a la naturalesa d’un punt de vista molt romàntic, de pura meravella del món. Ell es posa davant les muntanyes i ell mateix es torna muntanya. És una relació espiritual amb la naturalesa. En canvi, Maria Antònia Salvà, que tenia un coneixement més directe de la terra, fa una poesia molt hereva de la de Verdaguer, i fa de la naturalesa símbol. Si parla d’uns ocells al niu, allò és símbol d’alguna cosa. Això es va perdent. I a mi, a final del segle XX i principi del XXI, no m’interessa fer de la naturalesa símbol, sinó que la naturalesa és més oberta, menys fascinada. La naturalesa es pregunta què vol dir ser davant el món. 

—Expliqueu aquesta idea.
—En la poesia de Com les fulles hi ha una mica d’estampa oriental, de mirar aquella fulla que tremola, la mirada cap a un roure o l’esbatec d’un corb. I és aquest moment petit, on va a parar tot el món anterior i d’on surt el món posterior. Això m’interessa. I tot aquest temps, que són molts temps a la vegada, aquí es para un moment per tornar a començar. Això sí que m’interessa. 

—Al llibre apareixen molts ocells, però al mateix temps parleu molt de les arrels. Hi conviu el vol d’un ocell, la capacitat de desprendre’s, amb la força i solidesa d’un roure.
—I aquesta idea de l’arbre que neix, l’ocell que vola, la cosa que passa, passa perquè abans hi ha hagut uns altres arbres i uns altres ocells. I aquests arbres o ocells nous tampoc són gaire diferents dels que ja hi havia. És aquest temps d’anar rodant de les coses. A mi m’interessa entendre la tradició literària també d’aquesta manera. És a dir: si al poema hi ha un ocell, m’agrada que arrossegui uns altres ocells de la tradició, m’agrada que la literatura tingui sentit dins la literatura.

—Vincular-la a la tradició.
—La literatura que m’interessaria de fer no vull que sigui un jo que marqui molt clarament què fa el pensament. Si hi ha un jo, que no sigui un jo del tot identificable, sinó un jo desfigurat.

—Potser per això feu poemes “a la manera de…”
—Sí, n’hi ha molts que van de la versió més estricta o menys a l’exercici de fer com si l’hagués escrit aquella persona. M’agraden aquesta mena de companyies perquè, en el fons, m’ajuden a escriure. I, a més, hi ha poetes i autors que m’interessen molt, com Joan Ferraté, que ho fan molt.

—Hi ha un poema, “El poeta”, que és una crítica explícita a aquella mena de poetes que creuen que poden prescindir de la tradició.
—Sí. De fet, el poema és pensat a partir d’una persona concreta fent una cosa concreta. És gent que evidentment s’ha interessat per la poesia i ha llegit poesia (no pots escriure poesia si no saps què és), però fa allò de: “Quan escric, sóc jo qui escriu”. I fa un jo que mana el discurs i al qual creu que no fa falta la tradició, perquè entén la tradició com un joc de rimes o com un joc de carrincloneries que no li interessen. I aquest poema va una mica contra això. Respon amb un joc semblant a una mena de discurs d’un poeta que deia que la rima és morta, que fer servir certs mots no sé què… Riba mateix deia que la poesia ens ha de salvar de la poesia. Una mica va per aquí. Hi ha unes maneres de fer que s’acosten a l’antipoesia, de combatre certs amaneraments de la literatura i que tenen una raó de ser, però quan van acompanyats d’un cert abrandament i d’una certa descurança d’on ve tot això, aquest anar en contra de no porta enlloc i queda com un discurs caricaturesc. Jo ho faig per riure, no per anar en contra de l’antipoesia. M’interessa molt Carles Hac Mor i hi ha coses d’Albert Garcia Elena que van per aquí i que també m’interessen molt.

—Parleu a Com les fulles del “durar de les coses del món”.
—El món simplement hi és i va fent les seves coses. Nosaltres, en canvi, fem les coses intentant de donar tot un raonament, tota una sèrie de motius. I la idea del “durar de les coses del món” va per aquí: al món, tant li fa nosaltres. I si intentes fer un “jo” ben fort aquí al mig, malgrat que cridis ben fort, no se sentirà. El tema és aquest. I el llibre tematitza això: el món va fent i ja està bé que vagi fent, i nosaltres fem tot allò que podem.

—Quan dieu “el món”, a què us referiu?
—Ara en diuen les coses no humanes: els arbres, les bèsties, les roques… Allò que no som nosaltres mateixos.

—En alguns moments, el llibre transpira una certa malenconia.
—És clar. Tot aquest discurs sobre el subjecte no deixes de fer-lo des del subjecte. No pots deixar de ser tu mateix i això és el càstig últim que experimenten tots els místics. No poden deixar de ser ells mateixos per ser una cosa més gran. En el fons, el discurs d’una certa cosa mística també hi és, al llibre. I, evidentment, et porta a una frustració. No és una frustració meva vivencial, però sí que és una frustració en el sentit retòric de jugar a una cosa mística o a les coses del pensament religiós. I també hi ha la cosa melancòlica, perquè si t’interessa Carner, Rosalía de Castro o Robert Frost, no pots de deixar de tenir-la. I si t’interessa Ferrater, també hi és, això. Però també m’agrada pensar que hi ha una altra cosa en aquests poemes, una malenconia que no tendeix a la tristesa, que no és una malenconia personal, sinó ambiental.

—Lligada a la idea de contemplació?
—Sí, a una idea més filosòfica. També m’agrada pensar que hi ha un petit somriure de fons. Que són poemes amb alguna dosi d’alegria, també.

—El paisatge de Muntanyola sofreix una certa depredació? Us preocupa?
—A Muntanyola, a partir dels anys noranta del segle XX, moltes parcel·les agràries van passar a ser parcel·les edificables, com en molts altres llocs. I hi ha tot d’urbanitzacions fetes a mitges i molt desendreçades, però que no tematitzo al llibre. Aquesta part de depredació hi és, al llibre, però d’una manera més general: per qüestió de la llengua, de la relació de la llengua amb el lloc, i una certa predació sobre què passa amb un lloc que està emparaulat d’una manera, que té uns topònims i unes maneres de parlar-ne, que són concretes, quan la manera de parlar-ne cada vegada s’allunya més del lloc concret. Hi ha un poema que va d’això. Que la feina de llengua de cadascú no és una feina donada, sinó que ha de ser treballada, i que si no és treballada acabem tenint una llengua que no arriba a poder parlar del lloc com el lloc és pensat perquè se’n parli.

—Parleu de les interferències de les altres llengües que s’imposen al català?
—Parlem bàsicament de com l’estat espanyol i el castellà fan que la relació d’una persona de Muntanyola amb el seu lloc no pugui ser natural, perquè té tota una sèrie d’interferències, de mecanismes, que fan que no tinguis una relació transparent amb el lloc, una relació no preocupada. Si sé com es diuen les bèsties i els arbres de Muntanyola és perquè me n’he preocupat. Algú que visqui a Muntanyola que no se n’hagi preocupat, no sabrà com es diuen. L’estat espanyol constantment rosega la llengua, de manera que les persones que ens dediquem a escriure dubtem constantment de la nostra llengua, i això no hauria de passar. 

—Tenim una llengua rosegada.
—I després hi ha una cosa més global que fa que el món concret ja no ens sigui necessari en un sentit de fonament. Que no es vegi necessari relacionar-se amb el lloc d’una manera lingüística i de vida que sigui òptima per al lloc. La gent s’ha de relacionar amb el lloc d’una manera que sigui òptima per al lloc i òptima per a un mateix. Això, en Perejaume ho sap millor que ningú. La pagesia, fins els anys vuitanta, tenia una relació òptima amb el lloc. Conec el meu entorn immediat i, per tant, conec la gent del meu entorn, els oficis del meu entorn… Però tenim un món que cada vegada s’allunya més d’aquesta relació amb l’entorn immediat. I això és problemàtic, perquè conèixer el lloc també fonamenta la relació amb els altres.

—I si hi afegiu la mundialització i l’era digital, és una piconadora.
—És una piconadora de la relació de la persona amb el lloc. A mi em costa d’entendre com pots viure en un lloc i no saber com es diuen aquells ocells que hi veus cada dia. I això passa amb tot. És un tema recurrent entre els catalanoparlants: crec que la llengua que vull fer servir no m’arriba per a fer allò que vull que faci i crec que la culpa no és meva. Per què no mantenim la llengua dels avis? 

—Per què?
—Faig classe a mestres. Aleshores, per què en general un mestre de la rodalia de Barcelona té menys eines lingüístiques que no pas un que ve de Sant Vicenç de Torelló? Per què un té més llengua que no pas l’altre? No és culpa de la persona, tenir menys eines lingüístiques, és culpa d’una cosa més grossa que se l’ha endut. I com que no hi ha hagut una preocupació perquè això no passés, la persona simplement té una llengua rosegada pertot arreu. Però si una persona de la rodalia de Barcelona vol ser mestra, haurà de fer molta més feina de consciència de llengua (i potser no troba la necessitat de fer-ho), però ho ha de fer per ser una persona docent competent. És clar, això és problemàtic. I no sembla que hi hagi res que ho vulgui capgirar. Al contrari. Perquè ningú que podia fer coses ha fet res perquè això no passés. Són moltes polítiques que caldria canviar, no sols les lingüístiques.

—Canviant de tema, us vam veure per televisió recollint el premi Carles Riba. I ens va semblar curiós que vau ser el premiat amb un discurs més discret, auster i curt de tota la Nit de les Lletres Catalanes.
—Vaig agrair el premi a la família, al jurat i prou. Evidentment que penses què has de dir o què has de deixar de dir, però amb això dels discursos hi ha dues coses. La pregunta que t’has de fer és a qui fa més bé el discurs, a mi o a la causa que pugui defensar? A fi que el discurs faci més bé a la causa que pugui defensar, se n’ha de saber de fer, de discursos, i has de saber on cal apuntar i com, i has de tenir també una petita trajectòria que t’avali. Evidentment que hi vaig pensar, però no em sentia còmode fent un discurs polític, reivindicatiu, que no sé si s’esperava, però és allò que sol passar en aquests casos. També hi ha un altre corrent de discursos de caràcter autobiogràfic, però tampoc em venia de gust. Carles Rebassa va fer un discurs molt reivindicatiu i molt ben fet, perquè ell en sap molt, perquè té un discurs polític molt consolidat, té aquesta faceta pública, i sap com articular el discurs perquè es noti que no és ell qui hi vol guanyar, sinó la causa. Jo no tinc aquestes eines i, per tant, vaig decidir de no dir gaire cosa.

—Abans comentàveu que el premi Carles Riba no té una dotació econòmica, sinó que és un avançament de drets d’autor. Precisament, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana se’n va queixar a Òmnium. Potser arran d’aquesta queixa s’ha aconseguit que el guardó arribi a 6.000 euros (fins ara 5.000), però continuen essent a compte dels drets d’autor.
—Econòmicament és com si no guanyessis un premi. El premi pròpiament radica en una difusió pública que segurament d’una altra manera el llibre no tindria, que permet de publicar en una col·lecció històrica… Té més a veure amb el prestigi que no pas amb una qüestió monetària. Quan t’hi presentes ja ho saps, no t’enganyen, però sí que tens aquesta contradicció, perquè sóc una persona que em dedico a escriure i em presento a premis per guanyar-hi diners. Mira, aquest any també he guanyat el premi de poesia per a infants Rosa Sensat i la dotació és de 5.000 euros i després hi ha el contracte editorial amb els drets d’autor a banda. O sigui, que el Rosa Sensat de poesia per a infants de fet té més dotació econòmica que no pas el Carles Riba. I, per una altra banda, també hi ha la gran diferència entre els 6.000 euros del premi de poesia i els 75.000 del Sant Jordi de novel·la. Entenc que la novel·la mou un mercat més important que no pas el de la poesia, però si parlem de premis… El premi Gabriel Ferrater són 10.000 euros, el premi dels Jocs Florals, 9.000. Com a mínim hauria d’anar per aquí.

—Vaja, que les condicions són millorables.
—Millorables, moltíssim. El premi Carles Riba podria ser de 15.000 euros i ningú no es posaria les mans al cap. Perquè del llibre que surt del premi Carles Riba, se’n venen prou exemplars, perquè és un premi que té una marca i un prestigi. 

—Heu notat que darrere el premi hi ha una Nit de les Lletres Catalanes que es retransmet per TV3 en hora punta i que Òmnium té delegacions per tot el país?
—No ho he notat. Ni s’ha muntat una presentació del llibre i gairebé no n’he fet presentacions a les seus d’Òmnium. L’he presentat a Òmnium de la Garriga, perquè qui el porta és el pare d’un amic meu; a Vic, perquè conec una de les persones de dins, també; i a Òmnium Penedès, que aquests sí que s’han posat en contacte amb mi sense tenir cap coneixença prèvia.