Un manifestant mostra un cartell contra les detencions de membres dels CDR ahir a Sabadell

Ahir, 23 de setembre, va començar l’octubre a Catalunya. L’Audiència espanyola no s’ha volgut esperar i aquí ens trobem, escrivint aquestes ratlles en l’absoluta provisionalitat, mentre l’estat desplega l’última macrooperació de propaganda contra l’independentisme a través de tots els seus mitjans. Mitjans que són també de comunicació. Sobretot de comunicació. Quin contrast amb les pel·lícules i sèries basades en fets reals que ens arriben de les democràcies consolidades, amb periodistes fidels al codi deontològic i recelosos de les maniobres del poder. Aquesta pel·lícula espanyola, ni amb el millor dels muntatges, no vendria un bunyol de vent a l’estranger. L’independentisme sap que la violència li faria perdre la meitat del suport intern; l’estat també. No cal ser gaire espavilat per a deduir a qui li convé més què.

‘Tenien preparades bombes. Quan vaig advertir de la “batasunització” del moviment separatista a través dels CDR em van dir de tot […] Repeteixo: tenien bombes’: ara ja ho sap tothom, però aquesta és una piulada d’ahir del president del PP a Catalunya, emocionat i precipitat per tenir per fi la seua ETA, collons, i que va esborrar no prou de seguida perquè una part del twitteram atent en capturés el testimoni. Però bé: ja em direu si hi ha gaire diferència amb fer titulars com els d’un diari espanyolista català que, convenientment repiulat per l’icetisme i el coscubielisme, començava així el matí: ‘Detinguts nou membres del CDR per preparar accions amb explosius’. El missatge és el mateix, l’objectiu és el mateix, la vulneració del dret de presumpció d’innocència és la mateixa.

Una altra de les profecies autocomplertes amb què juga l’unionisme és la idea que el conflicte Catalunya-Espanya és, abans que res, ‘un conflicte entre catalans’. Que ens aclarim primer entre naltros i després ja els avisarem. És un intent intel·ligent, perquè, coneixent el país, l’escenari ideal per a desactivar un moviment emancipador com el nostre no és pas l’enemistat natural amb aquells conciutadans que ens executarien demà mateix si els deixessin actuar, o amb els que llançaran petards al costat del nostre balcó quan s’anunciïn les sentències. L’escenari ideal per a desactivar l’independentisme seria que la meitat de la feina els la fessin els nostres veïns no-independentistes amb qui convivim potser no estretament, però sí quotidianament i civilitzada: veïns que potser ens reguen les plantes quan anem de vacances, companys de màquina de cafè a la feina, pares de l’escola amb qui celebrem els aniversaris dels xiquets. Parlem de contribuents que, en veient les hòsties de l’1-O per la tele, continuaven sense cap intenció de votar, però que el 3-O tenien clar que, contra la dissidència política, no tot s’hi val.

Entre la reculada indepe i la criminalització del moviment, de tot aquell capital social, d’aquell últim gran consens entre catalans, ja no en queden ni les engrunes. I malgrat tot, la violència anunciada no acaba d’arribar, i no arriba, no arriba, cosa que posa en dubte la teoria del ‘conflicte entre catalans’. En aquest sentit, res no assegura que d’aquí a quinze dies aquests figaflors no es tornin a ajuntar al carrer així inesperadament, com un 3-O qualsevol. Encara que, tal com està ara mateix el pati del sobiranisme, jo de l’adversari no hi patiria gaire, però l’instint anihilador de l’imperi és cec i, com a minoria rebel, tenim el deure de saber-ho aprofitar. Per començar, i com a punt de partida, estant a l’altura de la confiança que té l’estat en la nostra capacitat de reacció a les sentències. Perquè, en la cosa de l’amor propi, de l’unionisme en tenim molt a aprendre, i ara ja tampoc no ens sobra el temps.

Quinze dies, queden. No pot agafar per sorpresa ningú. Quinze dies durant els quals els aparells de l’estat es passaran de rosca com d’habitud. La seua propaganda revolucionada, desbocada, el delata davant la mirada menys suspicaç. ‘Grup terrorista d’índole secessionista català’, s’han empescat ara. Just ara, sense ni molestar-se a canviar el modus operandi respecte de tants precedents de criminalització que ja sabem com han acabat. Ells mateixos s’han posat el llistó de la credibilitat arran de fang, no plorarem per això. Plorarem, en tot cas, si l’independentisme no ho aprofita per recuperar la seua, de credibilitat, la que ha perdut a les institucions els últims dos anys: seria històricament incomprensible, inexcusable, ara que l’estat els posarà una segona oportunitat en safata de plata.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb