Iolanda Batallé Prats: “M’horroritza l”això sempre s’ha fet així'”

  • La directora de l'Institut Ramon Llull acaba de publicar un assaig on recull la seva experiència dirigint equips

VilaWeb
Iolanda Batallé Prats
Anna Zaera
09.02.2021 - 21:50
Actualització: 10.02.2021 - 11:17

Iolanda Batallé Prats és escriptora, editora i directora de l’Institut Ramon Llull. Em rep a casa seva i fem l’entrevista a la terrassa. Diu que precisament aquí, en aquest estudi de les golfes, és on ha escrit Atreveix-te a fer les coses a la teva manera (Destino), un llibre curt on explica la seva experiència com a dona dirigint equips. Més que un tractat empresarial per a dones, és un manual per a la vida, una invitació a explorar les singularitats de cadascú per a construir organitzacions més sanes i diverses. Comencem a parlar i apareixen dos ocells pit-roigs que s’aturen a les plantes del terrat, refiats i simpàtics. Com ella. Mira’ls!, em diu.

Al llibre assegureu que la cosa més important a l’hora de dirigir és conèixer-se molt bé a una mateixa. Com sou? Com diuen els altres que sou?
—Ai, abans que em féssiu la segona pregunta, anava a dir: això ho haurien de dir els altres. Crec que sóc una persona molt treballadora. De vegades, fins i tot, massa. Crec que era Jane Austen qui deia: fins i tot les meves millors qualitats són els meus pitjors defectes. Les grans qualitats de les persones portades a l’extrem es poden convertir en dolentes. Per això crec que les persones hem de saber modular-les.

I què més?
—Sé observar i escoltar, encara que aparentment no ho sembli, perquè sóc molt espontània i expressiva. També sóc intensa. Va molt bé al principi per engegar projectes, però ho has de controlar per no bloquejar certes persones. I crec que sóc altament generosa.

Què és ser generosa?
—Si la por et bloqueja, no pots ser generosa. Diria que les persones que em coneixen la valoren, aquesta generositat. De vegades em veuen més hippy o happy flower del que sóc i quan la gent em coneix se sorprèn molt, perquè sóc força rigorosa i germànica quan treballo.

No teniu pors?
—Tots tenim pors. Malament aniríem si no. Quan dirigeixes una empresa o una institució, has de prendre moltes decisions, i abans de prendre-les, les has d’escoltar molt. Des del silenci, i no des del soroll que t’arriba. N’hi ha de doloroses que causen molta por o vertigen. Jo crec que la por s’ha d’escoltar, però no t’ha de paralitzar. Si escoltes les pors, descobreixes moltes coses. La por també té alguna a cosa a veure amb el temps, amb el futur. Crec que ens fa por perdre alguna cosa. I quan tens poder, et fa por perdre el poder. Hi ha una frase molt típica de les organitzacions que diu: “És que aquí això sempre s’ha fet així”. A mi això m’horroritza.

El llibre recull la vostra experiència com a directora de l’Institut Ramon Llull. Precisament, hi dieu que moltes vegades costa fer canvis.
—Les organitzacions són éssers vius. Com una família o com un país. En el cas del Llull, són gairebé setanta persones.

Parleu del dret de les dones de dirigir a la seva manera. Quan us n’adoneu, que sou feminista?
—Jo vaig marxar de casa els pares a disset anys. La consciència feminista la tinc des de petita, però no com un discurs o una cosa combativa. Ho respecto, perquè crec que cada dona ha de fer una aportació, però el meu cas és un feminisme dels fets. Ara, he de dir que per manera de ser tampoc m’identifico gaire amb la divisió binària d’home-dona. Jo crec que aquest llibre pot ser útil a les dones però també als homes. De fet, he conegut molts homes amb maneres de liderar molt femenines però a qui el sistema també els bloquejava. El llibre crec que és una reivindicació de la diferència. M’agrada que qualsevol diferència arribi a llocs de responsabilitat i s’atreveixi a liderar a la seva manera.

No seguir models preestablerts?
—Sí. Més que una consciència feminista, tinc una consciència de defensar la diferència des de molt petita. Crec que una de les coses que se’ns perdona menys a la gent diferent és que arribem als llocs de responsabilitat i ens en sortim, i que a sobre, ho fem a la nostra manera. És com que et perdonen la vida. La meva batalla sempre serà cap a aquesta diferència. Per mi, el feminisme és obrir una escletxa per a tantes batalles.

Us trobeu gaires persones en el dia a dia que encarnen aquests valors antics?
—Me’n trobo moltes. De fet, moltes de les dones que van arribar a llocs de poder als anys cinquanta, seixanta o setanta van sentir que l’única manera de sobreviure era aplicar aquests mètodes. Respecte absolut, eh? Però com que aquesta batalla ja l’han feta altres, la meva és arribar-hi, fer-ho a la meva manera i, sempre que puc, a tot arreu on sóc, permetre que altres diferències arribin a llocs de responsabilitat.

Les persones construeixen les organitzacions?
—Com més plurals i lliures siguin les persones que arriben als llocs de responsabilitat, més plurals i lliures seran les organitzacions, cada poble, cada ciutat o cada país. De fet, una de les coses que em desgasten més de les feines són les miserietes i les envegetes. Fer males jugades pel simple fet de fer-ne. Però amb coses gairebé de P3. En homes, en dones, en tot! Quan ho analitzes, es redueix a la por. Però, és clar, tots podem tenir aquestes miserietes que vénen de les inseguretats.

No tothom hauria de dirigir?
—Per mi, hi ha persones que no haurien de dirigir. Són les que senten dolor o enveja quan el seu equip destaca. Una directora ha de repartir joc. Una directora ha de possibilitar que la seva organització destaqui, i d’aquesta manera, els èxits són teus i de tot el col·lectiu. La meva mare sempre m’ha dit: ets massa generosa! Però jo sempre he preferit ser-ho, perquè per una vegada que algú et pugui ferir, moltes altres persones se t’obren i passen coses molt boniques.

A la biografia que acompanya el llibre parleu dels viatges i experiències professionals a l’estranger. Què heu après dels viatges que us ajudi ara a dirigir?
Fins als trenta anys vaig viatjar força i vaig viure en diferents països. A l’Àfrica, l’Índia, els Estats Units, el Regne Unit… Però no sóc una persona que necessiti gaire viatjar. Penso que caminant pels pobles de Catalunya o pels d’Espanya n’aprens molt, també. És cert que la feina de l’Institut Ramon Llull és portar la cultura dels Països Catalans al món, així que vaig tornar a viatjar molt, abans de la pandèmia, és clar. El viatge t’ensenya a entendre molt més la diferència i a respectar-la. Et dóna una perspectiva, et dóna generositat. A mi m’apassionen les llengües, per mi les llengües són una obsessió. Perquè la llengua és la cultura. Aprens molt de les altres cultures, aprenent-ne la llengua. Viatjar m’ha donat una capacitat molt gran de relativitzar i de veure algunes batalles com coses molt petites.

Com creieu que es recordarà la vostra etapa al Llull?
—Des d’abans de la pandèmia ja vam començar a dir: el mapa no és geogràfic i prou, també és digital. Hem de començar a pensar que la mobilitat de totes les persones també afecta el medi ambient i que potser, a partir d’ara, haurem de començar a treballar més de manera digital. De fet, això ho vam començar a treballar el setembre del 2018 i amb aquesta tragèdia immensa que vivim s’ha accelerat brutalment. Ara movem la llengua, la literatura i la cultura dels Països Catalans digitalment. Quan la mobilitat torni a ser possible, segur que moltes de les coses que fèiem abans no les farem.

Al llibre dieu que teniu molt clar que els càrrecs no es poden perpetuar i que sentiu perfectament quan arriba el moment de canviar de projecte.
—És important tenir clar des del principi que allò és un projecte amb uns objectius concrets. És saludable per a tu i per a l’organització. Als diferents projectes on he treballat hi he estat entre set anys i nou, que crec que és el temps suficient per a fer possibles certs objectius. Una directora ha de fer possibles les coses. Però també és bo que, després d’uns anys, vingui una altra persona i n’agafi el relleu. De la mateixa manera com moltes vegades has d’aprendre a gestionar les persones tòxiques que hi ha en els projectes, has de ser capaç de veure que tu com a directora també pots arribar a ser tòxica per al projecte. I això passa quan algú se l’ha fet tan seu que ja no sap distingir entre el projecte i la persona. Ara al Llull em trobo a la meitat del projecte, tot i que sóc molt conscient que en gairebé vint anys d’institució m’han precedit set directors homes que han estat poc temps dirigint. Ara hem sembrat molt i amb quatre anys més crec que podríem recollir moltes coses.

Què queda pendent?
—Per exemple, que la Generalitat Valenciana entri a la governança del Llull.

Fa una estona que parlem i no us he fet cap pregunta sobre la pandèmia. Sou de les qui penseu que la pandèmia ens conduirà a un món millor o tot al contrari?
—Jo crec que les transformacions ja es van fent ara. Però també crec que estem tots més tristos i més en dol del que demostrem. Encara estem en xoc. Si tens salut i tens una feina, penses que et toca tirar endavant, perquè saps que ets entre els privilegiats. Però es mor molta gent cada dia, ens pot tocar més de prop o menys. A mi em feia patir molt aquesta gent que se’ls havia mort el pare o la mare i no havien pogut agafar-los. Jo us juro que si em passa això, surto a les notícies.

Què n’heu après, d’aquests mesos?
—Que som tots personetes que ens necessitem. Que som vulnerables. Per tant, en l’àmbit de les organitzacions, la xarxa és molt més important que no pensem. Recordo que al principi de la pandèmia, moltes persones de l’equip directiu estaven preocupades per si no podríem fer la feina i jo, veient la magnitud del que passava, pensava: si arribem a final d’any tots vius i defensant el projecte d’una manera sòlida, ja farem prou. Perquè aquest any no serà com els altres, ni ho ha de ser. Potser la prioritat és comunicar-nos molt més, fer-nos molt més costat. I a la generació que ara són adolescents, com el meu fill, els marcarà molt. Així com la generació dels nostres avis va estar marcada per la guerra, nosaltres estarem marcats per la pandèmia. Recordo que al començament de la pandèmia molta gent de l’equip pensava que tot s’hauria solucionat al cap d’unes setmanes, però els vaig dir: escolteu, agafeu-ho tot, que això durarà molt de temps. No sé per què algunes persones del Llull ho vam veure molt clar.

Confieu en la vostra intuïció. Part de l’èxit en la direcció és tenir aquesta visió privilegiada?
—Sí. De molt joveneta vaig començar a fer ioga i meditació. Potser té a veure amb el fet d’haver viatjat a molts llocs del món, on hi ha cultures molt més connectades amb la naturalesa i amb l’univers que no al primer món. També per això al llibre parlo de la menstruació. Considero que hi ha certs fenòmens que, si els saps escoltar, aniràs bé. La gent que potser és més racional no s’ho permet. Són persones que potser et funcionen molt bé en el món de les idees, però que, en canvi, arriba una pandèmia mundial i et diuen: bah, això és una grip, deu dies i tornem a ser aquí. Hi ha un llibre que em va marcar quan era joveneta que era Les dones que corrien amb els llops, de Clarissa Pinkola Estés, que té molt a veure amb tot això. Saber-se escoltar és una qualitat bona per a algú que dirigeix. És com quan m’entren les persones al despatx buscant respostes, com si tu tinguessis una bola de vidre. Moltes vegades penso: què em diu? No em diu el que sembla que diu.

Us hauríeu vist en una altra professió?
—Saber com funciona el cervell m’interessa molt, la psicologia, la neurologia. Quan vaig descobrir Oliver Sacks, em va fascinar. Però sí que penso que tant en l’edició, que és el meu ofici, com en l’escriptura i en la direcció, hi ha una part importantíssima que consisteix a gestionar la teva psicologia i la de la resta. Per tant, potser és una manera pràctica d’arribar aquí. Jo em sento molt feliç. De fet, el Llull uneix molt bé allò que ha estat la meva vida professional, però també vital.

Quina és la cosa més important que heu après durant aquest temps dirigint?
—Que les persones necessiten temps. Que les escoltis. Temps de qualitat. Ser-hi. Igual com les famílies o qualsevol relació. Amb la pandèmia es veu més el valor del temps.

Ahir vaig veure a Instagram que havíeu anat al mar.
—Sí, jo sóc d’aquestes persones que es banyen tot l’any. I des del novembre que no hi anava. No em vaig banyar perquè no tenia roba per a canviar-me. Després, quan pujava pel carrer per anar a una reunió, em vaig trobar un amic i vaig acabar fent un vinet en una plaça i dius: mira, una mica de normalitat! Una de les coses que més trobo a faltar és aquesta espontaneïtat. Ara és tot molt més rígid. Ara cada sorpresa que passa és molt més especial.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any