‘Els blancs consumeixen més crack que els negres,
però no els empresonen per haver-ho fet’
Ishmael Reed

Writing is fighting‘. Ho va dir el boxejador Muhammad Alí i ho ha posat en pràctica l’escriptor afroamericà Ishmael Reed, nascut a Chattanooga, Tennessee, ara fa vuitanta anys. Dos grans entre els grans. Reed és un crac de la intel·lectualitat resistent i combativa afroamericana, un crític àcid i corrosiu d’una intel·ligència esmolada sempre provocadora i reveladora. Reed desmunta, trinxa la història i tots els tòpics socials, polítics i culturals dominants de la correcció política de dretes o d’esquerres, racista o pseudoprogressista per reivindicar el rol fonamental dels negres en la cultura nord-americana, sistemàticament ignorat.

Per a ell, els poetes beats es van oblidar de Bob Kaufman, Janis Joplin hauria d’haver cedit el 15% dels seus guanys a Bessie Smith, Mick Jagger és un imitador de negres, i el menjar ràpid és una còpia de les guinguetes negres.

Ishmael Reed beu de les arrels orals de la cultura africana i cherokeee, del ritme que impregna la boxa, la dansa i la música. No és en va que, a més a més d’escriure novel·la, assaig, poesia i teatre, Reed és pianista de jazz, té grup propi, l’Ishmael Reed Quintet, i ha escrit lletres de cançons per a Macy Gray, Bobby Womack i Toni Allen, entre més.

‘Si he de ser comparat amb algú, que sigui amb gent com Charlie Mingus o Charlie Parker. Intento realitzar els mateixos viratges i canvis de ritme que ells’, confessava a Mireia Sentís a la llarga entrevista-pròleg del llibre Trapos sucios (BAAM, 2012), un recull dels seus assaigs dels anys vuitanta i noranta. El rigor d’aquests textos, implacables i documentats, directes com un cop de puny, contrasta amb l’exuberant sàtira corrosiva de les seves ficcions, però de contundència ideològica equivalent.

‘Ser negre als EUA és com ser espectador del teu propi linxament’,  provocava i polemitzava, en un d’aquells articles. O ‘”The Wire” representa els negres tal com la premsa nazi els jueus. Aquest verí produït per la televisió i per Hollywood es distribueix arreu i dóna forma a la percepció que l’audiència mundial té dels negre americans’.

‘El ritme dels meus llibres ‒explicava a l’entrevista‒ i el desenvolupament dels meus temes es basen, en part, en els shows de televisió i en els dibuixos animats. Utilitzo elements dispars i els dono una unitat orgànica. Els pintors treballen així, i els músics, no diguem’. Reed uneix i sincronitza en el mateix espai temporal un explosiu collage d’idees, imatges, tòpics, escenes actuals, seqüències històriques caricaturitzades, cançons, eslògans, anuncis, visions esperpèntiques o lúcides amb una habilitat extraordinària que confereix als seus relats una força insòlita, carregada alhora de raó, mala llet i sentit de l’humor.

Reed ressuscita fantasmes del passat i els exposa a un present aparentment distorsionat, fet que crea una mena d’esperpent més proper a la veritat que la mateixa realitat. ‘Només els fantasmes odien les coses noves’, diu un personatge seu. La seva denúncia de les actituds racistes incrustades en el present, com a continuïtat o ‘modernització’ de l’esperit racial més ancestral del poder blanc és extremadament lúcida, així com la ridiculització i el menyspreu que gasta cap als falsos radicals progressistes, les modes i tòpics ideològics, allò políticament correcte, la bondat de les classes mitjanes, la hipocresia social o els escriptors egòlatres carregats de premis i subvencions, per citar algunes de les moltes víctimes de les seves crítiques.

Per a ell, l’humor afroamericà és una cosa molt propera a la música rap, capaç de tractar un homicidi en clau de comèdia. El seu epitafi serà: ‘Va dir què pensava’. El seu objectiu és: ‘Vull que reaccionin als meus treballs, com si s’empassessin claus’.

Ishmael Reed és especialment sensible a la importància de la multiculturalitat, la porta a la sang, té arrels cherokees i irlandeses, el mestissatge cultural impregna la seva obra, il·lumina la seva visió del món, esmola les seves aptituds per la crítica, l’humor i la provocació.

El seu esperit artístic i crític es va manifestar de ben jovenet. A catorze anys firmava una columna de jazz en un diari local, i, a divuit, publica el conte Something Pure sobre el retorn a la Terra de Jesucrist com a agent publicitari, que va motivar que un professor universitari li aconseguís una beca. Va estudiar literatura, teatre, i presentà un programa de ràdio que va ser suspès després d’una entrevista a Malcolm X.

D’aleshores ençà, Reed ha escrit trenta obres, ha rebut importants premis literaris internacionals i ha estat professor d’escriptura creativa durant més de trenta anys a la Universitat de Califòrnia. El seu darrer llibre és The Complete Muhammad Ali (2015), una biografia sobre el boxejador més gran de tots els temps que es pot llegir com un veritable assaig sobre el segle XX, ha dit la crítica dels EUA. A veure si algú d’aquí s’anima a traduir-lo i a publicar-lo.

Ishmael Reed ben aviat visitarà Barcelona per participar en el Festival Primera Persona (11-12 de maig), i presentar la seva novel·la sobre l’esclavitud, Vuelo a Canadá (1976), tot just editada per La Fuga Ediciones, que al 2016 ja va publicar una altra de les seves obres mestres, Mumbo Jumbo (1972), una sàtira demolidora, hilarant i brutal de la civilització occidental i de la cultura i la societat blanca nord-americana. Tots dos han estat traduïts per Inga Pellisa.

L’eminent crític literari Harold Bloom ha considerat Mumbo Jumbo un dels llibres més significatius del canon occidental

L’antítesi de La Cabana de l’Oncle Tom
Vuelo a Canadá de Ishamel Reed és l’antítesi de La cabana de l’oncle Tom, de Harriet Beecher Stowe. Literàriament i ideològicament estan tan lluny una de l’altra, com la lluita armada revolucionària de la caritat cristiana de les dames de la Creu Roja. És la desconstrucció postmoderna de la història oficial, dels temps dels esclaus, amb personatges i referents que, com en un còmic posseït per la màgia de la transversalitat històrica, interactuen il·luminant d’ironia i paròdia totes les èpoques i els principals tòpics del relat estàndard nord-americà, tant el dels fatxes de l’Amèrica profunda, com el de tants progres de Nova York i Sant Francisco.

Coberta del llibre ‘Vuelo a Canadá’, d’Ishmael Reed, editat per La Fuga Ediciones

Tres esclaus negres s’escapoleixen de la plantació del negrer Swine, un terratinent del Sud que admira i imita la cort de Camelot. Un, el protagonista, Raven Quickskill pretén arribar al Canadà, però abans es fa famós per un poema. L’amo Swine considera els fugitius víctimes d’una malaltia mental que afecta els esclaus i que els provoca el desig de ser lliures. Els sequaços de l’amo els perseguiran per tot el territori per capturar-los. La novel·la és inicialment basada en la guerra civil dels EUA, tot i que hi ha transgressions temporals constants en les quals apareixen iots de luxe, grans hotels, televisors en color, llits d’aigua, piscines turístiques, i infinitat de detalls d’avui.

Tot i que Swine no és gaire descrit físicament, com passa amb tots els personatges de Reed, perquè ell sempre atorga més protagonisme al llenguatge que als actors, hom no pot evitar de veure Donald Trump en Swine, cosa que no podia ser de cap manera la intenció de l’autor perquè el llibre és del 1976. Això és un dels trets característics de la clarividència de l’autor. Potser alguns altres hi veuran Nixon, els Bush, o Ronald Reagan.

La transposició hàbil d’èpoques i escenaris no solament activa un mecanisme lògic en el lector que acaba per fer-li dubtar de tant com sap i que no s’havia qüestionat mai, sinó que fa que ressalti la idea que el racisme no s’ha extingit i que simplement s’ha adaptat: s’ha dutxat, pentinat i vestit segons que dicten les modes dels temps. És especialment àcida i divertida la caricatura d’Abraham Lincoln i d’allò que significa per la història dels EUA i per l’emancipació dels negres.

El President Lincoln diu a través de Reed: ‘Hi ha quelcom de molt humà en ells, quelcom innocent i…i malgrat això no aconsegueixo treure’m del damunt la sospita que posseeixen una altra ment. Una ment que ens amaguen’.

Hi ha estones de relat de terror i violència. No és en va que, segons Raven Quickskill, ‘Edgar Allan Poe ho va enregistrar tot. Diu més en uns quants relats que els historiadors en tots els seus volums’. També hi ha alguns altres moments que freguen el surrealisme, l’esperpent i la paròdia més descarnada i letal.

O bé, també, la descripció poètica dels efectes del racisme en les seves víctimes a través dels segles: ‘El relat d’un home és el seu gri-grí, compreneu? Arrabassar-se’l és com arrabassar-li el seu gri-grí. L’essència de la seva persona… Hostes humans caminen pels carrers de les ciutats amb la mirada buida, sense esperit. Algú els ha arrabassat la seva història.’

Reed se’n fot del mort i de qui el vetlla. I mai perquè sí. Del rei Artur i el rei Leopold de Bèlgica, de Napoleó i Abraham Lincoln, de la Reina Victòria i l’autora de la Cabana de l’Oncle Tom, Harriet Beecher Stowe, d’Oscar Wilde i Walt Whitman, dels terratinents negrers i les seves dones, etc… Però no deixa impunes, per a res, els esclaus submisos, més papistes que el Papa, els abolicionistes i sufragistes, i els esclaus alliberats que escriuen llibres i fan conferències per enriquir-se i posicionar-se socialment, explicant o exagerant un passat terrible d’esclau.

L’autor arrenca la màscara a la realitat nord-americana. Ens mostra la cara oculta de la cultura blanca per deixar-la en evidència i dinamitar-la, però alhora també ridiculitza la part fosca dels seus, la dels bons esclaus i bons emancipats, la dels negociants, vividors i aprofitats del relat històric.

Ishmael Reed fa l’exercici de considerar la història com a ficció per a desemmascarar-la, i utilitza la seva pròpia com a antídot del relat històric elaborat pel poder blanc i els seus sequaços negres i indis emancipats. Està tan lluny de la correcció política que pot sorprendre que veritats com catedrals que ell denuncia puguin haver passat desapercebudes per a la majoria, o que ens hàgim empassat el relat que ens administren perquè és el que interessa.

La seva crítica d’abans i d’ara, és clarament vigent després de quaranta anys de l’edició original.

En Vuelo a Canadá, en Mumbo Jumbo i en tota la seva producció assagística, periodística i teatral, Ishamel Reed és combatiu i posa les coses al seu lloc, ja que, segons ell escrivia a Trapos sucios: ‘Si es deixa fer a les ments perverses que controlen l’opinió cultural nord-americana, allò més probable és que d’aquí a mil anys els afroamericans siguin vistos com a hordes negres la contribució dels quals a la civilització són els traficants de crac, els nadons nascuts fora del matrimoni i la dependència de l’assistència social.’

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb