Dijous el ‘Polònia’ clou la tretzena temporada, la més atípica d’ençà que va començar el 2006. Amb una gran agilitat per a adaptar el programa a la voràgine de l’acutalitat, guionistes i actors han hagut de posar humor a violència policíaca, proclamacions d’independència, dos-cents vint-i-un dies de 155, presos polítics i exili i canvi de govern a Catalunya i a l’estat espanyol. Gran part del pes ha recaigut sobre Ivan Labanda, qui ha afegit al seu ventall de personatges grans protagonistes de la temporada, com Enric Millo, Pablo Llarena i Quim Torra. Ens hi veiem un divendres, quan ja s’ha emès el programa de la setmana i no hi ha risc de córrer per si cal enregistrar un gag d’última hora.

Les darreres setmanes ha passat de tot i al ‘Polònia’ heu hagut d’estrenar un munt de personatges.
—Aquesta temporada ha estat de les més difícils que hem fet. Tot allò que hem durant la temporada, de final de setembre amb el primer d’octubre i tot plegat, ha estat una bogeria. A més, moltes coses han caigut dijous, fet que ens ha complicat la vida. Prou sovint hem hagut d’enregistrar fins a quatre finals diferents en funció d’allò que pogués passar. Això també et dóna molta vida, és apassionant. El que és molt graciós és veure com la gent al·lucina amb el nivell d’actualitat del programa. Puigdemont va anunciar que el president seria Quim Torra a les 20.30 i l’emetíem a les 21.55, i ja estava actualitzat. Aquí hi ha una colla de guionistes que són uns genis i uns visionaris.

Com ho vau fer per triar qui seria el president Torra?
—Va ser molt immediat, però això passa amb molts personatges, que potser te’ls demanen d’un dia a l’altre. Qui opina molt és l’Helena Fenoy, que és la cap de caracterització. Just l’endemà de l’anunci de Puigdemont, en Jaume Buixó, el director del programa, em va demanar que em preparés el personatge del Torra per al càsting. Mira, me’l vaig preparar i ja està.

I com és Quim Torra?
—Crec que els aspectes més específics els acabes traient a mesura que fas el personatge. La Judit Martín i jo, crec que treballem d’una manera semblant: és molt important agafar-li l’aire. Molts cops, més que fer la imitació és trobar-li ‘l’aura’, no sé com dir-ho. És que el vegis i et recordi immediatament a ell. Després t’hi fixes i dius ‘no se li assembla una merda’, però hi ha alguna cosa que sí. I d’allà comences a fabricar més el personatge, comences a fixar-te en tics… Però és clar, en Quim Torra té un recorregut com a polític molt curt, he hagut de recórrer a entrevistes de fa molt de temps, de quan era al càrrec del Born.

Us prepareu els personatges mirant vídeos?
—Miro entrevistes, conferències de premsa i de tot. D’allà, agafes allò que veus i te l’inventes una mica per donar-li vida. Al final, no deixa de ser una paròdia i un personatge de ficció. Li has de trobar la comicitat, que és la nostra feina.

Ha evolucionat el personatge de Quim Torra des del primer cop que el vas fer?
—I tant, ha evolucionat. Si t’hi fixes, la veu ara ja s’hi assembla més. També ha canviat com construïm el personatge, que és com desmanegat. L’hem fet enorme i mal posat, amb una mica de gepa, les alces aquelles impossibles perquè és molt alt, la jaqueta, que sembla que li vagi dues talles grosses… és aquella cosa com deixadota. Però tot això acaba conformant el personatge.

Fotografia: Minoria Absoluta.

He vist que li feu un somriure peculiar.
—Ell aixeca molt la part dreta del llavi i juguem amb això. Al final és un cúmul de tot, molts cops, mentre ens caracteritzen em poso vídeos al mòbil perquè, a la maquilladora i a mi, ens va molt bé d’anar-lo sentint i veient. A mesura que et maquillen vas provant coses i cares.

Que sigui un nouvingut a la política influeix com actua?
—Té molt bona dialèctica. També crec que és molt poc polític. Se li veu molt la humanitat, en els seus discursos sempre apel·la a qüestions personals. No deixa de repetir que va treballar a Winterthur o que va viure a Madrid i hi té molt de contacte, amb això. Sempre diu ‘si em permet un exemple personal’… No sé si és estratègia o no, vull pensar que no. Malgrat tot això dels piulets, al final les persones som molt complexes, tenim moltes cares i molts moments de la vida. És un paio que el trobo molt proper, però no sé si és estratègia o si realment és així. M’agradaria conèixer-lo i veure què hi ha.

Abans era més habitual que al ‘Polònia’ participessin els polítics reals. Ja no els necessiteu?
—El Polònia també ha evolucionat i ha generat nous espais. Si t’hi fixes, el monòleg final ja no sempre es fa i, a més, es mou. De vegades el fem al començament, de vegades a la meitat, o bé es fa amb una altra fórmula… El programa sempre és al servei de l’actualitat política, i últimament n’hi ha molta. És tanta quantitat que molt sovint no es pot fer el monòleg perquè és prioritari un gag sobre una altra cosa.

Fa setmanes que espero la versió del ‘visca Catalunya, però Girona més’ d’en Quim Torra.
—De monòleg, només n’he fet un, al segon programa. Fer un monòleg em va molt bé perquè llavors trobes moltes coses del personatge. En un gag ets al servei d’una situació, però quan fas un monòleg ets tu sol parlant. Allà és quan veus que el personatge va cap a un lloc, sense voler, i ajuda molt a trobar-lo. Com parla, els moviments… Amb en Quim Torra només n’hem fet un de monòleg, espero que la temporada següent en vinguin més.

Han aparegut molts personatges, però també n’han desaparegut alguns altres, com Oriol Junqueras. Com és?
—Per respecte a tots els qui són a la presó. Va arribar un moment que ens ho vam tornar a plantejar perquè són a la presó, però en el fons també a l’imaginari de tothom i no deixen de ser notícia constantment. Fan entrevistes d’allí i participen en la vida política, però hi ha un respecte. No és el mateix allò que sabem de Junqueras per una entrevista o fins i tot d’un vídeo filtrat que fer comèdia amb una paròdia. És una línia molt prima, tot això es va parlar molt. Desacomplexadament fins i tot vam dir de fer-los, perquè també és una manera que siguin presents a la vida política. Però sabem que es podrien ferir moltes sensibilitats. És una línia molt prima i depèn dels directors del ‘Polònia’, que tenen molt bon gust i saben què triar. Si no els han tret és que segurament encara no estem preparats per a fer-los.

També vas fer de Turull, però només un cop perquè l’endemà el van empresonar.
—Ja l’havia fet algun altre cop, però el monòleg va ser únicament el dia del ple d’investidura i l’endemà se’l van emportar a Madrid. Aquell monòleg va ser molt divertit i molt cansat perquè vam haver de fer quatre finals. En un marxava en Turull i entrava Llarena, que és un personatge que m’encanta fer. Tant de bo sortís més, que surti amb els collons enormes trobo que és una idea meravellosa. La imitació que fem trobo que té molta gràcia. Però és clar, és un dels dolents de la temporada, no és bo que doni més joc.

Així com em dieu que en Junqueras no ha tornat a sortir per respecte, quan fèieu aquell monòleg se sabia que lendemà Turull tornaria a la presó.
—No se sabia, vam enregistrar quatre finals diferents. En un tornava i l’investien, en un altre tornava i no l’investien, un altre que partia a Madrid i l’enviaven a la presó i un altre on marxava cap a Brussel·les. Al final, malauradament va anar com va anar.

El secret de l’agilitat del ‘Polònia’ per adaptar-se a l’actualitat és rodar moltes versions?
—Aquesta temporada ha anat així. Per exemple, el dia de la moció de censura vam fer quatre finals per al gag aquell de la taula que pujava i baixava del camió de mudances. Podia ser que la censura reexís, que no, que Rajoy dimitís o que no reexís però Rajoy també dimitís, crec.

—Quin és el polític que més us agrada fer?
—Amb un que m’ho passo súper bé és l’Iceta. Em fa molta gràcia i crec que el personatge que ens hem inventat és molt bo.

—Us l’heu inventat, però l’Iceta de veritat de cop se’t posa a ballar.
—Sí, sí, et dóna un munt de material que no te l’acabes. I això és meravellós. Però el personatge rendeix molt, té aquella mala bufa de fons però juga constantment amb la ironia. El plantejo com el Coiot del Correcamins, que sempre intenta guanyar amb allò que fa però li acaba sortint malament. El fracàs aliè fet comèdia sempre fa gràcia.

Creieu que el ‘Polònia’ té línia editorial?
—Té línia editorial sobre com es tracten els temes. Ara, es reparteixen bufetades per a tothom, això és una cosa que es mira moltíssim. Hi ha gent que diu que el Polònia s’ha tornat més independentista, i una altra que diu ‘ja era hora que també en donéssiu als vostres’. Ho tenen superestudiat: es reparteix equitativament a tothom. Evidentment, en funcions de com vagi la cosa es pot repartir més cap a una banda o cap a l’altra. Als partits independentistes, els fan molta crítica, però som en un moment en què tot s’ha polaritzat tant que al final la gent només veu com vol. I es radicalitza en funció de com fa el costat oposat. Sobre això, allò que fem és mantenir-nos aliens a l’opinió i fer un programa de sàtira política on es reparteixi a tothom. Al cap i a la fi, TV3 és una televisió pública i ha de fer una funció de televisió pública. Seria molt injust que es repartís més a uns que als altres.

És complicat fer humor de la política quan les emocions són tant a flor de pell?
—Hi ha hagut moments delicats de no saber com fer humor d’alguna cosa. Per això crec que la feina dels guionistes aquesta temporada ha estat excepcional. Han tingut molt bon gust com han tractat els temes. Es podria haver fet escarni de moltes coses i haver ferit moltes sensibilitats, però han sabut estar-se en una línia molt fina. És una cosa molt catalana, en el fons, trobo que l’humor català s’assembla a l’humor britànic.

Potser el moment més bestial és quan empresonen mig govern i decidiu de no fer el programa.
—Exacte. Se’n va cancel·lar l’emissió, tot i que s’havia enregistrat. Trobo que és molt raonable, tant d’una banda com de l’altra. Al final no parlem de posicionaments polítics, és que tot això que ha passat és molt fort. Hauríem reaccionat igual si hagués passat d’una banda o de l’altra. Quan la realitat és tan forta, tot i que s’hagi enregistrat un programa, no convé emetre’l, com va ser aquell dia. En decisions com aquesta és on trobo que hi ha la grandesa del programa i dels creadors. O també en el final del programa següent, que feia una panoràmica dels caps dels presos polítics amb una poètica visual i amb molt de contingut.

Què penseu sobre el fet que s’utilitzés la decisió de no emetre aquell programa per a atacar TV3?
—En aquest moment pots agafar qualsevol cosa per atacar l’altre. Ja depèn de cadascú donar la credibilitat que es vulgui a aquest tipus d’afirmacions. Jo sé què fem i des d’on treballem. Conec gent independentista, conec gent pepera, conec gent que no és pepera però que està en contra de tot això… I és gent molt maca, una cosa no té res a veure amb l’altra. Ens estem tornant una mica bojos amb els posicionaments. D’acord que el moment és molt complex, però no oblidem que al cap i a la fi són persones. No ens tornem histèrics. Hem arribat a un nivell de crispació i d’enderrocar l’altre que ens estem saltant moltes barreres.

La política catalana seria diferent sense el ‘Polònia’?
—El ‘Polònia’ és un gran indicador de salut democràtica. Poder riure de nosaltres mateixos et fa prendre una distància amb això que passa, cosa que és positiva. Però a la política no l’influeix. Si ho fes, voldria dir que estem molt malament. Si, a mi, em diguessin que un gag al ‘Polònia’ ha determinat que el PSC ara digui que tal… ja podríem plegar.

I hi influeix en el coneixement que es té de la política?
—Això sí. Hi ha molta gent que reconeix que s’assabenta més de la política gràcies al ‘Polònia’ que pels Telenotícies. I no m’estranya, perquè de vegades és tan complex que veure un gag que satiritza una cosa que passa et fa adonar de la dimensió de tot plegat. A més, crec que fem un gran favor als polítics perquè els humanitzem. Li hem fet un gran favor a Rajoy, el Queco Novell ha fet un personatge mític que és molt tendre. Crec que és bo per a ells sortir al ‘Polònia’, i la majoria hi estan encantats. En sé d’alguns que no, però ep: sentit de l’humor.

A banda el ‘Polònia’ fas mil coses més. Ets actor de doblatge, fas teatre, musicals…
—Ara preparo La jaula de las locas amb l’Àngel Llàcer. L’Estrenarem el 20 de setembre al Teatre Tívoli i les entrades ja són a la venda. Abans estreno Carousel, un concert amb orquestra simfònica al Festival Grec. El doblatge és una constant, avui per exemple he fet el tràiler de Creed 2 la nova de Rocky. Tinc alguns projectes de teatre per més endavant, però encara no en puc dir res.

El ‘Polònia’ us fa cantar molt o sou vós el qui hi voleu cantar molt?
—Això no ho dic jo, ho diuen ells, eh [riu]: quan hi vaig entrar fa cinc anys vaig duir-hi aire fresc perquè allà no cantava ni déu i feien els musicals com podien. Jo fa anys que em dedico a això i molts cops no canto solament, sinó que faig de director musical. No puc evitar d’implicar-me molt en allò que faig, t’hi deixes l’ànima. És la gràcia de dedicar-te a una cosa artística. Poder fer musicals com la paròdia de La la land de l’any passat, on hi havia claqué, música… Allò abans no es podia fer. Aporto el meu granet de sorra a la televisió pública per oferir més qualitat. A mi, com més musicals em posin, millor perquè xalo molt.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb