Més adaptable, més despietat i més radical: així és com la guerra de l’Iran n’ha enfortit el règim

The Washington Post · Susannah George i Greg Miller

La mort del líder suprem iranià, Alí Khamenei, durant el primer dia de guerra va atiar l’esperança, tant als Estats Units com a Israel, que el règim que l’aiatol·là havia encapçalat amb mà de ferro fins aleshores podria caure en un futur immediat.

Quatre mesos després, tanmateix, el funeral d’estat amb què l’Iran ha acomiadat l’ex-líder suprem ha palesat la capacitat de resistència de la República Islàmica i ha culminat l’ascens d’una nova generació de dirigents al capdavant del règim, segons que expliquen diplomàtics i experts.

Encapçalada pel fill i successor de Khamenei, Mojtaba –que roman en la clandestinitat d’ençà que fou ferit en el mateix atac en què va perdre la vida el seu pare–, la nova cúpula del règim és més jove, més audaç i més hàbil a l’hora de recórrer al “poder tou”, amb la diplomàcia tradicional o amb la propaganda a les xarxes.

Segons que expliquen diplomàtics i experts, el règim –que ha sobreviscut a mesos d’atacs de dos dels exèrcits més potents del món, els Estats Units i Israel– ha sortit reforçat del conflicte i més implacable que mai: segons que sembla, les autoritats del país han executat desenes d’opositors i crítics aquestes darreres setmanes, al mateix temps que han continuat atacant esporàdicament el golf Pèrsic per fer prevaler el control iranià sobre l’estret d’Ormuz.

Raz Zimmt, director d’investigació sobre l’Iran a l’Institut d’Estudis de Seguretat Nacional d’Israel, considera que la regió “s’encara amb un Iran nou, més audaç i segur de si mateix”.

Gairebé tots els nous dirigents del règim van passar els anys de formació en agències de seguretat interna o unitats militars encarregades de reprimir la dissidència, armar milícies aliades –com ara l’Hesbol·là i Hamàs– o gestionar els cossos d’elit del règim, incloent-hi el Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica (CGRI).

N’és un exemple Mohammad Bagher Zolghadr, que va assumir fa poc l’influent càrrec de secretari del Consell Suprem de Seguretat Nacional de l’Iran. Zolghadr és un antic comandant del CGRI amb vincles estrets amb la Força Quds, la branca del CGRI que s’encarrega d’entrenar les milícies aliades a l’Iran de la regió.

Ahmad Vahidi, el nou comandant en cap de la Guàrdia Revolucionària, fou un dels grans responsables de la campanya de repressió contra les protestes pels drets de les dones que van sacsar el país l’any 2022, segons que expliquen funcionaris i experts. Mohsen Rezaei, el nou assessor militar del líder suprem, és un defensor aferrissat de l’augment de la tensió com a estratègia de resposta als atacs dels Estats Units i Israel, segons els experts.

Fins i tot els alts càrrecs que els EUA havien arribat a considerar moderats en el passat han anat endurint posicions després d’anys d’experiència en cossos de seguretat o unitats militars. N’és un exemple Mohammad Bagher Ghalibaf –president del parlament iranià i un dels principals interlocutors del règim en les negociacions de pau amb els EUA–, que va ser comandant del CGRI durant la guerra entre l’Iran i l’Irac, els anys vuitanta.

Per contra, els dirigents amb experiència en la política civil han quedat al marge durant la reorganització interna del règim desencadenada per la guerra, segons que expliquen diplomàtics i experts. Entre aquests dirigents hi ha el president Masoud Pezeshkian i el ministre d’Afers Estrangers, Abbas Araghchi. El ministre, de fet, va arribar a encapçalar les negociacions amb els EUA, però ha anat perdent influència aquests darrers mesos.

La consolidació del poder del règim entorn d’un grup reduït d’alts càrrecs, tots ells extremadament fidels a Khamenei, contradiu les afirmacions de Trump, que sovint ha presumit d’haver aconseguit un “canvi de règim” al país que hauria donat més veu i vot als sectors més pragmàtics de la República Islàmica.

“Tenen un grup de dirigents nou”, va dir Trump durant la cimera del G-7 del mes passat a França. “De fet, crec que són astuts… Estan molt menys radicalitzats, i crec que són molt i molt bons.”

Diplomàtics i experts, tanmateix, diuen que l’actitud de Trump durant el conflicte –incloent-hi l’amenaça d’aniquilar la civilització iraniana, un país amb més de 90 milions d’habitants– ha reforçat la idea, repetida sovint pels sectors de línia més dura del règim, que l’Iran es troba abocat a una lluita existencial amb els Estats Units i els seus aliats. També ha afeblit els sectors més moderats del règim, que van exercir un rol clau en les negociacions sobre el programa nuclear del país ara fa una dècada.

Però la prova de foc per a la nova cúpula del règim, diuen els experts, començarà precisament ara que el conflicte s’ha acabat: reconstruir la malparada economia iraniana i millorar les condicions de vida de la població. L’acord signat entre l’Iran i els Estats Units, que desbloca milers de milions de dòlars en actius iranians congelats i proporciona més beneficis financers al règim, es perfila com tot un salvavides econòmic per als nous dirigents del país.

Qüestions econòmiques a banda, el règim també s’enfronta a envits més immediats, com ara demostrar que Khamenei fill s’ha recuperat de les lesions sofertes en l’atac que va assassinar el seu pare i que, com a tal, és capaç d’assumir les funcions que li pertoquen en virtut del càrrec, incloent-hi fer aparicions públiques.

Mojtaba Khamenei ha mantingut un perfil baix durant la seva carrera: tan sols ha estat fotografiat en públic en comptades ocasions, i pocs iranians l’han sentit parlar en públic.

La guerra l’ha allunyat encara més de l’esfera pública. Diplomàtics i experts diuen que, aquests darrers mesos, el nou líder suprem probablement ha estat traslladat repetidament d’un búnquer a un altre per protegir-lo de bombardaments enemics o d’intents d’assassinat. Mojtaba Khamenei tampoc no va fer acte de presència al funeral del seu pare, la primera gran concentració pública d’ençà de l’esclat de la guerra.

“És el cap d’estat. Un líder religiós. I es tracta del funeral del seu pare”, diu Norman Roule, ex-agent de la CIA i expert en l’Iran. “El fet que no hagi anat al funeral del pare, que no hagi fet el dol en públic i no hagi projectat autoritat com a nou líder suprem, es podria interpretar –tant a l’Iran com a l’estranger– com una mostra de feblesa personal i física, o fins i tot com una prova de la seva hipotètica mort.”

Un diplomàtic iranià, que accepta parlar anònimament per abordar qüestions delicades, diu que és poc probable que Khamenei torni a comparèixer en públic en un futur immediat, en gran part per por que els Estats Units o Israel provin d’assassinar-lo.

“El poble iranià necessita, sobretot, que estigui fora de perill perquè pugui continuar dirigint el país”, diu el diplomàtic. “Els EUA i Israel ja han demostrat que no respecten cap compromís o acord.”

Es creu que Khamenei continua prenent decisions d’alt nivell fins i tot en la clandestinitat, segons que diuen diplomàtics nord-americans i del Llevant, tot i que el líder suprem sol transmetre les decisions i declaracions per mitjà d’intermediaris.

“Ara mateix és clar que Mojtaba Khamenei és qui pren les decisions estratègiques”, diu Zimmt, que afegeix que els seus aliats més estrets formen un “col·lectiu” que influeix en el procés de presa de decisions, però que en última instància roman subordinat als designis de l’aiatol·là.

Es creu que Khamenei ha imposat certes línies vermelles en les negociacions amb els Estats Units, segons que expliquen els experts: el líder suprem, per exemple, ara prohibit oferir qualsevol concessió significativa quant al programa nuclear iranià abans no entri en vigor un alto-el-foc durador.

Seguint l’exemple del seu pare, Khamenei també s’ha distanciat d’algunes de les decisions preses pel seu propi règim. El nou líder suprem del país, per exemple, va expressar públicament certes reserves sobre el memoràndum d’entesa que el seu govern va signar amb els Estats Units al juny, però va permetre que l’acord tirés endavant.

La nova cúpula del règim substitueix una generació forjada per anys de lluita soterrada contra el règim autocràtic del xa, que va culminar en la Revolució Islàmica del 1979.

Segons els experts, la cúpula actual és formada per membres de la generació postrevolucionària, que sol ser menys extremista en qüestions de fe, però igual de disposada a recórrer a la força per reprimir l’oposició i refermar el control del règim.

Els nous dirigents del país també tenen una visió més sofisticada dels EUA i els seus punts febles, cosa que ajuda a explicar per què l’Iran, una volta va esclatar el conflicte, va optar per tancar l’estret d’Ormuz i atacar els aliats de Washington a la regió, en compte de centrar-se exclusivament en objectius nord-americans.

L’Iran, de fet, va demostrar que està disposat a reprendre l’ús de la força militar fins i tot després de l’anunci del primer alto-el-foc, a l’abril, una agressivitat que l’ha ajudat a obtenir concessions clau dels Estats Units en matèria econòmica i que ha permès al règim de presentar-se als iranians com el veritable guanyador del conflicte.

“Desprenen confiança”, diu un diplomàtic europeu en contacte amb els negociadors iranians i que accepta parlar amb The Washington Post a condició d’anonimat: “No sols han sobreviscut [la guerra], sinó que també han redescobert el valor estratègic de l’estret d’Ormuz.” I afegeix: “Creuen de debò que poden dictar els termes de la negociació.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb