02.10.2026 - 21:40
The Washington Post · Mustafa Salim i Alex Horton
Bagdad, Irac. L’exèrcit dels Estats Units es retirà definitivament de l’Irac dimecres, després de dues dècades d’intervenció militar que s’han saldat amb la mort de centenars de milers de civils iraquians i milers de soldats nord-americans. La retirada nord-americana de l’Irac arriba en un moment d’influència creixent de l’Iran, que ha aconseguit de resistir l’embat dels Estats Units i Israel i consolidar el seu estatus regional.
Les darreres tropes nord-americanes que quedaven al país es traslladaren a mitjan setmana a Jordània, seu central de la missió dels Estats Units contra l’Estat Islàmic (ISIS) a la regió.
“La responsabilitat d’entomar els envits de seguretat que encara persisteixen a l’Irac, també de les restes d’Estat Islàmic i les milícies pro-iranianes que menystenen la sobirania iraquiana i l’estabilitat regional, recau ara en el govern de l’Irac”, digué dimecres el portaveu del Pentàgon, Sean Parnell.
La retirada és la culminació de l’acord, signat pel govern Biden l’any 2024, pel qual els Estats Units es comprometia a reduir a zero els seus efectius desplegats al país abans del 2027. Els soldats nord-americans que encara eren al país se n’anaren de la base aèria d’Irbil, al nord de l’Irac, on hi havia la gran majoria dels 1.500 efectius assignats a la missió nord-americana contra Estat Islàmic. D’ara endavant, la missió continuarà a Jordània, on se centrarà en l’activitat miliciana a Síria. Així i tot, segons que explica un funcionari de l’exèrcit nord-americà, que accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició de romandre en l’anonimat, els Estats Units podrien continuar llançant atacs en territori iraquià en cas de detectar amenaces per al personal o els interessos de Washington a la regió.
La retirada de les forces nord-americanes de l’Irac ha passat pràcticament desapercebuda a Washington, on el cost humà i financer de la invasió del 2003 continua essent objecte de molta polèmica. Segons xifres de la Universitat de Brown, 210.000 civils iraquians moriren a causa de la invasió en les dues dècades, entre el 2003 i el 2023, i també més de 4.599 militars nord-americans.
Prop d’uns 170.000 soldats nord-americans es trobaven desplegats al país en el punt àlgid de la guerra, l’any 2007, quan la violència sectària es descontrolà. Barack Obama es comprometé a posar fi a l’impopular conflicte després de ser elegit president dels EUA, el 2008. El 2011, encara com a president, proclamà la fi de les operacions militars i anuncià la retirada definitiva de les forces nord-americanes.
Estat Islàmic, conformat per ex-milicians d’Al-Qaeda i més grups extremistes, arrasà l’Irac i Síria l’any 2014, cosa que motivà la creació d’una coalició internacional que féu que gran part de les tropes nord-americanes desplegades a l’Irac s’hi quedessin. La intervenció s’allargà fins al primer mandat de Donald Trump.
Tanmateix, l’Irac emergí del conflicte amb Estat Islàmic amb una economia en creixement i una democràcia incipient que, aquests darrers anys, sovint s’ha vist posada a prova per les tensions sectàries al si del govern.
La retirada definitiva dels Estats Units de l’Irac s’ha celebrat com una victòria a l’Iran, que continua immers en un alto-el-foc tens amb els Estats Units i Israel després de mesos de guerra.
Teheran s’ha aprofitat durant anys de la inestabilitat política a l’Irac: sense anar més lluny, el règim ha infiltrat al govern alts càrrecs afins, i també ha armat milícies que n’han ampliat la influència al país.
Muhàmmad Bagher Ghalibaf, president del parlament iranià, es pronuncià sobre la retirada nord-americana de l’Irac el mes passat, durant una visita diplomàtica a Bagdad que culminà amb una visita a l’indret on el comandant iranià Qasem Soleimani fou assassinat en un atac nord-americà l’any 2020.
“El front de la resistència ha acabat prevalent”, afirmà en una conferència de premsa, en al·lusió a la xarxa d’aliats iranians al país i la regió.
Durant el conflicte contra Estat Islàmic, l’Iran organitzà els seus aliats sota el paraigua de les anomenades Forces de Mobilització Popular. Tècnicament, els milicians del grup –més de 200.000– cobren de l’exèrcit iraquià; però, a la pràctica, exerceixen com a forces proxy de Teheran, i han atacat repetidament objectius nord-americans durant la guerra de l’Iran.
La previsió, originalment, era que la retirada de les forces nord-americanes del país coincidís amb el desarmament de les milícies pro-iranianes, que han menystingut o desafiat les crides a lliurar les armes. Atesa la negativa de la majoria de grups, el termini del desarmament s’ha acabat ampliant fins el juny de l’any vinent, segons que ha explicat el primer ministre iraquià, Ali al-Zaidi.
Mark Cancian, assessor del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals, un think tank de Washington, explica que és possible que l’Iran surti reforçat de la retirada nord-americana, però matisa que les activitats regionals de Teheran durant aquests darrers mesos sovint s’han traduït en aliances inesperades contra la influència iraniana.
La invasió nord-americana del 2003, que enderrocà el règim de Saddam Hussein, sumí l’Irac en el caos, segons que explica Cancian, i eliminà la gran amenaça de Teheran a la seva frontera oest. Però els atacs iranians d’aquests darrers mesos contra països que acullen a la regió tropes nord-americanes han acostat països com l’Aràbia Saudita a Israel, un fet que hauria estat inimaginable fa poques dècades, diu Cancian.
“Això reforçaria molt els Estats Units, perquè sempre ens ha costat trobar un equilibri entre els àrabs i els israelians”, diu.
D’ara endavant, les forces nord-americanes redirigides de l’Irac a Jordània se centraran a combatre les milícies d’Estat Islàmic. Si el grup “es descontrola i l’Irac i Síria ens demanen ajuda, aleshores intervindrem per ajudar-los”, explica el funcionari de l’exèrcit nord-americà.
Fa anys que les milícies pro-iranianes a l’Irac es dediquen a atacar objectius nord-americans a la regió; i els atacs s’han intensificat d’ençà del començament de la campanya militar d’Israel a Gaza. Tres soldats nord-americans moriren en un d’aquests atacs a Jordània, l’any 2024.
“Tan sols posem el punt de mira en les [milícies pro-iranianes] que ataquin el nostre personal”, diu el funcionari de l’exèrcit nord-americà. “Però, en general fer front a aquests grups serà responsabilitat de l’Irac, a partir d’ara.”
Però, darrerament, la Guàrdia Revolucionària de l’Iran (IRGC) ha reforçat les operacions militars a l’Irac, cosa que pot significar tot un maldecap per a Bagdad.
Durant aquests darrers anys, la Guàrdia Revolucionària iraniana ha anat concentrant les seves forces en grupuscles més petits que dificulten ser detectats pel govern iraquià. Les dificultats del procés de desarmament, en aquest sentit, han evidenciat la influència creixent d’aquestes escissions més petites.
Un alt càrrec del govern iraquià, que accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició de romandre en l’anonimat, cita l’exemple de la milícia pro-iraniana Ansa’ib Ahl al-Haq, que tan sols ha accedit a lliurar, si fa no fa, la meitat de l’arsenal que es creu que ha arribat a tenir: els dirigents del grup, en aquest sentit, han explicat que la resta se l’han apropiat desertors que han format una nova milícia.
Aquesta nova organització ha rebut suport actiu de l’Iran, segons que explica l’alt càrrec. També ha cooperat amb les forces hutis –aliades amb Teheran– al Iemen i ha participat en atacs contra infrastructures energètiques a l’Aràbia Saudita.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
