Estimat Jordi:

Fa onze mesos que ets a la presó, gairebé un any. Aquest ha estat l’any més complicat de la nostra vida. Saps que hem passat coses junts, però la muntanya russa on vivim és difícilment inigualable. Ja no som les mateixes persones que l’octubre del 2017. Aquest camí ha estat ple d’aprenentatges, moments que no hauria imaginat mai que hagués de passar. No ens han deixat triar i hem hagut d’adaptar-nos a la vida que un jutge ha dibuixat per a nosaltres.

De tots aquests aprenentatges, m’agradaria explicar-te com ens ha ajudat descobrir la força del col·lectiu. Una xarxa teixida de moltes complicitats, un munt de persones que ens han acompanyat i ens han cuidat. Persones que han arribat fins allà on nosaltres no podíem arribar, han facilitat el nostre dia a dia i han estat al nostre costat per tal de donar-nos aixopluc.

Aquest estiu hem tornat a l’Empordà després de molts mesos. Finalment vam tornar a casa! Perquè, des de fa molts anys, l’Empordà també és casa nostra. Deus voler saber que allà tot està bé, la Neus i l’Anna han tingut cura de casa nostra com si fos seva. Les petites oliveres, que van arribar fa dotze anys amb la Bei, no van poder suportar tanta calor ni la manca d’aigua. Pel que fa a la resta de les coses, tot era al seu lloc, no et cal patir per res.

El primer dia que vaig anar a mar i em vaig banyar davant les ruïnes d’Empúries, mentre nedava, pensava que aquest any tu no ho podries fer, no podries nedar al mar ni notar tota l’energia que ens transmet. Aquesta platja és la mateixa on Esculapi, déu de la medicina, es banyava i renovava energies. Com fèiem sempre, vaig passejar pel camí que voreja el mar fins a Sant Martí, aquest any tu tampoc no ho vas poder fer…

A Torroella de Montgrí, el poble és groc i la Dolors és a tot arreu. També hi ha un lloc per a tots vosaltres, però ella hi és present amb tanta força que em costa de caminar sense pensar-hi també.

Hi havia tantes coses que les nenes i jo havíem de fer que no vam tenir forces. Ja saps que tendeixo a deixar-me endur per la calma i els dies em passen sense més ni més. Però vam intentar seguir els teus consells i fer tot allò que tu no has pogut fer i que segur que hauries desitjat. Vam anar a nedar, a buscar petxines per Pals, a menjar fora amb la Sònia i l’Albert, vam fer alguna excursió amb bicicleta fins a Fontanilles i alguna amb barca amb els veïns. Ho vam fer tot perquè és el que fem cada estiu des que els nens són petits, però aquest estiu tu no hi has estat, aquest any ets tancat als Lledoners perquè un jutge ha oblidat què és fer justícia.

T’estimem!!

Llum als ulls i força al braç!!

Free tothom!!

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb