Per què el programa nuclear iranià continua essent una incògnita

The Washington Post · Jonathan Tirone

Fa dècades que els Estats Units i els seus socis es miren amb recel el programa nuclear de l’Iran, país acusat sovint de voler produir armes atòmiques d’esquena a la resta del món. Teheran sempre ha sostingut que té un programa nuclear purament civil, tot i l’escepticisme dels EUA i més estats.

El president nord-americà, Donald Trump, i el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, van dir que uns dels grans objectius de la guerra contra l’Iran era impedir que el país pogués arribar mai a construir una arma nuclear, una possibilitat que Israel considera gairebé una amenaça existencial.

L’acord de pau entre els Estats Units i l’Iran deixa el futur del programa nuclear iranià –i de l’urani altament enriquit de la República Islàmica– pendent de negociació; ambdues parts s’han instat a parlar-ne en un termini màxim de seixanta dies. El 2015, l’Iran acordà de limitar el seu programa nuclear de resultes d’un acord històric amb el govern Obama; tres anys després, tanmateix, Trump retirà unilateralment els Estats Units del pacte.

Per què el programa nuclear de l’Iran preocupa els Estats Units i els seus aliats?

L’organisme de control nuclear de les Nacions Unides, l’Agència Internacional d’Energia Atòmica (AIEA), reprovà l’Iran l’any passat: afirmà que les obstruccions del règim li impedien de determinar si el programa nuclear continuava essent “purament pacífic”.

L’AIEA comptabilitza detalladament les reserves d’urani d’arreu del món per garantir que cap estat no desvia material d’amagatotis cap a projectes armamentístics. L’agència, tanmateix, no ha pogut inspeccionar les reserves d’urani iranianes d’ençà dels atacs dels Estats Units i Israel del juny de l’any passat.

En la darrera avaluació de l’AIEA, ara fa més d’un any, els inspectors determinaren que l’Iran havia acumulat 441 quilograms d’urani enriquit a un 60%, i més de 8.000 quilograms d’urani enriquit a nivells inferiors. Si es continués processant, amb aquesta quantitat d’urani n’hi hauria prou per a fabricar prop d’una dotzena de bombes nuclears.

L’estat actual de les reserves d’urani de l’Iran és incert. Públicament, representants del govern nord-americà han repetit sovint que Washington sap amb exactitud on és que l’Iran guarda les reserves d’urani; en privat, tanmateix, la Casa Blanca no sembla pas tan confiada. El director de l’AIEA, Rafael Grossi, considera probable que la major part de l’urani iranià de qualitat gairebé nuclear sigui enterrat al complex natural d’Isfahan, que fou bombardat pels Estats Units i Israel tant durant la guerra dels dotze dies de l’any passat com durant el conflicte d’enguany.

L’Iran insisteix que té el dret d’enriquir urani amb finalitats civils, i refusa les crides dels Estats Units a desprendre’s de les seves reserves. El 2015, en l’acord nuclear amb Washington, Teheran accedí a transferir part del material nuclear a Rússia.

Què és l’urani altament enriquit?

L’urani natural és compost, principalment, per dos isòtops: l’O-238 i l’O-235. El segon d’aquests dos isòtops, que es troba en concentracions baixes en l’urani en brut, és imprescindible per a la fissió nuclear, un procés clau tant per a la generació d’energia nuclear com per a la producció d’armes atòmiques. Això obliga a enriquir artificialment l’urani per a augmentar-ne la concentració d’O-235, un procés per al qual calen milers de centrifugadores que giren a velocitats supersòniques per a separar els isòtops.

Per a augmentar la majoria de centrals nuclears cal que l’urani tingui una mínima concentració d’un 3,67% d’O-235. En virtut de l’acord nuclear del 2015 –fruit d’unes negociacions que s’allargaren uns dos anys–, l’Iran es comprometé a no enriquir urani per sobre d’aquest nivell durant quinze anys.

Qualsevol concentració superior a un 20% equival a “urani altament enriquit”: a partir d’aquest llindar, arribar a la qualitat militar –el nivell d’enriquiment que cal per a poder desenvolupar armes nuclears– esdevé un procés relativament ràpid. La concentració habitual de l’urani per a armes nuclears és d’un 90%. L’urani enriquit a nivells més baixos, especialment a partir del llindar del 60%, també es pot emprar per fabricar una bomba atòmica rudimentària, si bé a costa de perdre potència i fiabilitat.

Què en sabem, de les capacitats d’enriquiment d’urani de l’Iran?

Ara com ara, encara no se sap si les dues plantes d’enriquiment d’urani iranianes de què es té constància, Fordow i Natanz, continuen en funcionament després dels bombardaments dels Estats Units i Israel.

La planta de Natanz, situada al centre del país, és soterrada a més de 40 metres de la superfície, i protegida per un revestiment d’acer i formigó d’uns vuit metres de gruix, segons estimacions independents. La planta de Fordow, construïda al vessant d’una muntanya, encara és més fortificada. Hom creu que es troba enterrada a una profunditat entre 60 metres i 90 sota terra.

Encara que Trump afirmà l’any passat que el programa nuclear de l’Iran havia estat “destruït” en els atacs aeris dels Estats Units, els experts coincideixen a assenyalar que molts dels elements clau del programa nuclear iranià es mantenen intactes. L’estat exacte del programa nuclear, tanmateix, serà una incògnita fins que els inspectors de l’AIEA no puguin verificar –amb visites presencials– la gravetat dels danys causats pels atacs israelians i nord-americans.

És possible que l’Iran continuï enriquint urani en una tercera planta secreta, desconeguda per a la resta del món. L’any passat, de fet, l’AIEA afirmà que la República Islàmica havia construït una tercera planta d’enriquiment en un emplaçament no especificat. Que l’Iran hagi aconseguit d’amagar una planta de la resta món no seria pas inaudit, ni de bon tros: tant Natanz com Fordow es construïren clandestinament, i als inspectors de l’AIEA tan sols els permeteren d’accedir-hi quan ambdues instal·lacions ja eren pràcticament acabades.

Tant Natanz com Fordow han estat destruïdes, però els experts del país continuen tenint els coneixements tècnics que calen per a enriquir urani.

N’hi ha prou de tenir urani de qualitat militar per a poder produir armes atòmiques?

Enriquir urani a un 90% no és pas un gran envit tècnic: amb tan sols un parell de centenars de centrifugadores, de fet, n’hi hauria prou per a enriquir urani a un 90% en qüestió de setmanes. Però per al pas següent del procés –fondre l’urani en un metall apte per a una bomba–, l’Iran hauria de reconstruir la planta d’Isfahan, destruïda pels Estats Units i Israel.

Quan aconseguís material fissionable, a l’Iran també li caldria desenvolupar els mitjans per a llançar un projectiu nuclear. És probable que el règim ja sàpiga fabricar un dispositiu d’implosió rudimentari, semblant al de la bomba atòmica llançada pels Estats Units sobre Hiroshima l’any 1945.

Per a poder atacar un objectiu a distància remota, l’Iran necessitaria una ogiva prou petita per a sobreviure a la reentrada a l’atmosfera en un míssil balístic. Fins ara, tanmateix, no ha fet assaigs militars compatibles amb una arma nuclear.

L’Iran féu uns quants estudis sobre la viabilitat d’una arma nuclear fins l’any 2003; segons la intel·ligència nord-americana, tanmateix, és improbable que hagi reprès aquestes investigacions d’aleshores ençà. El míssil balístic més potent de l’Iran té un abast estimat de 5.000 quilòmetres.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb