11.07.2026 - 21:40
|
Actualització: 12.07.2026 - 22:33
The Washington Post · Gerry Shih
Jerusalem. El camí empedrat neix a la tomba del rei David, venerat pels jueus, i passa pel costat de la sala on els cristians creuen que Jesús va celebrar la Santa Cena. Molt a prop, l’abadia de la Dormició s’alça sobre l’indret on molts creients creuen que Maria va descansar abans de ser duta al cel.
Curull d’història i de fe, aquest carreró tranquil del Mont Sió de Jerusalem va esdevenir l’escenari d’una agressió inusitadament violenta l’abril passat, quan un jueu israelià de la Cisjordània ocupada va tirar a terra una monja catòlica francesa d’una empenta “per una qüestió d’hostilitat religiosa”, segons la policia israeliana.
L’agressió, enregistrada per càmeres de vigilància i perpetrada a plena llum del dia, va sorprendre molta gent, però no pas Nikodemus Schnabel, abat de l’abadia de la Dormició, que la monja havia visitat just abans de l’atac.
Actualment, els cristians a Israel “són agredits, escopits i estomacats”, diu Schnabel, que assegura que ha sofert atacs de tota mena en carn pròpia. “En aquest cas en tenim imatges, però pots estar ben segur que hi ha moltíssimes coses que no queden documentades.”
“Creu-me –sospira–, no és un cas aïllat.”
Per tot Terra Santa, els cristians són víctimes d’una onada com més va més palpable d’hostilitat i de violència que amenaça de fer trontollar la relació entre Israel i els cristians de la resta del món –sobretot amb els evangèlics dels Estats Units, que històricament han estat un dels grups que més aferrissadament han defensat l’estat jueu.
A Jerusalem, els cristians diuen que són assetjats rutinàriament per jueus ultraortodoxos, que sovint empren les processons religioses com a excusa per a atacar els béns i les propietats de la minoria cristiana a la ciutat vella.
A pocs quilòmetres de distància hi ha Taybeh, l’únic municipi de Cisjordània de majoria cristiana, on la població ha començat a disminuir després d’anys d’atacs i de campanyes de pressió econòmica de colons jueus armats.
L’ambaixador dels EUA a Israel, Mike Huckabee –un pastor evangèlic que sovint ha alçat la veu en defensa d’Israel–, va visitar Taybeh l’any passat poc després que un grup de colons hi hagués calat foc al monument més famós: l’església de Sant Jordi, de 1.500 anys d’antiguitat. Huckabee va qualificar l’atac “d’acte de terrorisme”, tot i que posteriorment se’n va retractar.
A més, tot un seguit de publicacions a les xarxes socials procedents del Líban –on soldats israelians s’han gravat a si mateixos destrossant icones cristianes i vandalitzant esglésies, en desafiament de les ordres dels superiors– han reforçat la sensació que l’animadversió cap als cristians s’ha anat normalitzant amb el govern del primer ministre Benjamin Netanyahu, el més extremista de la història d’Israel.
Fa dècades que els monjos i pelegrins cristians –fàcilment identificables per les túniques i creus– són assetjats a Jerusalem. Però la xifra d’agressions es va multiplicar gairebé per dos entre el 2023 i el 2025 i és a punt d’arribar a un nou pic històric enguany, segons el Centre Rossing, una organització interreligiosa de la ciutat.
Aquest darrer any i mig, els dos rabins més influents d’Israel, David Yosef i Kalman Ber, s’han vist obligats a emetre comunicats de rebuig als atacs contra cristians, que han qualificat de contraris als valors jueus i que han descrit com un “fenomen greu” que “cal eradicar”.
Així i tot, els dirigents polítics –tant locals com nacionals– sovint han guardat silenci sobre aquesta mena d’atacs.
El Ministeri d’Afers Estrangers israelià, per exemple, va ser una de les poques institucions oficials que es va pronunciar sobre l’atac de l’abril, tot titllant l’agressió “d’acte desvergonyit” contrari als valors fundacionals d’Israel: “el respecte, la convivència i la llibertat religiosa”.
El gabinet de Netanyahu no va fer declaracions en el moment de l’atac, però en un missatge a The Washington Post reitera: “Hem deixat clar que no es tolerarà cap acte de violència ni vandalisme d’aquesta mena.” I afegeix: “Els qui perpetrin aquesta mena d’actes seran processats amb tot el pes de la llei.”
El 2017, en una altra onada d’atacs contra cristians que va acaparar l’atenció de la premsa internacional, Itamar Ben-Gvir –aleshores advocat i activista polític– va defensar en una entrevista que escopir a monjos i esglésies cristianes era “una antiga tradició jueva”.
“No crec que sigui res de l’altre món”, va dir Ben-Gvir, que avui encapçala les forces de l’ordre israelianes com a ministre de Seguretat Nacional, un càrrec pel qual fou nomenat tot i haver estat condemnat per haver donat suport a una organització terrorista jueva i haver incitat al racisme. “Per què hem de judicialitzar-ho?”, es va preguntar. Un portaveu de Ben-Gvir ha refusat de respondre les preguntes de The Washington Post per a aquest article.
Francesco Ielpo, alt representant del Vaticà a Jerusalem, diu que li fa por que la influència creixent de la ultradreta israeliana empenyi els cristians d’Israel i dels territoris palestins –una minoria pròspera i amb un nivell educatiu alt– a anar-se’n de la zona.
Encara que l’Oficina Central d’Estatística d’Israel diu que la població cristiana a Israel i Jerusalem va augmentar fins a 184.200 habitants al final del 2025 –cosa que equival a un 1,9% de la població israeliana–, els líders cristians asseguren que les dades oficials no reflecteixen el fet que molts dels cristians inclosos al cens viuen a l’estranger.
“La situació és aquesta: la gent està morta de por”, diu Ielpo. “Els puc oferir feina i atenció sanitària. Els puc oferir educació de qualitat. Però amb això no n’hi ha prou: per a tirar endavant també cal esperança.”
Cristians assetjats
Dalt d’un mirador situat a una hora de la ciutat vella de Jerusalem, Suleiman Khouriyeh assenyala en totes direccions per il·lustrar la idea que els colons amenacen Taybeh –el poble mil·lenari que, segons els Evangelis, va donar refugi a Jesús i els seus deixebles– de tots els cantons possibles.
Els colons han impedit a Khouriyeh, el batlle del poble, de fer la collita al seu propi camp d’oliveres, tot prenent-li la propietat i aixecant-hi una tanca sense el seu consentiment. A l’altra banda de la vall, un empresari local, Hanna Massis, va haver d’aturar les obres de l’hotel que hi construïa a causa dels atacs dels colons.
Al sud hi ha la fàbrica de ciment de Roland Bassir, destrossada fa poc en un atac perpetrat per colons. Al final del 2023, els colons van plantar una única tenda de campanya al cim d’un turó pròxim: amb el pas del temps, la tenda es va convertir en unes quantes caravanes i, eventualment, en una petita granja.
Aquests dos anys següents, els colons de l’assentament van començar a dur el bestiar a pasturar al recinte de la fàbrica i van obligar els treballadors a marxar-ne a plena llum del dia, segons que mostren vídeos enregistrats per Bassir i els seus treballadors.
Els colons hi van hissar una bandera israeliana i van destrossar els cotxes dels treballadors i la maquinària de la fàbrica. En dos atacs, l’un al setembre i l’altre al març, els colons fins i tot van disparar amb rifles a l’aire com a advertiment, segons que explica Bassir, que afegeix que ha hagut d’acomiadar gairebé tota la plantilla a causa dels atacs.
Tot i haver invertit més de 100.000 euros en el negoci, Bassir sembla resignat a abaixar la persiana. Explica que ha demanat un visat per als Estats Units. “Si me’l concedeixen, me n’hi aniré demà mateix”, diu: “Aquí no hi ha futur. Cada dia penso que podria ser l’últim, perquè em podrien matar.”
Aquesta darrera dècada, fins a deu famílies han abandonat Taybeh i han emigrat als Estats Units, Llatinoamèrica o l’estat espanyol, segons que explica Khouriyeh, un èxode notable per a un poble de tan sols 1.500 habitants.
“No aguanten més viure aquí”, diu. “És molt dur, sobretot per als joves que no tenen feina i es veuen obligats a anar-se’n. Veiem que els israelians s’apoderen de tota la zona.”
Khouriyeh seu al despatx amb més funcionaris municipals i carrega contra els governs occidentals que, segons el seu parer, haurien de fer més per protegir-los: si no en qualitat de palestins, com a mínim en qualitat de cristians.
El batlle gesticula i llança una pregunta: sense un canvi de rumb polític a Israel –i a Washington–, què passarà amb la població cristiana d’aquí?
“Tenim els llocs sagrats més antics: l’església del Sant Sepulcre, l’església de la Nativitat”, diu Khouriyeh. “Però quin valor té una església sense cristians?”, afegeix.
Repercussions internacionals
En un moment en què Israel es troba com més va més aïllat internacionalment, sobretot al món islàmic, l’augment de la tensió amb la minoria cristiana amenaça de fer trontollar un pilar clau del suport internacional a l’estat jueu, segons que alerten alguns analistes israelians.
Als EUA, els conservadors cristians –tradicionalment favorables a l’estat jueu– han interpel·lat el vice-president JD Vance en actes públics per la situació de la minoria cristiana d’Israel, segons que explica Avishay Ben Sasson-Gordis, expert en relacions entre els Estats Units i Israel en un think tank de Tel-Aviv. Algunes veus influents de la ultradreta nord-americana, com ara Tucker Carlson i Candace Owens, també esmenten sovint la situació de la minoria cristiana per criticar Israel.
“La violència contra els cristians, i les figures polítiques [israelianes] que l’atien, és prou greu en si mateixa”, diu. “Però també és important de fixar-se en la manera com això repercuteix en la relació entre Israel i els seus aliats, i com amplifica el missatge dels detractors.”
L’hostilitat contra els cristians és especialment palpable entre la joventut israeliana, segons que explica Yisca Harani, fundadora del Centre de Dades sobre Llibertat Religiosa, una organització israeliana que gestiona una línia d’atenció telefònica per denunciar agressions contra cristians a Jerusalem.
Harani coordina un grup d’un centenar de voluntaris jueus que acompanya i protegeix les monges cristianes de Jerusalem cada volta que surten al carrer: d’ençà de l’atac de l’abril, explica, les monges han trucat a l’organització cada dia. Segons Harani –una monja israeliana practicant que ha pressionat les escoles religioses jueves perquè expliquin amb més detall als alumnes la història dels cristians a Terra Santa–, el problema comença a les aules.
“La meitat de la població d’Israel està del tot abduïda per la idea de la supremacia jueva”, diu. “Què esperes que passi si l’única cosa que s’explica als alumnes és que tots els gentils [no jueus], siguin d’Hamàs o de la minoria cristiana, els volen aniquilar?”
Per a Schnabel, l’abat de l’abadia de la Dormició, l’explicació és més senzilla. Quan va anar per primera volta a Israel, l’any 2003, recorda que va veure anuncis a l’aeroport de Tel-Aviv que presentaven el país com el bressol dels llocs sagrats del cristianisme. Amb el pas dels anys, els insults que Nikodemus sentia de tant en tant en carrerons foscs van passar a ser agressions a cara descoberta i a plena llum del dia. “Aquesta és la diferència entre llavors i ara”, diu Schnabel: “El govern.”
Segons ell, un dels grans punts d’inflexió va ser el 2015, quan un grup d’extremistes jueus va calar foc a l’església de la Multiplicació, on es diu que Jesús va fer el miracle d’alimentar cinc mil persones amb dos peixos i cinc pans.
Una dècada més tard, encara recorda un moment concret del judici: l’apassionat al·legat de l’advocat de la defensa en favor dels joves acusats de terrorisme. Aquell advocat era Itamar Ben-Gvir, avui ministre de Seguretat Nacional del govern israelià.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
